Riscs sense vacuna

Opinió, 28/12/2020, html ací

La pandèmia no pot ocultar altres riscs. El passat 10 de desembre, a les 12:22, es produí un incident en el reactor 2 central nuclear d’Olkiluoto a Finlàndia, un model semblant a la central nuclear d’Iberdrola a Cofrents. Els reactors d’aigua en ebullició tenen un problema estructural: el vapor radioactiu produït al nucli ha d’abandonar l’edifici blindat. Un incident fora d’aquest instal·lació pot implicar, com en aquest cas, un alliberament de radioactivitat. Molt poc després, el web de l’autoritat nuclear finlandesa (STUK, sí, te nom de peça d’Ikea) informà a la població que no calia prendre les pastilles de iodina ni fer servir altres mesures de protecció. Les pastilles de iodur potàsic es poden prendre perquè el cos absorbisca menys isòtops de iode o cesi radioactiu. Qualsevol ciutadà de Finlàndia o d’Estònia (ben a prop d’Olkiluoto) podia veure per internet les mesures de 260 estacions de monitorització de la radioactivitat que s’actualitzen automàticament cada hora. Tres hores i vuit minuts després de la parada de la central nuclear d’Olkiluoto, el Ministeri de Salut i l’autoritat nuclear donaren una roda de premsa per explicar la informació disponible, el que es pogué seguir en directe. Se sotmeteren a les preguntes dels periodistes.

El carguer nuclear ‘Sevmorput’, de 260 metres d’eslora i amb una capacitat de càrrega de 33.900 tones, propulsat per un vell reactor nuclear de 32 anys i amb la seua única hèlice avariada, pretén tornar a la seua base de Sant Petesburg des de l’Atlàntic per procedir a una reparació. Ha evitat passar entre les Illes Canàries, com tenia previst, però s’ha acostat a 40 milles de Fuerteventura. No passarà molt més lluny de les costes gallegues quan haja de girar el rumb a l’altura d’A Coruña, amb una previsió metereològica adversa. Cap roda de premsa de les nostres autoritats. Només un comunicat de la Direcció General de Marina Mercant, el telèfon de la qual atén de 9 a 14, i un tuit del Consell de Seguretat Nuclear.

Ni a les Illes Canàries ni a Galícia hi ha estacions de monitorització de radioactivitat que es puguen consultar ‘on line’. A tota Espanya només n’hi ha 21. A Finlàndia hi ha una estació cada 1.300 km2. A Espanya, una cada 24.000 km2. Ells tenen 4 reactors, nosaltres 10 (3 en desmantellament). La informació de les nostres estacions no s’actualitza cada hora com a Finlàndia, sinó una vegada al dia. La població no disposa de pastilles de iodur potàsic. La societat necessita urgentment reflexionar sobre els riscs, com el recalfament global o les catastrofes nuclears, per als quals no hi ha vacuna.

La gran diva i el Tomata

 [Tafaneria valenciana, html ací, pdf ací]

Què tingué a veure la cantant d’òpera millor pagada del segle XIX i un fosc delinqüent de Catarroja? Freqüentment, els fils que trenen la història es vinculen de maneres inesperades.

El diumenge 12 de març de 1886, just una setmana abans de Sant Josep, el tren de Barcelona deixà en el fosc cobert de fusta que anomenaven estació a València la gran diva Adelina Patti. La «prima donna», que venia de triomfar a la capital catalana, baixà del ferrocarril amb el seu amant, el tenor Ernesto Nicolini, el seu secretari, sis artistes i tres donzelles. El seguici, amb autoritats i admiradors, es traslladà immediatament a la Fonda París (més tard, hotel), llavors la més distingida de la ciutat, al cantó del carrer Barques amb la baixada de Sant Francesc (ara, plaça de l’Ajuntament). La Patti era l’artista més important del «bel canto» que mai havia actuat a València i potser una de les més grans que ho ha fet en tota la història.

Adelina Patti era una dona cosmopolita. Fou filla d’una parella de cantants italians. La mare, Catalina Chiesa Barilli, es posà de part quan actuava a Madrid, en l’hivern de 1843. La jove Adelina s’havia format a Nova York, havia triomfat precoçment per tot el món, havia contret matrimoni amb el camarlenc de Napoleó III, el marqués de Caux, i acumulava propietats a la Gran Bretanya (incloent-hi un sumptuós castell a Gal·les amb una col·lecció de ponis). Encara es recordava la seua actuació, pocs anys enrere, en l’escenari del Teatre Real de Madrid en 1881, acompanyada pel gran tenor Julián Gayarre (que just després vingué a València per passar els nadals i actuar al Principal).L’endemà de l’arribada en tren, el dilluns 13 de març, es va fer l’assaig de La Traviata, però la Patti no s’hi presentà. La substituí Nicolini. Certament, la diva portava més de vint-i-cinc anys interpretant l’obra de Verdi i la sabia bé. La dona tenia altres preocupacions: havia de preparar el divorci amb el marqués de Caux i el matrimoni amb Nicolini, així com administrar la seua fortuna. A més, poques setmanes abans havia patit un incident actuant a Bucarest. Un botiguer que havia subornat els tramoiestes amb dos francs per veure la interpretació en la cintra del sostre del teatre, va caure a l’escenari des de 17 metres. Els crits d’uns i, en sentir-los, la sospita d’un incendi en altres, provocaren un allau del públic cap a les portes. La diva, que aquella nit interpretava «Lucia di Lammermoor» de Donizetti, aconseguí calmar el públic, però potser pel record del tràgic esdeveniment volia reduir la seua presència sobre l’escenari. També feia mal temps. De fet, el Principal hagué de suspendre per la pluja la serenata que li havien preparat a la cantant a boqueta nit. Així mateix, és possible que la prima donna pensara que el públic valencià no era tan entés en música com el català o el madrileny: greu error.

