dissabte, 25 de maig del 2024

Per què triaran castellà?

[Opinió, 25/04/2025, html acíací, pdf ací]

Fa unes setmanes (Levante-EMV, 25/3/2024), oferí dades sobre com a les comunitats autònomes on s’aprén més d’una llengua oficial, la població és més competent en llengües estrangeres i, fins i tot, és major la renda personal. Així i tot, i deixant de banda aquestes dades, la reforma educativa que promou el govern de PP i Vox reduirà la presència del valencià en l’ensenyament.

És probable que les mares i els pares que decidisquen l’escolarització en castellà ho facen perquè, sense considerar aquelles dades, consideren que així facilitaran un millor rendiment acadèmic dels seus fills. En el treball de camp sociolingüístic, recorde una mare que, convençuda, afirmava que la seua filla no aprovava matemàtiques perquè les classes eren en valencià; naturalment, era la justificació fàcil de la filla, a la qual la bona mare atorgava més credibilitat que a estudis didàctics o sociolingüístics que potser no coneixia. És el mateix que passa amb la jornada contínua: ja poden els especialistes oposar-s’hi amb evidències, que els progenitors trien la “maternitat intensiva” (com diu la professora Obiol) a fi que la seua filla o fill faça moltes activitats extraescolars, perquè creuen que és el millor per a la seua formació.

Tant el conseller d’Educació, com la presidenta de Les Corts, han declarat que la reforma en els programes de plurilingüisme que promouen es basa en dades. I crec que tenen raó. Però no en les que addueixen sobre descens de l’ús en les cohorts més joves, sinó en unes altres que comentaré.

Deixant de banda el fet demogràfic que al País Valencià viuen ja més d’un milió de persones nascudes a l’estranger (com vaig explicar en Levante, 24/1/2024), els municipis de predomini històric del castellà arrepleguen més de 625.000 persones, el 75% de les quals habita en la zona castellanoparlant de l’Alt Vinalopó, el Vinalopó Mitjà i el Baix Segura, que concentra dues característiques importants: pobresa i desigualtat.

El recent informe de FEDEA sobre la renda personal en els municipis espanyols durant els anys 2017-18, n’aporta dades significatives. En els 10 municipis espanyols amb més de 50.000 habitants, amb menor renda personal durant el 2017 trobem Elda, Torrevella i Oriola. Pobles que tornen a aparéixer en la relació del 2018. Elda també es troba entre els 10 municipis amb més de 50.000 habitants amb major desigualtat, amb un índex de Gini del 58,9 (el del País Valencià del 2018 fou del 33,5 i el de la província d’Alacant del 34,5). Però si anem a les microdades de l’estudi i considerem localitats amb menys habitants, aquest índex de Gini és clarament superat per San Miguel de Salinas, amb el 77,0 (més del doble de l’índex de desigualtat del conjunt!); i també Aspe i Cox es troben entre les localitats amb més desigualtat. A més, Rojales, San Fulgencio i els esmentats Cox i San Miguel de Salinas es troben entre els 10 municipis valencians amb menor renda mitjana. I ja veurem quines dades n’hi haurà quan FEDEA considere els anys de la pandèmia.

Si la desigualtat social correlaciona de manera elevada amb l’abandonament educatiu, és fàcil entendre que també correlaciona amb allò que podríem anomenar abandonament lingüístic.

Aquest és el camp en saó on els discursos contra el valencià arrelen, aporten rendiment polític als partits de dreta i d’extrema dreta i, en general, fan que triomfe tota la retòrica populista sobre la llibertat (aquesta llibertat d’incompetència, podríem dir). Dues dades: en les eleccions autonòmiques, PP i Vox van obtindre el 48,9% dels vots vàlids al conjunt del País Valencià; però en els pobles esmentats en aquest article, el 56,3%. L’últim estudi preelectoral del CIS (núm. 3458) aporta una altra dada preocupant: a la pregunta de quin partit representa millor les idees de la persona entrevistada, entre els joves de 18 a 24 anys, el percentatge que afirma que és Vox (16,3%) ultrapassa el dels que trien el PP (14,3%). Que la pobresa i la desigualtat aporten vots al filofeixisme ja ho hem vist amb el cas de Milei i altres.

Per tant, no es pot combatre la política de reducció del valencià amb apel·lacions a la identitat valenciana (com feia un diputat d’esquerra en aquestes planes fa uns dies), sinó amb una comprensió profunda dels conflictes socials, de la desigualtat i de la pobresa, i de la dinàmica social del sud del sud, si em permeteu l’expressió. Perquè els conflictes lingüístics són conflictes socials i l’esquerra ha de saber-ho.

diumenge, 14 d’abril del 2024

Els arriscats artistes del trapezi a València

 [Tafaneries valencianes, 15/04/2024, html ací, pdf ací]


Pujar-se a un trapezi és arriscat. Si el trapezi està penjat d’un globus aerostàtic, el perill es duplica. Això feia Henri Grellon, que actuà a València el 1850, i Leona Dare, que actuà dins del Teatre Princesa, amb dramàtiques conseqüències.

