dimecres, 31 de desembre del 2014

Dinar de Nadal

[Opinió, 31/12/2014, web ací, jpg ací, pdf ací]

Advertia Lluís Vives que, quan arriba l'alegria, la festa i els banquets, ningú no vol sentir parlar de la pobresa (De l'ànima i la vida, VIII.4). Parlem, doncs, d'un banquet.

Imaginem que vosté està al dinar o al sopar de Nadal o de Cap d'Any. A taula són deu persones i a vosté li pertoca fer el repartiment. De primer hi ha una sopa. A la meitat dels convidats els en posa una vegada amb el cullerot i a l'altra meitat tres vegades a cadascú. De segon tenen un corder rostit o un titot amb prunes. Els dóna mitja tallada de carn a dos convidats i a altres dos els en posa tres trossos de vianda en el plat. Després trau torró o peladilles. A un convidat li'n posa un tros de dur i a un altre li plena el plat amb una dotzena de trossos de tota mena. Per últim, li toca repartir estrenes als menuts. A un li'n dóna un euro i a un altre cinquanta. Què pensarien els convidats?

Doncs precisament així estan repartits els ingressos a Espanya. La meitat de la població amb menys ingressos arreplega només un 27,8 % del total, que és la tercera part dels ingressos de la meitat de la població que en té més, que en conjunt suma el 73,2 %. Aquesta era la proporció que suposadament aplicava vosté al repartiment de la sopa. En segon lloc, la cinquena part de població que té més ingressos arreplega el 40,2 % del total, que és més de sis vegades el que aconsegueix la cinquena part de la població que menys ingressos té, que sumen només el 6,3 % del total. Aquesta desproporció, que ens fa una de les societats més desigualitàries de la Unió Europea, era exactament la que aplicava en repartir la carn. A més, els ingressos de la desena part de la població que menys en té no arriben al 2 % del total, mentre que els ingressos de la desena part de la població que més en té ultrapassen el 24 % del total, és a dir, la mateixa relació 1 a 12 amb la qual vosté repartia torrons i peladilles. Per últim, si comparem els ingressos del 5 % de la població que en té menys i el 5 % de la població que en té més, la proporció és 1 a 50, és a dir, la mateixa relació amb la qual vosté distribuïa les estrenes. I hem parlat d'ingressos; si tractàrem de la riquesa acumulada, les desigualtats serien encara majors.

divendres, 5 de desembre del 2014

Pugna contra la pesta

[Posdata, 5/12/2014, Ací pdf; Ací web]

Si no erra el recompte, la producció literària de Joan Olivares arriba, amb El metge del rei, al llibre onzé, i en fa la dotzena si afegim el seu tractat sobre els rellotges de sol. L´autor d´Otos ha conreat la novel·la, la narració infantil i juvenil i el relat curt. Aquesta nova obra és una biografia del metge xativí Lluís Alcanyís, un dels personatges valencians més notables de la segona meitat del segle XV, catedràtic a la primera Universitat de València i cremat a la foguera per la Inquisició el 1506. L´autor s´enfronta a tres dificultats no menors. En primer lloc, haver d´imaginar la vida d´un personatge, les notícies biogràfiques del qual són ben escasses (un repte que també havia encarat a Pana negra). L´autor ho resol construint un relat de la infància i la joventut d´Alcanyís a Xàtiva i Nàpols que li permet caracteritzar la difícil situació dels conversos i donar raó de la vocació d´Alcanyís i la seua pugna contra la pesta. En segon lloc, com a novel·la històrica, ha d´introduir el lector en circumstàncies complexes, com són els conflictes dinàstics de la Corona d´Aragó, el rerefons de la unió amb Castella o l´evolució de la Inquisició a casa nostra. L´autor palesa la seua habilitat pedagògica, dosificant la informació adequadament i, fins i tot, fent que el protagonista siga testimoni de fets notables. En tercer lloc, l´autor s´enfronta a la psicologia del convers (o del fals convers, condemnat per heretgia), un tema ben apassionant per al creador literari (recordeu el Naphta de La muntanya màgica), i ho fa tot fugint del tòpic de l´exageració de la religiositat de nova adscripció (la fe del convers) i construint un personatge moderat i racional, com correspon a un home de ciència al servei de la comunitat. Estaria bé que la seua novel·la animara altres escriptors a enfrontar-se amb les biografies d´altres metges notables valencians, com ara Arnau de Vilanova o Joan Baptista Peset. Naturalment, l´autor es pren algunes llicències (Alcanyís sembla que no va tenir una dona, sinó dues), però tampoc no excessives, perquè ha fet un bon treball previ de documentació i, d´altra banda, és fidel a les narracions de l´època, ja siga el Dietari de Melcior Miralles, els processos inquisitorials a la família de Lluís Vives o la literatura del nostre Segle d´Or, explícitament esmentada en la novel·la. Amb aquest bastiment, Joan Olivares construeix El metge del rei donant a cada capítol la forma quasi d´un relat curt, gènere que domina bé (ahí teniu Ultratge, amb un relat homònim impagable), i enriquint-lo amb un lèxic magnífic. Com en Vespres de sang, l´accio gira al voltant del enigma d´un crim. La diferència és que ací el crim tanca el llibre, és la mort anunciada del protagonista, convertit en narrador en primera persona, a mans del dispositiu cruel i intolerant de la Inquisició. En resum, una bona talaia històrica per entendre millor aquest poble de moros, jueus i cristians; una oportunitat per gaudir de la prosa acurada de Joan Olivares, del seu gust per l´observació reposada i la precisió, ja siga fent relats o rellotges de sol.

