Repetir curs

[Article d'opinió amb Alícia Villar, 30/12/2016, hml ací, pdf ací]

És útil repetir curs? Els docents porten no menys de quatre segles fent repetir curs. El Tesoro de la Lengua Castellana o Española, de Sebastián Covarrubias, de 1611 ja parlava de la repetició escolar («lectionem repetere»). I la Reial Acadèmia Espanyola incorporà aquesta accepció en el volum V del seu Diccionari d’Autoritats de 1737.

Segons les últimes dades oferides pel Ministeri d’Educació (curs 2013/14), al País Valencià hi ha un 4,6 % de repetidors en 2n de Primària, un 4,3 % en 4t i un 5,4 % en 6é; percentatges que s’incrementen sensiblement en els quatre cursos de l’ESO, on tenim respectivament un 13,9 %, 11,4 %, 12,9 % i 10,5 % d’alumnat repetidor. Estem parlant, per tant, d’una situació que afecta uns 38.000 xiquets i xiquetes.

Amb la llei en la mà, la repetició no hauria de ser una penalització, sinó una actuació adreçada a la millora de l’aprenentatge, que hauria d’anar associaciada a plans, programes o adaptacions específiques. La Logse (1990) evitava la paraula «repetició» i establia que un alumne «podrá permanecer un curso más en el mismo ciclo [...] en función de las necesidades educativas de los alumnos». La Lomqe (2013) parla 15 vegades de repetició i la relaciona amb un «plan específico de refuerzo o recuperación» (Primària, art. 20) o amb un «programa de mejora del aprendizaje y del rendimiento» (Secundària, art. 27) o l’establiment de condicions curriculars que «se adapten a las necesidades del alumno o alumna y estén orientades a la superación de las dificultades detectadas» (art. 28).

La lletra menuda de les proves PISA en la seua última edició mostra que plans, programes o adaptacions previstos per la legislació són, si eventualment es realitzen, inútils. Donarem les dades dels resultats de matemàtiques, que són semblants als de llengua o ciències.

L’estudiantat valencià que fa la prova PISA amb 15 anys i no ha repetit curs en Primària obté una puntuació de 503; el que ha repetit curs té una puntuació de 400. L’estudiantat valencià que no ha repetit en Secundària obté una puntuació de 511, mentre el que ha repetit una vegada obté 435 i el que ha repetit dues vegades 434. A tall de comparació, Finlàndia ha obtés una puntuació global de 511 punts en matemàtiques.

Per tant, la repetició no sembla contribuir a un millora de l’aprenentatge, com proclama el text de la llei, i aquesta situació és més greu encara quan es dóna en Primària. Ara tenim dades per comprovar-ho. Cal, doncs, prendre mesures i canviar una pràctica tan secular com inútil.

La marquesa del Sanet i el filòsof

[Tafaneries valencianes, 11/12/2016, html ací, jpg ací, pdf ací, altre pdf ací]

Amor platònic. Aquest concepte és, potser, el que millor defineix la relació entre Mencía de Mendoza, la marquesa del Sanet o Atzeneta (en castellà: Zenete o Cenete), i el filòsof i humanista Joan Lluís Vives. En la seua obra «De la formació de la dona cristiana», finalitzada en 1523, Vives ja s’havia referit de manera elogiosa a la jove Mencía (que llavors tindria uns 15 anys). Quan redactà aquella obra no sospitaria que, dotze anys després, quan l’humanista estava en un moment precari de la seua vida, rebria el seu suport generós. Mencía era filla de Rodrigo Díaz de Vivar Mendoza, comte del Cid, que havia participat en la campanya de Granada i havia estat premiat per la reina Isabel de Castella amb el marquesat de Sanet (paraula àrab que vol dir «costera» i que designava la comarca a la Serra Nevada que ara diuen el Marquesat). El marqués tenia propietats també a Guadalajara (de fet, la seua filla, Mencía, va nàixer al castell de la família a Jadraque) i a Aiora, i li pertanyia la baronia d’Alberic. En 1520, quan el seu germà Diego Hurtado de Mendoza Lemos fou nomenat virrei de València, Rodrigo s’hi va traslladar. Tres anys després morí de manera tràgica (sembla que en rebre una pedrada llançada des del terrat d’una casa a la placeta de Galindo, que es trobava on ara és la cruïlla dels carrers Padilla, Músic Peydró i l’avinguda de l’Oest) i fou soterrat al Convent de Sant Domènec. El 1524, la seua filla, Mencía, va contraure matrimoni amb el senyor de Breda.

