Dos colomins del Túria, una sarsuela en valencià a Madrid

[Tafaneries valencianes, 18 de desembre del 2023, link ací]

L'any 2023 s’ha commemorat el bicentenari del naixement de Francisco de Asís Asenjo Barbieri (1823-1894), el compositor madrileny que donà les pautes del gènere de la sarsuela i l’elevà a espectacle popular. A més d’altres interpretacions, a Madrid s’ha programat «El barberillo de Lavapiés» (1874), considerada el cim de la sarsuela, i a Les Arts de València s’ha representat «Pan y toros» (1864). La nòmina de composicions de Barbieri és impressionant, amb quasi 60 sarsueles. També es preocupà perquè el gènere disposara de teatres populars. Després d’un viatge a París, on seria testimoni de l’èxit de Jacques Offenbach, que tant composava operetes com exercia d’empresari, Barbieri aconseguí inaugurar el Teatre de la Sarsuela, al carrer Jovellanos de Madrid. El mestre Barbieri influí decisivament en altres grans de la sarsuela, com ara Federico Chueca o el villenenc Ruperto Chapí.

Hi ha un acord en la crítica musical per entendre que l’evolució cap a «El barberillo de Lavapiés» s’anuncia ja en «Pan y Toros», una obra estrenada deu anys abans. Potser el punt d’inflexió del compositor es trobe en l’obra immediatament anterior, de tema valencià i pràcticament desconeguda: «Dos pichones del Turia», amb text del poeta valencià Rafael Maria Liern i Cerach (1832-1897). No fou l’única col·laboració entre el mestre Barbieri i el poeta Liern. El 1877 s’estrenà «Artistas para la Habana», amb llibret signat per Liern i el cubà Augusto E. Mandan y García. Dos anys després s’estrenà «La vuelta al mundo», on col·laborà l’oriolà José Rogel Soriano. Barbieri també posà música a un «Prech a la Verge: Salve valenciana», composat pel poeta Jacint Labaila, que fou estrenada el 1882.

El títol «Dos pichones del Turia» remet, en primer lloc, al costum de fer tir de colom al llit del riu; una pràctica que es realitzava, com va escriure Manuel Sanchis Guarner, «la vesprada dels diumenges, i una gentada de badocs es congregava a les baranes del riu, al llit del qual es feien les tirades als sectors de la Petxina i de Montolivet». Cal recordar que a València també es practicava el «tir a la gallina», afició no menys bàrbara que les tirades als coloms, en les quals les aus estaven lligades a una mena de creu i rebien el trets dels participants fins a morir. L’acció de la sarsuela de Barbieri i Liern transcorre al jardí d’una alqueria del Camí del Grau de València, un escenari que sis anys després de l’estrena fou retratat per Jules Ainaud, l’enviat de la casa de fotografia de Jean Laurent. En ambdós casos, el singular (camí), en lloc del plural més freqüent ara (camins), tal vegada indique que es tracta del camí més pròxim al riu, on encara es troba l’ermita de l’Ave Maria de Penya-roja que fotografià Ainaud i on també enregistrà dos vidres amb una parella de barraques i una família de llauradors. Però també es refereix a un altre sentit de la paraula colom o colomí: «Persona innocent, càndida o excessivament tendra» (DAVL) i, en aquest cas, una parella de nuvis o tendres colomins a la vora del riu.

«Dos pichones del Turia» és, com indica el subtítol, un «juguete lírico-bilingüe en un acto y en verso», que fou representant per primera vegada al Teatre de la Sarsuela de Madrid. Els personatges parlen generalment en valencià. L’acció comença a unes escales de la casa que dona a un jardí, quan Donya Columba, Yrene, Luisa, Fernando i Federico, estan posant per a un retrat que els fa Don Genaro, i Colau i Miguel contemplen un llibre de retrats, el que era una innovació en l’època. No feia ni una dècada que la fotografia havia arribat al Cap i Casal. Mentrestant, el cor canta: «No se rigau, / no es menecheu, / quetos y en pau / baixa la veu. / Si pegueu bots / als retratats, / eixirau tots / emborronats.»

Amb el pretext d’un retrat de la jove, l’acció anirà avançant en la relació entre «Roseta i Colau», com també s’anomenà un altre manuscrit de l’obra conservat a la Biblioteca Nacional, on també es conserva un altre manuscrit com «La flor del Camí del Grau».