dijous, 20 de novembre del 2014

36,3%

[Opinió, 20/11/2014, web ací, jpg ací]

Quina casualitat! De vegades, l´aritmètica es comporta com aquella estrella dansaire sorgida del nostre caos, que esmentava Nietzsche al principi d´Així parlà Zarathustra. És com si les semblances numèriques ens indicaren alguna cosa que deixara en evidència el nostre desordre intel·lectual, la nostra pulsió entròpica. Ho explique.
La Generalitat catalana no ha proporcionat dades de la quantitat total de persones que podien participar a la consulta del 9 de novembre, a la qual estaven convocades no només aquelles que formen part del cens electoral habitual, sinó també la joventut entre 16 i 18 anys i una part dels residents estrangers. Algunes informacions periodístiques calculaven l´hipotètic cens en 6.228.000 persones. Participaren en la consulta 2.305.000 persones, la qual cosa suposa un 37 %. Els vots amb la doble opció independentista (sí/sí) foren 1.861.000, el que representa un percentatge molt semblant, concretament el 35 %, sobre el cens electoral de Catalunya als darrers comicis, que foren unes 5.317.000 persones.
Ben segur que vosté ha sentit parlar a moltíssima gent sobre la consulta catalana del 9 de novembre. Els membres dels governs espanyol i català, de les cúpules dels partits o els grans mitjans de comunicació han dit la seua, llançant-se percentatges els uns als altres, adobats amb paraules gruixudes: «problema català», «reforma constitucional», «querella de la Fiscalia» o «eleccions plebiscitàries». Declaracions i més declaracions, hores i hores de telediaris.
Dotze dies abans de la consulta del 9N es va presentar el darrer informe d´Unicef, el dotzé que ha publicat l´agència de Nacions Unides per a la infància. A les primeres planes, els investigadors ofereixen les dades als 41 països de l´OCDE i de la UE. El 36,3 % dels xiquets i les xiquetes (0-17 anys) a Espanya estan en situació de pobresa, un percentatge superior al de Mèxic (34,3 %), Romania (30,6), Turquia (30,2) o Xile (22,8). La taxa de pobresa infantil a Espanya ha crescut 8,1 punts des del darrer informe (2008). De fet, només 2 països (Letònia i Grècia) dels 41 estudiats presenten taxes de pobresa i creixements de la pobresa superiors a Espanya.
No he sentit les persones del govern comentar aquest informe. Podrien haver emprat paraules com «vulnerabilitat» o «privació material». Ni les cúpules dels partits han fet comunicats sobre els pares i les mares que no tenen diners per alimentar aquells que han engendrat. Ni els mitjans de comunicació han dit molt sobre els durs termes de l´informe: «gran recensió», «deteriorament ininterromput», «generació perduda». Un clamorós silenci mentre l´estrella dansaire recita similituds aritmètiques: 35 %, 36 %, 37 %... i es riu de la nostra misèria intel·lectual.

dissabte, 8 de novembre del 2014

Som bona gent

[Publicat en Opinió, el 08/11/2014, web ací, pdf ací, jpg ací]