La ciutat de Breda, a la regió del Bravant Septentrional, ens és coneguda pel quadre de Velazquez «Les llances» o «La rendició de Breda» (1634), que representa un grup militar dalt d’una muntanyeta. Breda, però, es troba en una planura i en temps de Vives no estava sotmesa encara a la corona espanyola. Des del 1404, la ciutat de Breda havia estat sota el domini de la Casa de Nassau i des del 1504 era governada per Hendrik III. En quedar vidu aquest per segona vegada, ja amb més de 40 anys, l’emperador Carles I d’Àustria va fer que contraguera matrimoni amb Mencía, que tenia uns 16 anys. Així, l’emperador habsburg augmentava la seua influència sobre els territoris septentrionals. Les noces se celebraren a Burgos i la parella va romandre a Castella fins que, restaurat el seu castell, s’instal·laren a Breda el 1530. Des de llavors, Mència, s’afanyà a convertir la seua residència en un palau renaixentista, al qual va convidar pintors com ara Jan Gossaert, Jan van Scorel o Bernard van Orley, i humanistes com Martín Laso d’Orpesa, Juan Maldonado, Damião de Góis, Conrad Goclenius o el seu admirat Vives.

Malgrat la fama d’insalubre de la ciutat de Breda i les malalties que patia de gota i còlics nefrítics, Vives marxà a la ciutat del Bravant per servir de preceptor a Mencía, entusiasmada amb les doctrines d’Erasme i Vives. La dama li proporcionava una remuneració que, després de la mort de Vives el 1540, va mantenir per a la seua vídua. A Breda estant, Vives interpretava les «Bucòliques» de Virgili per a la dama i preparava per a la impremta els «Diàlegs». Per a Vives, Mencía era el model de dona, amant de les lletres i lleial, que havia descrit en les seues obres pioneres sobre l’educació de les dones. Per a la marquesa del Sanet, Vives era el model d’humanista, més encara quan en els anys immediatament anteriors Thomas More havia estat executat (1535) i havia mort Erasme (1536).

En aquella època, Hendrik caigué mortalment malalt. Mencía, que tenia una salut delicada, no tingué fills, ni mantingué bones relacions amb els del seu home. Després de la mort del senyor de Breda, el 4 de setembre de 1538, i malgrat la seua delicada salut, Vives va romandre al palau, com li escrigué a Juan Maldonado, «perquè no creguen que deixe la Marquesa en el dol de la seua viudetat» (16 de desembre de 1538). Però l’emperador Carles havia previst un nou matrimoni per a Mencía. La casà amb Ferran, duc de Calàbria i vidu de la virreina de València, Germana de Foix. Per tant, Vives no només li explicà les èglogues de Virgili a Mencía, sinó que també li presentà la nostra ciutat a la marquesa del Sanet i futura virreina. En el diàleg 22é li descriu València a la dama i també parla elogiosament d’ella i del seu nou marit. Un personatge diu de la marquesa: «Si és veritat allò que n’he oït contar trobant-me a França, sembla que és una senyora molt entesa i amb la qual s’ha de tractar de certes matèries amb gran cura». Temps després que Mencía viatjà a València, Vives tornà a Bruges, on morí pocs mesos després. La marquesa del Sanet portà amb ella dos petits retrats d’Erasme i de Vives, probablement realitzats pel miniaturista Simon Bening, que il·luminava els llibres de les hores per a la senyora de Nassau, sota la supervisió de Vives. La miniatura de Vives, avui perduda, apareix en els inventaris de les propietats de Mencía fets en 1548 i 1554.

