divendres, 5 de juny del 2015

Educació caríssima

[Publicat a Opinió, 5/6/2015, html ací, jpg ací i ací]

És cara l´educació? Potser la gent no en té consciència, però les nostres famílies paguen moltíssim per l´educació dels seus fills i filles. Moltíssim! És una afirmació basada en una comparació rigorosa amb els altres 27 Estats de la Unió Europea, fent servir les últimes dades de la seua oficina estadística (Eurostat).
En relació al Producte Nacional Brut, les nostres famílies paguen en educació un 30 % més que les franceses i les alemanyes, un 73 % més que les italianes i un 466 % més que les famílies de Finlàndia, país modèlic respecte del seu sistema educatiu. També podem comparar les despeses educatives familiars en els distints països de la UE fent servir una unitat de poder adquisitiu que calcula Eurostat (no són euros, sinó una unitat estadística convencional). Els resultats són els mateixos. Mentre que les nostres famílies paguen l´equivalent a 321 unitats de poder adquisitiu, a França en paguen només 143, a Alemanya 236, a Itàlia 218 i a Finlàndia només 45. Ací paguem un 20 % d´unitats de poder adquisitiu més per les matrícules educatives que la mitjana de la UE. Imagine vosté que per un kilo d´arròs a un gran centre comercial de França pagara 1,4 euros i que un paquet idèntic al mateix establiment a Espanya li costara 3,2 euros. Ho trobaria normal? Doncs això és el que està passant amb l´educació, però la gent no ho sap.
Podem filar més prim i veure què diu Eurostat sobre quin nivells educatius són els que ixen més cars a les nostres famílies (tot comptant que en conjunt ja paguem prou més). La comparació amb França és aclaridora. Per exemple, ací les famílies paguen 7,6 vegades més per la Primària i 1,6 vegades més per l´Educació Superior. La conclusió és òbvia: si paguem molt més en l´educació obligatòria, a la qual han d´anar tots els xiquets i xiquetes, i paguem més, però no tant, per l´educació superior, a la qual només va una part de la joventut i majoritàriament de famílies adinerades, aleshores les despeses educatives funcionen com un impost regressiu, que perjudica els més pobres. Les despeses familiars en educació no tenen actualment un efecte igualador, sinó tot el contrari. I ara cal plantejar la qüestió important: quines són les persones, les empreses o les instituciones beneficiades pel fet que les nostres famílies paguen en conjunt una educació caríssima, més cara que en la Unión Europea i molt més cara encara en els nivells obligatoris? Qui en trau profit?