«Immigrants», no

 Opinió, 3/10/2025, html ací, pdf ací

De la mateixa manera que Teresa Domínguez, magnífica periodista de successos de Levante-EMV, evita parlar de «prostitutes» i en diu «dones prostituïdes», no hauria d’emprar-se la paraula «immigrant» sinó, en tot cas, «persona que ha migrat» i, naturalment, cal no confondre aquesta denominació amb la d’«estranger».

«Estranger» és una condició administrativa o jurídica, d’índole variable. En definitiva: «nacional» és aquella persona que pot disposar del passaport; estranger, qui no n’hi pot tenir. La condició es pot adquirir per naixement, però també per altres vies (com ara, matrimoni, descendència, el fet d’esdevenir esportista d’elit o, fins fa poc, l’adquisició de propietats immobiliàries). També es pot perdre. Cal recordar que la dictadura «estrangeritzà» molts defensors de l’ordre constitucional legítim. Fins i tot, sembla que produir apàtrides és un tret definitori de totes les dictadures.

D’altra banda, la persona que migra (si emigra o immigra és una perspectiva contingent, com Ángel López explicà ací diumenge passat) ho fa per una necessitat del tipus que siga (econòmica, política, etc.), però sempre amb una urgència que aporta precarietat a la seua biografia. Però, ni tots els estrangers són persones migrades, ni totes aquestes són estrangeres. Hi ha persones que migren i arriben a casa nostra sense que siguen estrangeres (perquè, per exemple, han assolit la nacionalitat per descendència) i persones estrangeres que no estan entre nosaltres per migració, per una urgència vital (per posar exemples del món del futbol, Giorgi Mamardashvili o Logan Costa no són persones immigrants: se’ls anomena futbolistes internacionals, extracomunitaris... però ningú en diu «migrants»). L’administració educativa, per posar-ne un altre exemple, dona dades d’escolarització d’immigrants i sistemàticament s’equivoca perquè fa el recompte d’estrangers.

L’INE preveu que des del proper any fins al 2038 arribaran a terres valencianes poc més d’un milió vuit-centes mil persones estrangeres. Ara sumen un milió (vegeu el meu article del 10 de gener d’enguany). No totes seran persones migrades i moltes deixaran de ser estrangeres o emigraran a altres indrets. No podem confondre les coses. 

La paraula «migrant» (immigrant i emigrant) s’hauria d’evitar perquè és allò que se’n diu un participi present. Només tindria sentit amb una persona en migració contínua: un impossible perpetuum mobile humà. És la mateixa diferència que hi ha entre «viatger» i «viatjant», o entre «persona prostituïda» i «prostituta». És millor fer servir participis passats, per tal que el llenguatge no estigmatitze més aquelles persones que ja pateixen d’altres precarietats: persones migrades, que migraren... I naturalment, hauríem d’evitar fer permanent l’estigma amb fórmules equívoques, com ara «immigrants de primera generació» «de segona generació», etc. D’altra banda, en l’era de la Gran Migració (com encunyà el gran Hans Magnus Enzensberger), no cal fer massa cas de la preocupació per la immigració de la que parlà el CIS al darrer baròmetre: és una pregunta (en realitat, quatre) mal construïda, que es repeteix pel manteniment de les sèries (la repetició de les preguntes), però que té poc de valor analític (per la confusió de les possibilitats de resposta).

En breu es procedirà a una regularització de persones estrangeres. Cada notícia, cada comentari que parle de «regularització d’immigrants» és un pas cap a l’estigmatizació de l’altre i a favor dels discursos xenòfobs. Recorde: no hi ha «immigrants», sinó persones migrades.

El bisbe transvestit

Tafaneries valencianes, 16/09/2024 html ací, pdf ací

Com a mitjana, de cada quinze habitants de València, un viu al districte de Jesús, que pren el seu nom de l’antic camí que portava al Convent de Jesús, manera abreujada de referir el Convent de Santa Maria de Jesús. Aquest fou una fundació d’un frare franciscà que arribà a bisbe i que aleshores fou denunciat davant del papa per vestir-se de dona. Era una acusació molt greu, com ho demostra que, uns anys després, penjaren en la forca de València el fill d’un notari mallorquí que es presentava com a Margarida Borràs. El bisbe franciscà hi tingué més sort.

Les recerques no es posen d’acord sobre la família de fra Mateu d’Agrigent. S’hi han proposat vuit cognoms (Cinema, Gallo, Gimarra, Gimena, Guimera, Giummarra, Limbeni i Sciascia). El més freqüent és nomenar-lo per la seua ciutat nadiua, encara que també fou esmentat com Mateu Sícul (de Sicília oriental). Suposem que va nàixer el 1376 o 1377. De jove ingressà en l’ordre de Sant Francesc, l’Orde dels Frares Menors. Entre el 1394 i el 1404 estigué a la Península Ibèrica, on completà la seua formació i va ingressar en l’orde sacerdotal. El 1405 passà una llarga temporada a Pàdua, i el 1417 regressà a la Corona d’Aragó. El 27 d’octubre d’aquell any estigué a València, un viatge que pagà el rei Alfons el Magnànim.