En arribar a València, Mencía encarregà o permeté que un xilògraf de l’editorial de Joan de Mey copiara la miniatura que tenia de Vives en una petita peça, potser amb la pretensió de publicar alguna obra de l’humanista valencià. Això no fou possible en vida de Mencía, però la imatge fou emprada per la casa tipogràfica, que va adoptar diversos noms, perquè la vídua de Joan de Mey, Jerònima Galés, contragué matrimoni amb Pedro de Huete i enviudà novament abans que el seu fill, Pere Patrici, se’n fera càrrec. D’aquesta manera, la xilografia fou reproduïda en distints llibres, com ara: «El estudioso en la aldea» (1568) i «Vocabulario del humanista» (1569 i 1571), els dos de Lorenzo Palmireno, l’edició en llatí dels «Dialegs» de Vives (1577) i «Modi loquendi Latino & Hispano sermone» de Pedro Madariaga (1582). Hi ha una coincidència sorprenent. Pere Patrici Mey, el fill de Joan de Mey, és a dir, de l’editor que probablement encarregà la xilografia de Vives des de la miniatura de Mencía, en fer-se càrrec del negoci familiar, traslladà la tipografia des de la primitiva ubicació a la plaça de l’Herba (inclosa en l’actual plaça Lope de Vega) fins a un lloc junt a l’església de Sant Martí. Això vol dir que el primer retrat de Vives que va aparéixer en un llibre es va traure d’una xilografia que estaria a dos-cent metres de la seua casa pairal, i això malgrat que feia quasi seixanta anys que havia abandonat la seua ciutat. Però la coincidència és encara més sorprenent. Cap a la fi del segle XVI, Pere Patrici traslladà la tipografia i la instal·là al costat de Sant Martí. Allà publicà el segon volum del «Quixot». Doncs bé, la xilografia amb la imatge de l’humanista que es conservaria a l’editorial, la primera imatge acceptada del filòsof que hem conservat, estava llavors a escasos vint metres del lloc on havia nascut Vives un segle abans. Quina coincidència!

L'arquebisbe maulet

[Tafaneries valencianes, 04/12/2016, html ací, jpg ací, pdf ací]

Un arquebisbe valencià morí a l’exili; fou Antonio Folch de Cardona (1657-1724), un home amb una passió: els llibres. Fou nomenat arquebisbe de València el febrer de 1699 i va fer la seua entrada a la ciutat l’octubre d’aquell mateix any. Però el 1700 morí el rei Carles II («el hechizado» en Castella), que era qui havia proposat Folch de Cardona al papa Innocenci XI. En morir el monarca sense deixar descendència, es desencadenà la Guerra de Successió entre aquells que defensaven Felip V Borbó i aquells altres que recolzaven les pretensions de l’arxiduc Carles d’Àustria de la dinastia dels Habsburg. El 16 de desembre de 1705, les tropes austracistes prengueren València. El dia 28 començà un motí contra aquells que havien donat suport als felipistes. L’arquebisbe de València, Folch de Cardona, encara que era partidari de la causa austracista, havia acollit al seu palau persones felipistes, per la qual cosa temé que la revolta amenaçara la seua vida. Per això, el 2 de gener de 1706 fugí de la ciutat i marxà al castell de Biar i, més tard, a Castella.

Els eclesiàstics del capítol catedralici valencià ignoraven on es trobava el seu arquebisbe i nomenaren el canonge Luis Rocamora com a vicari general interí. El 25 d’abril de 1707 es produí la batalla d’Almansa i el 29 de juny Felip V promulgà el decret de Nova Planta. Melchor de Macanaz fou enviat a València com a Jutge de Confiscacions. El maig del 1708, Folch de Cardona tornà a València, on mantingué un dur conflicte amb Macanaz. Menys d’un any després, el març del 1709, l’arquebisbe tornà novament a Madrid. També Macanaz abandonà València el 1710, fugint del procés que li havia obert la Inquisició. A Madrid estant, l’arquebisbe Folch de Cardona fou testimoni de l’acte pel qual el petit Lluís, fill de Felip V, fou jurat com a príncep d’Astúries, i també presencià la contraofensiva austracista, amb l’entrada de l’arxiduc Carles a Madrid, el 26 de setembre de 1710. Sembla que Folch de Cardona fou un dels primers que es presentà a besar les mans de l’arxiduc. Les tropes austracistes, però, no pogueren mantenir la posició i hagueren de retirar-se. Carles d’Àustria abandonà Madrid el 9 de novembre de 1710. Antonio Folch de Cardona el va seguir a Barcelona, després a Itàlia i, finalment, a Viena, on l’arquebisbe visqué un llarg exili fins a la seua mort el 1724.

