diumenge, 27 de novembre del 2016

La font del sant i la font de l'amor

[Tafaneries valencianes, 27/11/2016, html ací, pdf ací i ací]


Abans de l’arribada de l’aigua potable a València el novembre de 1850 (gràcies al suport del canonge Mariano Liñán Morelló), l’abastiment de la ciutadania depenia de les fonts i dels pous. En el mapa de Tosca de principis del segle XVIII encara trobem un carrer de la Font (o de les Fonts, segons altres documents), que unia l’actual plaça dels Porxets dels Aluders i el carrer de la Boatella. El nom de la plaça, que ara es diu només dels Porxets, es referia als aluders, un gremi que adobava pells de corder o cabrit. El carrer de la Boatella era un tram del carrer de Sant Vicent, que prenia el seu nom de la porta àrab anomenada Bab Beit-Al·là (Porta de la Casa de Déu). La font és esmentada en un document de febrer de 1266. Es trobava probablement al raval extramurs, pràcticament en la part més al nord de l’actual plaça de l’Ajuntament, prop de l’Avinguda Maria Cristina que, en temps de la II República, es dedicà a Pablo Iglesias.

També hi hagué una font als camps de Russafa, ubicada en uns terrenys que pertanyien al Convent del Carme, però que el 1424 eren propietat de mossén Francesc Corts. S’anomenà la Font d’En Corts i d’ella prengué el seu nom una de les quatre carreres que ara composen el districte. Segons el cronista Vicente Boix, hi hagué una deliberació municipal, el 1409, per dur aigua d’aquesta font al Grau. S’hi va posar una canonada que seguia per Montolivet i, lògicament, havia de passar per baix del llit del Túria. L’obra es va concloure l’abril de 1414, però deu anys després, a causa d’una riuà, es trencà la canonada i el fang la cegà. Per això es decidí que es prenguera aigua per al Grau del molí d’En Burguera, anomenat després de Pere Despuig, que es trobava on ara és l’Albereda.

Hi hagué una altra font a Russafa relacionada amb un important conflicte social, la Font (o Fonteta) dels Barreters, amb una aigua molt apreciada per la gent. No sabem per què s’anomenava així; potser pels artesans que feien barrets o per «fer barret» («entretindre’s parlant amb uns i altres», DNV). Es fa esment d’aquesta font en un document de 1552. S’hi arribava eixint de la ciutat per la Porta dels Jueus (on és ara l’estació de metro de Colom) i marxant unes sis-centes passes cap a Russafa. Prop de l’alqueria de Sant Doménec, hi havia un pontet, al costat del qual brollava la font. Segons l’especialista Xavier Oms, la fonteta estaria en el tram entre la cruïlla dels actuals carrers Ciril Amorós i Jorge Juan i la dels carrers Císcar i Borriana.

