És conegut que la Gran Riuada de València del 14 d'octubre de 1957 animà en molts llocs actes de solidaritat amb les persones afectades, l'agraïment pels quals encara perviu en el nomenclàtor dels carrers i barris de la ciutat: des dels dedicats a algunes poblacions murcianes fins a l'avinguda que porta el nom de Suècia. Tal vegada, l'acte solidari més llunyà dels que es feren a favor de les víctimes de l'aigua i el fang fou el que se celebrà a São Paulo, dos mesos i mig després de la desfeta. L'esdeveniment, que començà a les 9 de la nit del 28 de desembre (principis de l'estiu a l'hemisferi sud) i s'allargà fins a la matinada del diumenge, tingué lloc al gran saló del Gremio Dramático Hispano Americano i fou convocat amb aquest reclam: «Acuda a este maravilloso espectáculo para socorrer en parte a los que quedaron sin hogar y sin familia, castigados por los elementos».
El Gremio Hispano Americano, com se solia abreviar el nom de l'entitat, fou una de les associacions creades per emigrants espanyols que, sota el lema «Instrução, Beneficência e Recreio», organitzava representacions teatrals, interpretacions musicals i classes de ball espanyol en el seu gran local de la Rua do Gasômetro, 738. En el mateix carrer hi havia també el Salão Hispano Americano i el Cine Glória, on també la colònia espanyola organitzava actes. En el Gremio Hispano Americano es representaren obres de Jacinto Benavente i Pedro Muñoz Seca, entre altres, i cap a la fi dels anys 40, es posaren en escena peces teatrals de contingut social, algunes promogudes pel Centro de Cultura Social, que fou una altra entitat cultural participada per emigrants i exiliats, d'orientació anarcosindicalista, i que volien contribuir a l'emancipació de les dones (obres de teatre com ara «Cala a boca, Etelvina», de Armando Gonzaga, o «Uma mulher diferente», de Pedro Cataílo). També el Gremio s'havia unit a les entitats d'emigrants que el 1937 s'adreçaren al govern espanyol (que es trobava aleshores a València) per demanar la destitució del cònsol de la ciutat, José M. Sempere, per activitats contràries a la República (fou separat del servei, però sembla que reingressà durant el franquisme).
Doncs bé, la nit del 28 de desembre de 1957, al gran saló del Gremio, sonaren les notes del piano, dels metalls, dels clarinets i dels vuit violins de l'Orquesta Casino de Sevilla i començà la gala de solidaritat amb València. Segons les recerques de Josep Loredo, aquesta orquestra, malgrat el seu nom, no tenia res a veure amb la capital andalusa, sinó que era catalana, hereva d'un grup musical format a Sabadell a finals del XIX anomenat «Fatxendes» o «Fachendas». Abans de la Guerra, aquest grup tingué com a director a Francesc Casanovas Tallardá, mestre que, temps després, dirigí l'Orquestra Municipal de València i la Unió Musical de Llíria. Els Fatxendes canviaren el nom (o més bé feien servir els dos) a partir d'una actuació a L'Havana en 1950. Realitzaren moltes gires per Amèrica Llatina i, fins i tot, arribaren a participar en una pel·lícula argentina. Entre els seus números més reixits hi havia una mena de duel d'espases, emprant els arcs del violí, que probablement repetirien en l'acte de solidaritat per la Riuda.
En la primera part de la gala hi hagué sobretot cançó i ball «espanyol», per part d'artistes poc coneguts, però de noms evocadors, com ara Gracia de España, Paquito el Malagueño, Gitana Bella o Imperio Montenegro. A la nit de São Paulo sonaren fandangos, seguidilles i soleares i s'interpretaren cançons dels mestres Manuel Quiroga i Genaro Monreal, i una peça, «El Polo», de la suite «Ibèria» d'Isaac Albéniz, una de les obres més estimades pels exiliats espanyols.
Probablement en el descans entre les dues parts o entre actuació i actuació, els presentadors de l'esdeveniment parlaren dels patrocinadors de l'acte: els establiments comercials Lojas Pirani, molt importants a la ciutat fins als anys 70, la importadora Pérez y Cia., i les botigues El Mundo Elegante i Casa Caparrós.
La segona part de la velada s'obrí amb «En el Mundo de la Fantasía», un espectacle de suggestió, hipnotisme i «catalèpsia» realitzat pel Dr. Romelino i –atenció al nom artístic- Miss Tery, que ja portaven un parell de dècades fent clarividència i «faquirisme» sobre l'escenari (també actuaren al Russafa). Novament sonaren les coples i els tanguillos amb els intèrprets esmentats, unes peces al piano de la concertista Olga Carrera i balls espanyols de la jove Ilde Gutiérrez, que fins fa poc (60 anys després!) encara estava activa al món del teatre, amb cursos de ball per a persones majors o amb la direcció artística de peces de Federico García Lorca. Sens dubte el record de la Riuada es faria més viu quan Imperio Montenegro interpretà «Alma de Dios» del mestre José Serrano. La segona part finalitzà amb les notes suggerents d'«Astúries» d'Albéniz i la célebre «Campanera» de Monreal, que immortalitzà en aquells anys Joselito, retirat ara a terres valencianes. A continuació hi hagué ball fins a la matinada, als compassos de l'orquestra Cliper, menys important que la del Casino de Sevilla.
La presència valenciana a São Paulo ja havia tingut un precedent notable. A principis de novembre de 1954, com a part dels actes per commemorar el IV Centenari de la fundació de la ciutat, es plantà una falla de 16 metres d'alçada en el recinte d'exposicions del Parc Ibirapuera, el cor verd de la ciutat, on també es reproduïren unes barraques i es feren bunyols. Fou finançada per la colònia espanyola amb 200.000 cruceiros. Representava la cabanya del jesuïta José de Anchieta, un dels fundadors de la ciutat i també de Rio de Janeiro, junt a la qual emergien uns gratacels que representaven la puixança de la ciutat (era l'època de les construccions d'Oscar Niemeyer). També es nomenà una fallera major i una cort d'honor, que lluïren els vestits corresponents que havia enviat el governador civil de València, el falangista Diego Salas Pombo. La falla estigué plantada tres dies i, segons la premsa, fou visitada per tres-centes mil persones abans de la «cremà».
Amb el temps el Gremio Dramático Hispano-Americano s'integrà en la Casa de España (una entitat sorgida de la fusió, en 1965, de la Casa de Aragón, Rioja y Navarra y el Centro Recreativo Andaluz). Per altra banda, la Casa de Galicia-Hogar Español, el Centro Asturiano, el Círculo Cervantino i l'Instituto Regional Valenciano (hereu de la Casa de Valencia, fundada en 1956) s'uniren en el Centro Democrático Español. A principis de la transició, la Casa de España i el Centro Español constituïren la Sociedad Hispano Brasileira de São Paulo, que encara existeix.
No sabem quina fou la recaptació d'aquella velada de São Paulo de solidaritat amb les víctimes de la Gran Riuada valenciana, la notícia de la qual potser no arribà a la nostra ciutat, però ben segur que el record de l'aigua i del fang es va fer present a vuit mil cinc-cents quilòmetres, en aquella nit tropical amb violins, coples, clarividència, música d'Albéniz i Serrano i, potser enyorança o «saudade».