Un altre dels exiliats a Viena, Francesc de Castellví Obando, afirmà que, en arribar l’arquebisbe a la capital austríaca, duia dos bagulets, amb divuit-mil doblons, joies i valuosos serveis de plata. Potser el seu testimoni estigué influït pels enfrontaments al si del grup d’exiliats a Viena o potser no. Mentrestant, la diòcesi de València tingué no pocs conflictes per l’elecció d’un vicari general en absència de l’arquebisbe. Fins a la presa de possessió del seu successor, Andrés de Orbe Larreátegui, el juny de 1725, València no comptà amb la presència física del seu arquebisbe. El successor també estigué molt poc de temps a la seua arxidiòcesi. El 1727 abandonà València i morí el 1740.

Antonio Folch de Cardona fou un gran bibliòfil. Quan arribà a València el 1699, es va fer un catàleg dels seus llibres. S’hi consignaren 2.114 volums. Però, com advertí l’especialista Roger Chartier, aquests llistats acostumaven a tenir buits importants. Temps després, l’arquebisbe aconseguí la biblioteca de l’arxidiaca i oncle seu José Cardona, amb 900 volums. Cardona disposava de tants llibres perquè havia estat censor eclesiàstic. Ell en va escriure un a favor de la pràctica d’emparedar dones religioses. Mentre estava a València, l’arquebisbe continuà amb una important compra de llibres. Quan s’uní als austracistes, la seua biblioteca fou requisada. El febrer de 1712 es remeteren a la Biblioteca Reial 6.630 volums de l’arquebisbe. A tall de comparació, un gran bibliòfil com el filòsof John Locke (mort el 1704) pogué formar una biblioteca amb poc més de 4.000 llibres. Segons les recerques de M. Dolores García Gómez, una part dels fons requisats a Folch de Cardona, uns 1.424 llibres, acabaren en el convent dels franciscans de Palència (cenobi al qual Folch de Cardona s’havia fet franciscà i del qual també havia estat guardià). La resta formà una aportació destacada a la Biblioteca Nacional, que fou creada el 1711. El diputat Joan Baldoví anuncià el 2012 que presentaria inciatives parlamentàries perquè es pogueren recuperar els llibres requisats a l’arquebisbe. Amb tot, seria difícil establir la nòmina definitiva d’aquells que es troben a la Biblioteca Nacional.

L’any 1713 es constituí a Viena el Consell Espanyol i Folch de Cardona n’ocupà la seua presidència. L’arquebisbe s’instal·là a un palau a Viena i administrà les rendes que la corona austríaca feia arribar al grup d’exiliats. Folch de Cardona habità el Palau Strozzi, en aquella època en la perifèria de la capital austríaca, però ara molt reformat i empotrat en construccions més recents del districte de Josefstadt, entre el primer i el segon «Gürtel». A hores d’ara està ocupat per dependències del ministeri de Finances austríac. A tall de curiositat, pràcticament al costat del Palau, visqué el gran matemàtic Kurt Gödel i allí mateix, a la fi dels anys 20 i començament dels 30 del segle passat, formulà els seus dos «teoremes de la incompletesa» que el convertiren en un dels matemàtics més importants de la història. Després, marxà a Princenton, on fou amic íntim d’Albert Einstein.

A Viena estant, l’arquebisbe Folch de Cardona escrigué cartes pastorals, de les qual es va fer una edició, i redactà una «Representación al Sumo Pontífice Clemente XI» per reactivar el procés de beatificació de Francisco Jerónimo Simó (petició que no tingué èxit). També mantingué correspondència amb il·lustrats valencians, que fou permesa pel govern absolutista.