Anar a la Font dels Barreters era el passeig preferit d’un personatge important de la València de primeries del segle XVII, Francisco Jerónimo Simó, un sacerdot de l’església de Sant Andreu (ara, de Sant Joan de la Creu). El religiós era fill d’Esperança Villafranca i Joan Batiste Simón, fuster, i guanyà fama de persona santa. Una altra de les seues caminades habituals era la «volta dels sentenciats» per acompanyar piadosament les persones condemnades fins a les forques de la plaça del Mercat. Simó morí l’abril de 1612, quan tenia 33 anys. El seu cadàver fou dipositat a l’església de Sant Andreu, per on passaren durant quatre dies els estaments de la ciutat i persones que volien fer-se amb relíquies d’aquell piadós que havia obrat suposadament miracles, curant impedits, cegos, muts, sords i, fins i tot, un xiquet que, en caure a la plaça de Sant Francesc, s’havia obert el cap. Les autoritats locals, el virrei, el Consell d’Aragó, alguns catedràtics, el duc de Lerma (que considerava que una relíquia de Simó havia sanat el seu fill) i, fins i tot, l’arxiduc d’Àustria estaven a favor de la beatificació del sacerdot de Sant Andreu. Aquesta església, que va traure bons beneficis de l’esdeveniment, n’encarregà un quadre al pintor Ribalta. Els pintors no donaven l’abast per fer imatges de Simó. Fins i tot Rubens il·lustrà una «Vita B. Simonis Valentini» encarregada per l’arxiduc austríac. Es diu que es feren espontàniament més de mil altars a la ciutat dedicats al sacerdot. D’altra banda, però, l’arquebisbe, Isidoro Aliaga, un dominic que havia succeït Juan de Ribera, i les ordes religioses s’oposaren a què un membre del clergat secular pujara als altars. Ells estaven més bé interessades en la beatificació dels seus religiosos, com ara Tomás de Villanueva, Gaspar Bono o Pedro Nicolás Factor. La qüestió arribà a Roma, on la causa de Simó fou defensada pel teòleg Miguel de Molinos (autor d’una cèlebre «Guia Espiritual»), que no tingué èxit. L’any 1615 es prohibí el culte al pare Simó i quatre anys després es prohibiren les seues representacions. El papa Urbà VIII restringí encara més, mitjançant decrets del 1625 i del 1634, el culte i la representació amb nimbe de les persones no beatificades. Però el poble trobà una possibilitat de donar reconeixement al pare Simó sense culte ni imatges: acudir a la seua font preferida. I així fou. La Font dels Barreters esdevingué un lloc de peregrinatge i començà a ser anomenada Font del Pare Simó. Així es troba esmentada en el llibre de Josep Llop «De la Institució, govern politich y jurídic, costums y observancies de la fabrica vella dita de murs e valls, y nova, dita del riu» (1675, p. 263). El que passà després amb aquella font era previsible i ho explicà M. A. Orellana («Valencia Antigua y Moderna»): «Apurados los Labradores de lo mucho que el transito de la gente damnificaba y destruia las plantas, resolvieron cegar, como cegaron la expresada fuente». Però, continua Orellana, «represadas, y violentadas sus vertientes, reventaron brotando por el lado de la casa alqueria [...] de Sto. Domingo». Però aquesta nova font també desaparegué.

El 22 de desembre de 1927 s’estrenà al Teatre Princesa de València la comèdia lírica «La font de l’amor». La lletra, en vers, era del poeta Rafael Gayano Lluch i la música de Josep Maria Esteve. S’hi va fer una edició a cura de la Impremta Villalba (València, 1927). El títol no era original. L’autor català Baldiri Vidal Ventura ja n’havia escrit una obra homònima, també en vers. En realitat, hi havia a València una Font de l’Amor; més bé, dues. Una artificial que s’havia instal·lat a l’Exposició Regional de 1909, i una altra natural ubicada al camí de Vera. No sabem l’origen d’aquesta font, ni tampoc el de la seua denominació, però sí la seua ubicació exacta. Es trobava tot just a l’altra banda del camí on està l’eixida septentrional de la Universitat Politècnica, a la part del seu campus on hi ha les granges i els hivernacles de la institució acadèmica. En un fragment de pel·lícula dels anys 20 recuperada per l’Institut Valencià de l’Audiovisual i la Cinematografia, el qual la titulà provisionalment «Huerta valenciana», un home i una dona semblen festejar mentre ella va a la font a per aigua. Està rodada a la Font de l’Amor. Casualment, la font es trobava al costat d’una alqueria anomenada Casa Simó, que no tenia res a veure amb el sacerdot piadós del segle XVII.