Som bona gent. Ho diu el CIS. No parlaré d'intencions de vot, ni de polítics, perquè això ja ha plenat els primers minuts dels noticiaris i els titulars dels periòdics, i la persona que llegirà açò ja n'estarà assabentada. Parlaré de nosaltres.
D´ací a un any, creu vosté que la situació econòmica serà millor, igual o pitjor que ara? Segons el darrer baròmetre d´octubre, el 25 % de les persones pensa que serà pitjor, el 45 % igual i el 20 % millor (el 10 % ns/nc). És a dir, només 1 de cada 4 persones declara que la cosa anirà a pitjor.
Fa 10 anys teníem dies de vi i roses. Acebes comprava (presumptament) mitjans de comunicació i Bautista Soler el València CF. El PIB augmentava amb una taxa interanual del 3,6 % i hi havia una desocupació del 10,4 %. I davant la mateixa qüestió sobre la situació econòmica futura, la gent contestava de manera molt semblant: el 29 % pensava que seria pitjor, el 34 % igual i el 16 % millor (21 % ns/nc). I si encara mirem el baròmetre una dècada abans, l'octubre de 1994, quan estàvem eixint de la crisi del 93, la taxa interanual del PIB era ja del 2,2 %, però la desocupació estava en el 23,8 %, en els temps en què Joan Lerma presidia la Generalitat i a Mestalla jugaven Fernando i Mijatovic, els resultats eren molt semblants: el 22 % de les persones pensava que l'any següent la situació econòmica seria pitjor, el 30 % igual i el 26 % millor (22 % ns/nc). En resum, més bé som gent que confiem en el futur malgrat les crisis.
El darrer baròmetre aporta una altra dada interessant: en una escala de l´1 al 10, avaluem la nostra felicitat amb un 7,2, que no sembla poca cosa. Per dalt, les dones (7,3), els joves 18-24 anys (7,7), la gent que viu en pobles menuts (7,3), les persones amb FP o estudis superiors (7,3 i 7,4), o els votants de CiU i del PP (7,8 i 7,4).
Aristòtil, el més savi entre els savis, va relacionar l'efecte purificador de la tragèdia (la catarsi) amb el fet que l´espectador poguera buscar un terme mitjà entre el terror front a allò que era tremebund i la commiseració davant d´allò que resultava miserable. Tal vegada amb aquesta voluntat catàrtica, noticiaris i periòdics, reparteixen els seus espais entre la terrorífica cursa hípica dels quatre genets de l´Apocalipsi i la galeria dels individus de conducta miserable. Però els baròmetres també parlen de nosaltres, que tenim una confiança en el futur a prova de crisi i posaríem un notable a la nostra felicitat. Som bona gent. Ara ja pot continuar llegint altres notícies tremebundes o d'individus miserables.

divendres, 31 d’octubre del 2014

Botiguetes: refugi, remei...

[Publicat a Posdata, el 31/10/2014. Url ací. Pdf ací]


Hi ha llibres que semblen rememorar el costum medieval d'enquadernar diverses obres en un únic volum. Així es podria entendre Comercios históricos de Valencia. En les seues pàgines el lector o la lectora trobarà no només un repertori d'establiments comercials, sinó tota una crònica de la ciutat. Amb una exhaustiva documentació i una considerable treball d'entrevistes, Gumersindo Fernández i Enrique Ibáñez, composen un mosaic dels dos últims segles a València, amb setanta-cinc tessel·les d'altres tants comerços històrics. La peripècia de les botigues és la de la gent que les frequenta, les persones que hi compren o que s'hi citen. Les botigues abalisen la topografia urbana: Qui no ha quedat a La Casa de los Caramelos o en Santa Catalina? Els comerços que es consignen eren nodes d'una xarxa de desplaçaments. «Anar a València» era anar de compres als establiments assenyalats, ja s'arribara des dels barris perifèrics o des dels pobles de les comarques veïnes. Una romeria per botigues amb noms cada vegada més en desús: ultramarinos, bazar, almacen... Però a més, el volum inclou tal quantitat de material gràfic, generalment inèdit, que si fos publicat a banda ja justificaria l'edició. No només fotografies de les dependències comercials, sinó també retrats dels seus propietaris o dependents, targetes i octavetes, facsímils (com una recepta de l'orxata de 1748) o rètols publicitaris. I d'aquesta manera, els autors ens proporcionen també un petit tractat de la tipografia comercial, un arxiu de tipus de lletres recuperades que, en un altre temps, distingien els establiments amb tanta nitidesa com els seus noms. A més, el llibre ni se circumscriu al centre històric, ni es conforma amb comerços en sentit estricte, sinó que amplia el seu focus per documentar establiments relacionats amb la restauració (incloent-hi xocolateries o orxateries), fàbriques, destil·leries, laboratoris o hotels. Només la nòmina de cases de menjars, tavernes i restaurants donaria per a un altre volum. Com he escrit, molts llibres en un volum. La paraula botiga (o la més nostra botigueta) prové del grec apothiki, que significava no només «comerç», sinó també «refugi» i «alberg», i forma l'alemany Apotheke que vol dir «farmàcia». La descripció de botigues de Gumersindo Fernández i Enrique Ibáñez no és només un estudi d'establiments comercials, sinó també un refugi per al record i una farmàcia que proporciona bons remeis contra la desmemòria i la incultura.

divendres, 17 d’octubre del 2014

La templanza es revolucionaria [entrevista]

[Entrevista publicada en Posdata, pdf ací]

 Un humanista es una persona "instruida en letras humanas", porque está claro, hay otras (letras) 

Un valenciano podría ser Joan Lluís Vives, aunque tuviera que marchar al exilio en 1509 para nunca volver. Esas prácticas inquisitoriales? Un deporte por excelencia, aunque no solo valenciano, es la «pilota». Sus normas las dejó escritas este intelectual universal: saber cuándo se quiere jugar, con quién se juega, aquello que se juega, la manera de jugar, la duración de la partida? ser bien hablado siempre. Y aguantar el tipo Garamond. Un libro, este que ha hecho Francesc J. Hernàndez, guía práctica y recreación de los escritos del sabio. Concretamente de su diálogo «Las leyes de juego», una grata lectura mientras se ejercita la avenencia de la plática y se recupera esa sana (para las piernas) costumbre del paseo, en este caso, por la ciudad del río desviado, Valencia.