Aquell dilluns a València, la Patti va romandre a la Fonda París, on menjà com tenia costum llengües de canari. Moltes de les persones que volien mostrar-li el seu reconeixement no pogueren accedir a la seua presència, encara que, com s’ha comentat, no assistí al Principal per a l’assaig. Sí que rebé, però, la mare de Teodoro Martí y Ramón, àlies el «Tomata», un delinqüent valencià natural de Catarroja, de 37 anys, condemnat a mort a causa d’un assassinat pel jutjat de Torrent i l’Audiència de València. La mare, que hagué d’esperar pacientment aquell dia plujós, rebé de la diva una donació de cent francs, perquè poguera anar a Madrid a tramitar l’indult del seu fill, una quantitat insignificant per a ella si pensem que la remuneració de la Patti fou de 15.000 pessetes. La recaptació de les entrades pujà a poc més del doble d’aquesta quantitat. Un aficionat a l’aritmètica calculà que per cadascuna de les 5.054 notes que cantaria la diva de l’obra de Verdi guanyaria 2 pessetes i 97 cèntims, el salari en aquella època d’un obrer per una jornada de deu hores de treball.

Finalment arribà el moment de la representació. El Principal estava ple de gom a gom. Segons la premsa, el primer acte anà bé. El tenor Rubís i la diva, en el paper de la cortesana Violetta Valéry, saludaren després de l’ària final, el famós duo del brindis: «Libiamo, libiamo ne’lieti calici, che la belleza infiora...». La soprano lluïa diamants i dues arracades de roca antiga, valorades en 60 o 70 mil pessetes. En el segon acte lluïa rubís, i la cosa començà a refredar-se. El públic va fer gestos i deixà d’aplaudir. Una part dels assistents començaren a demanar que interpretara «Il Baccio» d’Arditi, un vals que, segons deien, cantava extraordinàriament. Fins i tot una comissió, intuint la desfeta, anà al camerino de l’artista per traslladar-li la demanda. La diva no acceptà.

L’últim acte, amb la Patti ornada de sefirs, ja fou una catàstrofe. Uns tibis aplaudiments finals excitaren més les protestes. Xiulaven uns, tronaven altres, mentre darrere del teló ningú no sabia què fer. Unes ballarines, abillades de llauradores valencianes, esperaven desconcertades amb rams de flor per honorar la diva. Els tramoiestes, encimbellats sobre l’escenari, tenien cabassos de paper de talco preparats per llançar una pluja d’admiració sobre la més gran, però ningú feia el senyal de començar amb aquella precipitació. Els encarregats de l’enllumenament de la sala estaven amb les mans a les espites de gas de les dues màquines Drumont, uns artilugis que, a banda i banda de l’escenari, havien d’il·luminar la Patti amb l’aura de l’èxit. Ballarines, tramoiestes, il·luminadors, cantants i figurants assistien com ninots a aquella algaravia on ja triomfaven els xiulits. Un periodista va escriure: «aquello ya no es pita, es el silbido de todas las locomotoras de todos los ferrocarriles de todas las empresas». La diva pujà a un carruatge i va recórrer ràpidament els dos-cent metres que separaven el teatre de la fonda.

L’endemà, un periòdic satíric publicà una esquela: «La eminente diva ha muerto / La Sra. Patti, sus parientes y secretarios / Ruegan al público se sirva asistir á su fuga, que tendrá lugar á las 2 y 30 en el correo de Madrid. / El duelo se despide en la estación.» Altre va dir: «S’ha rebut un telegrama de Verdi, afirmant que ell no va escriure la “fuga” de Violetta.»

Dies després, quan els diaris havien donat notícia de la desfeta a València, la Patti va remetre una carta al periòdic parisenc «Le Figaro», on afirmava que les protestes havien sigut per no complaure al públic cantant el vals «Il Baccio» i negava que, com afirmava la premsa, no havia participat en l’assaig: «jo assage amb el director d’orquestra»: val a dir, no havia eixit de la fonda, la qual cosa, d’altra banda, permeté que la mare del Tomata arreplegara els diners per procurar l’indult del seu fill.

Un mes i pocs dies després, el 22 d’abril de 1886, festivitat del Dijous Sant, la reina Isabel II, després de participar en l’acte d’Adoració de la Creu, signà tres indults, entre ells el del «Tomata». La reina emprà la fòrmula, no molt desinteressada: «Yo os perdono, para que me perdone Dios» (sembla que les disculpes dels borbons venen de lluny). Després, la reina besà el «lignum crucis» i el «sant clau» de la Creu. Teodoro Martí pogué reunir-se amb la seua mare, la senyora Ramón, que tant pacientment havia intentat ser rebuda per la prima donna aquell dilluns plujós de març on, afortunadament per al de Catarroja i dissortadament per al públic valencià, la diva no anà a assajar.

Universitats privades

Opinió, 17/11/2020, html ací. Coautoria amb Alícia Villar

L’arquebisbe de València ha demanat la unió de les universitats privades sota el seu pasturatge. Quin interés té en obrir universitats o fusionar-les? Es podria suposar que l’atenció pastoral dels joves; però cal recordar que, segons el CIS, menys d’un 9 % de la població es declara catòlica practicant. En tot cas, les taxes de les universitats privades estan al voltant de 6.995 euros per curs, una quantitat allunyada de les possibilitats econòmiques generals (equival, per exemple, a set salaris mínims mensuals). Parlant de taxes, té monsenyor un interés econòmic? El ben cert és que les universitats privades (la majoria en l’òrbita eclesiàstica) produeixen uns beneficis declarats de 210 milions a l’any (INE, 2015), una quantitat gens menyspreable si considerem que l’evangeli prescriu la pobresa. Però, al nostre parer, la raó de l’interés de l’arquebisbe està en mantindre en funcionament tota la maquinària dels centres educatius privats-concertats (2 milions de benefici al dia) on les universitats privades són la guinda del pastís. Però aquesta maquinària comença a fer figa. Per què?