La pel·lícula completa, ací: https://vimeo.com/83836665




diumenge, 20 de novembre del 2016

El "kapo" valencià

[Tafaneries valencianes, 20/11/2016, html ací, jpg ací, pdf ací, altre pdf ací]





Mauthausen és un poble austríac, a la vora d’un cabalós Danubi, molt a prop de Linz. En aquest lloc idíl·lic, el nazisme construí un grup de camps de concentració i extermini, el complex Mauthausen-Gusen. El primer d’aquells camps s’obrí el 1938 i a partir de desembre de 1941 començà a rebre presoners del tipus «NN», les inicials de «Nacht und Nebel», és a dir, «nit i boira», persones que es podien fer desaparéixer sense deixar rastre, deportats per a l’extermini. Al camp, els nazis mataren més de 180.000 persones. Els presoners morien a les cambres de gas, penjats, electrocutats o per experiments; potser el més freqüent fou que moriren pels maltractaments i la fatiga del treball. Després eren incinerats. Molts presoners eren obligats a explotar una pedrera que hi ha junt al camp i pujar pesats blocs de granit groguenc per una escala empinada feta a la roca, que els mateixos nazis senyalitzaren com «Todestiege», «l’escala de la mort». A més dels treballs a la pedrera, els nazis també organitzaren més de 70 «Kommandos» que feien obres a les rodalies del camp. Un empresonat valencià, César José Orquín Serra, que parlava alemany, va convéncer els guàrdies perquè feren un «Kommando» amb antics soldats republicans espanyols, que ell mateix dirigí. Així va nàixer el «Comando Cèsar», encapçalat per aquest «kapo» valencià. 


César Orquín era fill d’Ana María Serra Boscá, nascuda a València el 1892, i de José Orquín Tomás, nascut a la Vall de la Gallinera el 1870, que estava ocupat a la companyia del gas en un lloc de responsabilitat, amb un bon sou. De fet, la família tenia una serventa al seu domicili del carrer Alboraia 4, Virginia Sebastiá Beltrán, nascuda a Puçol i que havia anat a València «a servir» quan tenia uns 10 anys. César Orquín tingué una germana, María Desamparados, que realitzà estudis a l’«Instituto para la Enseñanza de la Mujer» (que després passà a anomenar-se «Escuela Hogar Menéndez Pelayo») i es formà en solfeig i piano al Conservatori de València en els anys anteriors a la Guerra. Consta que va oferí un concert el 1947. Dos germans de la mare, Bernabé i Mariano, es feren francmaçons, adoptant els noms de Víctor Hugo i Carnot en la Gran Lògia Simbòlica Espanyola. 

César afirmava haver estudiat a la Universitat de València, però les recerques realitzades per l’Arxiu Històric de la Universitat han mostrat que això no és cert: ni apareix als exàmens d’ingrés de 1935-1938, ni als expedients de títol de batxiller conservats. César es presentava de vegades com autor dramàtic, doctor o enginyer, el que semblen més bé ficcions per guanyar prestigi al camp d’extermini. En la fitxa d’immigrant que se li obrí en arribar a Amèrica apareix com a mecànic. Certament, César fou un militant anarquista, que marxà a l’exili francés a la fi de la Guerra Civil. Fou internat al camp francés d’Agde (departament d’Hérault), on hi havia uns 24.000 excombatents, la majoria catalans, en situació precària. Posteriorment, formà part de les Companyies de Treballadors Estrangers, fins que fou capturat i deportat pels nazis a Mauthausen. César Orquín ingressà al camp d’extermini amb el número 5087. Duïa un triangle blau d’apàtrida (Franco havia retirat la nacionalitat als combatents per la República) amb la lletra «S» (de «Spanien», Espanya). Hi aconseguí que els nazis el nomenaren «Oberkapo» i organitzar el seu «Kommando» (més bé, tres comandos que foren identificats amb el mateix nom). 