En regressar a la Península Itàlica i cap a la fi del 1417 o principis del 1418, fra Mateu d’Agrigent es trobà amb Bernardí de Siena, un gran predicador franciscà, que l’acceptà com a deixeble. Aleshores, fra Mateu passà de franciscà Conventual a franciscà d’Observança. Aquesta franciscans d’Observança establiren convents que s’anomenaren «tuguri» (és a dir, casa). Aquests «tuguri dell’osservanza» estaven dedicats a «S. Maria di Gesù». Entre el 1417 i el 1425, fra Mateu predicà amb Bernardí de Siena i Joan de Capestrano (els dos arribarien a sants del catolicisme).

Les fundacions

Amb el suport d’Alfons V el Magnànim i l’autorització de la butlla papal, començà la fundació de convents de l’Observança franciscana. En primer lloc, el de Santa Maria de Jesús a Messina (1425), el de Santa Maria de Jesús a Palerm (1426) i el de Sant Nicolau a Agrigent (1526), tots tres a la mateixa illa de Sicília. En l’any 1427, fra Mateu obtingué llicència per construir-ne cinc més: els de S. Maria de Jesús a Cammarata (1428), els de S. Maria de Jesús a Siracusa (1429-1431), el de S. Vito a Agrigent (1432), el de S. Maria de Jesús a Caltagirone (1432) i la rehabilitació del convent de Sciacca (1432), que havia fundat el mateix Sant Francesc (1224).

Entre els tres primers i els cinc següents, fra Mateu visità de nou la Península Ibèrica. En la Quaresma del 1427 predicà a València i va córrer la notícia que operava grans miracles: curava als cecs, als sords, als muts i a altres malalts. Després sembla que marxà a Barcelona a predicar, on va va rebre la mateixa denúncia que havia patit Bernardí de Siena el 1426 davant el papa, a saber, que feien pràctiques herètiques en predicar la devoció cap al Nom de Jesús i el monograma «I.H.S.» (Iesus Hominum Salvator: Jesús, Salvador dels Homes). La reina intercedí pel franciscà davant del bisbe de Barcelona i, si hi hagué procés, es va resoldre a favor del frare.

Potser estimulat per les notícies de la fundació a Barcelona, el Consell de Vic envià ambaixadors per convidar fra Mateu a predicar durant l’estiu, el que tingué un efecte pacificador: no menys de 85 homicidis foren perdonats pels parents dels morts. Després tornà a València. Va fer la predicació de la Quaresma del 1428 i tot just va caure malalt. Quan es recuperà i va concloure la predicació, regressà a Sicília.

El convent de València

En una carta del 7 de maig del 1428, la reina Maria comunicà al ministre provincial d’Aragó de l’orde, Francesc Alagon, la decisió de la fundació del convent, gràcies a la potestat que havia rebut del papa el «religiós i predicador nostre sincerament amat fra Mateu d’Agrigent». El lloc de la fundació fou l’hort de Berenguer Minguet (que era des del 1399 el regent de la institució per rescatar els captius i des del 1419-20 el primer Mestre Racional del Regne), on ja hi havia un oratori dedicat al Sant Cristòfor. Era ric en aigua i tenia un camp gran per a la recreació dels frares. La construcció fou finançada pel rei i la reina, per la ciutat de València, que hi va fer una aportació de 200 florins d’or, i per diverses almoines. L’arquebisbe de Tarragona concedí una indulgència de 40 dies a totes les persones que col·laboraren en l’edificicació. Les obres començaren el 10 de maig del 1428. Fra Mateu va romandre encara cinc setmanes a València i partí cap a Sicília a causa de la mort del vicari provincial de l’Observança a Sicília, fra Giacomo Domingo. El 8 de gener del 1430, fra Mateu tornà a la Península Ibèrica, tot desembarcant a Tortosa. Predicà la Quaresma a Tarragona i potser visità València per veure al seua fundació. En la segona meitat del 1430, regressà a la península Itàlica i Sicília, territoris que ja no abandonà.

Nomenat bisbe

Per una butlla del papa Eugeni IV de setembre del 1442, fra Mateu fou nomenat bisbe d’Agrigent. Potser per les seues exigències de pobresa envers el clergat, va guanyar l’animadversió d’alguns sectors de la diòcesi i fou acusat d’heretgia i de mantindre relacions carnals amb una dona. Entre altres coses, s’hi adduïa que un dia s’havia presentat als oficis del matí amb un vestit de dona. Els seus defensors argumentaren que, com que era conegut que marxava el primer als oficis del matí quan era encara de nit, li havien retirat el seu hàbit i havien posat a la seua cel·la el vestit d’una dona, que el bisbe s’havia posat inadvetidament. Aquesta defensa reconeixia implícitament que el bisbe s’havia presentat transvestit als oficis matiners. També l’acusaren de malbaratar els béns de l’església i d’imperícia per a governar. El papa el cridà a Roma i li obriren un procés, del qual el bisbe fou declarat innocent i restituït a la diòcesi. Potser fart de l’oposició que patia o perquè ho pactà en el procés, renuncià al bisbat i es retirà a un convent franciscà, on morí el 1453. Té un carreronet dedicat a Patraix, curiosament fora del districte de Jesús el nom del qual deriva de la seua activitat.

