divendres, 23 de setembre del 2011

It's the sex, stupid

[Posdata. Publicat el 23/9/2011. Pdf ací, ací i ací]

A l'Europa septentrional, a més d'algunes obres sobre la guerra i l'holocaust, com ara Els condemnats de Lodz de Steve Sem-Sandberg, destacades novetats bibliogràfics tenen com a fil conductor el sexe. Tres anys després que Charlotte Roche, actriu, cantant i presentadora anglo-alemanya, aconseguira un èxit de vendes amb Zones humides, ha presentat Schossgebete, on agosarades descripcions de les activitats sexuals de la protagonista es barregen amb el seu intent de superar psicològicament la mort de tres germans quan acudien a la seua boda, un episodi biogràfic de la mateixa Roche. El llibre ja ha provocat respostes. La feminista Germaine Greer acusa Roche de fer servir el sexe només com a reclam.
La campanada bibliogràfica sobre el tema, però, l'ha donada Catherine Hakim, amb el seu llibre Honey Money: The Power of Erotic Capital. Hakim és professora del centenari Departament de Sociologia de la London School of Economics, una prestigiosa institució amb figures com Anthony Giddens, Martin Albrow o David Held. La professora Hakim ha fet molts estudis sobre la família. El Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS) va traduir el 2005 el seu llibre Modelos de familia en las sociedades modernas. Ideales y realidades. En Honey Money proposa un cinqué capital. Per a Karl Marx, capital i força de treball eren nocions antitètiques; el primer, una magnitud amb capacitat d'autoincrementar-se; el segon, una mercaderia. Theodor W. Schultz i Gary Becker encunyaren la noció capital humà, que ha fet fortuna en l'argot polític i que servia per atribuir al pobre la responsabilitat de la seua pobresa, ja que no havia invertit prou al seu propi “capital humà”. Tot oposant-se al cinisme del capital humà, Pierre Bourdieu proposà fer servir el concepte capital social, per mostrar les coaccions de l'estructura social, i encara en va afegir al tradicional capital econòmic dos més, el capital cultural i el capital simbòlic, que regularia la relació entre els altres tres per a una societat determinada. Així doncs, el capital s'ha multiplicat conceptualment, d'una manera no molt diferent a com ho ha fet la intel·ligència. S'hauria d'estudiar la relació entre la proliferació de capitals i la d'intel·ligències (o competències). Potser Bourdieu, cap a la fi de la seua vida, va intentar acotar aquesta diversitat, integrant-la amb una noció qualitativa de misèria (La Misère du monde, 1992), però sense èxit.
Malgrat això, Catherine Hakim proposa augmentar novament la nòmina de capitals amb el capital eròtic. El títol del llibre és provocador: “No money, no honey”, literalment, “No hi ha diners, no hi ha mel”, expressió usada per les prostitutes de Jakarta. Però Hakim no es refereix només al comerç o l'atractiu sexual, sinó a un conjunt més ampli que inclou l'encant (charm) i la sociabilitat. És aquest capital el que està reprimit pel patriarcat i la monogamia, la funció de la qual és assegurar una companya sexual a mascles menys atractius, rics o poderosos. La proposta de Hakim de legalitzar la prostitució i tot treball sexual s'ha d'entendre com la conseqüència, podríem dir, d'un liberalisme del cinqué capital.
En un article en The Times, la sociòloga conservadora Jill Kirby no s'oposa a les tesis de Hakim, com se podria suposar, sinó que més bé les aplica al charm de Samantha Cameron i Michelle Obama, i provoca al lector (o més bé a la lectora) amb la qüestió: “Si tens capital eròtic, per què no en fas ostentació?”. Potser a l'Europa meridional tenim una altra tradició amb l'administració del capital eròtic...

divendres, 2 de setembre del 2011

Aplaudiments


[Opinió. Publicat el 2/9/2011. Web ací]

A la nostra llengua, l’aplaudiment també es diu ballmanetes (o mamballetes), una paraula que, segons Gabriel Bibiloni, procedeix probablement de la pràctica infantil de picar les mans acompanyant una cançó. Als patis de les escoles és freqüent veure les xiquetes fer ballmanetes amb coreografies complicades. Qui no ha escoltat allò del “chino, capuchino, mandarín, rin, rin”? (i no estic parlant ara d’Alejandro Font de Mora). Fins i tot a Mèxic, el paradís de l’etnografia, han estat acuradament enregistrades les cançonetes infantils amb ballmanetes pel corresponent institut antropològic. L’etnòloga britànica Elisabeth Grugeon considera aquestes pràctiques com veritables ritus iniciàtics de les xiquetes, atés el caràcter masclista de la institució escolar. També els nostres polítics semblen haver assolit la maduresa per la seua infatigable capacitat d’aplaudir. 
Així ha estat palés, una vegada més, en el recent canvi de President de la Generalitat. Els vídeos i les fotografies (vegeu la galeria de Levante-EMV) mostren, però, diversos estils de fer ballmanetes. Francisco Camps junta les mans orientant-les al cel, el que li dóna un posat propi del sant d’Assís, molt adient al seu patiment interior. Certament sembla un “palmero”, que en la nostra llengua vol dir el pelegrí a Terra Santa. Rita Barberà obri més els braços, la qual cosa proporciona energia al seu gest de picar les mans, però aplaudiex amb dificultat perquè du una gran bossa de marca penjada del braç. Si seguirem Freud, qui en la Psicopatologia de la vida quotidiana afirmava que tots els comportaments, fins i tot aquells més patològics, tenen un significat, hauríem de preguntar-nos pel sentit d’aquest manteniment de la bossa de marca al braç. La presidenta en funcions, Paula Sánchez de León, colpeja una mà sobre l’altra doblada pel canell, tot configurant un posat de docilitat o d’acceptació. El diputat Rafael Maluenda destaca del grup perquè és el que puja més les mans, com si volguera que el seu aplaudiment fóra vist per tothom. Cal recordar que ha estat a les Corts Valencianes les set legislatures i per tant ha aplaudit moltíssim a la Cambra (algun malpensat creurà que és al revés: hi és tant perquè fa ballmanetes de manera palesa). Rafael Blasco allarga l’aplaudiment fins quedar a soles, el que també pot tindre el seu significat ocult si considerem el seu currículum i el suport donat a l’ex-president.
Si vosté ha seguit les sessions del Congrés dels EUA sobre el debat del deute, haurà vist que allà els parlamentaris argumenten molt, però no aplaudeixen les intervencions. A les Corts, pel contrari, sempre estan fent ballmanetes. És com si Juan Cotino, tan preocupat per la decoració de la Cambra, haguera tingut l’ocurrència de posar un rétol lluminós que indicara, com als platós de televisió, el temps de batre les mans. Si aquell diu que és innocent, aplaudeixen; si l’altre diu que és culpable, doncs, també; i si el de més enllà no diu res fins que no parle l’altre, xe!, més aplaudiments. Si aquell diu que no se’n va, a fer ballmanetes compulsivament; i si se’n va, també, a picar les mans fins l’extenuació. No esperen sentir-los argumentar, només gaudesquen amb la seua conducta rumbera. Al costat del nostres polítics, els “palmeros” de Peret semblen una colla d’aficionats.