Les famílies que porten els seus fills a la privada aporten uns 7.000 milions d’euros a l’any. Hem de sumar-hi el generòs òbol de l’Estat, de 7.000 milions més, quantitat equivalent a 25 vegades la renda valenciana d’inclusió. Per què paguen les famílies per obtindre un ensenyament que els podria eixir debades? Podríem considerar que per dues raons. La primera, garantir un bon ambient per als seus fills, evitant companys de pupitre pobres o immigrants. Encara que aquesta raó comença a entrar en crisi, com mostra que, en la puntuació de matemàtiques de les proves PISA de la Comunitat Valenciana, els nadius obtenen 506 punts i els immigrants repetidors 397; però atenció: nadius repetidors 418 i immigrants no repetidors 503, poca diferència, doncs.

La segona raó és que aconseguiran que els seus fills arriben a la universitat. Hem fet un mostreig amb quasi dos mil joves valencians de 18 anys. Un 71 % dels que començaren estudis a centres privats han arribat ja a la universitat (l’objectiu de la UE no va més enllà del 40 %). Les famílies compren trajectòries exitoses. I si no poden entrar en una universitat pública, doncs els acolliran en una privada. Per això les universitats privades s’obrin a l’estudiantat dels centres privats sis vegades més que al dels públics (segons el mostreig). Tanmateix, per a bona part d’aquesta joventut, serà un viatge que no portarà a cap lloc. Les universitats multipliquen el títols, però cada vegada estan més desconnectades d’un futur professional brillant. I serà en acabar que una part de les famílies que pagaren aquells 6.995 euros per curs se n’adonaran que van comprar fum, encara que siga fum d’encenser.

La desgraciada vida de José Forner / 2

Tafaneries valencianes, 18/08/2020, html ací

En l’article anterior es va descriure el camí que portà José Forner y Brugada, des de la seua València nadiua fins a la ciutat de San Francisco, on fou la primera persona condemnada a la pena capital i morí penjat el 10 de desembre de 1852. Forner va rebre la instrucció a València on va començar a treballar de confiter amb 16 anys. Cinc després marxà a Barcelona, per treballar en l’establiment de «Costa y Cía». Es traslladà a L’Havana, a Madrid i novament a la capital cubana. A la Confiteria La Dominica estant, rebé notícies de la trobada de l’or a Califòrnia i decidí marxar a Sant Francisco per fer fortuna. Va fer en vaixell el trajecte entre L’Havana i Veracruz i després seguí per Puebla, ciutat de Mèxic i Acapulco, on s’embarcà cap a San Francisco. 

En gener de 1848, la ciutat tenia 1.000 habitants; en desembre de 1849, n’eren 25.000. Aquest allau provocà conflictes socials, que determinaren l’aparició dels descontrolats Comités de Vigilància. Per posar-hi ordre es nomenà un «sheriff», John Coffee Hays, conegut com «Jack», un antic capità dels Texas Rangers que havia participat en la recent guerra contra Mèxic, i s’armà una milicia ciutadana uniformada, els «Marion Rifles». 

El valencià treballà de cuiner i confiter a la Jackson House, on aconseguí estalviar uns 125 dòlars, i als hotels Nuevo Mundo i Laguna, on acumulà 50 o 60 més. José era un hàbil jugador de càrtes, que seia a les taules dels «gambling-saloons» més importants: a El Dorado, al cantó dels carrers Kearny i Washington, i al Polka i l’Arcade (el nom del qual esdevindria emblemàtic), entre el carrer Clay i el Commercial. Allà, entre burgesos benestants, mariners d’arreu del món i aventurers a la recerca de l’or, l’ambiciós valencià aconseguí duplicar els seus estalvis. A la tardor del 1850, però, la fortuna li girà l’esquena. 

Segons la declaració del valencià, la vesprada del dimarts 8 d’octubre, cap a les quatre, estava donant un passeig amb dos amics en direcció a Happy Valley. Des del puig contemplaven la «steam paddy», una gran excavadora de vapor que havia arribat a San Francisco en gener de 1851 i que estava emprant-se per anivellar els puigs de la badia. Aleshores se li acostá el mexicà José Rodríguez, li donà un colpet a l’espatlla i li digué: «Hola, José, què estàs fent ací?». Ell li digué que havia eixit a passejar i Rodríguez li proposà anar a beure alguna cosa. Novament li digué que no, s’acomiadà i pujà un puig de sorra per fer les seues necessitats. S’hi descordà els pantalons, es llevà el cinturó, on portava amagats els 400 dòlars que havia estalviat, i deixà a terra un ganivet que duia. Aleshores tornà Rodríguez, agafà el ganivet i li digué: «Vull els teus diners». José li digué que li donaria 2 o 3 dòlars, però Rodríguez li contestà amenaçadorament: «No, tu en tens més i els tindré tots» i botà sobre el valencià. Aquest es llançà cap enrere, però el ganivet el ferí al panxell. Aleshores, potser penedit, Rodríguez deixà caure el ganivet i va començar a descendir el puig. José arreplegà enfurismat el ganivet, arribà fins a Rodríguez i, després de lluitar amb ell, li donà mort. Aquesta fou la versió de José. Altres parlaren d’un robatori perpetrat pel valencià. Què passa en realitat? No ho sabem. 

El valencià fou detingut i empresonat probablement a la Broadway Jail. Tal vegada una part de la seua reclusió fou a la presó de San Quentin, inaugurada el juliol de 1852. Un dibuix de l’època el representa amb el cabell i la barba llargs, amb grillons a les cames. Fou jutjat, encara que no entenia l’anglés, i condenat a mort per penjament: «death in the air». L’execució fou programada per al matí del divendres 10 de desembre de 1852, dos anys, dos mesos i dos dies després de l’homicidi. La de José fou la primera execució legal que es realitzà a San Francisco. Els Comités de Vigilància n’havien perpetrat algunes de caràcter extrajudicials, com ara les de quatre ciutadans (John Jenkins, James Stuart, Robert McKinsey i Samuel Whittaker) morts l’any 1851. Les autoritats trobaren en l’execució del valencià l’ocasió per fer un acte exemplaritzant, que afavorira el restabliment de l’ordre social. Per això, decidiren muntar un gran cadafal de fusta a les Russian Hill, al nord de la ciutat, i convertir el penjament de José en un espectacle massiu, que s’aprofitava, a més, de l’hostilitat que despertava el record de la recent dominació espanyola de Califòrnia. 