240 aniversari del primer globus a Patraix

 Tafaneries valencianes, 114, 19 d'agost de 2024 html ací, pdf ací.

Un dia de febrer del 1784 s’enlairà el primer globus aerostàtic a València, i per molt poc no fou el primer artefacte volador d’Espanya, perquè dies abans, el 31 de gener, ascendí un altre a Barcelona, que acabà perdent-se a la mar. Aquest estava fet de tafetà verd, impermeabilitzat amb goma, i es va omplir amb el gas hidrogen que es produí en abocar àcid sulfúric (oli de vitriol, com es deia) a la molinada de l’oliva. Era un procediment que exigia temps i resultava relativament car, fins el punt que un fullet que es publicà poc després, anomenat «Experiencias Aerostáticas en Barcelona año 1784», de Francisco Suriá i Burgada, tenia en la portadeta el lema: «¿Qué falta pues para volar? Que cueste poco». El fullet estava ornat amb un gravat de Miguel Gamborino, que més bé representava alguna experiència dels Germans Montgolfier, que començaren les ascensions el 1783, perquè s’hi pot veure una barqueta inferior ocupada per persones, i no allò que s’enlairà a la capital catalana.

La primera experiència valenciana fou més econòmica, i en aquest sentit podríem dir que fou un globus «low cost». Es va fer servir una veixiga de bou, encara que pensem que seria més bé el mesenteri, aquesta tènue làmina de teixit intestinal que es fa servir per a embolicar els típics figatells, i que aleshores s’omplí amb l’aire calent del fum de palles. El globus ascendí a l’Hort de Pontons, a Patraix. En fou testimoni l’escriptor il·lustrat Manuel Fuster i Membrado, que ho deixà escrit en el seu manuscrit «Sucesos de Valencia», que conservà el bibliòfil José Serrano Morales. Segons Fuster i Membrado, l’acte fou promogut per un «gabacho» i «acudió una infinidad de gentes de todas clases y sexos». La «bola» (nom més pròxim al francés «ballon») es dirigí cap a ponent i podem suposar que arribaria a volar sobre Mislata. El «gabacho» que esmenta Fuster i Membrado era monsieur Bouché, que es presentava com a «físic aerostàtic».

El segon enlairament d’un globus es va fer a l’hort que posseïa al carrer Quart, extramurs, un altre francés, Jean Barthelemy Duclos, amb el qual el senyor Bouché hauria fet amistat. Jean i el seu germà Joseph, procedents de Tolosa del Llenguadoc, havien heretat uns tallers d’adobers i en feren un pròsper negoci, tot proporcionant cuiro per al calcer militar. Potser seguint les doctrines econòmiques del colbertisme, instal·laren una factoria a València, on aprofitaren la tradició d’adobers. Aquesta empresa fou dirigida per Jean Barthelemy. De fet, la marca Joseph Duclos encara perviu en bosses de mà luxoses comercialitzades a París (tal vegada l’alcaldessa Barberà en tindria). No hem pogut localitzar la posició exacta de l’Hort de Duclos, si bé és probable que fora un tancat al costat del Botànic, entre un antic escorxador i la séquia de Na Rovella, lloc idoni per a adobar les pells, per on ara està el carrer Pare Manjón, o bé un altre hort pròxim, amb forma de jardí francés, que es trobava al sud del carrer Quart, pel carrer Dr. Montserrat. La indubtable relació de Duclos amb l’escorxador potser li proporcionà la veixiga de bou del primer globus de Patraix. L’esdeveniment del segon enlairament es realitzà el divendres 12 de març del 1784, si bé aquest «bola», segons el testimoni del mateix Fuster i Membrado que es veu que no se’n perdia una, era de paper, ben feta i pintada. Havia de ser gran perquè suportà en la seua ascensió una gàbia amb un gat viu. Com que a Barcelona també s’enlairà una gallina engabiada, el mixino de l’Hort de Duclos té el mèrit de ser el primer mamífer que volà al nostre país. El globus s’omplí d’aire calent, ascendí prou i es dirigí en direcció nord, sobrevolà el riu i finalment aterrà més enllà del Convent de l’Esperança (que es trobava aproximadament a la cruïlla de les actuals avingudes de Portugal i Burjassot), és a dir, ja prop de Benicalap: una distància de quilòmetre i mig!

