El generós alzirenc que repartí el premi de la Loteria Primitiva

[Tafaneries valencianes, 31/12/2021, html ací]

El dilluns 25 d’octubre del 1819 ja es notaven les temperatures fresques de la tardor a Madrid. Al migdia, el mercuri no passà dels 9 graus. Aquell dia estava fixada una de les extraccions de la Reial Loteria Primitiva, que havia sigut creada pel ministre d’Hisenda, Leopoldo de Gregorio (el marqués d’Esquilache) més de mig segle abans. Generalment es feia un sorteig mensual i ja se n’havien fet vora 600 des del primer que se celebrà el 10 de desembre del 1763. En la Reial Loteria Primitiva, que la gent també anomenava, «la dels números», un xiquet amb els ulls embenats treia cinc boletes d’un sac on n’hi havia noranta. Aquell dia, la mà innocent va extraure els números següents: 7, 82, 75, 79 i 61. L’endemà, dimarts, el Diario de Madrid publicà la llista dels números premiats, que no arribaria a València fins al dissabte 30 d’octubre, un dia ennuvolat i plujós, quan el «Diario de Valencia» (que en aquell any del 1819 canvià la seua capçalera per «Diario de la Ciudad de Valencia») la publicà en la seua tercera plana, copiant literalment la notícia del diari madrileny i els cinc números afortunats. Tal vegada encara passaren algunes hores més fins que a la Ribera es tingué notícia de la combinació guanyadora.

Onze dies després de la difusió a València dels números premiats, el mateix «Diario de la Ciudad de Valencia» publicà a la primera pàgina una carta signada per «M.H.», que deixaria bocabadat a més d’un lector d’aquell periòdic pioner a terres valencianes. S’hi podia llegir: «El Maestro de Escuela de la villa de Carcaxente puso en la extracción de la Real Lotería de 25 de octubre último una jugada a terno de 60@ en que se interesaron otros 214 vecinos del mismo pueblo en tan pequeñas partes como deja conocerse. El resultado ha sido que han ganado dicho terno, y con él ciento veinte mil reales de su importe con el aumento, socorriéndose tan considerable número de familias con mas de 25 duros cada una». L’epístola concloïa amb una declaració piadosa i una tirallonga d’abreviatures, ara ja en desús: «Este hecho quizá original en sus circunstancias, que nos acredita las bondades de la Divina Providencia, es digno sin duda de ocupar lugar en el periódico de V. de quien queda S.S.S.Q.S.M.B.», val a dir: «de usted, de quien queda su seguro servidor que su mano besa».

Potser a la vora del Xúquer s’havia escoltat una cançoneta de l’època: «Todo sea festejo, / todo alegría, / que esperamos nos caiga / la Lotería». De manera que l’ensenyant havia arreplegat seixanta reals de billó, a raó d’un quart de real (o dos diners) per participant i havia jugat a la loteria, apostant per tres números. En ser premiats, el guany era de dues mil vegades la quantitat arriscada. Com que 20 reals de billó eren un duro de l’època, el benefici era equivalent a 6.000 duros que, repartits equitativament entre els 240 participants, els proporcionà un guany per càpita de 25 duros.

Huit dies després de la carta de «M.H.», el «Diario de la Ciudad de Valencia» publicà una segona epístola, aquesta del mateix «mestre» guanyador. Començà aclarint que no era de Carcaixent, ni mestre, «sino de Alcira, manteniéndome tan solamente de dar algunas lecciones por las casas». A continuació explicava les raons que li portaren a promoure la seua iniciativa: «Conmovido mi corazon al ver la miseria de dicha villa, y no pudiendo por mi aliviarles, pues soy de los mas necesitados, determiné recoger de los pobres unicamente el dinero, y sobre ello formar una jugada en la lotería; en efecto fueron los interesados en ella 240 á dos dineros cada uno». A continuació explica que no és aficionat a la loteria i el sistema «paradoxal» que va fer servir per triar el «terno» al qual apostà els diners: «Lejos de mi toda preocupación y fanatismo que tanto abunda en este Real juego; determiné formar la jugada de un modo que parece paradoxa. De los tres primeros pobres que encontré puse el número de años que tenian, en efecto fueron una niña de siete, un anciano de setenta y cinco, y otro de sesenta y uno, en los que logré un terno de 60@ rs., y con la mayor complacencia de mi corazon, repartí á los interesados á 25 duros cada uno que les pertenecian por cada cuarto [de real].» L’explicació del mètode no era trivial, perquè en aquella època (i potser ara també) eren freqüents els fullets amb taules de números o llibres de «jugadas infalibles». L’ensenyant alzirenc també concloïa la seua carta amb una declaració piadosa, la tirallonga d’abreviatures i, finalment, el seu nom complet: «Esta verídica narración, es digna de anunciarse al público, á fin de que todos alaben incesantemente la bondad y misericordia del Criador, que asi protege las operaciones de los hombres cuando estas son dimanadas de la caridad y de un fin recto. Queda de usted apasionado S.S.S. [su seguro servidor] = Francisco Sospedra y Petit.»

Per fer-nos una idea del valor del premi podem fer servir un anunci del mateix diari del 17 d’octubre del 1818, on s’ofereix «una barraca grande con cuatro habitaciones situada en la misma partida [del Cabanyal] y frente a la ermita [del Rosari], valorada en seismil quinientos y cincuenta y dos reales veinte y seis maravedís vellon». Això vol dir que els 120.000 reals aconseguits permetrien comprar 18 barraques grans. En el «Censo de la Población de España» de 1857, Alzira enregistrà 14.022 habitants, 6.494 dels quals tenien 20 anys o menys. 38 anys abans, quan el sorteig de la Loteria Primitiva, la població seria menor i probablement no hi hauria més de 2.000 famílies, la qual cosa vol dir que la iniciativa del mestre Sospedra beneficià, si fa no fa, a un 15% de la població de l’epoca. Aquest alzirenc de comportament generós, encara que també ell era «de los mas necesitados», bé mereixeria una recerca més acurada.

El primer busseig a València fou en 1791

 [Tafaneries valencianes, 06/12/2021, html ací]

El 2 de febrer de 1786, el vaixell San Pedro de Alcántara de l’Armada espanyola, que havia sigut botat al Ferrol el 1773, naufragà a Peniche, al nord de Lisboa. Hi moriren 150 persones. Portava més de huit milions de pesos en or i coure. Hi acudiren desenes de bussos europeus per intentar recuperar les valuoses mercaderies (hem conservat un gravat amb l’expressiu títol «La desgracia imprevista y la felicidad inesperada»). Aquest esdeveniment es va debatre a la cort madrilenya, on es plantejà la necessitat de disposar de bussos propis de l’Estat que pogueren recuperar les restes dels vaixells (com acredita la sèrie d’articles que hi dedidà el «Diario Curioso, Erudito, Económico y Comercial», a partir del 4 de juliol de 1786). Arran d’aquest interés en la recuperació de restes de naufragis, el 1787 es promulgaren dues reials ordres de Carles III que establiren la fundació d’escoles de bussos als departaments marítims d’El Ferrol, Cadis i Cartagena, i també que els justícies de les localitats pròximes a un naufragi podien reclamar tropes per evitar robatoris i desordres. Encara que la població de Peniche s’havia comportat de manera solidària i exemplar amb les víctimes del San Pedro de Alcántara, en altres casos havien hagut disturbis i expolis. Aquestes foren una de les últimes normes del monarca, que morí el 1788.