És de suposar que, a Viena, Folch de Cardona continuà amb la seua passió bibliòfila. A la Biblioteca Nacional d’Àustria (ÖNB) es conserva un manuscrit amb una relació dels seus llibres (de 157 pàgines) i una altre (de 169 pàgines) amb els volums de la seua propietat que passaren a la biblioteca del rei (a la de Carles o a la de Felip?). Als catàlegs de l’ÖNB consten uns quaranta llibres que haurien estat propietat de l’arquebisbe. N’hi ha cinc volums de correspondència i obres molt heterogènies: tractats teològics, el llibre II de la Imitació de Tomàs de Kempis i obras clàssiques, com ara l’«Alcibíades» de Plató o les tragèdies de Sèneca. A destacar dos llibres jueus i un altre d’un convers. També trobem un parell de llibres sobre la història de la monarquia francesa, la qual cosa és significativa per a una persona que havia marxat a l’exili per culpa dels borbons. No sabem si aquestes obres foren adquirides a Viena. No sembla que fóra el cas d’uns altres volums, amb manuscrits hispànics dels segles XIV i XV. Més bé podem suposar que l’arquebisbe portà aquests manuscrits amb ell durant els seus viatges. Un home que havia posseït més de sis mil volums, potser havia triat unes poques compilacions de textos manuscrits dels segles anteriors perquè li acompanyaren en el seu exili. Quins secrets amaguen aquests volums?

Un arquebisbe valencià morí a l’exili; fou Antonio Folch de Cardona (1657-1724), un home amb una passió: els llibres. Fou nomenat arquebisbe de València el febrer de 1699 i va fer la seua entrada a la ciutat l’octubre d’aquell mateix any. Però el 1700 morí el rei Carles II («el hechizado» en Castella), que era qui havia proposat Folch de Cardona al papa Innocenci XI. En morir el monarca sense deixar descendència, es desencadenà la Guerra de Successió entre aquells que defensaven Felip V Borbó i aquells altres que recolzaven les pretensions de l’arxiduc Carles d’Àustria de la dinastia dels Habsburg. El 16 de desembre de 1705, les tropes austracistes prengueren València. El dia 28 començà un motí contra aquells que havien donat suport als felipistes. L’arquebisbe de València, Folch de Cardona, encara que era partidari de la causa austracista, havia acollit al seu palau persones felipistes, per la qual cosa temé que la revolta amenaçara la seua vida. Per això, el 2 de gener de 1706 fugí de la ciutat i marxà al castell de Biar i, més tard, a Castella. 

Els eclesiàstics del capítol catedralici valencià ignoraven on es trobava el seu arquebisbe i nomenaren el canonge Luis Rocamora com a vicari general interí. El 25 d’abril de 1707 es produí la batalla d’Almansa i el 29 de juny Felip V promulgà el decret de Nova Planta. Melchor de Macanaz fou enviat a València com a Jutge de Confiscacions. El maig del 1708, Folch de Cardona tornà a València, on mantingué un dur conflicte amb Macanaz. Menys d’un any després, el març del 1709, l’arquebisbe tornà novament a Madrid. També Macanaz abandonà València el 1710, fugint del procés que li havia obert la Inquisició. A Madrid estant, l’arquebisbe Folch de Cardona fou testimoni de l’acte pel qual el petit Lluís, fill de Felip V, fou jurat com a príncep d’Astúries, i també presencià la contraofensiva austracista, amb l’entrada de l’arxiduc Carles a Madrid, el 26 de setembre de 1710. Sembla que Folch de Cardona fou un dels primers que es presentà a besar les mans de l’arxiduc. Les tropes austracistes, però, no pogueren mantenir la posició i hagueren de retirar-se. Carles d’Àustria abandonà Madrid el 9 de novembre de 1710. Antonio Folch de Cardona el va seguir a Barcelona, després a Itàlia i, finalment, a Viena, on l’arquebisbe visqué un llarg exili fins a la seua mort el 1724. 

Un altre dels exiliats a Viena, Francesc de Castellví Obando, afirmà que, en arribar l’arquebisbe a la capital austríaca, duia dos bagulets, amb divuit-mil doblons, joies i valuosos serveis de plata. Potser el seu testimoni estigué influït pels enfrontaments al si del grup d’exiliats a Viena o potser no. Mentrestant, la diòcesi de València tingué no pocs conflictes per l’elecció d’un vicari general en absència de l’arquebisbe. Fins a la presa de possessió del seu successor, Andrés de Orbe Larreátegui, el juny de 1725, València no comptà amb la presència física del seu arquebisbe. El successor també estigué molt poc de temps a la seua arxidiòcesi. El 1727 abandonà València i morí el 1740. 