L’obra començà a assajar-se al Teatre de la Sarsuela de Madrid cap al dimecres 18 de novembre i s’estrenà deu dies després (hem conservat la partitura amb la signatura de Barbieri), el dissabte 28 de novembre del 1863. El llibret fou publicat amb data del mateix any 1863 per la Imprenta de José Rodríguez, del carrer Calvario de Madrid, en la col·lecció «El teatro contemporáneo» de José María Moles. En l’estrena, l’obra fou interpretada per Teresa Rivas en el paper de Roseta i Ramon Cubero en el de Colau. Precisament l’any següent, Cubero també interpretà «Una paella en Valencia», també amb lletra del poeta Liern i música de Balart.

La premsa ja havia advertit: «Tenemos entendido que, á pesar de estar escrito en el dialecto de aquel país, es comprensible su diálogo, hasta para los oidos mas madrileños». Poc després passaren les representacions al Teatre Jovellanos, on arreplegà «un éxito lisonjero. El público aplaudió en repetidas ocasiones al finalizar la representación». La sarsuela es mantingué en cartell fins al 1864. Doncs bé, sembla que «Dos pichones del Turia» no ha sigut enregistrada discogràficament mai. Fer-ho hauria sigut un bon homenatge al mestre Barbieri en el seu bicentenari i al nostre poeta Liern.

Walter Benjamin se suïcidà abans concloure l’«Obra dels Passatges», l’ambiciós llibre en el qual presentava París com la capital del segle XIX, amb el fil conductor dels passatges, de les galeries comercials que marcaven el nou temps. Quatre anys abans que prenguera el cianur a Port-Bou, un altre col·laborador de l’Institut d’Investigació Social de Frankfurt, Siegfried Kracauer, havia publicat un llibre que ja realitzava la pretensió de Benjamin, però que trobava en l’opereta la clau del XIX: «Jacques Offenbach i el París de la seua època». Kracauer, que temps després oferiria la pauta de l’anàlisi social mitjançant el cinema, presentà en aquest llibre l’opereta com el fenomen que millor podia descriure el Segon Imperi francés. Cal que algun Kracauer nostre ens explique les claus que la sarsuela dona de la nostra societat i també que s’hi reconega la participació de valencians com ara Liern, Chapí, Rogel o Rigoberto Cortina, del qual es parlarà en la següent Tafaneria.

PISA no és Eurovisió

 [Opinió, 13/12/2023, enllaç ací]

S'escolten i es lligen moltes opinions de les proves PISA com si es tractara del concurs d’Eurovisió. I no és això. Els resultats de PISA només es refereixen a un dels objectius educatius de la Unió Europea (UE): la mesura del rendiment de l’estudiantat en tres matèries: matemàtiques, ciències naturals i competència lectora. De tots els objectius educatius de la UE, aquest és l’únic en el qual les autoritats comunitàries han mantingut per a 2030 al mateix nivell que establiren per al 2020: que el baix rendiment siga inferior al 15 % de l’estudiantat, potser conscients que en la sèrie històrica no es registren davallades significatives. Sobre aquest objectiu, les dades per a Espanya són: matemàtiques: 27,3 %; ciències naturals: 21,3 % i competència lectora: 24,4 %. Recordeu que aquests són percentatges de baix rendiment que haurien de ser inferiors al 15 %. Pot semblar elevats, però no ho són per dues raons. La primera és que l’estudiantat que té baix rendiment en les tres matèries conjuntament és només d’un 12,9 % (un 16,4 % de mitjana a l’OCDE). La segona és que, en tot cas, els nostres percentatges estan molt per baix de la mitjana de l’OCDE: 31,1 %, 24,5 % i 26,3 %, respectivament. No s’han fet públiques encara les dades desagregades del País Valencià, però si fem una estimació a partir de les puntuacions mitjanes de l’Estat, podríem suposar que no se n’aniran molt. Al País Valencià, les puntuacions generals són de 473, 483 i 482 punts, i a Espanya de 473, 485 i 474 punts, respectivament.

Ara bé, cal parar esment a les diferències en el baix rendiment en les matèries i en els distints grups socials. Si parlem de la diferència entre homes i dones, a matemàtiques i ciències naturals, les distàncies entre homes i dones són mínimes (en aquestes matèries, respectivament un 1,6 % més de baix rendiment en les dones i 0,6 % en els homes, en tot cas uns percentatges per baix de l’error mostral), però pel que fa a la competència lectora, el baix rendiment dels homes és sensiblement més elevat que el de les dones, amb un diferencial d’un 9,2 %. Ja veurem quins són els resultats valencians i quina interpretació hem de donar a aquest decalatge.