Des de l’antigüitat hi havien exemples de busseig en apnea i, fins i tot, campanes, com la que va inventar Guglielmo de Lorena (1535), i que ja s’havien provat a Toledo (1538), Cadaqués (1654) o Santander (1686). Aquestes campanes, però, eren artilugis pesats, que no permetien l’autonomia del bus. Amb el temps, els dispositius foren perfeccionats entre altres per l’anglés Halley i el suec Triewald. El primer esdevindria famós com a astrònom i donaria nom al cometa que ens visita cada 76 anys. Per l’interés europeu i les reials ordres a casa nostra, cap a la fi del segle XVIII i començaments del XIX assistim a una sèrie d’invents per perfeccionar els dispositius de busseig. Fou així com probablement es va fer la primera immersió d’un bus a València.

Els francesos Pierre Amable Burlet Zeres i François Regis Ferret (Ferre o Ferres) s’adreçaren al rei d’Espanya per oferir el seu invent de busseig. Abans de finançar-lo, el nou rei Carles IV decidí que anaren a Cartagena i en feren una demostració, amb les despeses a càrrec dels inventors. Així li ho va fer saber el ministre de Marina, Valdés, al marqués de Casa-Tilly, que era l’autoritat al port murcià. En el camí cap a Cartagena, passaren per València, on organitzaren una demostració per arreplegar diners.

El «Diario de Valencia» del 8 de març de 1791 obria la subscripció per a una experiència amb la «Màquina Hidràulica»de Burlet i Ferres. Si arreplegaven 300 subscriptors farien l’exhibició, en la qual el senyor Burlet se submergiria baix de l’aigua «una ò dos horas, y mas si fuese necesario para satisfacer a los espectadores». Aleshores parlaria amb la gent de l’exterior, portaria amb ell un llum i un rellotge, per dir l’hora a qui li ho preguntara, i faria tot allò que se li manara, fins i tot, tocaria la flauta.

A fi de garantir l’assistència de les persones, la prova no es podia fer a la mar, sinó que es va preveure a la ciutat, en un punt on s’havia d’instal·lar una graderia i, el que era més important, excavar un clot de 15 o 16 peus [4,1 a 4,4 metres], que es plenaria d’aigua. Els promotors tenien una certa pressa perquè havien d’arribar a Cartagena en una data fixada, per la qual cosa determinaren un termini de deu dies. Si no hi havia públic, no farien la demostració. Finalment, el dia de Sant Josep de 1791 anunciaren que efectivament es faria l’ «Experiencia Hidráulica» el dilluns, 21 de març, festivitat de Sant Benet, a les 4 hores de la vesprada.

Per fer la demostració es buscà un jardí extramurs, concretament el de la casa número 3, on havia estat l’antic «Cuartel de Inválidos», al costat del Convent de la Trinitat, o millor, entre aquest i les cases que donaven al pont de Serrans. De no trobar una referència anterior, el lloc on es va practicar busseig per primera vegada a València no estava lluny d’allò que després seria el legendari camp del Vallejo del Llevant UE o l’Estació del Pont de Fusta. Afortunadament per als promotors de l’esdeveniment, el dia 21 no va ploure, encara que el cel estigué nuvolós i la temperatura es mantingué entre 14 i 15 graus. Cada persona assistent hagué de pagar vint «reales de vellón» per assisir a l’experiment.

Després de la seua demostració, Burlet i Ferret seguiren viatge cap a Cartagena, on en principi havien d’estar el dia 22 de març, encara que potser endarreriren lleugerament l’arribada. Hi van fer la seua demostració davant del marqués de Casa-Tilly, Francisco Javier Everardo Tilly y García de Paredes, que havia sigut nomenat l’any anterior capità general de Cartagena. El marqués no hagué de quedar satisfet perquè el 17 de maig informà el ministre Valdés que l’invent, encara que havia sigut perfeccionat, no es podia considerar útil per al reial servei. El 5 d’agost d’aquell any, com han esbrinat J. A. González i C. Torres, Burlet sol·licità una nova autorització al monarca per realitzar altra prova. Fou denegada, encara que es considerà que s’havia avançat en introduir una vàlvula que permetia aïllar completament l’aire pur i el viciat.

L’Associació Espanyola d’Història de Busseig (HDSES) dona notícia d’una curiosa conseqüència d’aquesta visita. Un Pedro (o Vicent) Ferrer, valencià, va construir una màquina que anomenà «El Conquistador de los Mares» (1792). Estava formada per una esfera de coure, amb un vitrall a l’altura dels ulls i un faldó de cuiro, que permetia encaixar els braços i el cos. Ferrer o un bus al seu servei es dedicaren a recuperar mercaderies dels vaixells del fons del mar que, com afirmava, hi havia posat el dimoni; allò que recuperava considerava que era gràcies a l’ajuda de la Mare de Déu dels Desemparats. Segons la HDSES, aquestes afirmacions tingueren com a conseqüència que Ferrer fora imputat per la Inquisició, extrem que no hem pogut verificar.

Temps després, Burlet encara millorà la seua «màquina hidràulica», que, segons ell, «serveix per viure i treballar dins de l’aigua», de la qual es va fer un gravat datat el 1796 (Arxiu General de la Marina, signatura PB-0138). En realitat, els dispositius de busseig anaren millorant-se paulatinament fins a les innovaciones de Jacques Yves Cousteau, 150 anys després de la immersió de Burlet al costat del Convent de la Trinitat.

Es busca caverna

 [Opinió 13/11/2021, html ací]

En 1825, un adinerat anglés de la ciutat comercial de Southampton, preocupat pel futur, ordenà posar 6.000 exemplars d’una història universal dins de 14.000 botelles. Posteriorment encarregà que les botelles es transportaren fins a Groenlàndia, on havien de ser dipositades en una profunda caverna. Si esdevenia una catàstrofe, per exemple un cataclisme que fera pujar el nivell del mar i acabara amb bona part de la humanitat, les botelles es dispersarien, surant per tot arreu. D’aquesta manera, les generacions futures sabrien el que la humanitat havia viscut en temps passats.

El Govern valencià hauria de prendre una mesura semblant. Embotellar centenars d’exemplars de ‘Noruega’, ‘La ciutat de la eufòria’, ‘Lluitant contra l’oblit’ i algun altre llibre més, i buscar una caverna ben fonda on dipositar aquest llegat per a les generacions futures. Així, si esdevinguera un cataclisme, podrien reconstruir la decadència i el saqueig que patiren els seus avant-passats.

‘Noruega’ és molt més que la novel·la d’un ‘flâneur’ entre el Mercat i Velluters de la ciutat de València o la narració d’una «liquidació» (en el sentit de la novel·la homònima del nobel Imre Kertész). Com demostren els seus parèntesis amb els projectes literaris, és també l’esforç prometeic per entendre com hem arribat fins on estem. ‘La ciutat de la eufòria’ no és només una divertida crònica de com els rapinyadors hereus d’AP (Afananza Pandillar, que va dir Forges) es plenaren les butxaques, sinó també, com acrediten els seus parèntesis amb testimonis punyents de víctimes, el menyspreu amb què tractaren els vius i els morts. Naturalment, es podrien afegir altres llibres per preservar la nostra «memòria moral». Prenc aquest concepte de Dietrich Bonhoeffer, de les cartes que va escriure des de la presó berlinesa de Tegel quan estava empresonat per oposar-se al nazisme. A ell no li satisfeia l’expressió, però és immillorable per afirmar que, com hi va escriure, «els béns de la justícia, de la veritat, de la bellesa, i en general totes les grans realitzacions, requereixen temps, perseverància i ‘memòria’, i sense ells degeneren».

No m’agrada l’expressió ‘memòria democràtica’, perquè projecta la il·lusió que hi ha una ‘memòria autocràtica’, i totes les dictadures anul·len la memòria per erigir ficcions i mites desgavellats. Preferisc l’expressió «memòria moral», perquè l’oblit és l’essència de la impunitat, de la irresponsabilitat i de la immoralitat. I això és el que hem patit.