Animat per l’èxit d’aquesta iniciativa, la impremta de Joseph Estevan imprimí un fullet, amb data de 18 de març del 1784, que explicava la nova experiència i anunciava el tercer intent, també a l’Hort de Duclos. Malgrat que el promotor «no aspira a gratificación, ni recompensa alguna», es prepararen unes entrades a l’hort, que es podien adquirir a la llibreria de Francisco Navarro, enfront de la Llotja, al preu de 15 «reales de vellón» (aproximadament, el jornal que cobrava un obrer barraquer i el seu ajudant per un dia de faena). S’hi oferia la possibilitat de pujar a la cistella mentre el globus estava lligat amb cordes.

Se’n va fer una altra ascensió el divendres de Passió a l’hort de Sant Pau, que estava a meitat camí de Mislata. Segons el manuscrit de Fuster i Membrado, aquesta «bola» «se desgració abujereándose primero y despues de remendada, salió muy malamente cayéndose al río, y era tanto el atropello de la gente, que caí yo cosa de un palmo del piso de la baranda del río, cogí el pie en vago y me se huyó la carne del tobillo, de forma que me hubieron de llevar en una silla á casa pensando que era desconcierto del hueso». La mateixa font diu que se’n va fer una altra ascensió a la plaça de Socors, que isqué bé, i en altres llocs. No cal dir que tots els punts d’ascensió es troben més bé a l’occident, fugint de la proximitat amb la mar.

Fuster i Membrado diu que, animat per l’èxit, Bouché marxà a la cort i, en presència del Príncep d’Astúries (que quatre anys després fou coronat rei d’Espanya com a Carles IV), va voler pujar en un altre globus que havia construït, «y á poca distancia que estaba arriba cayó y se rompió las piernas». Potser aquesta ascensió del 1784, és la que immortalitzà el pintor Antonio Carnicero Mancio, on podem veure un globus de seda verda als prats d’Aranjuez (que podem suposar que era la residència d’estiu de la família reial). Carnicero també ens deixà quadres pintats a València.

Estaria bé que a Patraix, a Extramurs o L’Olivereta se celebrara l’aniversari d’aquests esdeveniments històrics i que es recordara aquell gat volador, llunyà antecedent de la gosseta Laika, que travessà el Túria pels cels. 

Addició per addicció

 [Opinió, 26 de juliol de 2024, html ací, pdf ací]

El 19 de juliol, el mateix dia que Microsoft patí una històrica avaria, The Economist publicà un article sobre les addiccions als Estats Units, amb xifres que aborronen. Només en parlar de marihuana, la proporció de consumidors s’ha triplicat des de l’any 2000: ara, 1 de cada 6 persones adultes en consumeix cada mes i cada dia 11 milions d’adults estatunidencs «van col·locats».

La coincidència amb l’apagada informàtica fa pensar en les afinitats entre la indústria dels narcòtics i la dels productes informàtics. Totes dues són plenament privades, amb tendències monopolístiques: d’una banda, la divisió del treball mundial del narcotràfic; d’altra, les pràctiques de les empreses informàtiques d’anul·lació de la competència (escassament penalitzades) i el desenvolupament de la Intel·ligència Artificial. Les dues indústries resulten fàcilment deslocalitzables. Llevat de la Viquipèdia, res no sembla resistir l’embranzida de les grans corporacions informàtiques. A més, generen beneficis incommensurables.

Segons Nacions Unides, els beneficis del narcotràfic són equiparables al pressupost general de l’Estat espanyol. A més, cal afegir-ne el rentat de diners que, segons agències especialitzades, pot representar una quantitat quatre vegades major, fins a uns 2 billions de dòlars anuals. D’altra banda, el volum de negoci de les tecnologies de la informació és el doble que el del narcotràfic. S’estima que el volum de negoci del narcotràfic i els productes informàtics junts supera la meitat del PIB de la Unió Europea. I això que encara està en bolquers tant el desenvolupament dels ordinadors quàntics (que han passat de xips de 17 bits quàntics en 2017 a 1.121 en 2023) i els sistemes «de recuit» que imiten els ordinadors quàntics, oferits des de fa poc per empreses com ara D-Wave, Fujitsu, etc. A més a més, també hi és incipient la Intel·ligència Artificial generativa, que serà un «tsunami» per al mercat laboral mundial, segons la directora del Fons Monetari Internacional. Aquest organisme estima que el 60 % dels llocs de treball a països com el nostre patiran una alta exposició als efectes d’aquesta IA generativa i que, amb això, es «podria reforçar una distribució desigual dels ingressos del capital». Val a dir: els pobres seran més pobres i els rics més rics.