Entre maig del 1941 i juny del 1942, el Comando Cèsar realitzà obres públiques i va construir un pont a Vöcklabruck (a la part sud-occidental de l’Alta Àustria, a uns 80 km de Mauthausen). Després treballaren en una fàbrica d’armes i una central elèctrica a Ternberg, 50 km al sud del camp-mare. El comando també realitzà treballs als complex «Schlier», un nom en clau per designar diverses instal·lacions on hi havia el camp de concentració Redl-Zipf, prop de Neukirchen an de Vöckla. S’hi fabricaven components dels coets V-2 i també s’hi falsificava moneda britànica.
Els testimonis dels supervivents estan dividits. Hi ha qui acusa César Orquín de col·laborar amb la barbàrie nazi i hi ha qui diu que la seua actuació salvà moltes vives. El professor Ernest Gallart, que ha arreplegat 150 testimonis en el seu llibre «El Kommando César», considera que: «Gràcies a una sèrie de protocols i d’estratègies de protecció i supervivència, [el comando] arribà a l’alliberament gairebé intacte. Això es deu, a més de la voluntat de supervivència, a l’actuació del seu líder, el valencià César Orquín». Els historiadors semblen coincidir en això: l’actuació decidida d’Orquín va fer que morira només un 1% dels membres del comando; altrament, potser n’haurien mort la meitat o més. 

Hi hagueren molts valencians a Mauthausen. L’Associació Amical-Mauthausen en comptabilitzà 675 homes i 3 dones, mentre l’historiador Adrián Blas ha documentat 554 casos d’exiliats republicans. El grup La Gossa Sorda ha dedicat una cançó als tres veïns del poble del grup que acabaren a Mauthausen. Els «Tres de Pego» foren Carles, Vicent i Andreu Sendra. Malgrat tot, només hi ha monuments que recorden la barbàrie d’aquest camp a Morella i Vinaròs. 

El 5 de maig de 1945, els soldats de l’exércit nordamericà comandats per Patton arribaren a les portes del camp, que poc abans, ja havia estat alliberat pels presoners. Hi havia penjada una pancarta on es podia llegir: «Los españoles antifascistas saludan a las fuerzas libertadoras». Només una tercera part dels 7.200 espanyols que s’estima que foren deportats a Mauthausen sobrevisqueré. El 95% dels espanyols supervivents del camp s’instal·laren a França. Potser Orquín també hi va romandre. A finals dels anys quaranta, Orquín abandonà Europa pel port de Gènova i, a bord del vaixell «Corrientes», arribà a l’Argentina. Sabem que va viure a Mendoza. Tenim constància d’intervenciones seues dels anys 60 a la Radio Libertador i a la Radio Nihuil, les dues d’aquella ciutat a la vora dels Andes. Durant l’estada a l’Argentina, Orquín s’integrà en la «Gran Logia de la Argentina de Libres y Aceptados Masones». Publicà, almenys, un article en un número del primer semestre de 1964 de «Símbolo», la revista de l’associació francmaçònica argentina, en el qual apareix com a «germà», val a dir, membre. En definitiva, l’anarquisme i la francmaçoneria estan vinculats per l’exaltació de la fraternitat. 

Un altre exemple d’anarquista valencià que acabà integrant-se en la francmaçoneria fou Antonio López Rodrigo, col·laborador de revistes anarquistes com ara «El Corsario. Semanario Sociológico» (que s’edità a València el 1902) i traductor d’obres de l’anarquista francés Élisée Reclus. Antonio López arribà a ser un dels responsables de la «Gran Logia del Levante de España». 

En la seua estada a l’Argentina, César Orquín també es dedicà a la cabalística jueva. Així ho acredità Antonio Manuel Baragiola Smerling, autor d’algunes obres sobre el tema, que l’esmenta en el pròleg del seu llibre «El midrash de las 22 letras» (1998). Presenta el supervivent de Mauthausen com «gran defensor de la democracia y la libertad». Carlos Orquín morí el 1988. Aquell mateix any, Jorge Semprún Maura, supervivent del camp d’extermini de Buchenwald, fou nomenat ministre de Cultura del govern espanyol.