Aquell matí, els membres dels «Marion Rifles» formaren una fila al voltant del cadafal, per barrar el pas a la gentada, potser miles de persones que volien veure la primera execució a la ciutat. Pujaren el condemnat a la plataforma i li posaren la corda al coll. El sheriff Jack llegí la sentència condemnatòria i permeté que el valencià fera un breu parlament. Les seues últimes paraules, en castellà, foren: «Sóc nascut a València, a Espanya. I tinc pocs amics a San Francisco. He viscut a Cuba, on tenia molts amics. Vaig ser jutjat per un magistrat i un jurat que eren estranys per a mi. No puguí aportar cap testimoniatge al meu favor. El que em dugué a assassinar el meu assaltant només ho sabem Déu i jo. El que he dit és cert. Després d’haver dit aquestes poques paraules, mai no parlaré més. No dubte que aquells que m’han jutjat ho han fet d’acord amb el testimoniatge. No podien haver sabut la veritat. Els americans són bones persones; m’han tractat bé i amablement; els ho agraïsc. No tinc més que amor i sentiments amables per a tots. Adéu, gent de San Francisco! Adéu, món!». Després li posaren al valencià un sac al cap. Potser la seua última visió fora de la badia de San Francisco plena de vaixells i l’illa d’Alcatraz. El sheriff agafà una destral i tallà la corda que subjectava el dispositiu que mantenia la trapa tancada; aquesta s’obrí sobtadament i José quedà penjant pel coll. 

La direcció dels guardes de la presó del comtat va fer imprimir un fullet amb la «Confessió» de Forner, la còpia de la seua signatura i un dibuix que el representava a la cel·la. Fou distribuït pels editors Bonestell & Williston del carrer Clay de San Francisco. També s’hi va fer una litografia del penjament, que ara es conserva en la Biblioteca Bancroft de la Universitat de Califòrnia (Berkeley). 

Circularen rumors sobre que el valencià havia sigut reanimat. En el «San Francisco Herald» del dissabte 11 de desembre de 1852 hi ha una llarga crònica del penjament de José Forner y Brugada, que s’havia realitzat la vespra. L’article, d’un periodista anònim, conclou amb el paràgraf següent: «Un informe, que està en circulació a San Francisco, diu que el cos del criminal, després que fou tret del cadafal, va ser traslladat a les Missions, i allà fou ressuscitat per l’aplicació de galvanisme, estimulants, etc. És una cosa possible, ja que es va afirmar que la seua caiguda fou massa curta per trencar-li el coll. Estigué suspés trenta-huit minuts, i morí només per estrangulament. Hi ha casos enregistrats on les persones estigueren penjades per un temps llarg, i posteriorment tornaren a la vida; però en aquest cas, no tenim motius per a creure l’informe.» 

Amb el temps, les autoritats ubicaren les execucions a l’interior de les presons i organitzaren un sistema de venda d’entrades, a les quals donaven publicitat amb eufemismes com ara que el condemnat «cantarà swings» o «expiarà el seu crim». A hores d’ara, Califòrnia té més de 700 persones al corredor de la mort.

La desgraciada vida de José Forner / 1

[Tafaneries valencianes, 17/8/2020, html ací, pdf ací]

Tal vegada, vosté ha vist pel·lícules com ara «L’home d’Alcatraz» amb Burt Lancaster, «Fugida d’Alcatraz» amb Clint Eastwood o «La Roca», on Sean Connery interpretava un presoner que havia fugit de la cèlebre càrcer. Potser també ha vist pel·lícules sobre la presó de San Quintin, com ara l’homònima, protagonitzada per Humphrey Bogart, «Agafa els diners i corre» de Woody Allen o «Weeds» amb Nick Nolte. Alcatraz i San Quintin són dues presons de la ciutat de San Francisco. La ciutat del Golden Gate era un poblet amb pocs habitants, a la vora d’una magnífica badia, fins que la febra de l’or, a meitat del segle XIX, la va convertir en una urbs molt poblada pel somni de la porta daurada a la fortuna. Històries cinematogràfiques on els presoners suporten les seues condemnes, pugnen per escapar-se o són executats en la cadira elèctrica; unes cròniques que ens resulten familiars encara que no coneguem la costa del Pacífic. El que potser vosté no sàpiga és que el primer home executat a San Francisco fou un valencià, José Forner y Brugada, que morí penjat el divendres 10 de desembre de 1852. Fou condemnat a mort després d’un judici amb moltes irregularitats. Estaria bé que les autoritats valencianes de Justícia demanaren revisió del cas. En aquests articles s’exposarà la tràgica biografia de José Forner i el seu camí fins al cadafal. 

Segons la declaració que va fer durant el procés que el dugué a la forca, José Forner y Brugada va nàixer a València, en maig de 1820, al si d’una família benestant, els membres de la qual ocuparen, segons ell, responsabilitats al servei de l’Estat. Va dir que un oncle seu havia sigut alcalde de València. És cert que hi hagueren personatges notables amb els cognoms Forner i Brugada, fins i tot un célebre pintor de marines que acompanyà Goya al seu exili francés, encara que tal vegada el presoner exagerava per intentar lliurar-se de la forca. 

D’adolescent, José Forner va rebre instrucció, com acredita la cal·ligrafia acurada de la seua signatura, i el podem suposar formant-se en una societat, la valenciana, que s’havia recuperat de les guerres napoleòniques i estava allunyada dels focus de les guerres carlines. Una sociedad plena de velluters on regnaria la calma i la laboriositat dels cucs de seda. 