Per a Marx, l’única mercaderia amb capacitat de produir una addició de valor, una plusvàlua, era la força de treball; però sembla que el capitalisme ha descobert que també les addiccions generen addició de valor (perquè exigeixen consums ulteriors), i que els seus efectes es relacionen. L’Informe del Ministeri de Sanitat sobre addiccions comportamentals indica que la principal ja és a les pantalles (joc amb diners, ús problemàtic d’internet, trastorns per videojocs i pornografia). L’Informe de drogues i addiccions del mateix ministeri aporta una dada que també esborrona: s’estima que el 7,1% del total d’adolescents presenta un trastorn patològic per l’ús de videojocs. Si fa no fa, dos adolescents per cada aula de secundària obligatòria o postobligatòria necessitarien tractament.

El capitalisme ha fet una societat d’addictes. Els mercats estan «cada vegada més concentrats i, en ells, el guanyador s’ho emporta tot». No ho diu un sociòleg d’esquerres, sinó el mateix Fons Monetari Internacional. L’avaria de Microsoft en fou un avís.

Per què triaran castellà?

[Opinió, 25/04/2025, html acíací, pdf ací]

Fa unes setmanes (Levante-EMV, 25/3/2024), oferí dades sobre com a les comunitats autònomes on s’aprén més d’una llengua oficial, la població és més competent en llengües estrangeres i, fins i tot, és major la renda personal. Així i tot, i deixant de banda aquestes dades, la reforma educativa que promou el govern de PP i Vox reduirà la presència del valencià en l’ensenyament.

És probable que les mares i els pares que decidisquen l’escolarització en castellà ho facen perquè, sense considerar aquelles dades, consideren que així facilitaran un millor rendiment acadèmic dels seus fills. En el treball de camp sociolingüístic, recorde una mare que, convençuda, afirmava que la seua filla no aprovava matemàtiques perquè les classes eren en valencià; naturalment, era la justificació fàcil de la filla, a la qual la bona mare atorgava més credibilitat que a estudis didàctics o sociolingüístics que potser no coneixia. És el mateix que passa amb la jornada contínua: ja poden els especialistes oposar-s’hi amb evidències, que els progenitors trien la “maternitat intensiva” (com diu la professora Obiol) a fi que la seua filla o fill faça moltes activitats extraescolars, perquè creuen que és el millor per a la seua formació.

Tant el conseller d’Educació, com la presidenta de Les Corts, han declarat que la reforma en els programes de plurilingüisme que promouen es basa en dades. I crec que tenen raó. Però no en les que addueixen sobre descens de l’ús en les cohorts més joves, sinó en unes altres que comentaré.

Deixant de banda el fet demogràfic que al País Valencià viuen ja més d’un milió de persones nascudes a l’estranger (com vaig explicar en Levante, 24/1/2024), els municipis de predomini històric del castellà arrepleguen més de 625.000 persones, el 75% de les quals habita en la zona castellanoparlant de l’Alt Vinalopó, el Vinalopó Mitjà i el Baix Segura, que concentra dues característiques importants: pobresa i desigualtat.

El recent informe de FEDEA sobre la renda personal en els municipis espanyols durant els anys 2017-18, n’aporta dades significatives. En els 10 municipis espanyols amb més de 50.000 habitants, amb menor renda personal durant el 2017 trobem Elda, Torrevella i Oriola. Pobles que tornen a aparéixer en la relació del 2018. Elda també es troba entre els 10 municipis amb més de 50.000 habitants amb major desigualtat, amb un índex de Gini del 58,9 (el del País Valencià del 2018 fou del 33,5 i el de la província d’Alacant del 34,5). Però si anem a les microdades de l’estudi i considerem localitats amb menys habitants, aquest índex de Gini és clarament superat per San Miguel de Salinas, amb el 77,0 (més del doble de l’índex de desigualtat del conjunt!); i també Aspe i Cox es troben entre les localitats amb més desigualtat. A més, Rojales, San Fulgencio i els esmentats Cox i San Miguel de Salinas es troben entre els 10 municipis valencians amb menor renda mitjana. I ja veurem quines dades n’hi haurà quan FEDEA considere els anys de la pandèmia.

Si la desigualtat social correlaciona de manera elevada amb l’abandonament educatiu, és fàcil entendre que també correlaciona amb allò que podríem anomenar abandonament lingüístic.

Aquest és el camp en saó on els discursos contra el valencià arrelen, aporten rendiment polític als partits de dreta i d’extrema dreta i, en general, fan que triomfe tota la retòrica populista sobre la llibertat (aquesta llibertat d’incompetència, podríem dir). Dues dades: en les eleccions autonòmiques, PP i Vox van obtindre el 48,9% dels vots vàlids al conjunt del País Valencià; però en els pobles esmentats en aquest article, el 56,3%. L’últim estudi preelectoral del CIS (núm. 3458) aporta una altra dada preocupant: a la pregunta de quin partit representa millor les idees de la persona entrevistada, entre els joves de 18 a 24 anys, el percentatge que afirma que és Vox (16,3%) ultrapassa el dels que trien el PP (14,3%). Que la pobresa i la desigualtat aporten vots al filofeixisme ja ho hem vist amb el cas de Milei i altres.