Bonhoeffer fou penjat pel nazisme tres setmanes abans de la rendició alemanya. L’efecte hivernacle tal vegada allibere prompte les botelles de l’acabalat de Southampton d’alguna caverna profunda de Groenlàndia. Els roders s’han fet experts en martingales judicials, però ens queden els llibres.

Crims d'odi

[ CV Semanal, Opinió, Contraportada, 19/09/2021 html ací]

Parlem de delictes d’odi, o crims d’odi segons la terminologia anglesa, però se n’hauria de fer servir una altra paraula, perquè aquestes vulneracions causades per la malvolença no només conculquen drets, com qualsevol altre delicte, sinó que neguen un principi bàsic de l’ordenament jurídic: la igualtat. La igualtat no és un dret, és un «valor indivisible i universal de la dignitat humana» (Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea, preàmbul) o un «valor superior superior de l’ordenament jurídic» (Constitució Espanyola, art. 1), val a dir, la igualtat és un dels fonaments de qualsevol dels nostres drets. Per això és els delictes d’odi són més que delictes.

Més de dos segles després d’invocar la igualtat (i la fraternitat!) com a base de la societat moderna, l’odi, com un vell fantasma, encara recorre Europa. N’hi ha evidència estadística. Segons una enquesta de l’Agència Europea per als Drets Fonamentals, realitzada a més de 32.000 persones l’any 2019, el 9 % declarava haver patit violència física en els cinc anys anteriors a l’enquesta. Aquest percentatge, però, pujava al 22 % cas que la persona es declarara com a pertanyent a una minoria ètnica o al 19 % per a les persones que afirmaven no ser heterosexuals. També aquests grups declaraven haver sofert assetjament amb una proporció major que la població, concretament 14 i 16 punts respectivament per dalt de la mitjana general. Precisament es defineixen com «delictes d’odi» totes aquelles infraccions penals que apliquen violència a una persona perquè forme part o presente un biaix (real o suposat) relacionat amb la raça o l’ètnia, la llengua, la religió, el sexe o l’orientació sexual, l’edat, la diversitat intel·lectual o física o un altre factor semblant. Una altra enquesta de 2016 de la Unió Europea mostra que les víctimes més joves o amb menys nivell educatiu denuncien sensiblement menys aquest tipus de delictes, potser per desconfiança davant la policia i/o la judicatura. Per aquesta raó, l’Agència Europea per als Drets Fonamentals encoratja les institucions europees perquè asseguren l’accés universal a la justícia, oferisquen protecció i suport a les víctimes de delictes d’odi i investiguen i castiguen els delinqüents. En definitiva, proposa fer visibles els delictes d’odi, traure el fantasma a l’espai públic i combatre’l. La bona notícia és que la ciutadania incrementa paulatinament el seu nivell formatiu, el que se suposa que incrementarà el percentatge de denúncies. La notícia dolenta, que la policia i la judicatura, potser per raons sòlides, no desperten la confiança general (només el 9,4 % de la població considera que és poc o gens necessària una reforma de l’Administració de Justícia (Baròmetre CIS 3257, 2019).

Aquell que comet delictes d’odi, no només atempta contra la base mateixa de l’ordenament jurídic, sinó que ha de fer un ingent esforç per convéncer-se que l’altre és desigual, en definitiva inferior. No s’odia el que és diferent; s’odia per fer-lo diferent. Paradoxalment, un dels textos que fomentà històricament l’antisemitisme, ja incloïa la seua refutació definitiva. Recordeu el monòleg de Schylock a El mercader de Venècia de Shakespeare: «No és el jueu… alimentat amb el mateix menjar, ferit amb les mateixes armes, curat pels mateixos mitjans, escalfat i refredat pel mateix hivern i estiu…» Els individus que apallissaren el jove Samuel Luiz fins matar-lo mentre bramaven «maricón!», descobririen que aquell cos en la penombra, inerm i silent, era igual que ells. Aquesta és la veritat absoluta. El nostre cadàver, mut i pelat, evidencia la nostra igualtat: tots som descendents dels homínids que fa 3,7 milions d’anys deixaren marcades les seues petjades prop del volcà Ngorongoro a Àfrica i que l’atzar fossilitzà per donar-nos el vestigi més antic de la nostra germanor. Una igualtat que no canvia la tonalitat que la melanina dona a l’epidermis, de l’atzarosa fisonomia o de les flexions de la parla.

El criminal d’odi destil·la seua aversió amb el foc de la por i l’alambí de les ficcions que legitimen la seua suposada superioritat: la raça, el gènere, la civilització, la pàtria, la religió, Déu. O millor encara: és la seua atracció envers aquestes ficcions abstractes la que addueix per justificar la repulsió que sent per l’altre, pel seu semblant concret. En definitiva, una mentida, com ja va escriure l’evangelista Joan: «Si un diu: Jo estime Déu, però odia el seu germà, és un mentider. En efecte, qui no estima el seu germà, que veu, no pot estimar Déu, que no veu». (I Jn 4, 20).

Quan els ignorants bramen per atiar les vostres pulsions irracionals i us intenten calmar la por amb paraules grandiloqüents per culpabilitzar suposats éssers inferiors, no cal argumentar. Com feia el filòsof Cràtil, només cal moure un dit i indicar un mort en la penombra, inerm i silent, per palesar que som iguals. Ja està tot dit.

Quatre dades sobre el preu de la llum

[Opinió, 26/08/2021, html ací]

El preu de la llum no és igual per a tots. Com passa amb altres necessitats bàsiques (la casa, l’alimentació), en el cas de l’electricitat, el gas i altres combustibles domèstics, la seua proporció en els pressuposts familiars és major a les llars més pobres i relativament menor en les més riques. Segons les últimes dades de l’INE, una llar amb ingressos mensuals nets inferiors a 500 euros ha de dedicar a llum i gas el 5,5 % del seu pressupost. Una llar amb ingressos superiors a 5.000 euros, només el 3,2 %.

Quan escric aquestes ratlles, la potència elèctrica instal·lada al nostre país és de 111,6 gigawatts (Gw). Però no cal activar tota aquesta potència. El rècord de potència màxima instantània d’hivern fou de 45,4 Gw i el d’estiu de 41,3 Gw. Aquest mes d’agost es preveu una potència màxima instantània de 35 Gw. Li recorde que en tenim instal·lats 111,6 Gw i el màxim que hem necessitat mai és de 45,4 Gw. Això vol dir, per exemple, que podríem tancar les centrals nuclears, que només representen 7,1 Gw.

Els tipus de potència instal·lada són, en ordre d’importància: eòlica (27,7 Gw), cicle combinat (26,2 Gw), hidràulica (17,1 Gw), solar (13,1 Gw) i nuclear (7,1 Gw). Només amb eòlica i solar ja superaríem el màxim previst de 35 Gw.

Però si donem una ullada a les fonts de l’electricitat que està produint-se mentre escric aquestes ratlles (ho pot consultar vostè en el web de Red Eléctrica Española), la qual cosa determinarà en definitiva el preu de la llum, resulta que l’ordre d’importància és ben distint: nuclear (26,1%), cicle combinat (18,3 %), solar (12,6 %), eòlica (11,6 %) i cogeneració (7,1 %).

És aquesta combinació la més barata? Té èxit la mà invisible d’Adam Smith en guiar les decisions del mercat? Què hi ha darrere d’aquesta mà?