On les diferències esdevenen desigualtats és quan relacionem el baix rendiment amb les classes socials. Els quartils (quarta part de la mostra ordenada) d’indicador socioeconòmic presenten diferències molt notables en els percentatges de baix rendiment: mentre que l’estudiantat de classe superior presenta percentatges de baix rendiment de 10,6 %, és a dir que ja han assolit amb escreix els objectius de la UE, els de classe inferior veuen com aquest baix rendiment s’eleva al 44,0 %. Un resultat que es repeteix en totes les tandes de PISA i en les tres matèries amb una constància esgarrifant. Què hi podem fer? Proposem aplicar la regla de les quatre D.

1) Destinar els recursos a la igualtat, no a la distinció. L’economista Thomas Piketty proposà recentment calcular els diners públics que rep un estudiant al llarg de la seua formació, segons les classes socials. Ell i el seu equip ho han fet per al cas francés. Els nostres càlculs per al cas espanyol arriben a la mateixa conclusió: en reben més les classes superiors. Més concretament: els quintils socials (quinta part de la mostra ordenada) que reben més diners públics són el 4t i el 3r; per davant del 5é (el superior), encara que aquest és el que obté un millor aprofitament. Altrament dit, podríem dir que els diners de tots beneficien més a les classes mitjanes altes, a les mitjanes i a les altes. Són números. Es podria pensar que el sistema educatiu funciona com un gran impost regressiu: s’arrepleguen diners de tot i es beneficien als rics. Per tant, no només es tracta de demanar que la inversió pública ultrapasse el llindar simbòlic del 5 % del PNB o la gratuïtat de determinades ofertes educatives, sinó també que la seua distribució afavorisca l’equitat i no a l’inrevés, com està passant ara.

2) Desdramatitzar. Reduir el baix rendiment en les tres matèries assenyalades és un dels objectius educatius de la UE on, com hem vist, les dades generals no són molt preocupants. Però naturalment hi ha d’altres matèries i sabers necessaris en el món actual i també hi ha altres objectius educatius de la UE, alguns que Espanya acompleix i d’altres que no. En el primer cas, podem fer esment dels percentatges d’escolarització en educació infantil (un 96 % dels 3-6 anys per al 2030) o d’educació terciària (un 45 % en la cohort 30-34 anys). Però els acomplim al preu d’una excessiva privatització, en el primer cas, i d’una inflació universitària, en el segon. Per tant, no dramatitzem els rendiments de matemàtiques o ciències. Més preocupants són aquells objectius que estem lluny d’acomplir, com ara l’abandonament educatiu (val a dir, el percentatge de persones que no continuen estudiant nivells d’educació secundària postobligatòria), que s’ha de situar per baix del 9 % el 2030, i estem en el doble, o l’objectiu d’aprenentatge permanent, que és la concreció del dret a la formació professional i permanent.

3) Dimensionar els problemes. Per exemple, hem vist que hi ha un 6,3 % de baix rendiment en competència lectora per dalt de l’objectiu per al 2030. És cert. Però portem 40 anys de Llei d’Ensenyament i Ús del Valencià i, encara que estableix normativament la plena competència en valencià en concloure l’educació secundària obligatòria, la darrera Enquesta de Coneixement i Ús del Valencià (2021) estima que tenim un 42,6 % de la població analfabeta en valencià. Se’n parla molt d’unes coses i poc d’unes altres.

4) I per últim: dades, dades i dades. L’educació és l’àmbit on projectem aspiracions socials, sense verificar moltes vegades si les demandes són factibles a la llum de les dades disponibles. Per exemple, volem que l’estudiantat dispose de major competència lectora i, al mateix temps, que gaudisca amb la lectura. Però les dades (en aquest cas, les dades de tots els països de PISA 2018, tanda centrada en la competència lectora –on precisament Espanya fou descartada per problemes de mostreig–), ens diuen que la correlació entre la puntuació general dels països i el seu índex de gaudiment és inversa! (concretament, un índex de correlació de Pearson de -0,4: que és considerable!) És a dir, que aquells països on augmenta la puntuació de competència lectora, minva la capacitat de l’estudiantat de gaudir amb la lectura i a l’inrevés. Hem de pensar què volem per al nostre estudiantat. Per tant, no només hem de ser estrictes en mesurar i calcular, sinó també reflexius en saber què volem mesurar i per a què fer-ho.