Dime con quién vas y te diré cómo tienes la vesícula. Y es que Joan Lluís Vives, el valenciano universal, se juntaba con gente del tipo Erasmo de Rotterdam, Tomás Moro o Guillem Budé; María de Inglaterra, Mencía de Mendoza, marquesa de Cenete? y, no contento con eso, le escribía letras humanas a Carlos I, Felipe II, Enrique VIII de Inglaterra, Francisco I de Francia, Juan III de Portugal o hasta al papa Adrian IV. Ah, también le enseñó latin a María Tudor, entre otras. Y no contento con estudiar en La Sorbona, donde tuvo que ir por mandato de su padre por suerte, antes de que le condenaran y le quemaran en 1526 (le pillaron en la sinagoga, en plena liturgia), el filósofo de la templanza también dejó dicho de la universidad de Lutecia, que debía depurar su educación filosófica. Su cuerpo murió en Brujas. Un cálculo biliar. Dolor. Su pensamiento, sin embargo, sigue de actualidad, entre otras cosas, por el libro Passeig per València. El profesor Francesc J. Hernàndez, a la sazón, colaborador de este suplemento, se coge de la mano de Joan Lluís Vives (y de sus compañeros de paseo, Borja, Centelles y Cavanilles), para admirar la arquitectura, ejercitar las piernas y, de paso, cultivar, en este caso, el espíritu, ese ángel reb(v)elado. Otra forma de prospección.

Por el lugar y el tiempo en el que estamos, empecemos por lo básico. ¿Qué es un humanista?

Los humanistas se enfrentaron al teísmo medieval, invocando la antigüedad clásica, pero sin caer en el ateísmo.

¿Por qué?

Porque en los triunfos de Cristo como decía Vives encontraron una instancia para relativizar el poder de los grandes emperadores (Carlos V, Francisco I, Enrique VIII). Como su poder era imperfecto, debían recibir consejo, pero no de los eclesiásticos, sino de los auténticos sabios, de los humanistas.

Vives hablaba de la necesidad de que los monarcas fueran aconsejados por los sabios. Han pasado ¿cuántos años?

Exactamente cinco siglos desde El príncipe de Maquiavelo y las primeras obras de Vives, siguiendo la estela de Erasmo de Rotterdam y, más tarde, de Tomás Moro.

Él mismo aconsejó a varios? ¿es el problema de la situación actual en esta comunidad, en este país, en esta Europa?

No sé qué pensaría Vives si supiera que el president de la Generalitat contrata un coach o sus consellers una legión de asesores. Como estudioso de San Agustín, y este de Platón, Vives sabía que la acción política tiene que estar presidida por la idea del bien y la justicia.

Propone un paseo por Valencia de la mano de Joan Luis Vives ¿Es nuestro intelectual más universal?

Ciertamente, porque sólo hay intelectuales universales. Tal vez haya eruditos locales, pero nunca intelectuales. Vives pensaba Europa como una totalidad y en sus últimas obras incluso se abría al Nuevo Mundo.

Me recuerda a algo su nombre. Vives. Quizá un colegio y una imagen, libros frente a las fuerzas de seguridad?

No hay que olvidar ciertas cosas. La Inquisición condenó a su padre a la hoguera, quemó los restos mortales de su madre para apropiarse la dote y prohibió parcialmente sus obras. La persecución al erasmismo le afectó. También le trataron como a un «enemigo»

Un libro ameno para conocer mejor Valencia. ¿No la conocemos bastante?

La conocemos, pero no nos reconocemos en ella. De golpe, se nos ha poblado de pesadillas. Nos han endeudado con despropósitos faraónicos. La ciudad de Vives es la del orgullo por unas instituciones ciudadanas justas.

¿Cuál es el elogio que hace Vives a esta capital del desviado río Túria?

Firmó siempre sus libros añadiendo «valenciano» a su nombre. A pesar del proceso a su familia. Un año antes de morir recordaba emocionado las calles de su infancia. De eso va el libro.

Hamish Fulton: «Los paseos son como las nubes, vienen y se van» ¿Es ley de vida? ¿no hay que hacerse lucha?