Encara que podríem prescindir de la nuclear i dels riscos associats, tots sabem que unes instal·lacions velles, però amortitzades, representen un bon benefici. El convide a consultar el web institucional d’Iberdrola, apartat ‘accionistes significatius’. En el primer lloc trobem Qatar Investment Autorithy, val a dir, l’Estat de Catar, un país riquíssim per les seues reserves de petroli i gas natural. En tercer lloc, Norges Bank, el banc nacional de Noruega, país les riqueses del qual deriven del petroli. Ves per on, els accionistes significatius tenen interessos en hidrocarburs. Heus ací una explicació de la diferència entre el tipus de la potència instal·lada. Què diria Smith del fet que, segons el Banc d’Espanya, ha pujat la llum perquè puja el gas, si resulta que els principals accionistes de l’empresa elèctrica són els productors de gas?

Per cert, el fons sobirà de Catar (Qatar Investment Autorithy), que gestiona els beneficis dels negocis catarís, és el propietari del Paris Saint-Germaine Football Club, el PSG que el dia 7 d’agost va anunciar el fitxatge de Lionel Messi. L’endemà, l’astre del futbol plorava emocionat. Quan li arribe el rebut de la llum recorde que vostè, en definitiva, paga el sou de Messi. Potser també solta alguna llagrimeta.

Baixar impostos és car

 [Opinió, 05/08/2021, html ací]

L’article del diputat del PSPV José Muñoz ‘Desmuntant les mentires fiscals del PP’ (Levante-EMV, 30/7/2021) critica les fal·làcies sobre tipus fiscals més favorables a la Comunitat de Madrid, on, a més, les rendes superiors serien les beneficiades (en contra de la progressivitat fiscal preceptiva); explica també com, malgrat l’infrafinançament, la nostra Comunitat fa un considerable esforç per garantir els serveis bàsics. Servisquen aquestes ratlles com a complement del seu argument.

Un partit que inscriu en la seua bandera el lema de la rebaixa fiscal (i el PP no n’és l’únic) suscita en el seu electorat potencial la imatge d’un increment de les rendes privades. És en aquest punt, el de la major disponibilitat de diners, on cal ampliar la crítica de Muñoz i on la comparació entre la Comunitat de Madrid i la Valenciana esdevé aclaridora. Anem doncs amb els diners disponibles.

L’Enquesta de Pressuposts Familiars de l’INE ens informa que un ciutadà de la Comunitat de Madrid té una capacitat de despesa per persona un 22,4 % superior a la de la ciutadania valenciana. Però la seua despesa en sanitat i educació és un 30,9 % superior a la nostra (més de vuit punts!). Naturalment això té a veure amb la major privatització d’aquests serveis a la comunitat madrilenya i a una menor inversió pública. Segons els darrers pressuposts, la Comunitat de Madrid inverteix 1.987,8 euros per persona en sanitat i educació; la valenciana, 2.743,5 (un 38,0 % més). Correlativament, un ciutadà de la nostra Comunitat inverteix 598,8 euros en aquests serveis, mentre que el de Madrid té una despesa de 784,4 (un 30,9 % superior).

Amb aquestes dades davant és quan hem de revisar el significat latent de la propaganda sobre la rebaixa fiscal. Si vosté paga menys impostos, disposarà de més diners, però haurà de pagar més pels serveis bàsics perquè es retrau la inversió pública (com acredita l’exemple madrileny): més en termes absoluts, més en termes relatius i més respecte de la capacitat de despesa per persona. Altrament dit: disposarà de més diners, sí, però n’haurà de pagar ‘molt més’ per la sanitat o l’educació.

Davant d’aquesta evidència, encara es podria replicar amb aquell argument d’Aznar: «No puede ir a más de tanta velocidad, no puede comer hamburguesas de tanto y además se le prohíbe beber vino; déjeme que decida por mi, que en eso consiste la libertad». Val a dir: baixe’m els impostos, que ja decidiré jo on gaste els diners, encara que n’hagen de ser més. La neciesa i insolidaritat d’aquest argument és encara més patent si atenem als exemples analitzats: les universitat públiques dominen els nostres rànquings de qualitat o la sanitat pública se sobreposa al seu estrés i realitza una vacunació inèdita i exemplar. Però el fons de l’assumpte està precisament en la destinació d’aquell excedent de rendes: vosté disposararia de més diners a fi que els gaste en empreses privades. I és aleshores quan podem llegir el que la bandera de la rebaixa d’impostos té escrit per l’altra banda: vosté haurà de gastar més perquè alguns en guanyen molt més.

Salvem el porró valencià!

 [Tafaneries valencianes, 19/07/2021, html ací]

 

Al llibre «Regreso al Edén», obra del gran dibuixant valencià Paco Roca, es reconstrueix una fotografia en la platja de Natzaret el 1946 d’una família al voltant d’una taula parada, on trobem un porró valencià. El d’ací és un cos més bé cilíndric i no tant cònic, com altres varietats de porró de terres septentrionals. El llibre «El porró» (1938), de l’estudiós dels costums catalans Joan Amades, que accepta la variant valenciana, explica amb detall els precedents del porró, que es remunten a beure de banyes o amb els recipients de vidre o ceràmica de l’època romana. Fins i tot, per la seua forma, el porró estaria emparentat amb els xiulets amb aigua que imiten el sons dels ocells i que són freqüents en la nostra escuradeta. Com a recipient per a beure, apareix en «L’Espill» (1460) de Jaume Roig, un llarg poema amb versos de quatre síl·labes: «En hun porró / aygua beureu». Amades també explica les nombroses varietats del seu nom. A terres valencianes, també pren el nom de «barral», i potser tinga raó el meu col·lega Guillem Calaforra en reivindicar aquest mot com més nostrat. Pel nostre gust pels diminutius, també és anomenat «barralet». Com a recipient de vi, «barral» apareix ja en el Tirant lo Blanch. I, fins i tot, el seu ús onomàstic, bé com a nom o bé com a cognom, és molt més antic (hi teniu el cas de l’editor Carlos Barral).

Però aquest «barral» o aquest «porró», que trobem en el nostre Segle d’Or, el més probable és que no tinguera la forma i la matèria actual. El porró o barral, de vidre i amb forma bulbosa (per això hi ha qui pensa que porró deriva d’all porro, «allium porrum»), sorgeix al segle XVII, quan els artesans també parlaven de «tasses brocalls». Segons l’estudiós i col·leccionista Josep Maria Rovira i Valls, potser sorgiren en algun forn de vidre de Mataró o del Pla d’en Llull a Barcelona. També n’hi ha registres a Vallbona. Per això, el diccionari del valencià de J. Martí Gadea (1891) enregistra el sinònim «ampolla catalana» a Bocairent i Altea, o simplement «la catalana» a Pego. Amades arreplega el mot «beire» emprat a Benidorm (el DNV no el recull). En alguns llocs, com ara l’Alcora o Onda, «porró» es diu del bací o orinal. D’on sorgeix el suposat calc del castellà: orinar (Alcover) o pixar (DNV) fora del porró (mossén Alcover n’era més fi). Des de Catalunya el porró es va estendre fins la Savoia francesa al nord, el ducat venecià a llevant o Cartagena al sud. La definició de la RAE: «Redoma de vidrio muy usada en algunas provincias españolas (sic) para beber vino a chorro por el largo pitón que tiene en la panza», no deixa de presentar el porró com propi d’«algunes províncies espanyoles». Segons Coromines, l’etimologia del mot «porró» potser derive del mossàrab «purrûn» que passaria a la nostra llengua, però també al granadí «porrón», que es registra a Guadix i al nord d’Extremadura. Fins i tot, portat per andalusos o extremenys, arribà a Argentina. De fet, apareix en l’obra «Martín Fierro». El nom de Porrones a Agullent o la font de Borrunes a Bunyol, també hi derivarien.