Quan va fer els 16 anys, José ingressà en l’obrador de confiteria que tenia un tio seu, per aprendre l’ofici. Allà, enmig de dolços, panets i licors, entre canyamel, pots de mel i paquets de pal de regalèssia, anà cobejant la seua ambició, que el va moure, cinc anys després, a traslladar-se a Barcelona. Aleshores, la ciutat comtal era una urbs en expansió: acumulava el doble de població que València i havia començar a expandir-se, alliberada de les muralles medievals, allò que a casa nostra encara tardaria més de dues dècades. José entrà a treballar en la confiteria de la important firma «Costa y Cía», al número 6 del carrer Comte d’Assalt, que en aquella època tot el món anomenava carrer Nou, prop de la cantonada amb la Rambla dels Caputxins, ornada amb dues fileres d’albers. Feia poc que s’havia obert una via espaiosa des d’aquest carrer cap al peu del puig de Montjuïc, ocupat per les casernes militars i les bateries que defensaven el port. Al carrer Comte d’Assalt s’havien instal·lat botigues distingides com ara la confiteria de Costa, on els productes i la decoració tenien una clara inspiració francesa. Al mateix carrer hi havia dues rebosteries més: la de Ramón Bartolomé, en el mateix cantó amb la Rambla dels Caputxins, quasi porta amb porta amb la de Costa, i la de Blanch, més allunyada, ben guarnida d’espills i marbres blancs i que, quasi dos segles després, encara està oberta al públic. 

Tres anys després, José Forner buscà nous horitzons. Quan guanyà la confiança del propietari, el senyor Costa, li demanà una carta de recomanació per al seu germà, que regentava dos establiments de la firma a L’Havana. Així que Forner s’embarcà cap a la capital cubana, aleshores sota el domini colonial espanyol. Després de dies a bord d’un veler, se sorprendria per la lluminositat de L’Havana: les pedres tosques clares, l’arena de la platja del color del pa poc cuit, els vestits blancs de les dones o dels esclaus i el reflex del sol en les fulles de les palmeres o de la canyamel tendra. 

José Forner treballà en la «Confitería, Repostería y Nevería Dominica», l’establiment més gran de la firma i un dels més prestigiosos de L’Havana. Estava en un edifici noble de dues plantes, fet amb pedra tosca de la serra, al cantó dels carrers O’Reilly i Mercaderes. També prestà el seus serveis en la «Confitería, Repostería y Nevería Diana», més reduïda que la Dominica, que es trobava al cantó dels carrers Obispo i Cuba, a poc més de cent metres de l’altre establiment. En sòlids edificis de pedra d’estil colonial, aquestes confiteries no només feien dolços i rebosteria, sinó que també proporcionaven queviures a les naus de l’Armada ancorades al port i enviaven a la península pinyes, guanàbanes, plàtans, tamarindes, cocos, mangos, pasta de guaiaba, melmelades i gelees. 

L’inquiet José tornà a València dos anys després, feu una breu estada a la seua ciutat i viatjà a Madrid, tal vegada per treballar a la delegació que la firma «Costa y Cía» tenia al carrer De la Cruz, 12, junt a Sol. L’establiment estava molt a prop del Teatro de la Cruz i del Teatro de Variedades, per la qual cosa podem suposar que les taules de la confiteria s’omplirien de burgesos que anirien o tornarien de les representacions teatrals, de gent de la faràndula i, potser, de dones de costums pecaminoses. 

A la capital del regne, però, començaren els problemes. Potser per deutes de joc o per un prèstec no retornat, un home anomenat Manuel Fuentes reclamà a José Forner uns diners. El Diari Oficial d’Avisos de Madrid publicà un anunci de José Caballero del Mazo, cavaller de l’Orde Militar de San Jaume i tinent d’alcalde del districte de Correus, al qual corresponia l’expedient de la demanda, convocant José a un acte de conciliació amb el seu creditor, Manuel Fuentes. L’autoritat fixà l’esdeveniment per al dimecres 30 d’octubre de 1850 en la seu de l’Audiència, que es trobava a la plaça Major. Però José no es presentà. El tinent d’alcalde signà una nova resolució, per mitjà de la qual el Diari Oficial convocava José a un nou acte de conciliació, que es fixà el dissabte 16 de novembre del mateix any. En la segona convocatòria, el tinent d’alcalde advertia al deutor que, cas de no comparéixer, l’imposaria una multa i autoritzaria el demandant que presentara la reclamació per la via judicial. Però José tampoc no es presentà. Potser ja havia marxat novament a L’Havana. 

De nou a la capital cubana treballà en l’ample local de la «Confitería, Repostería y Nevería Dominica», on preparaven dolços, servien café, venien tabac o fruites i disposaven d’una font on els clients podien apaigavar els calors del tròpic. Tres o quatre mesos després, abandonà la firma de «Costa y Cía», amb l’ambició esperonada pel descobriment de l’or a Califòrnia i el desig de fer-se ric. 

José pujà a un vaixell rumb al port de Veracruz i creuà Mèxic de banda a banda: Puebla, ciutat de Mèxic i finalment el port d’Acapulco, a la costa del Pacífic, on novament s’embarcà, amb 75 dòlars a la butxaca, cap a San Francisco, la «Golden Gate» de la fortuna fàcil per a aventurers d’arreu del món i que per a José Forner significà el cadafal i la mort. (Continuarà)

L'oblidat i enginyós artiller Arboreda

Tafaneries valencianes, 12/07/2020 html ací, pdf ací

Antonio Arboreda va nàixer a València cap al 1720. Ingressà en el Regiment de Reial Artilleria d'Espanya, que havia sigut fundat per Felip V el 1710, probablement en el Primer Batalló, que tenia la caserna a la nostra ciutat. De molt jove ja va mostrar el seu valor i enginy en les campanyes d'Itàlia dels anys 1743 i 1744. Així va destacar en la construcció de dos ponts perquè avançaren les tropes sobre el riu Agenç, en el setge de Niça, i en la campanya de la muntanya Faiola, abans dels esdeveniments de Veletri de 1744, on, per encàrrec del comte Mariani, comandant general de l'artilleria espanyola, habilità quinze canyons, dos morters i una «simple màquina» dirigida per ell. No sabem què era aquesta màquina, però probablement un fruit del seu enginy, que quedaria acreditat, deu anys després, amb la construcció a València d'una «Maquina Hydraulica» per apagar els incendis. Sabem que, en 1761, Arboreda també va encapçalar una parada d'artilleria davant del rei Carles III.