Claro que sí. Luchar en el camino. Es una imagen de Erasmo de Rotterdam, que recuerda también a aquel otro caballero andante?

Mejor entonces hacer juego. La «pilota valenciana» cobra protagonismo en este libro. ¿Cree que tiene algo en común con las fallas?

Un «descubrimiento» de este libro: los valencianos comenzaron a jugar a pilota donde había calles con losas romanas. «Via lapidosa», dice Vives. Tal vez la pelota tenga que ver con lo que tenemos de latinos y las fallas con lo que no tenemos de latinos. Sólo es una hipótesis.

Llama la atención cuando habla de las carreras de carros o de los restos del circo máximo de la ciudad. ¿Nada que ver con las ubicaciones de los actuales Mestallas, dos?

¡Qué ironía, que los estadios mantengan la denominación de una acequia! Un nombre que representa la fidelidad a la tierra, el trabajo penoso y constante, el equilibrio natural. Justo lo contrario de estos despropósitos.

Vives fue pionero en el trabajo social con su «Tratado del socorro de los pobres». Un asunto de supina actualidad?

Defendió el papel de la ciudad en la lucha contra la pobreza, frente a los que se beneficiaban de la caridad ajena, como las órdenes mendicantes. Estamos en el mismo punto.

El libro hace referencia a varios deportes: a la pilota, al tenis?¿El arte del toma y daca?

Y al juego de naipes. Todos son intercambios: una pelota, unas cartas. También los libros son intercambios de palabras, como decía Kant.

Un monumento a Vives que había en Valencia, y se retiró por las obras del metro Colón y luego por el aparcamiento del Mercado Central. ¿Las reglas del juego de las grandes estructuras?

Es peor aún. Con su magno tratado sobre las Disciplinas, Vives se adelantó a Descartes, a Bacon o a Rousseau en ofrecer un método para el progreso de las artes y las ciencias. ¿Ha visto usted alguna referencia a Vives en la que llaman «la ciudad de las artes y las ciencias»?

¿Y no hay siquiera un cerámica que indique el lugar donde nació en Valencia?

Efectivamente. Hay una desmemoria de la tradición judía y árabe, de la historia de los conversos y de los moriscos. Porque no se pueden recordar sin relatar las persecuciones que sufrieron, azuzadas por la iglesia católica.

Una paradoja que la revolución francesa de la libertad, igualdad y fraternidad hiciera desaparecer su tumba en Brujas?

Cierto. Pero no olvidemos que si Vives no está enterrado en Valencia, junto a sus antepasados judíos, es porque la intolerancia religiosa cerró esa posibilidad.

Tres personajes literarios que remiten a familias nobles valencianas. Borja, Centelles, Cavanilles ¿hay que buscar buena compañía para pasear (y para jugar)?

¡Que curioso que la palabra «compañía» signifique una cosa con el ocio y otra bien distinta con el negocio!

El personaje de Borja relaciona el libro con Gandia.

Efectivamente. En el diálogo con el paseo comentado en el libro, Vives se inspira en Francisco de Borja, que, curiosamente, fundó la Universidad de Gandia donde se utilizó el texto de los diálogos como manual universitario por primera vez. No creo que el santo jesuita supiera que estaba retratado en sus páginas. Por cierto, ¿se inspiró en él también el actual papa al escoger nombre?

Cita en el paseo otros personajes «alienados» o «exaltados»: el rabino Miguel Vives, el beato Pedro Nicolás Factor, el pintor Hipólito Rovira...

¿Cómo no? ¿Acaso no fue el Elogio de la locura la obra que dedicó Erasmo de Rotterdam a Tomás Moro, los dos grandes referentes de Vives?

La Inquisición condenó a Miguel Vives porque «entendía el lenguaje de los pájaros». Ahora bioindicadores eficaces para detectar problemas medioambientales.

Así consta en las actas inquisitoriales contra ese rabino clandestino. ¡Ójala entendiéramos a los pájaros! Un clásico del movimiento ecologista es La primavera silenciosa. Pero hoy también menguan las abejas, quedan varados los cetáceos, alteran sus migraciones las mariposas? Nuestra prepotencia nos ha ensordecido.

Este mes se celebra el día mundial de las aves, y hay que aprender de ellas.¿Qué tipo de pájaro preferiría Vives?

En sus libros se refiere a los cantos de los pájaros en libertad. Hay razones para pensar que Vives tenía un perrito.

Hábleme de las mujeres que salen en el libro: su mujer Margarita, la erudita Ángela Zapata, la reina de Inglaterra, la marquesa de Cenete?

Vives, tal vez con remordimientos por su madre y sus hermanas; Vives jugándose el cuello por las reinas Catalina y María; Vives redactando las primeras obras sobre la educación de las mujeres? Prefiero la relación con Mencía de Mendoza, marquesa del Cenete, un auténtico amor platónico, una relación irrepetible.