diumenge, 13 de novembre del 2016

La mort de Luisito

[Tafaneries valencianes, 13/11/2016, html ací, jpg ací, pdf ací]



El dilluns 17 de novembre de 1902, el xiquet Luisito Sanz Tarazona, de set anys, tornà malament de l’escola a mig matí, amb el cos ple de blaüres. Es ficà al llit. L’endemà empitjorà i el dimecres de matí morí. Vivia amb la seua mare, vídua, i dos germans al carrer Borrull, 63, al costat de l’església de Sant Sebastià, en un tram del carrer que seria poc després eliminat per obrir la Gran Via Ferran el Catòlic. Abans de morir, el xiquet li va dir a la seua mare que el mestre l’havia apallissat. La dona va recordar com el seu fill li havia suplicat que no el fera tornar a l’escola per por al pare Luis Soler de les Escoles Pies. El xiquet anava als escolapis, al carrer Carnissers 6, a poc més de mig quilòmetre de sa casa.

La mare denuncià els fets. El cadàver del xiquet fou traslladat al dipòsit judicial per practicar-li l’autòpsia. Els companys del menut li contaren a la mare que el frare escolapi, enfurismat, havia colpejat el xiquet amb un punter, amb la seua correja rivetada de plom i, quan el xiquet estava a terra, li havia donat colps amb la puntera de la sabata. Segons unes versions, el mestre no estava satisfet per la resposta que el xiquet havia donat quan li havia preguntat per la raó d’una falta d’assistència la setmana anterior, l’única que Luisito havia fet en el curs. Algun periodista, potser fabulant, va escriure que el xiquet no havia sabut la resposta a una qüestió de la Doctrina.

La notícia de la mort del xiquet s’escampà ràpidament entre el veïnat del carrer Borrull i provocà una mena d’amotinament. Hi havia grups de persones permanentment davant la casa de la família. Els periòdics se’n feren ressó immediatament i el dia 20 la notícia ja es podia llegir en la premsa de Madrid.

Per tota la ciutat s’estengué una onada d’indignació i anticlericalisme. Grups de dones i xiquets s’acostaren espontàniament a les Escoles Pies del carrer Carnissers i llançaren pedres contra l’edifici. Es trencaren vidres de les finestres. Algunes famílies, amb fills estudiant als escolapis, decidiren que l’endemà no portarien els seus xiquests a l’escola.

El cas de Luisito recaigué en el jutge Casado, que no dictà cap mesura cautelar contra el frare i resolgué que les actuacions estiarien sotmeses a secret. El pare Luis es mantingué a la casa dels escolapis. El jutge impedí també que estudiants de medicina, emparant-se en una disposició del Ministeri d’Instrucció Pública, pogueren assistir a l’autòpsia del xiquet mort. Aquesta se realitzà en un ambient de gran tensió. Hi havia grups de persones concentrades a les portes del dipòsit judicial i xiularen els metges i funcionaris que procediren a fer l’autòpsia. Hi participaren els doctors Ferrando i Álvaro, que estigueren acompanyats per professors de la Universitat de València Bartrina i Pastor, molt lligats al doctor Moliner (del qual es parlarà més endavant). També estaven presents el fiscal i altres funcionaris judicials.

L’advocat pegolí i regidor republicà Juan Barral Pastor (del qual ja hem parlat en aquesta secció) s’oferí a assessorar la família. En concloure l’autòpsia, la mare presentà un escrit al jutge, reclamant el cos del xiquet per procedir al seu soterrament. Però el jutge no ho va permetre, argumentant que el trasllat del menut al cementeri podia provocar manifestacions tumultuoses. Així que ordenà que fora portat discretament. Potser enganyà a tot el món i el feu soterrar en un altre cementeri, perquè no hi ha constància del soterrament del menut a l’Arxiu del Cementeri General.