Per tant, no es pot combatre la política de reducció del valencià amb apel·lacions a la identitat valenciana (com feia un diputat d’esquerra en aquestes planes fa uns dies), sinó amb una comprensió profunda dels conflictes socials, de la desigualtat i de la pobresa, i de la dinàmica social del sud del sud, si em permeteu l’expressió. Perquè els conflictes lingüístics són conflictes socials i l’esquerra ha de saber-ho.

Els arriscats artistes del trapezi a València

 [Tafaneries valencianes, 15/04/2024, html ací, pdf ací]

Pujar-se a un trapezi és arriscat. Si el trapezi està penjat d’un globus aerostàtic, el perill es duplica. Això feia Henri Grellon, que actuà a València el 1850, i Leona Dare, que actuà dins del Teatre Princesa, amb dramàtiques conseqüències.

Josep Navarro i Cabanes, que fou redactor en cap del «Diario de Valencia» i que emprava entre altres pseudònims el de «Jonak», signà una documentada crònica sobre les ascensions en globus a València, ciutat que fou pionera en aquesta pràctica aerostàtica, que aparegué publicada el setembre del 1925, per rememorar els 75 anys de l’ascensió de monsieur Grellon. Efectivament, el diumenge 3 de març del 1850 s’enlairà el trapezista francés. Potser ho havia fet abans, perquè hem localitzat un reclam publicitari d’un ascensió el 7 d’octubre del 1847 d’un tal M. Guillot, que potser siga el mateix trapezista. Grellon ascendí des de la Plaça de Bous provisional (l’anterior a l’actual, les obres de la qual començaren aquell any). El trapezista havia substituït la cistella inferior del globus per un trapezi doble, també amb unes anelles, on feia exercicis. El globus no tenia cap sistema per a escalfar l’aire interior; simplement s’omplia d’aire calent, s’alliberava i paulatinament, en la mesura que es refredava l’aire, descendia. El governador, Melchor Ordónez, dictà un ban el 28 de febrer, reclamant la col·laboració dels alcaldes de Sueca, Alberic, Carlet, Alzira, Xiva, Llíria, Montcada, Sagunt (Murviedro, aleshores) i Torrent, per si el globus hi arribava, i la comandància de Marina estacionà sis vaixells a la mar. Tot anà bé. M. Grellon s’enlairà i descendí... sobre una barraca!: «En los primeros momentos de su elevación, afianzado el aeronauta en las dobles anillas, dió varias vueltas de dislocación; después, sostenido con la punta de sus pies en el trapecio, se quedó «a lo antipoda» («fent la figuereta» dicen nuestros chicos), y finalmente, subiendo al trapecio, dió muchas vueltas de molinete, presentando diferentes y arriesgadas figuras». I continua la crònica que cita un article de l’època: «Al bajar apoyó uno de sus pies en la muralla; pero como aún le quedaba fuerza al globo, fué a parar sobre el techo de una barraca, de donde, con el auxilio de un labrador, “que volcando el locomotriz dió libre entrada al aire atmosférico”, bajó sin novedad alguna, parando en el huerto de la casa número 16, junto al tiro de gallina [...] . El globo quedó un tanto rasgado al tropezar con unos palos de la expresada barraca». Sembla que havia començat a ploure i per això el viatge aerostàtic durà poc i el globus descendí prop de la Plaça de Bous, on tornà M. Grellon i fou aclamat. El «tir de gallina» esmentat era un entreteniment popular ubicat prop d’on ara està el Trinquet de Pelai. L’ascensió següent, el diumenge 17 de març, no es pogué realitzar perquè el globus s’esgarrà quan estaven omplint-lo d’aire calent. Sembla que Grellon patí un greu accident el 7 de setembre del 1852 que li afectà els peus i no n’hem trobat actuacions posteriors.

Un altra artista, acostumada a penjar-se de globus, la trapezista Leona Dare, actuà a València el 1884, si bé a l’interior del Teatre Princesa. Debutà el dijous 23 d’octubre, actuà l’endemà i el dissabte 25, quan es desencadenà la tragèdia.

Leona Dare era nord-americana. Va nàixer el 1855 i sembla que va créixer separada de la seua mare. Amb 13 anys començà a exercir de trapezista. Adquirí gran prestigi al seu país i a Amèrica del Sud, on impressionà al mateix emperador de Brasil. Realitzava agosarats exercicis amb el trapezi, es penjava d’un dispositiu que portava a la boca i baixava per la corda amb gran elegància. Als anys 70 arribà a Europa, on conquerí el públic per la seua simpatia. Actuà al Folies Bergère de París, a Berlín i a Viena. A Londres realitzà el perillós exercici de penjar-se de la boca d’un trapezi enganxat a la cistella d’un globus aerostàtic, un número que ja havia fet a Indiana (EUA) abans que el prohibiren per arriscat. També actuà a Madrid, on va romandre llargues temporades. El 1875 patí un greu accident a Sant Lluís i el 1880 un altre al Teatre Imperial de Viena. Aquesta «Original Reina dels Aires» actuà al Teatre Principal de València l’hivern del 1877. Tornà set anys després, quan va fer una gira per Saragossa, Albacete i altres ciutats.