Amades considera que el porró sempre és de vidre bufat, encara que potser ja es puguen fabricar a motlle. Com hem dit, a terres valencianes adoptà més bé la forma cilíndrica, que, per un simple càlcul geomètric, triplica la capacitat de la forma cònica. Si bé, en el cas del porró valencià, el bec o gallet n’és més reduït. També es característic del porró o barral la corona o barret, que presenta la part superior de l’ampolla. Si bé tancar-la amb un tap de plàstic és un detall estèticament molt coent.

El porró o barral serveix per a beure «a gallet» (o «galet») o «del dorc» (al valencià, millor «de la dorca»). L’Acadèmia Valenciana de la Llengua hauria de determinar si es beu «a gallet» (Amades) o «al gallet» (DNV), expressió curiosa que té a veure amb llançar el raig de líquid en direcció a l’úvula, campaneta o gargamelló, també anomenada «gallet», però que també rememora la posició del gall en cantar o del gall jove (gallet). A finals del segle XIX i primeries del segle XX, es publicà a València una revista setmanal anomenada «La Barraca», que tenia com a significatiu subtítol «Semanari radical pera la chent de barral», expressió que també trobem a Escalante, junt a altres que potser foren equivalents: gent de brusa i espardenyes, gent de tartaneta.

El porró apareix en les expressions artístiques. José Benlliure i Picasso el van representar en diverses obres. Ara, l’Hermitage de Sant Petesburg penja un quadre de l’artista malagueny titulat precisament «El porró» (1906). I també va deixar-nos un dibuix , datat la vespra de Sant Joan de 1957, d’un porró en una taula parada a voramar, precisament com el tema del llibre de Paco Roca.

És millor beure el vi en porró? El vi és molt més que una beguda. Hi ha tota una construcció social al darrere, com bé analitza el meu col·lega Benno Herzog en el seu magnífic llibre «Vino y sociedad. Una invitación a la sociología del placer» (Institució Alfons el Magnànim, 2020). Per això, la manera de presentar o consumir el vi no està al marge d’altres elements de l’estructura social. I ell ho sap bé perquè ha nascut en Renània, on fan servir encara una copa de vi «römer» (val a dir, romana), de peu de vidre verd, que té més de dos mil anys d’antigüitat. Però si ens preguntem si guanya el vi en beure’l al gallet amb un porró o barral, potser la resposta hauria de ser afirmativa. No només perquè el recipient ja és pot considerar un decantador, que permet al vi «respirar», sinó també perquè, com diu Amades, d’aquesta manera hi ha més satisfacció, el que s’hauria arreplegat en algunes dites populars: «Qui beu amb porró, no beu tant i beu millor», «Vi begut amb porró, poc i millor», «Beure amb porró no fa borratxó», «Qui amb porró beu son vi, bebedor fi». At last but not least, beure amb porró rememora altres activitats ben plaents. En l’«Antropologia en sentit pragmàtic» d’Immanuel Kant, el filòsof de Königsberg defensava que no podiem gaudir de dos plaers al mateix temps, per la limitació de la raó humana en copsar els fenòmens. Recorde que el meu mestre, el catedràtic Fernando Montero, adduïa contra el filòsof prussià que un bon àpat amb una música suau de fons no semblava una limitació del plaer, sinó tot el contrari. En el cas de l’ús del porró, es desencadenen altres ressonàncies plaents. El gran director Bigas Luna en tractà en la seua pel·lícula «La teta i la lluna» (1994), on es barrejava una mamella generosa d’Estrellita (Mathilda May) amb el porró en les fantasies del xiquet Tete (Biel Duran). Però no és aquesta l’única associació eròtica que podem fer, com deduirà fàcilment el lector o la lectora. De fet, Sanchis Guarner anomenà «piu» al bec del porró («piu» o «bec», l’AVL hauria d’introduir aquestes accepcions). Per finalitzar, invocarem a Sant Rorró, amb Al Tall, i cantarem: «Que vinga el déu Baco, que ens porte un porró, i que ens allumene, en esta ocasió». I està bé parlar de sants o déus perquè, recordeu, qui veu amb porró, mira al cel.

 

L’educació viscuda

[Opinió, 25/6/2021 html ací]

L’atzar ha volgut que el mateix dia que es presentava el llibre de la mestra Pilar Tormo -titulat ‘Històries que he viscut’- l’Institut de Creativitat i Innovacions Educatives de la Universitat de València publicara gratuïtament en internet dos obres sobre la visita que el pedagog brasiler Paulo Freire va fer a València el 1995, preparats pel professor José Beltrán. Són les dues cares del Janus educatiu: la formació a l’escola i a la societat. L’estada de Freire fou promoguda pels centres de Formació de Persones Adultes i tingué el suport del conseller socialista Joan Romero. Freire fou una de les figures cabdals de l’educació del segle XX, sense dubte la més important d’Amèrica Llatina. Morí en 1997, però la seua comprensió de l’educació com a pràctica de llibertat resulta encara tant radical que el filofeixista Bolsonaro es comprometé a eradicar-la de les universitats brasileres.

Les històries que narra Pilar Tormo en el seu llibre sorgeixen de la mateixa matriu que la pedagogia de Freire, però avancen amb un qüestionament permanent i amb un ferri desig d’aprendre. Ella és una dona socràtica, de la nissaga de Maria Montessori, la valenciana Maria Carbonell o Rosa Sensat. Bé podria subscriure el ‘dictum’ de Freire: «Ningú educa ningú, ningú s’educa a si mateix, les persones s’eduquen unes amb les altres, mediatitzades pel món». O, com diria Pilar Tormo, unides per experiències viscudes.

Freire impartí a València una conferència titulada ‘La importància estratègica de l’educació de persones adultes’. Els últims documents de la Unió Europea li donen la raó: estableixen objectius per a l’aprenentatge permanent per a l’any 2025 i 2030. Els objectius anteriors (2010-2020) foren incomplits pel nostre país, molt lluny de la mitjana europea. Recordem que un 46,2 % de la població valenciana en edat laboral no té finalitzada l’educació secundària, val a dir: té conculcat el seu dret a l’educació que inclou l’educació obligatòria. I això sense parlar del dret a l’accés a la formació professional i permanent, proclamat en la Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea (2007).

Per això mateix sorprén que al mateix temps que Pilar Tormo presentà el seu magnífic llibre i es van fer públiques les obres sobre Freire, la Conselleria d’Educació decidira reubicar l’Escola de Persones Adultes Vicent Ventura molt lluny de on havia estat desenvolupant la seua missió més de 25 anys. Construir una escola, arrelar-la a un entorn, és una tasca d’anys, el fruit d’un compromís ferm d’un grup de docents, com bé mostra el llibre de Pilar Tormo, paradigmàticament amb el cas de l’Escola Orba a Alfafar. Desarrelar-la és tan fàcil com que un director general signe una resolució. El llibre de Pilar Tormo i els de Freire, imprescindibles.

Víctimes de la covid

[Opinió, 28/03/2021 html ací]

És senzill. A casa nostra, per cada 15 punts d’incidència acumulada a 14 dies mor una persona. Si la consellera de Sanitat informa en una roda de premsa que tenim una incidència de, posem per cas, 150 casos, això vol dir que en moriran 10 persones. Aquesta és la conclusió estadística d’un any de pandèmia. La població s’ha acostumat a seguir la incidència acumulada com un indicador del control o el descontrol de la pandèmia, però no percep les regularitats estadístiques que estableix la letalitat del virus, com un metrònom implacable. Recorde: 15 punts, una persona morta.