Trata también del mundo de las imprentas de Valencia: los Mey, Timoneda?

En Amberes, la imprenta de Plantino (que pertenecía a un grupo de erasmistas) es Patrimonio de la Humanidad. Aquí se ignora la importancia que tuvo la gran producción editorial valenciana durante el siglo XV y XVI.

El eje de su libro tiene muchas connotaciones. ¿la importancia del diálogo?

En un mundo de comparecencia por plasma, ruedas de prensa sin preguntas, argumentarios, y también microblogs de 140 caracteres, el diálogo es una especie en extinción a salvar.

Y la columna vertebra de su libro, ¿las leyes del juego?

Es una paradoja. El juego es azar, no ley. Son las leyes que se ha de autoimponer el jugador. Hablan de imperturbabilidad y templanza. La templanza es revolucionaria.

¿Es fácil filosofar cuando el que está mal es el otro? ¿Es difícil cuando no hay pan?

Vives tuvo una vida desgraciada. En diversos momentos, sus ingresos eran insuficientes. Poca gente sabe que tuvo que comerciar con vinos para poder mantenerse. Cuando no hay pan, podemos probar con el vino.

Admirar la arquitectura es lo que hacen sus personajes: muestra el conflicto de clases. «Alenar», dice Maria del Mar Bonet? ¿Miramos demasiado al suelo, mejor de frente y hacia arriba?

Dice la canción que hay calles con sabiduría. Hay que mirar en todas direcciones y, sobre todo, escuchar los ecos del pasado. El silbido de las bombas, los puestos de venta del mercado, los latines de la Inquisición, el galope de las cuádrigas, la llamada del almuédano, el diálogo de los nobles paseantes?

Su paseo acaba en la plaza de la Virgen ¿es el destino ineludible, impenitente?


No hay que olvidar que en épocas republicanas se llamó de la Constitución. Tal vez recupere pronto ese nombre.

dijous, 16 d’octubre del 2014

"Bien pagá"

[Publicat en Opinión, el 16/10/2014. Jpg ací i ací ]


Hi ha una relació entre els sous elevadíssims d’algunes persones i la crisi econòmica. El llibre de Thomas Piketty, El capital al segle XXI, ofereix una radiografia de les desigualtats als darrers dos segles. Explica que, en el cas dels patrimonis, en les societats europees i nordamericanes de les quals disposem de dades, en general el 50% més pobre de la població no arriba disposar, en conjunt, ni del 5% del patrimoni total; mentre que el 10% més ric n’arreplega el 60% (i en algunes societats fins el 90%). Pel que fa a les remuneracions, assistim a l’aparició de “superquadres”, que cobren unes remuneracions elevadíssimes, no per raó de la seua productivitat, formació o responsabilitat, sinó, simplement, perquè tenen la capacitat de fixar incontroladament els seus ingressos. La crítica a aquests excessos, afegeix l’economista francés, va minvant des dels anys setanta.
Segons Piketty, la causa de la crisi econòmica actual es troba precisament en l’augment de desigualtats derivat de la concentració patrimonial, cada vegada més forta, i de les remuneracions elevadíssimes per a una minoria. Segons ell, tots dos factors provocaren un quasi estancament del poder adquisitiu de les classes populars i mitjanes als Estats Units, la qual cosa incrementà la tendència a un endeutament creixent, que, unida a un crèdit fàcil i desregulat, acabà per produir la crisi que patim. Afegirem nosaltres que la crisi, tot tancant el cercle, també provoca un augment de les desigualtats. La proporció d’ingressos entre el 20% més ric i el 20% més pobre de la població espanyola passà de 5’5 (2006) a 6’4 (2009) i a 7’2 (2012). A Alemanya, per exemple, en aquells anys les proporcions foren respectivament de 4’1, 4’5 i 4’3 (dades d’Eurostat).
La qüestió no és si remuneracions tan elevades com la que té, per exemple, l’alcaldessa de València, estan justificades en la capacitat de la persona (capacitat? amb una legió d’assessors al darrere?), en la responsabilitat que assumeix la persona (quina? si, quan ha hagut alguna imputació immediatament es justifiquen amb què no sabien, seguien informes tècnics o es tractava d’entitats “privades”) o en una eventual pèrdua d’ingressos pel càrrec (i això dit, amb tot el cinisme, després dels escàndols dels sobres de Bárcenas, les targetes fiscalment opaques, els consells assessors per a no fer res o les “portes giratòries” engreixades amb diners públics). La qüestió bàsica és que aquestes remuneracions que fan molt rics a uns pocs, ens fan més pobres a totes i tots perquè, en definitiva, són causa de la crisi que patim (que patim nosaltres, no ells). Haurem de començar a reivindicar un salari màxim interprofessional, i no només un de mínim.