Les descripcions de l’accident que patí Leona Dare al Teatre Princesa de València són discrepants. Ella apareixia per una porteta al sostre del teatre, on s’havien posat unes gases que simulaven els núvols del cel, i era il·luminada per la llum Drumond, uns potents arcs voltaics emprats al teatre de l’època. En un dels exercicis, miss Dare estava penjada dels peus i subjectava amb la boca un trapezi, on actuava un acròbata masculí, conegut com míster George. Segons una versió, alguna cosa es desplaça en el dispositiu de la boca de l’artista, el que fins i tot li trencà una dent; segons una altra versió, la que va difondre el mànager de l’artista entre la premsa valenciana, alguna persona del públic va fer un crit que el trapezista George va confondre amb el senyal per saltar a un altre trapezi, que encara no estava preparat. El públic, horroritzat per la caiguda mortal, va córrer a les portes, el que produí persones ferides. Leona Dare patí un atac de nervis, no parava de cridar i hagué de ser auxiliada per baixar del sostre del teatre. L’infortunat míster George morí poc després, mentre miss Dare es recuperava al llit de la impressió. Alguna lesió hagué de patir també la trapezista, perquè temps després s’informà que li havien practicat una operació quirúrgica a Madrid a causa de l’accident de València. La notícia de la tragèdia va córrer per Europa i, fins i tot, la delegació de Londres del New York Times remeté una crònica que aparegué el 23 de novembre a Estats Units. També el Boston Globe en donà notícia.

Potser l’actuació de la trapezista nord-americana estimulà l’afició aeronàutica d’Esteban Martínez Díaz, que encetà els seus projectes precisament als anys 80 i que en una exhibició a l’Exposició Regional del 1909 també penjat d’un globus, fou portat a la mar pel fort ponent, on es va perdre el rastre. Cap al 1894 o 1895, Leona Dare deixà d’actuar i es dedicà a buscar a la seua mare, el que sembla que aconseguí. Morí a Washington el 1922, quan tenia 67 anys. De míster George no hem trobat més referències.

La pel·lícula «valenciana» més trista

 [Tafaneries valencianes, 8/4/2024, pdf ací]

El 24 d’abril passat, el subdirector de Levante, Joan Carles Martí, publicà l’article «En busca del hedonismo perdido» sobre la primera pel·lícula en valencià, «El fava de Ramonet», i la imatge que oferia d’un Cap i Casal «desbordado de alegría, humor y cabarets». Però, quina seria la pel·lícula «valenciana» més trista? Tal vegada l’adaptació de «La Barraca», estrenada a Mèxic el 1945, amb bona part del seu elenc format per persones en l’exili, com ara Baltasar Samper (música), Abel Velilla Sarasola (supervisió de diàlegs), Emilia Díaz (coreografia), així com actrius: Luana Alcañiz, Marichu Labra o Amparo Morillo, i actors: Manolo Fábregas, José Morcillo, Luis Massot, Manuel Noriega o Carlos Villarías. Entre els participants en el film també hi hagué una notable presència valenciana. La saguntina Anita Blanch encarnà Teresa, José Baviera interpretà Pimentó i l’alacantí Rafael Icardo va fer del tio Barret. Dels decorats s’encarregaren dos valencians més, Francisco Marco Chilet (de vegades citat com Chillet) i Vicente Petit; Joan Renau pintà el cartell de la pel·lícula i la filla de Vicente Blasco Ibáñez, Libertad, fou coguionista del film i responsable de l’adaptació de la novel·la.

María Ana Blanch Ruiz (Anita Blanch) va nàixer a Sagunt el 1908. El 1930 viatjà a Mèxic amb la seua germana Isabel per fundar la companyia del Teatre Ideal, on també participà José Baviera i es formà la coneguda Silvia Pinal, actriu que participà en els gran films de Luis Buñuel («Viridiana», «El ángel exterminador» i «Simón del desierto»). A més de l’activitat teatral i les radionovel·les, Anita Blanch participà en més de 60 pel·lícules i de 40 sèries televisives. Fou guardonada per la seua interpretació de la senyoreta Prisca en «Tlayucan» (1962), dirigida per Luis Alcoriza, també espanyol i mort a Mèxic. Anita morí en abril del 1983, d’una malaltia cardíaca, i fou soterrada a la ciutat de Mèxic.