El jutge Casado prengué declaració a alguns companys de la classe del xiquet mort. José Merino i Vicente Calvo explicaren que el pare Luis apallissava freqüentment els alumnes. El jutge també envià l’algutzir Ortega a les Escoles Pies perquè agafara a l’atzar set estudiants, alumnes del pare Luis, per fer-los declarar. Sembla que tots ells ratificaren l’existència freqüent de pallisses. Els periodistes també arreplegaren testimonis d’altres companys de Luisito. Així, el diari «El País» de Madrid feia esment d’Andrés Castelló, Ricardo Royo, Pascual Verduch, Luis Monfort i Rafael Carrió. Segons aquests testimonis, la pallissa havia fet que el xiquet sagnara molt pel nas. De tota manera, el periòdic era pessimista: «El resultado podemos adelantarlo. Autopsia, dictamen favorable, el niño había muerto de placer al verse castigado, estaba tísico, etc. Tierra encima, dinero por medio, artículos de la prensa conservadora, el fraile asesino trasladado y hasta otra».

Finalment es conegué que l’autòpsia havia dictaminat que el xiquet patia una «pneumonía febrinosa en un individuo tuberculoso». El fiscal, que havia estat present a l’autòpsia, no quedà satisfet amb la suposició que aquesta patologia exonerés el frare, i demanà el seu processament mitjançant un escrit de 27 de novembre. El jutge instructor dictà una providència de «no ha lugar» a allò sol·licitat. El fiscal presentà un recurs. Aquest fou resolt, ratificant l’arxiu de la causa. Per tant, no es pogué determinar en seu judicial si la pallisa, afegida a la neumònia, havia estat un factor condicionant o determinant de la mort del xiquet. Es cumplí fil per randa la previsió del periodista d’El País citada adés.

L’assumpte arribà al Congrés, on (segons el Diari de Sessiones del 26 de novembre), el diputat Sorianoapel·là al ministre d’Instrucció Pública i Lerroux recordà un cas anterior, el del pare Román de Barcelona. Els diputats valencians conservadors, Francisco Peris Mencheta i el doctor Francisco Moliner, feren intervencions a favor del pare Luis i en contra de l’anticlericalisme. Peris Mencheta, que era germà del bisbe de Còria, defensà que la causa de la mort havia estat la pulmonia. Moliner, conegut per la seua fundació del Sanatori de Porta-Coeli, argumentà que les raons de la mort del xiquet podien haver estat de tres tipus: per les causes d’un accident «immediat», per les causes d’un accident «consecutiu» o per alguna altra malaltia «intercurrent». No havia estat un accident immediat, perquè el xiquet havia tornat a casa. Tampoc, segons Moliner, la mort podia estar causada per les lesions causades per la pallissa de manera «consecutiva», perquè en aquest cas «necesitan más de dieciseis horas para fraguarse»; per tant, el xiquet hauria mort per una malaltia intercurrent, val a dir aquella que es presenta en el curs d’una altra. Tanmateix els càlculs de Moliner estaven errats. Si el xiquet havia mort el dimecres o, segons altres versions, el dimarts matí, havien passat més de les setze hores determinades per ell com a criteri.

Al mateix temps que s’arxivà el cas sense que fora jutjat el pare Luis, es va conéixer que un altre escolapi, el pare Carlos, havia maltractat brutalment un altre xiquet de set anys, Francisco Sanz Calvo, provocant-li una gran ferida al cap. El frare havia parlat amb la família per demanar-li pietat, malgrat això, els pares de Francisco decidiren presentar una denúncia. Tampoc no hi ha notícies que fora processat. El xiquet agredit, Francisco Sanz, tingué un destí fatal. En finalitzar la Guerra Civil fou afussellat a la tàpia del cementeri de Paterna.






diumenge, 6 de novembre del 2016

Oh, Llibertat!