divendres, 26 de setembre del 2014

La modernitat és horitzontal

[Posdata. Publicat el 26/09/2014. Versió jpg ací; html ací]


En agost, l'alcaldessa de València retirà l'automòbil que, impròpiament, havia estacionat a l'Ajuntament durant 21 anys. És un signe. Potser de la fi d'un període en el qual les institucions han servit a polítics i no a la ciutadania. Ja no hi ha prou, tanmateix, amb la indignació. És el temps de la reflexió, del projecte, de la participació. Per això són tan benvinguts aquests dos llibres: El futuro era esto, del professor Jose Martínez Rubio (col·laborador de Posdata) i La ciutat construïda, dels arquitectes i economistes David Estal, Ramon Marrades i Chema Segovia. Dues obres, ben suggerents, que es poden llegir d'una tirada.

Els dos llibres, recentment publicats, són aportacions certeres per entendre el nostre present, més concretament les dinàmiques culturals i socials en les quals estem immersos. A més, són textos que adopten un estil positiu, allunyat de la crítica negativista. Uns assaigs d'intel·lecció, compromesos amb la societat valenciana. Tots els autors són allò que s' ha anomenat en anglès millennials, persones nascudes als anys vuitanta, que arriben a la majoria d'edat amb el canvi de segle i de mil·lenni. Una generació que, per exemple, reflexiona al voltant de les impressores en 3D (que és l'assumpte que obri el llibre de Martínez Rubio), potser sense adonar-se que no hagueren d'emprar màquines d'escriure, o que, com escriuen els autors de La ciutat construïda, pertanyen a grups humans que practiquen una alta mobilitat (low cost, erasmus), però no estan particularment interessats a adquirir un vehicle privat (i molt menys a estacionar-ho a l'ajuntament).

El futuro era esto arreplega diverses contribuciones de Martínez Rubio, peces d'un mosaic que tracten de la rematerialització de la Modernitat. Després del període d'encantament del postmodernisme, quan ens volien fer creure que els grans relats sobre la història com un procés d'emancipació o la societat com espai d'igualtat havien quedat definitivament obsolets, la crisi econòmica i la reactivació de conflictes ens ha posat davant d'una contundent rematerialització de la Modernitat. Martínez Rubio analitza vessants d'aquest procés, en el qual ha finalitzat aquella suposada disolució en l'aire de tot allò que era sòlid (el lema que els postmodernistes havien copiat paradoxalment d'una frase de la traducció anglesa del Manifest comunista) i polemitza decididament amb l'ideari polític de Vargas Llosa (La civilización del espectáculo). La rematerialització obri nous espais polítics o reconfigura els antics. En tot cas, permet definir amb major nitidesa l'objectiu de la igualtat.

La ciutat construïda també parteix de l'afirmació d'un canvi d'època pel que fa a l'urbanisme. Han passat els temps dels plans urbanístics verticals, amb les seues normes i catàlegs, i amb l'absència de participació ciutadana, reduïda a la presentació d'al·legacions. Ara cal pensar la ciutat des de l'horitzontalitat dels processos col·lectius. Són els ciutadans i les ciutadanes els que aporten la resiliència de la ciutat mediterrània, la fantàstica capacitat de recuperar-se després de rebre un dur «colp» (i la crisi actual ho és i de ben fort). La ciutat no és només el lloc per viure i treballar, sinó també per comunicar-nos. Per això, cal estar atents als «tercers espais col·laboratius» (espais culturals multifuncionals, co-workings, botigues efímeres, horts urbans, solars recuperats per a usos col·lectius, etc.) i promoure-los, sense paternalisme. En definitiva, tot allò que l'urbanisme de planificació (i d'automòbil en l'Ajuntament) ignora. El llibre aporta una bona quantitat d'exemples (molts d'elles il·lustrats amb contundents fotografies) i de criteris de com combinar la necessària planificació urbana amb el protagonisme d'una ciutadania creativa.

En breu, dos magnífics llibres sobre la nostra societat i la nostra cultura, clars i documentats, redactats des del compromís i la defensa de la creativitat, que van molt més enllà de la crítica indignada. Els millennials prenen la paraula.

dissabte, 13 de setembre del 2014

Per què us penseu que sereu els més votats?

[Opinió. Publicat el 13/09/2014. Web ací. Jpg ací]



La interessada reforma electoral que promou el Partit Popular (PP) es basa en la creença que, allà on no puga revalidar la majoria necessària, es mantindrà com la força política més votada. Però, n’estan segurs? Per què? La possibilitat de ser la força més votada es basa en tres supòsits més bé qüestionables:

1r) Que el PP serà la força més votada allà on ho fou les darreres eleccions: fem números. Segons els baròmetres del CIS, la intenció de vot directa del PP des de l’arribada de M. Rajoy a La Moncloa ha perdut cada trimestre el 8,3% de la intenció de vot que mantenia el trimestre anterior. Si la caiguda continuara al mateix ritme, a les eleccions locals i autonòmiques el PP arribaria amb menys de la tercera part de la intenció de vot que tenia quan canvià la presidència del govern, i a les eleccions generals amb menys de la quarta part. En tot cas, per baix de la intenció de vot directa que ara mateix té el PSOE o Podem. Serà el PP la força més votada amb aquesta intenció directa de vot tan minvada?