Els incendis eren un greu problema a la nostra ciutat. El foc havia acabat amb les cases capitulars de l'Ajuntament (febrer de 1586), per la qual cosa es traslladaren els presos a Sant Narcís (on ara són els grups parlamentaris de Les Corts). Les esglésies també havien sigut afectades pels incendis, com ara Sant Joan del Mercat (1362) i Sant Valeri (1415). També es cremà l'altar de la Seu (1415) i el penell i l'enfustat del seu cimbori (1437), la qual cosa determinà que els focs commemoratius (per exemple, del 9 d'Octubre) es traslladaren al Micalet. També es cremà Santa Catalina (març de 1584), incendi del qual se salvà miraculosament el seu capellà, Joan Martí Cordero, segons un relat autobiogràfic inèdit i un escrit seu de 1586. Patiren també els efectes del foc l'altar de Sant Domènec (1662) i el convent de monges de Peu de la Creu (1619). També es cremà l'hospital (gener de 1545); hi moriren 30 malalts. Així mateix hi hagueren grans incendis a les cases de la fusteria del mercat (1447), que un escrit del notari Berenguer Cardona (recuperat per Rodrigo Pertegàs i J. V. Escartí) va descriure així: «...e cremà's tota a la una e a l'altra part [...] al cantó de la Porta Nova e tro al cantó del carrer que va a la Mercé, per casa d'en Bayona, e tot lo Trench per la mitat de la Pelleria tro a la Carneceria. Fon una fort spavantable nit. Déu, per sa mercé, nos guart de altre semblant sinistri o major. Moriren-hi huyt persones e cremaren-se tots los mobles dels fusters e la major part dels altres». També es cremaren les carnisseries majors o noves (1545), el carrer del Trench (1586), vuit cases del carrer Nou (1666) o el carrer En Gil (1731), on moriren cinc persones. Fins i tot hi hagué un carrer i una placeta del Forn Cremat, prop del carrer de l'Arbre.

Abans de la màquina d'Arboreda, per lluitar contra el foc s'havien distribuït cànters amb aigua, «porrons» i «xeringues». També hi havia marques en l'enllosat d'aquelles pedres que permetien un accés ràpid a les séquies subterrànies, però tot això era ineficaç davant l'alçada dels edificis i els materials acumulats: «particularmente en los Tintes, Hornos, Pajares, y Casas, donde ay repuestos de cañamo, lino, madera, leña, y otros materiales, en que facilmente se prende, por fiarse las luces, y lumbre à muchachos, y gente poco advertida, ò por entrar con Pipas de tabaco encendidas donde estàn dichos Generos, lo que es muy culpable en los Dueños de las mismas casas, por no precaver estos accidentes», com es llig en la «Instrucción y Método...» de la màquina hidràulica d'Arboreda.

De màquines hidràuliques, que permetian pressuritzar un roll d'aigua per apagar focs, se n'havien construït a Madrid, a Barcelona i a Aranjuez (per als «Reales Sitios»). En el cas de la nostra ciutat, probablement Arboreda proposà fer-ne una, el que fou aprovat per l'ajuntament, encapçalat pel corregidor Pedro Rebollar, en setembre de 1754. En menys d'un any, el tinent d'artilleria construí la màquina, que s'instal·là l'11 d'agost de 1755 en la caseta que servia de cotxera en la Casa Rectoral de la Universitat de València (a La Nau). El seu funcionament estava assignat al gremi de traginers, els membres del qual foren instruïts pel militar, encara que també havien d'acudir en cas d'incendi, avisats per les campanes, manobres, fusters i picapedrers. També va deixar per escrit com havien de procedir per traslladar i fer-la servir, així com les funcions de neteja i manteniment que s'havien d'observar. La màquina es composava de 54 peces de bronze (incloent-hi un escut de la ciutat decoratiu), 96 peces de ferro, 13 peces de fusta i mànegues, ferramentes, etc. La màquina, que el poble anomenà «xeringa grandota», es provà satisfactòriament a la plaça de la Seu, on permeté llançar aigua a més de cinquanta braces d'alt. Estaria en funcionament fins al segle XIX, quan s'organitzaren els bombers que depenien de la Societat d'Assegurances Mútues de València i després de l'Ajuntament.

També la màquina havia de servir, segons la proposta de Manuel Fernández de Marmanillo Ramírez de la Piscina, alguatzil major de la Inquisició a València, per llançar aigua en la naumàquia que s'organitzà pel tercer centenari de la canonització de Sant Vicent Ferrer, en aquella mateixa època. Es va construir un dic de fusta al pont del Real, la qual cosa originà un llac; s'hi posaren quatre entaulats i un baluard, es construïren dues falses muntanyes: un Parnàs en la part nord (que amagava la màquina d'Arboreda) i un Vesubi; es disposà una il·luminació, s'interpretaren músiques i se simulà una batalla naval.

D'Antonio Arboreda sabem que participà, ja probablement amb el grau de capità, en l'Expedició contra Alger de juliol de 1775. El desembarcament de les tropes fou un fracàs. Moriren uns 5.000 soldats, quasi la tercera part del contingent. El foc de protecció ordenat per Arboreda frenà la càrrega de la cavalleria enemiga i permeté la retirada de dos batallons d'infanteria.

En 1781, el capità Arboreda, que servia a Barcelona, estigué implicat en un llarg procés, el «Pleyto de las Armas Falsas». Aquest plet fou degut a les denúncies que uns mestres armers catalans presentaren contra autoritats militars i d'artilleria per consentir la fabricació d'armes falses que s'havien de remetre a l'exércit d'ultramar, en connivència amb altres armers catalans. Se'n feren proves contradictòries i les diverses parts publicaren apologies de les seues posicions. També Arboreda, que tenia responsabilitats en la inspecció de les armes fabricades. Finalment, la sentència reial del consell de guerra, donada el 22 de maig de 1782, absolgué els acusats i condemnà els acusadors.