Antonio Folch de Cardona fou un gran bibliòfil. Quan arribà a València el 1699, es va fer un catàleg dels seus llibres. S’hi consignaren 2.114 volums. Però, com advertí l’especialista Roger Chartier, aquests llistats acostumaven a tenir buits importants. Temps després, l’arquebisbe aconseguí la biblioteca de l’arxidiaca i oncle seu José Cardona, amb 900 volums. Cardona disposava de tants llibres perquè havia estat censor eclesiàstic. Ell en va escriure un a favor de la pràctica d’emparedar dones religioses. Mentre estava a València, l’arquebisbe continuà amb una important compra de llibres. Quan s’uní als austracistes, la seua biblioteca fou requisada. El febrer de 1712 es remeteren a la Biblioteca Reial 6.630 volums de l’arquebisbe. A tall de comparació, un gran bibliòfil com el filòsof John Locke (mort el 1704) pogué formar una biblioteca amb poc més de 4.000 llibres. Segons les recerques de M. Dolores García Gómez, una part dels fons requisats a Folch de Cardona, uns 1.424 llibres, acabaren en el convent dels franciscans de Palència (cenobi al qual Folch de Cardona s’havia fet franciscà i del qual també havia estat guardià). La resta formà una aportació destacada a la Biblioteca Nacional, que fou creada el 1711. El diputat Joan Baldoví anuncià el 2012 que presentaria inciatives parlamentàries perquè es pogueren recuperar els llibres requisats a l’arquebisbe. Amb tot, seria difícil establir la nòmina definitiva d’aquells que es troben a la Biblioteca Nacional. 

L’any 1713 es constituí a Viena el Consell Espanyol i Folch de Cardona n’ocupà la seua presidència. L’arquebisbe s’instal·là a un palau a Viena i administrà les rendes que la corona austríaca feia arribar al grup d’exiliats. Folch de Cardona habità el Palau Strozzi, en aquella època en la perifèria de la capital austríaca, però ara molt reformat i empotrat en construccions més recents del districte de Josefstadt, entre el primer i el segon «Gürtel». A hores d’ara està ocupat per dependències del ministeri de Finances austríac. A tall de curiositat, pràcticament al costat del Palau, visqué el gran matemàtic Kurt Gödel i allí mateix, a la fi dels anys 20 i començament dels 30 del segle passat, formulà els seus dos «teoremes de la incompletesa» que el convertiren en un dels matemàtics més importants de la història. Després, marxà a Princenton, on fou amic íntim d’Albert Einstein. 

A Viena estant, l’arquebisbe Folch de Cardona escrigué cartes pastorals, de les qual es va fer una edició, i redactà una «Representación al Sumo Pontífice Clemente XI» per reactivar el procés de beatificació de Francisco Jerónimo Simó (petició que no tingué èxit). També mantingué correspondència amb il·lustrats valencians, que fou permesa pel govern absolutista. 

És de suposar que, a Viena, Folch de Cardona continuà amb la seua passió bibliòfila. A la Biblioteca Nacional d’Àustria (ÖNB) es conserva un manuscrit amb una relació dels seus llibres (de 157 pàgines) i una altre (de 169 pàgines) amb els volums de la seua propietat que passaren a la biblioteca del rei (a la de Carles o a la de Felip?). Als catàlegs de l’ÖNB consten uns quaranta llibres que haurien estat propietat de l’arquebisbe. N’hi ha cinc volums de correspondència i obres molt heterogènies: tractats teològics, el llibre II de la Imitació de Tomàs de Kempis i obras clàssiques, com ara l’«Alcibíades» de Plató o les tragèdies de Sèneca. A destacar dos llibres jueus i un altre d’un convers. També trobem un parell de llibres sobre la història de la monarquia francesa, la qual cosa és significativa per a una persona que havia marxat a l’exili per culpa dels borbons. No sabem si aquestes obres foren adquirides a Viena. No sembla que fóra el cas d’uns altres volums, amb manuscrits hispànics dels segles XIV i XV. Més bé podem suposar que l’arquebisbe portà aquests manuscrits amb ell durant els seus viatges. Un home que havia posseït més de sis mil volums, potser havia triat unes poques compilacions de textos manuscrits dels segles anteriors perquè li acompanyaren en el seu exili. Quins secrets amaguen aquests volums?