2n) Que el PP podrà concórrer a les eleccions: veurem com segueix el cas Gürtel. Recordeu que l’auto del jutge Ruz de 25 de juliol afirmava que el PP hi fou “partícep a títol lucratiu” (art. 122 del Codi Penal). Clar que hi ha una diferència entre aquesta participació i la “associació il·licita”, és a dir, la promoció de faltes de manera “organitzada, coordinada i reiterada” (art. 151.1 CP) que podria provocar la il·legalització del partit (Llei 6/2002 de partits polítics, art. 10.2.a). I recordeu (cas Batasuna) que un partit il·legalitzat no pot concórrer a eleccions ni amb agrupacions d’electors derivades o coses semblants. Però, qui sap com evolucionarà el cas Gürtel-Barcenas? Per tot això, no pot estranyar la reacció desproporcionada del PP, que l’1 de setembre acusava Ruz de “vulnerar la Constitució”. Deuen pensar que la millor defensa és un bon atac. No: la millor defensa és la innocència.

3r) Que el PP es mantindrà encara unit: segur? Amb una pressió judicial notablement creixent i una intenció de vot en caiguda lliure, algunes persones del PP podrien pensar que val més remar a la barca salvavides que ballar a la pista del Titànic. Per ara ja s’han desamarrat el Foro Asturias de Ciudadanos, el partit Vox o el Centro Democrático Liberal. Quants més llevaran àncores abans de les properes eleccions? El president del Banc de Sabadell va proposar “crear un Podem de dretes”. Potser s’ho pense més gent que és ara al PP només en llegir els autos de Ruz o els baròmetres del CIS.

Tal vegada al PP li interessaria més no fer la reforma electoral que proposa.

dilluns, 28 de juliol del 2014

Préstec electoral

[Opinió. Publicat el 28/07/2014. Web ací. Jpg ací]



No feia falta l’estudi 3028 del CIS, posterior a les eleccions europees, per saber que els votants de Podem procedien en bona mesura del Partit Socialista i d’Esquerra Unida. Per exemple, un mer càlcul de les correlacions entre els resultats dels diversos partits als barris de la ciutat de València en les darreres municipals i els obtinguts per la formació Podem en les europees, presenta valors elevats pel que fa a EUPV (0,75 sobre 1,00) i al PSPV (0,72) i molt baixos per a Compromís (0,19). L’estudi del CIS esmentat ha ratificat això. En la mostra entrevistada, el 40,0% dels votants de Podem afirmaven haver votat PSOE en les anteriors eleccions generals i el 24,4% Esquerra Unida. 
Per què es va produir aquest desplaçament de vots? Tal vegada per diversos factors, entre els quals podem quantificar una certa desafecció dels votants als caps de llista. Recordem que en l’estudi preelectoral de CIS 3022, la valoració que feien votants del PSOE d’Elena Valenciano era més baixa (5,21) que la que feien els votants d’Esquerra Unida de Willy Meyer (5,54), i totes dues inferiors a la que feien els votants populars d’Arias Cañete (6,35). Front a això, Podem simbolitza l’orgull pel cap de llista, la imatge del qual és icona de la papereta electoral, ja que és conegut per la televisió. L’estudi postelectoral del CIS proporciona una altra dada interessant: el percentatge de votants de Podem que considera que en les eleccions europees pot ser convenient votar un partit diferent d’aquell altre que es vota en les eleccions generals és del 58,9%. Entre els votants del PSOE la proporció baixa al 26,3% i en el cas d’Esquerra Unida és del 38,0%.
Tal vegada, el desplaçament de vots des del PSOE i EU a Podem s’haja d’entendre com un préstec. Si, segons l’estudi del CIS, per cada persona que va decidir el seu vot per assumptes relacionats amb la Unió Europea hi hagueren sis que el decidiren per temes relatius a la política espanyola, es pot suposar que el desplaçament de votants del PSOE i EU a Podem responia, si més no en part, a una crítica a l’acció dels partits en qüestió. Estaríem, per tant, davant d’un important volum de vots, diguem-ne, prestats, que probablement retornen en les següents eleccions. Per tant, PSPV, EU i Compromís farien bé en deixar de preocupar-se de l’“efecte” Podem i centrar-se en allò que és urgent: fer un programa de govern per al País Valencià que tinga com a prioritats l’ocupació i la igualtat.