Es deu a Simon Wiesenthal, parlant de l’Holocaust, la frase que sis milions de morts són un, més un, més un… Les grans xifres ens atordeixen la compasió. En escriure aquestes ratlles s’han comptabilitzat al món dos milions set-centes mil víctimes de la Covid. Dos milions de cors que deixaren de bategar. Dues milions de boques que donaren el seu darrer alé. Per això, potser, la representació de la incidència acumulada resulta tranquil·litzadora. És un indicador que puja o baixa, que aparentment no parla de mort, sinó de persones infectades, i ja se sap que hi poden haver casos lleus, fins i tot d’assimptomàtics. Doncs no. El metrònom de la letalitat no es deté. I sota aquests indicadors amb aparença d’asèpsia estadística hi ha la comptabilitat dels morts, dels cors que deixen de bategar. Recorde: 15 punts, una persona morta a casa nostra, i una més, i una altra…

La xifra canvia segons comunitats autònomes. A la de Madrid és encara pitjor: 9. Cada 9 punts en incidència acumulada a 14 dies, una persona morta. Com un pèndol precís, com un rellotge d’arena que no s’atura. Ahir, l’informe diari del ministeri de Sanitat afirmava que la incidència acumulada a 14 dies a la Comunitat de Madrid era de 225. Hi ha permissivitat amb l’hostaleria fins el punt que arriben hordes turístiques per gaudir de la relaxació i l’alcohol. Alguns fan negoci; altres ploraran els 25 morts que s’afegiran indefectiblement al passatge del barquer Caront. A Catalunya, la xifra és 8. Ahir la incidència acumulada a 14 dies era de 162. Vint persones moriran i tant els farà qui acabe formant coalició de govern a Catalunya.

Els responsables polítics autocomplaents amb la relaxació de les mesures em fan recordar el vers de Salvat-Papasseit: Escopiu a la closca pelada dels cretins!

L'imprevist

 [Opinió, 19/3/2021 html ací]

Vosté ja se sap els arguments per tancar les centrals nuclears. No els repetiré. Li propose reflexionar sobre altres dues coses. En el segon volum dels cinc que composen l’informe tècnic de l’Agència Internacional d’Energia Atòmica sobre l’accident de Fukushima, aquest organisme depenent de Nacions Unides explica que fou provocat per una: «Insufficient consideration of beyond design basis accidents». En realitat les 1.254 pàgines de tecnicismes es podrien resumir en aquestes set paraules en anglés i algunes més en la nostra llengua: «Consideració insuficient d’accidents que estan més enllà de les bases de disseny» de les centrals nuclears. Què passà a Fukushima? Una cosa imprevista que ultrapassà el disseny que s’havia fet dels reactors atòmics. Però els éssers humans estem orgullosos de la nostra facultat de previsió. Hem sobreviscut com a espècie perquè guardàvem el gra als sitges o adobàvem la carn per a l’hivern.

La ciència ha vingut en ajuda de la nostra capacitat previsora. I de sobte, en el punt on la tecnologia i l’enginyeria prometien els majors prodigis, es desencadena la tragèdia per una imprevisió, perquè esdevingué allò que, segons les bases del disseny dels reactors, no podia ocórrer. Com podrem confiar de nou en aquells que erraren de manera tan clamorosa? Perquè l’assumpte de fons és en qui dipositem la nostra confiança. O no. Tal vegada no. La vida no ens permet moltes vegades decidir en qui confiem, sobretot quan la necessitat imposa la seua fèrria llei. Si cal que traslladem una persona greu a les urgències hospitalàries, no deixarem de fer-ho perquè l’ambulància no ens inspire una confiança plena. Si considerem que una cosa és necessària, no preguntarem de què ens hem de fiar. Potser som tan irracionals com aquell acudit de la pel·lícula ‘Annie Hall’. Un individu diu: «Doctor, el meu germà pensa que és una gallina». El metge li respon: «Bé, no és greu; han de mostrar-li que no ho és». I l’individu respon: «Sí, però necessitem els ous».

Doncs bé. Potser vosté tampoc no confie massa en la nostra vella central nuclear, ha llegit arguments que expliquen les deficiències o pot imaginar circumstàncies que ultrapassarien les «bases de disseny» i quines en serien les conseqüències; però potser es tranquil·litze pensant que, com l’individu de l’acudit, necessitem els ous, val a dir, l’electricitat que produeix. Doncs bé. Li plantege dues preguntes. El dilluns 17 de desembre de 2007, a les 18:53 h. d’una freda vesprada, es registrà el màxim històric de demanda elèctrica al nostre país: 45 GW (gigawatts). Sap vosté quina potència elèctrica en tenim instal·lada ara? A quina oferta podríem recórrer per satisfer una demanda així o superior? 50? 60? 80 GW? Les últimes dades són 110 GW. Pràcticament dues vegades i mitja el màxim històric de la demanda. Ho ha encertat?

I ara ve la segona pregunta: D’aquests 110 GW, quants n’aporta la central nuclear de Cofrents? 40? 20? 10 GW? No. N’aporta únicament 1 GW. És el que vosté ha respost? Això vol dir que si es desconnectara ara mateix, el parc elèctric espanyol encara disposaria de 109 GW. I si es fera això amb totes les nuclears, encara tindríem una potència instal·lada de 103 GW (recorde que la màxima demanda històrica ha sigut de 45 GW). Per tant, ningú pot adduir una suposada necessitat elèctrica per barrar el pas a l’argument de la confiança. Perquè allò imprevist, passa. I en tenim experiència de sobra. Veritat?

Contra la barbàrie

Article coredactat per Benno Herzog

Postada, 06/03/2021, html ací, pdf ací

El dia 5 març de 1871, és a dir ara en fa exactament 150 anys, va nàixer la «Rosa Roja»: Rosa Luxemburg. Aquell segle XIX que va començar amb la Revolució Francesa i l’esperança que, per fi, l’ésser humà «fora amo del seu pensament i construïra la realitat de conformitat amb ell» tal com va descriure Hegel aquesta época. Cal entendre a la vida i obra de Luxemburg en aquest context com una biografia plena d’esperança revolucionària.

1871 també és l’any en que es produeix la unificació alemanya que no sorgí gràcies a una burgesia revolucionària, sinó a causa d’una victòria militar contra França. A partir d’ací són els valors militars, i no els valors burgesos, els que serveixen de referent cultural per als alemanys. Després de mudar-se a Berlin, Rosa Luxemburg es va adscriure a l’ala esquerra del Partit Socialdemòcrata, desplegant un impressionant treball com a activista i intel·lectual.

En els seues textos podem percebre la grandesa intel·lectual, la bellesa poètica i la passió revolucionària d’aquesta gran pensadora de l’emancipació humana. Deia Clara Zetkin, la seua companya de lluites: «La xicoteta i fràgil Rosa era l’encarnació d’una energia sense precedents. Ella va exigir a cada moment el màxim de si mateixa, i ho va mobilitzar. Si corria perill de col·lapsar per excés de treball, es ‘recuperava’ amb un esforç encara major. Les seues ales van créixer en el treball i la lluita».

Luxemburg contribueix per exemple a la teoria de l’imperialisme, mostrant com el capital, que viu en la contradicció d’haver d’acumular més valor del que pot distribuir a la classe obrera, pot retardar la seua solsida mitjançant l’expansió de l’economia capitalista. La seua contribució al debat sobre «reforma o revolució» té una gran actualitat. Algú podria entendre que qüestiona, fins i tot, el paper actual d’Unides Podem. Luxemburg insisteix en què el capitalisme és una unitat econòmico-social i no només la part político-distributiva d’aquesta unitat. Es dirigeix en contra aquest «tipus de crítica que, sabent enjudiciar i condemnar els temps actuals, no sap comprendre’ls» (Marx).