[Tafaneries valencianes, 6/11/2016, html ací, jpg ací, pdf ací]



«Para la libertad sangro, lucho, pervivo» Aquest vers immortal de Miguel Hernández és adient per parlar d´Àngel Bernat Beneyto, empresonat a la Model de València el 1939 i afussellat a la tàpia del cementeri de Paterna, com milers d´altres persones que havien estat fidels al govern legítim de la II República. Molts pocs dies abans, Àngel Bernat havia finalitzat en la càrcer algunes composicions musicals, entre les qual hi ha la cançó«¡Oh, Libertad!».

Àngel Bernat va nàixer a Bocairent (La Vall d´Albaida) el 1893. Des del 1860 es feien festes de moros i cristians al poble. Almela y Vives va escrire que a aquest poble «de calles pinas y rincones evocadores, el simulacro alcanza gran relieve». La festa promogué al poble l´afició per la música. Segons les recerques de Vicente Enguix, Àngel Bernat ingressà de menut a la banda «Música Nova», on tocava el bombardí, encara que coneixia bé tota la secció de metalls. El director Luis Coello Pastor descobrí aviat les dots del xiquet i li animà a fer estudis musicals. Foren els seus mestres José Vicente Vañó Calabuig i Juan Bautista Pastor Pérez, també de Bocairent, que vivia a València, on arribà a mestre de capella de la catedral, encara que feia estades al poble. Àngel Bernat convalidà després els seus aprenentatges al conservatori de Barcelona.

El 1913, Àngel Bernat ocupà la direcció de la «Música Nova». Poc després començà a compondre peces musicals. El 1924 es fusionà aquesta entitat musical amb l´altra del poble, la «Música Vella», per tal de fundar l´Associació Unió Musical de Bocairent. La direcció se li encomanà a Àngel Bernat. També tingué gran afició pel teatre. Així compongué peces musicals per a «La caraba» i «Un columbaire de profit», dos sainets de Francesc Barchino Pérez estrenats el 1926 i el 1929. Fins i tot dirigí amb Enrique Reig Terol (de la filà dels Contrabandistes) una companyia de teatre d´aficionats que, entre els anys 1927 i 1930, oferí sarsueles per la comarca. Compongué peces religioses, com el motete «Vinea mea electa» i una salve per a la Mare de Déu de la Salut. També va fer marxes i pasdobles, com: «Edward» (1915, dedicat al seu amic Eduardo Belda), «Este es mi saludo. Pasodoble» (1918), «¡Oh, paz!» (1918, amb ocasió de l´armistici de la I Guerra Mundial), «Costa» (1935, en homenatge a Joaquín Costa) i «Perales», dedicat a Juan Bautista Perales Boluda (pasdoble també de 1935). També compongué música per als moros i cristians, com ara «Nostra comparsa» (1918), una marxa dedicada a la filà Espanyoletos. A partir de 1930, el periodista alacantí Rafael Quilis Molina li proporcionà les lletres per a cuplés, com «Rie, canta, llora», «Juana la Lista», etc.

Joan Beneyto Bernárcer, el fundador i president del Centre Valencianiste de Bocairent, una entitat regionalista, tingué la idea de compondre un himne al poble. Per a les festes de Sant Blai, patró del poble, del 1932, s´havia beneït solemnement una Senyera Valenciana a la Capella de la Beneficència. L´èxit popular de l´acte animà en Beneyto el projecte que es componguera un himne a Bocairent. Encarregà la lletra a Julián Herrero Aleixandre i la música a Àngel Bernat. El 2 de febrer de 1933, festivitat de Sant Blai, Joan Beneyto i Àngel Bernat hissaren la bandera de la República i la senyera a la Casa de la Vila i s´estrenà l´«Himne de Bocairent». En la primera estrofa ja apareix el tema de la llibertat: «En ofrena al progrés del poble nostre, / cantem amb to exaltat, / que nostra veu vibrant a tots ens mostre / com a poble de progrés i llibertat».