Després del plet d'armes, encara tenim una notícia més de la carrera militar d'Arboreda. Ja amb el grau de tinent coronel, participà en el setge de Gibraltar de 1782, el que fa pensar en més de quaranta anys servei a les armes. En el setge, Arboreda participà activament en la construcció de les línies de canons que havien d'hostigar la colònia britànica. Probablement participaria en les campanyes anteriors (1779), en les quals hagué de coincidir amb un altre il·lustre valencià, Gabriel Ciscar, que precisament acabaria els seus dies, cinquanta anys després, exiliat a la Roca. Amb el Tractat de Versailles de 1783, Espanya aconseguí el domini de Menorca, però no el de Gibraltar. Arboreda mereixeria un record a la seua ciutat.

Efectes col·laterals

Opinió 09/06/2020, html ací

Més de trenta mil persones han mort ací en la soledat d'una residència o d'un hospital, allunyades dels seus. No en tenim imatges. La nostra consciència evita concentrar-se en el drama, imaginar aquests terribles finals, i desvia la preocupació que la por genera a assumptes trivials. Amb una rapidesa esgarrifant passem d'escoltar les litúrgiques compareixences dels responsables sanitaris a parlar dels models de màscares, de la lliga de futbol o del nou pentinat de la Carbonero. Amb l'efecte fanatitzador de les xarxes socials (i dels mass mèdia que cada vegada es mimetitzen més amb elles) es produeix una obnubilació generalitzada, una focalització obsessivocompulsiva que deixa punts cecs, efectes col·laterals inadvertits en aquesta pandèmia. En parlaré de dos.

El primer: la monarquia borbònica ha esdevingut supèrflua. L'activitat del rei, que s'ha reduït a alguns «posados» asèptics, ha ocupat menys espai mediàtic que la seua neboda, Victoria Federica, menjant pipes amb el seu nóvio. La inacció del cap de l'exèrcit durant la pandèmia no s'ha vist alterada ni pel desplegament d'unitats militars pel territori, ni pel conflicte en la cúpula de la Guàrdia Civil. Quan la foto de la família real de dol en els jardins del seu palau s'equipara amb les notícies sobre els modelets estiuencs de la reina, se signa l'acta de defunció de la monarquia borbònica, que tant col—laborà a emplenar l'emèrit amb els seus negocis en negre. Perdonem els paradisos carnals, però no els fiscals. La nostra monarquia és una institució zombie: està morta i pugna perquè no es note.

El segon efecte col·lateral és la pèrdua de poder de les jerarquies eclesiàstiques, tan orgulloses en altres temps de monopolitzar la mediació amb l'Absolut, de tindre fil directe amb el Tot-poderós. La reivindicació de l'arquebisbe per traure una imatge a les portes de la Basílica, té l'altra cara de la moneda en els capellans que posen fotos dels fidels als bancs de les esglésies. Icona versus icona. La pandèmia ha subsumit les jerarquies eclesiàstiques en la mateixa indolència que a la família del monarca. Ja no es distribueix l'aigua miraculosa del pouets o els brolladors de Sant Vicent Ferrer, en altres temps tan efectiva contra pústules i pestilències. Ja no es promouen processons amb creu alçada i escolans, amb desfilades de penitents mortificant les seues carns enmig de la flaire de l'encens i la cera. Ja no es reivindiquen les mediacions dels sants per a guarir de l'epidèmia, ni es mobilitzen braços incorruptes. Simplement s'espera que la ciència experimente vacunes. S'ha dissolt l'aliança abràhmica: Jehovà ja no defensa el seu poble contra els altres déus, mentre les jerarquies eclesiàstiques estan atentes a la creu... de la declaració d'Hisenda.

Per què cal fer i no cal fer les EvAU

[Opinió, 30/04/2020 html ací, pdf ací]

[Amb Vicent Garcia i Ximo López]

El dret a l'educació està proclamat en l'article 27 de la Constitució Espanyola (CE). L'article 10.1 de la CE estableix que «les normes relatives als drets fonamentals (...) s'interpretaran de conformitat amb la Declaració Universal de Drets Humans (DUDH)». Quan la DUDH proclama el dret a l'educació (art. 26) diu literalment: «l'accés a l'ensenyament superior serà igual per a tots en funció dels mèrits respectius». Atenció que no diu la «matriculació», sinó «l'accés». És obvi que la matriculació en els centres privats d'ensenyament superior depén del fet que l'estudiant estiga «accedit» i que pague una «matrícula». D'aquesta manera, amb una prova d'accés que aprova el 93,2% en la convocatòria ordinària (més una altra porció en l'extraordinària), es perverteix l'esperit de la DUDH (que no la lletra) ja que es permet que estudiants amb menys mèrit ocupen places en carreres que altres estudiants, amb més mèrits, no hi poden ocupar, perquè tots estan «accedits». Naturalment les EvAU també serveixen per ordenar l'accés a determinades titulacions, però aquesta exigència no és prou per justificar una avaluació general: l'autèntica raó és una altra, salvaguardar l'acompliment de la lletra de la DUDH. Per això també, el fet que determinades universitats privades no demanen nota de les proves d'accés per fer la matriculació hauria de ser objecte d'una investigació de la fiscalia i un procés per atemptar els drets fonamentals.

Però, d'altra banda, no s'haurien de fer les proves d'accés mentre durara la situació de pandèmia. Si es realitzen en instal·lacions universitàries, caldria comptar amb personal (docent i d'administració i serveis) que no formara part dels col·lectius de risc, convenientment guarnit amb EPI, proporcionar també l'equipament mínim a l'estudiant (i garantir que el mantindrà durant les proves), procedir a la desinfecció (i no només la neteja) diària de les instal·lacions, garantir que l'estudiantat manté la distància per evitar el contagi no només durant la prova, sinó també abans i després de la mateixa, i que tant els qüestionaris com les respostes no són mitjà de transmissió de la malaltia, ni abandonen les institucions ni es trenca la cadena de custòdia. A més, d'habilitar sistemes de transport a les instal·lacions que garantisquen la distància social. Si no s'han pogut garantir aquestes condicions en les oposicions del professorat, per què es pensa que es poden garantir en les EvAU?