En Luxemburg destaca la relació hostil enfront de l’Estat i les seues institucions. No té esperança en un parlamentarisme en el qual la socialdemocràcia ja va trair més d’una vegada els seus propis valors i la voluntat de la classe obrera. Ella sap que la classe capitalista tem el socialisme més que la derrota en la Primera Guerra Mundial; sap que la burgesia no està disposada a entregar el poder i la riquesa per mitjà d’una votació parlamentària. I ha viscut l’experiència que la burgesia (i l’SPD amb ella) no dubtà a utilitzar el terror contra les reivindicacions obreres. Només així, en aquesta situació de violència general i de la consciència que la barbàrie, és possible entendre la radicalitat de Luxemburg. Això si, l’odi de Luxemburg, mai es dirigeix contra les persones. Sap que no es tracta de demanar la dimissió de tal o tal altre polític. La seua hostilitat innegociable sempre apunta al sistema econòmico-polític.

En 1919 Rosa Luxemburg va ser brutalment assassinada pels «Cossos Lliures», la milícia nacionalista que va actuar, tolerada pel govern de la socialdemocràcia per a acabar amb la inestabilitat política. Encara hui dia, més de cent anys després, es produeixen cada any en l’aniversari de la seua mort, grans manifestacions a Berlín commemorant a Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht, qui fou assassinat en la mateixa nit. És, any rere any, una de les manifestacions més multitudinàries pel socialisme i per convertir per fi en realitat el lema de la Revolució Francesa «liberté, egalité, fraternité».

Una mirada sociològica a les dades sobre la covid

 [Opinió, 19/02/2021, html ací, pdf ací]

No hi ha dades falses, però sí dades absents, esbiaixades, incompletes, adobades… Comencem pel principi. L’Estratègia Estatal contra la Segona Onada (novembre de 2020) definí vuit indicadors bàsics (incidència acumulada a 14 i 7 dies, el mateix per a la ciutadania major de 65 anys, positivitat en les proves, traçabilitat i dades d’hospitalització i d’UCI). Només de quatre d’aquests indicadors, el ministeri proporciona dades els dies feiners; dels vuit, setmanalment. De manera que hem d’esperar els comunicats de dijous per saber en quin nivell d’alerta estem. Costa entendre que en els indicadors bàsics no estiga la mortalitat o la letalitat de la covid. I sobre aquesta, les dades són vergonyosament discrepants.

Ningú no dubta que els primers dies de la pandèmia hi hagueren dificultats per fer les proves. Però si observem els números des de l’1 de desembre, la Conselleria de Sanitat recompta 3.621 persones mortes i la monitorització de mortalitat del ministeri un excés sobre les esperades de 4.432 (i hem de considerar que l’impacte de la grip estacional ha sigut menor de l’habitual), una desviació del 22 %. Massa, no? Anem amb la incidència.

Des del Nadal i coincidint amb el pitjor episodi a casa nostra, les proves PCR realitzades ací minvaren respecte de la població i es col·locaren per baix de la mitjana estatal. Segons les últimes dades, la proporció espanyola ultrapassava en un 62 % a la valenciana. Explicació? Naturalment: menys proves, menys incidència. Parlant d’aquesta, que s’expresse com casos acumulats per 100.000 habitants en una o dues setmanes, com recomana l’OMS, té una explicació científica. Tanmateix, la Conselleria d’Educació continua proporcionant dades percentuals. Per exemple, no és el mateix dir en un comunicat que un 0,9 % dels docents està infectat, la qual cosa pot semblar a primer colp d’ull una quantitat menysprable, que afirmar que aquest col·lectiu té una incidència acumulada a set dies de 906,49, perquè, si expressarem així aquesta dada, es podria veure que multiplica per set la del conjunt de la població el mateix dia, que fou de 123,27. Un efecte semblant esdevé amb les vacunes. Les dades proporcionades, del tipus han sigut administrades el 92,2 % de les dosis proporcionades (últim informe) desvia l’atenció del fet que les persones amb pauta completa són només l’1,9 % de la població. Quina diferència de dir una cosa o l’altra! D’aquesta manera també es pot percebre que les vacunes proporcionades a la nostra comunitat (2,43 % de les dosis necessàries) està per baix de la mitjana espanyola (3,09 %). Alguna explicació?

I una cosa semblant podríem dir del recompte de brots que proporciona diàriament la Conselleria de Sanitat. El ministeri establí 9 categories, però la conselleria només n’informa de 3. Ací no s’informa de, per exemple, brots en col·lectius socialment vulnerables, ni de brots mixtos. Però anem al detall. No és el mateix dir que, per exemple, des del 7 de gener han hagut a casa nostra 7.420 persones infectades en brots socials i 1.752 en brots educatius, que considerar que els centres educatius estan oberts cinc dies a la setmana o que mentre que aquells estan referits a tota la població, aquests altres només tracten d’una cinquena part, perquè aleshores podem calcular que una simple ponderació invertiria la consideració de l’impacte: la dels centres educatius seria la primera, més que duplicant la laboral.

Però hi ha un altre factor afegit en la consideració dels brots. El comunicat oficial esmenta un brot en un poble del Vinalopó amb 10 persones afectades; després s’ordena el confinament de 200 persones i la realització de proves. Què passa amb els positius que es detecten? S’hauran perdut com llàgrimes en la pluja. En resum, que les dades siguen públiques (si bé disperses o difícils de descarregar) no és garantia de transparència i control democràtic. N’hi ha molt per avançar encara.

L'art de la solidaritat

Opinió 21/1/2021. Article signat amb Benno Herzog. html ací

L’any passat ens ha donat una sèrie de lliçons, o més bé, ens ha ensenyat obvietats: aspectes de la vida humana que havíem oblidat en un procés d’atabalament col·lectiu.

La primera lliçó és que l’ésser humà forma part de la natura. En el nostre afany d’elevar-nos, per mitjà de la nostra cultura, per damunt del món natural, hem oblidat aquest fonament bàsic de la nostra pròpia vida. Siga per la covid-19 o per la innegable crisi climàtica, el darrer any ens ha fet palés que la nostra vida en aquest planeta depén de la coexistència amb o en la natura i que no podem sotmetre definitivament ni la natura externa ni la interna, sinó que només podem ser-ne bons administradors.

Una altra obvietat que havia caigut en l’oblit a causa de diverses dècades d’individualisme és que l’ésser humà depén de la societat. La societat en general i cada persona en concret no són el límit de la nostra llibertat, sinó la condició de la nostra vida. Depenem del benestar dels altres, no només per a la producció de béns i la satisfacció de necessitats materials, sinó també en la salut o la possibilitat d’una vida plena. Dins de les nostres bombolles mediàtiques, dels nostres contenidors nacionals, convertim els altres en una cosa estranya, aliena, i també per això ens aïllem a nosaltres mateixos i acabem també alienats, és a dir, oblidem la nostra dependència mútua. Acceptar aquesta interrelació constitutiva pot ser la base per a una nova solidaritat que supere les nostres múltiples divisions.

Al mateix temps, la gestió de la crisi de la covid-19 també ens ha mostrat que ens hem d’acomiadar de l’objectiu –que només és una simple fal·làcia– de la uniformitat de representacions. Hem d’aprendre a conviure amb diferents idees, ja siguen les posicions de vegades divergents de viròlegs, economistes i educadors, de treballadors de diferents sectors o simplement de persones amb altres horitzons valoratius i culturals. La quimera que hi ha una única posició comuna, que representa la raó, només porta a exclusions, pors i hostilitats front als altres. Més bé cal aprendre –individualment i col·lectivament– a conviure amb la pluralitat d’idees i la incertesa de no poder saber-ho tot.