Amb la proclamació de la II República, Àngel Bernat tingué una certa participació en política. Encara que en la seua joventut fou partidari de l´ideari carlista, molt arrelat a Bocairent a principis de segle, evolucionà paulatinament a posicions més esquerranes. De fet, durant la guerra civil se li presentà com a membre d´Esquerra Republicana, encara que compartia bona part de l´ideari anarquista.

Segons les recerques de Pepa Sempere, Àngel Bernat fou nomenat primer tinent d´alcalde del poble en el Consell Municipal constituït el febrer de 1936. Se li encarregà també la funció de delegat de l´ajuntament en la Junta Local d´Ensenyament. L´11 d´octubre fou ratificat. El gener de 1937 cessà en aquest càrrec, però es mantingué com a membre del Consell. La composició d´aquests consells estava decidida per les formacions polítiques i sindicals, que havien de substituir freqüentment els membres que marxaven al front. Bernat ja no apareix en els Consells Municipals constituïts l´octubre de 1938 i el març de 1939.

En els anys de la Guerra Civil, les terres valencianes acolliren milers de xiquets i xiquetes, allunyant-los de les línies de foc. Els menuts refugiats foren ubicats freqüentment a colònies infantils, que posaren en pràctica la pedagogia naturalista més avançada. Com a altres pobles de la Vall d´Albaida, com ara Agullent, Bellús, Ontinyent o Quatretonda, també a Bocairent es posaren en funcionament diverses colònies infantils. Així, per exemple, l´agost del 1938, hi havia sis colònies: la Penya Nova (58 nens), el Regadiu (24), la Rambleta (28), la de Luis Vaño (28), la Lloma (28) i Chaquero (43). En la del Maset de Chiner hi hagueren 80 o 90 infants evacuats de Madrid. També hi hagueren nens evacuats d´Andalusia, molts d´ells de Còrdova.

En finalitzar la Guerra Civil, Àngel Bernat fou empressonat. A la càrcer compongué diverses peces musicals. Algunes foren batejades pels seus fills, com ara «Adelina», «Tania» i «Concordia», que Ángel Bernat va fer amb el desig que no patiren altra guerra. També compongué a la pressó «El camino de la vida», que era, segons les seues paraules, «un retrato de la vida desde que me casé con mi Lupita hasta la dichosa y madura vejez». Així mateix va fer la lletra i la música de la cançó amb harmonies de sarsuela «¡Oh, libertad!». El text mostra una certa esperança en ser alliberat: «Cuando salga de la prisión, trabajaré con ilusión». I suggereix una reversió de la situació: «Los arrepentidos serán traidores que se embarcarán [...] Al mundo le pediremos cuentas ya que la tormenta pasó». I conclou: «Tu protección pido desde aquí. Madre no olvides, ruega por mí. Sácame pronto [...] Vámonos ya. Llegó la hora, mi alma llora ¡Oh, libertad!». També compongué «Rayos de luz», datada el 11 de juliol del 1939, cinc dies abans de ser afussellat.

Després de la Guerra Civil, l´Himne de Bocairent fou silenciat a conseqüència de la repressió. Als darrers anys de la dictadura fou recuperat, gràcies a les gestions dels músics bocairentins Felipe Belda Calatayud i el seu fill, el director Francisco Belda Ferre. S´interpretà en la festa de Santa Cecília del 1972. En aquells anys, el primer tinent d´alcalde era Enrique Beneyto Mompó, fill de Joan Beneyto, i Àngel Bernat Sempere, fill del compositor, ocupava una regidoria. El juny del 1979 fou elevat al rang d´himne oficial per acord de tots els partits del consistori. El maig passat s´edità un disc amb les composicions de piano i cant fetes a la pressó. En fou testimoni el seu fill Pepe. Escoltar les referències a la llibertat d´aquestes peces o de l´Himne de Bocairent haurien de commoure les persones que recordaren la figura del compositor afussellat.