Cal plantejar-se, també, quina fiabilitat sobre la vàlua i el mèrit dels estudiants es pot obtenir en un examen dut a terme en condicions de tanta tensió social i ambiental. Si ja l'EvAU és estressant, imaginem què suposa fer-la amb mascareta, guants i seguint instruccions de «guardians» vestits amb EPI. ¿Abaixaran també els numerus clausus de les carreres? Perquè cal esperar una davallada de resultats tot i les facilitats que s'han promés en la prova. ¿O es farà una correcció generosa que, per tant, tampoc no podrà ser ni uniforme en els tribunals ni reflectirà el mèrit dels examinands?

Així que aquesta és la situació respecte de les EvAU: «Ni contigo ni sin ti tienen mis males remedio, contigo porque me matas y sin ti porque me muero»

Acceleració i alienació viral

[Redactat amb Benno Herzog, Publicat en Opinió el 24/03/2020 html ací, pdf ací]

En la passada de grip de 1918, el primer cas esdevingué a principis de març a Kansas. Ací arribà al maig i es tancaren teatres a l'octubre. Ara, la diferència de temps entre el primer cas de Covid-19 (desembre?) al món i a la Comunitat Valenciana (febrer) serà equivalent, però no el temps de reacció i sobretot la sensació de vertigen. Tot sembla anar molt ràpid i aquesta velocitat produeix una perduda de la noció de realitat, una dificultat per arreplegar la nostra experiència en una única imatge coherent.

El sociòleg Hartmut Rosa proposà el concepte d'«acceleració» per comprendre aquests processos que creen l'estranya sensació que la realitat se'ns escapa i ens costa establir una relació significativa amb el món exterior. Es tracta no sols de la velocitat, sinó també d'un desfasament temporal en la successió dels fets. Podem rebre informació mitjançant les xarxes socials tan ràpidament que la velocitat amb la que es produeixen les novetats encara ens pot semblar tortuosament lenta. A més, els debats virtuals semblen estar un parell de dies per davant de les decisions polítiques: una eternitat per a la nostra societat hiperaccelerada.

Realitat, virtualitat, esquemes mentals, referències culturals estan entremesclant-se a velocitats altíssimes, difícilment assumibles per a nosaltres. I per això resulta tan important la parsimònia carismàtica en els individus que transmeten la informació autoritzada: Rudolph Giuliani en l'11-S, Yukio Edano en Fukushima o el doctor Fernando Simon ara. A més, el record de la cinematografia distòpica o catastrofista incrementa l'ansietat. El que abans només semblava possible en les pel·lícules de Hollywood, com ara el tancament de regions i països sencers o que l'espai públic quedara relegat a l'esfera virtual, està convertint-se de sobte en una experiència real. Però les pel·lícules duren dos hores i les situacions reals s'allarguen.

En realitat, seguint Ulrich Beck, sabem quan comencen les catàstrofes, però mai quan finalitzen, ni espacialment ni temporalment. Hi teniu els efectes de l'escalfament global o de les explosions nuclears de Txernòbil i Fukushima. Però voldríem que tot acabarà ràpid. Per això, patim una situació que bé podríem anomenar d'«alienació», en la qual els ritmes d'expansió del virus, els ritmes mediàtics, els ritmes en els quals podem rebre nova informació, els ritmes en els quals podem assumir-la i els ritmes polítics semblen separar-se. D'aquesta manera sentim aquesta inseguretat en la nostra percepció temporal i en la nostra relació amb la realitat; i per això patim aquesta estranya relació de no ser ni tan sols amos o ames de la nostra pròpia digestió d'informació.

Auschwitz i l'antisemitisme

[Article amb Benno Herzog. Opinió, 27/1/2020, html ací, jpg ací, pdf ací]

Auschwitz és un epònim dels camps d'extermini i, en definitiva, del mal absolut en la història. L'exigència que no es repetisca esdevé un imperatiu categòric, com afirmà el filòsof i sociòleg Theodor W. Adorno. Dissortadament, Auschwitz perviu en un sentit. Hitler va aconseguir un dels seus objectius: eliminar la vida jueva a Europa. Coneix vosté algun jueu? On són les empremtes de la seua presència en la nostra història? Però, a més, encara hui en dia, 75 anys després de l'alliberament del camp d'extermini d'Auschwitz, continua estenent-se el virus de l'antisemitisme. I com cada virus, també aquest canvia de forma, adaptant-se a les èpoques i als grups socials. Per als portadors d'aquest virus, el jueu representa sempre el contrari dels propis valors. Així, per a l'antisemitisme cristià, els jueus van cometre el pitjor dels mals: matar el fill de Déu; per al nazisme, els jueus eren l'anti-raça: ni tan sols eren éssers humans; per al franquisme, eren la llavor de la conspiració de l'anti-Espanya. L'antisemitisme islàmic és hui en dia un dels més sagnants. L'antisionisme considera els jueus (o el «lobby sionista», com diuen) com un poderós agent en l'ombra, capaç de moure els fils de la política mundial. I és tot just en aquesta imatge d'un enemic amb immens poder on es troben tots els antisemites, religiosos i polítics, de la dreta i, de vegades, de l'esquerra. Sempre és agradós imaginar-se com un David que lluita contra un Goliat. I, per això, les escoles jueves, les sinagogues o els museus necessiten una protecció que no cal en instal·lacions anàlogues d'altres grups. Visiten el museu jueu de Viena i entraran en un búnquer.

Per la poca visibilitat de la població jueva (la qual cosa té una de les seues causes en la por de mostrar-se obertament) sovint es pensa que l'antisemitisme ja no és un problema. Però només cal llegir els informes i estadístiques que aporten, per exemple, la Lliga Antidifamació (ADL) o l'Observatori de l'Antisemitisme, per a adonar-se'n que l'antisemitisme continua propagant-se a casa nostra. La Comunitat Valenciana apareix vàries vegades com a escena de tot tipus d'antisemitisme en aquestes informes. Els grups socials solen percebre l'antisemitisme dels altres, però difícilment el propi. Per això, acabar amb l'antisemitisme és una tasca transversal, que ha de permetre viure sense por i gaudir del reconeixement. Fins assolir-ho, l'alliberament d'Auschwitz no serà complet.