Aquesta nova gestió del cos social potser és més que una ciència, pot ser considerada un art: l’art de conviure en pluralitat, de veure en l’altre la base de la nostra vida, del nostre progrés i benestar.

Un valencià rodà la primera pel·lícula feminista

Tafaneries valencianes, 11/01/2021, html ací.

Se sol indicar «La Souriante Madame Beudet» (1923), de Germain Dulac, com la primera pel·lícula feminista. Però el cert és que José Estivalis, nascut a Llíria en 1886, va dirigir-ne una deu anys abans. El film «Les misèries de l’agulla», com es pot llegir en el fullet que s’imprimí per a l’estrena, «volia posar de relleu … totes les misèries de la dona moderna»: «El nostre feminisme (sic) consisteix … a fer la dona igual que l’home en tots els fets socials». I això com una etapa cap a la igualtat plena: «Volem sobretot que la dona s’interesse a les qüestions socials que puguen un dia transformar la condició material i moral de tots els oprimits». Potser hi hagué pel·lícules sobre la situació de la dona abans (com un parell rodades per Alice Guy-Blanché, de contingut més ambigu), però cap amb la consciència feminista explícita d’aquest film.

«Les misèries de l’agulla» fou la primera pel·lícula que rodà la cooperativa El Cinema del Poble, que havien impulsat Estivalis, amb 27 anys, i Yves Marie Bidamant, sindicalista dels ferrocarrils, amb el suport de l’anarquisme francés. Constituïren una societat a París, compraren una càmera, ensinistraren un altre ferroviari, Henri Sirolle, en el seu ús i llogaren un projector a Gustave Cauvin, que proyectava films contra l’alcoholisme en mitings i estacions del metro parisenc. Es volia així no només fer propaganda libertària, sinó també contrarestar la imatge degradada de la classe obrera en les pel·lícules existents i superar les fronteres lingüístiques entre els revolucionaris, que Estivalis havia patit en les seues estades a França, Suïssa, Itàlia, Grècia, Egipte i els Balcans. En definitiva, com deia el lema de la societat: divertir, educar, emancipar.

Com que la distinció individual era contrària a l’esperit anarquista, en el film només consten els crèdits dels actors, però és indubtable que la direcció i el guió va correspondre a José Estivalis, que a partir d’aquell moment emprà el pseudònim d’Armand Guerra, i que ja havia dirigit un altre curtmetratge, «Un crit dans la jungla», produït pels estudis vinculats al periòdic L’Éclaire.

La pel·lícula conta la història de Louise Deschamps, que amb 13 anys abandona l’ensenyament i entra a treballar en un taller, que haurà de deixar cinc anys després per l’assetjament del patró, Gustave Ridoux. Acompanyada de su amiga Laure, entra en un altra casa de confecció, on també és assetjada.

La jove contrau matrimoni amb un tipògraf, Georges Leduc, que treballa en un taller dominat per un encarregat despòtic, en particular amb un jove aprenent, Seul. Un altre treballador ix en la seua defensa i l’encarregat l’acomiada. Per solidaritat, els obrers van a la vaga, menys Georges. Però aquest, de salut delicada, es posa malalt i ha de romandre al llit. Louise ha de comprar medecines i treballar des de les 6 del matí fins la mitjanit. Queda dormida sobre la màquina i somia que mentre el seu patró, el senyor Ridoux, porta una vida de luxe, ella ha d’empenyorar béns en el Mont de Pietat. Crea vestits luxosos per a dones riques. Però Georges mor, a Louis la desnonen de l’habitatge on viu i deambula desesperada, per carrers nevats, amb el seu fillet de dos anys, Pierre. Arriba a la vora del Sena. En un pla no conservat, es veu Notre Dame al fons. Trau una corda i es lliga al xiquet, per llançar-se a l’aigua. Afortunadament, un home, Paul Duroc, i el seu fill adolescent, Marcel, passen per allà i els salven de morir ofegats. Paul i la seua dona, Germaine, són protectors de les aprenents maltractades pels encarregats. Han constituït una cooperativa, L’Entr’aide (l’ajuda mútua), de confecció de llenceria, on Louis és benvinguda. És un model de dones solidàries. Hi es troba, com li diu una companya, «la promesa de l’avenir per a Louis i el seu fillet».

La pel·lícula fou rodada durant les darreres setmanes de 1913 i estrenada el diumenge, 18 de gener de 1914, en la sala, plena de gom a gom, del Hôtelt des Societés Savantes, en la Rue Danton, 8, de París. L’escriptor anarquista Lucien Descaves impartí una conferència, el jove Alin cantà canços i alguns actors interpretaren fragments dels seus repertoris, com ara la parella Xavier Privas i Francine Lorée, Broka, Marguerite Greysal i Anne de Bercy. Sembla que també actuà Lina Clämour, que interpretava un paper en el film i que potser fora la dona de Raphaël Clamour, que feia de Georges.

El mateix Estivalis interpretava l’encarregat despòtic de la tipografia. La protagonista, la desgraciada Louis, fou interpretada per una jove de vint-i-quatre anys, Jeanne Roques, coneguda pel pseudònim de Musidora. Aquell mateix any, potser per l’èxit de la cinta d’Estivalis, la jove signà un contracte amb la casa Gaumont, que produí un film en episodis, Les Vampires, on Musidora interpretà Irma Vep, una icona de dona vamp, molt influent en el moviment surrealista. Ella mateixa es convertí també en directora i rodà anys després a Espanya, on fou immortalitzada per la pintura de Julio Romero de Torres.

Com a exemple de la utilització de la pel·lícula, el 9 de maig de 1914 es projectà a Roanne, a benefici de 2.500 persones que s’havien declarat en vaga en la indústria tèxtil

La Cinemateca francesa ha aconseguir recuperar 272 metres del film, uns 14 minuts a 18 fotogrames per segon, que es poden contemplar en diversos llocs d’Internet amb el codi de temps del metratge.

José Estivalis, que signà a partir d’aleshores com Armand Guerra, rodà dos pel·lícules més en El Cinema del Poble: «El vell estivador», un drama d’un home major portuari, que és acomiadat, i «La Comuna. Del 18 al 28 de març de 1871», el primer episodi d’una sèrie que pretenia reconstruir els fets de la Comuna de París. També rodaren quatre documentals i prepararen dos films més: un sobre els batallons disciplinaris al Nord d’Àfrica (coneguts pularment com Biribi) i un altre sobre la figura del pedagog Francisco Ferrer y Guardia, injustament afusellat pels esdeveniments de la Setmana Tràgica el 1909.

Les primeres pel·lícules de José Estivalis són d’una gran modernitat. Trobem efectes com la partició de la pantalla, filmació en els durs ambients portuaris (com anys després va fer Elia Kazan en «La llei del silenci»), exteriors en glaçats carrers parisencs (com va rodar F. Truffaut en «Els 400 colps») o presentació dels protagonistes reals en concloure la ficció (com va fer S. Spielberg en «La llista de Schindler»). El començament de la Primera Guerra Mundial va llançar a perdre els projectes del Cinema del Poble.

Anys després, José Estivalis o Armand Guerra continuà amb els seus projectes cinematogràfics. Aconseguí dirigir algunes pel·lícules, promoure innovacions tècniques i estudis cinematogràfics a València, rodar documentals i cinema compromés (incloent-hi el primer metratge sobre les trinxeres de la Guerra Civil), i participar també com a actor, guionista i periodista cinematogràfic. Morí a París, la mateixa ciutat on havia fet les seues primeres pel·lícules, en març de 1939, quan només comptava 53 anys.