L’actor José Luis Baviera Navarro (José Baviera) va nàixer a València, l’agost del 1906, i també desenvolupà una gran activitat, amb la participació en 180 pel·lícules i 17 sèries. Començà en el cinema l’any 1924 i dos anys després es posà a les ordres de José Estívalis, director de Llíria conegut pel pseudònim d’Armand Guerra, en una pel·lícula sobre el roder Luis Candelas (tota una declaració en temps de la dictadura de Primo de Rivera). El 1931, Baviera protagonitzà la pel·lícula «Fermín Galán», sobre l’heroi republicà de Jaca (film perdut), i durant la Guerra dirigí el documental «Madera», produït pel Sindicat d’Edificació, Fusta i Decoració de la CNT. El juliol del 1940 arribà a l’exili mexicà. Exemples dels seus papers foren el Ponç Pilat d’«El martir del calvario», un film protagonitzat per Enrique Rambal Sacía, fill del gran actor d’Utiel Enrique Rambal i que també morí a Mèxic, així com el Leandro Gómez de la pel·lícula de Buñuel «El ángel exterminador», ja esmentada. Baviera morí l’agost del 1981 a ciutat de Mèxic, on fou soterrat.

L’alacantí Rafael Icardo també participà en el rodatge de més de 100 pel·lícules a Mèxic, moltes de les quals foren comèdies, com ara algunes protagonitzades per Cantinflas. Morí el 1954, amb uns 60 anys.

Els decoradors Francisco Marco Chilet i Vicente Petit aconseguiren reproduir als camps de Mixcoac, al sud del bosc de Chapultepec de la capital mexicana, no només les barraques valencianes, sinó també la taberna on s’enfronten Batiste i Pimentó i, fins i tot, la Porta dels Apòstols de la Seu. Marco Chilet, nascut el 1900, fou deixeble de Sorolla i actiu en les tropes republicanes. Després de passar per un camp de concentració al sud de França, arribà a Mèxic, país on s’encarregà de l’escenografia d’unes 150 pel·lícules, tot aportant les seues qualitats per al dibuix i la seua capacitat per generar espais quasi onírics, com els que trobem en «Santo, el enmascarado de plata vs. los villanos del ring» (1968), una de les moltes pel·lícules protagonitzades pel mític lluitador emmascarat. No és coneguda la trajectòria de Vicente Petit fins a l’exili mexicà, on s’incorporà com a decorador amb una pel·lícula infantil acolorida «Las aventuras de Cucuruchito y Pinocho» (1942). En seguiren desenes i desenes de films.

Per l’avanç de les tropes franquistes, Libertad Blasco-Ibáñez Blasco fugí a Barcelona amb el seu marit, el periodista alacantí Fernando Llorca. Creuà a França on fou tancada en un camp de concentració. Després de la mort del seu home, aconseguí arribar a Mèxic i instal·lar-se a la plaça de Santos Degollados núm. 16, de la capital, on també residiren en algun període dos fills més del novel·lista, Mario i Sigfrido. Libertad Blasco-Ibáñez rebé el guardó Ariel de la cinematografia mexicana per la seua adaptació de la novel·la del seu pare. El film aconseguí el primer Ariel a la millor pel·lícula.

El 1939, el gran pintor valencià Josep Renau Berenguer també hagué d’exiliar-se amb la seua dona, Manuela Ballester, i la família. Passaren la frontera de Le Perthus i foren tancats a un camp de concentració. Finalment arribaren a Mèxic, on Josep i Manuela desenvoluparen una intensa activitat artística fins a traslladar-se a la República Democràtica Alemanya a la fi dels anys cinquanta. Precisament els diaris de Manuela informen de com Josep començà el cartell de «La Barraca» el dijous 19 d’abril i el finalitzà l’endemà: «Les ha gustado mucho y se lo han pagado ($300)». Els diaris palesen com Manuela estava pendent de la fi de la Guerra Mundial a Europa els últims dies d’aquell mes, el que va fer reviscolar les esperances de la caiguda de Franco. També anotà l’estrena del film i l’assistència de la seua mare i dos familiars: «La mare (sic) ha ido con las 2 Manolitas a ver La Barraca» (27 de juliol del 1945). Pocs dies abans, Juan Negrín, president aleshores de la II República Espanyola en l’exili, arribà a Mèxic. Fins i tot, la mateixa estrena de la pel·lícula al cinema Chapultepec coincidí amb un acte constitutiu del govern en l’exili. En definitiva, «La Barraca», com va escriure l’historiador del cinema Eduardo de la Vega Alfaro, «vino a ser una especie de bandera ideológica de aquella emblemática II República Española debido a que su trama también puede leerse como una alegoría sobre los intentos de recuperación de la patria perdida». Però la dictadura resistí i aquells valencians que encarnaren els personatges de la cèlebre novel·la de Blasco Ibáñez moriren i foren soterrats a terres mexicanes. Tal vegada, la pel·lícula «valenciana» més trista.

Nota: en la composició final, el títol fou: "L'estrena de la pel·lícula  «valenciana» més trista".