Josep Navarro i Cabanes, que fou redactor en cap del «Diario de Valencia» i que emprava entre altres pseudònims el de «Jonak», signà una documentada crònica sobre les ascensions en globus a València, ciutat que fou pionera en aquesta pràctica aerostàtica, que aparegué publicada el setembre del 1925, per rememorar els 75 anys de l’ascensió de monsieur Grellon. Efectivament, el diumenge 3 de març del 1850 s’enlairà el trapezista francés. Potser ho havia fet abans, perquè hem localitzat un reclam publicitari d’un ascensió el 7 d’octubre del 1847 d’un tal M. Guillot, que potser siga el mateix trapezista. Grellon ascendí des de la Plaça de Bous provisional (l’anterior a l’actual, les obres de la qual començaren aquell any). El trapezista havia substituït la cistella inferior del globus per un trapezi doble, també amb unes anelles, on feia exercicis. El globus no tenia cap sistema per a escalfar l’aire interior; simplement s’omplia d’aire calent, s’alliberava i paulatinament, en la mesura que es refredava l’aire, descendia. El governador, Melchor Ordónez, dictà un ban el 28 de febrer, reclamant la col·laboració dels alcaldes de Sueca, Alberic, Carlet, Alzira, Xiva, Llíria, Montcada, Sagunt (Murviedro, aleshores) i Torrent, per si el globus hi arribava, i la comandància de Marina estacionà sis vaixells a la mar. Tot anà bé. M. Grellon s’enlairà i descendí... sobre una barraca!: «En los primeros momentos de su elevación, afianzado el aeronauta en las dobles anillas, dió varias vueltas de dislocación; después, sostenido con la punta de sus pies en el trapecio, se quedó «a lo antipoda» («fent la figuereta» dicen nuestros chicos), y finalmente, subiendo al trapecio, dió muchas vueltas de molinete, presentando diferentes y arriesgadas figuras». I continua la crònica que cita un article de l’època: «Al bajar apoyó uno de sus pies en la muralla; pero como aún le quedaba fuerza al globo, fué a parar sobre el techo de una barraca, de donde, con el auxilio de un labrador, “que volcando el locomotriz dió libre entrada al aire atmosférico”, bajó sin novedad alguna, parando en el huerto de la casa número 16, junto al tiro de gallina [...] . El globo quedó un tanto rasgado al tropezar con unos palos de la expresada barraca». Sembla que havia començat a ploure i per això el viatge aerostàtic durà poc i el globus descendí prop de la Plaça de Bous, on tornà M. Grellon i fou aclamat. El «tir de gallina» esmentat era un entreteniment popular ubicat prop d’on ara està el Trinquet de Pelai. L’ascensió següent, el diumenge 17 de març, no es pogué realitzar perquè el globus s’esgarrà quan estaven omplint-lo d’aire calent. Sembla que Grellon patí un greu accident el 7 de setembre del 1852 que li afectà els peus i no n’hem trobat actuacions posteriors.

Un altra artista, acostumada a penjar-se de globus, la trapezista Leona Dare, actuà a València el 1884, si bé a l’interior del Teatre Princesa. Debutà el dijous 23 d’octubre, actuà l’endemà i el dissabte 25, quan es desencadenà la tragèdia.

Leona Dare era nord-americana. Va nàixer el 1855 i sembla que va créixer separada de la seua mare. Amb 13 anys començà a exercir de trapezista. Adquirí gran prestigi al seu país i a Amèrica del Sud, on impressionà al mateix emperador de Brasil. Realitzava agosarats exercicis amb el trapezi, es penjava d’un dispositiu que portava a la boca i baixava per la corda amb gran elegància. Als anys 70 arribà a Europa, on conquerí el públic per la seua simpatia. Actuà al Folies Bergère de París, a Berlín i a Viena. A Londres realitzà el perillós exercici de penjar-se de la boca d’un trapezi enganxat a la cistella d’un globus aerostàtic, un número que ja havia fet a Indiana (EUA) abans que el prohibiren per arriscat. També actuà a Madrid, on va romandre llargues temporades. El 1875 patí un greu accident a Sant Lluís i el 1880 un altre al Teatre Imperial de Viena. Aquesta «Original Reina dels Aires» actuà al Teatre Principal de València l’hivern del 1877. Tornà set anys després, quan va fer una gira per Saragossa, Albacete i altres ciutats.

Les descripcions de l’accident que patí Leona Dare al Teatre Princesa de València són discrepants. Ella apareixia per una porteta al sostre del teatre, on s’havien posat unes gases que simulaven els núvols del cel, i era il·luminada per la llum Drumond, uns potents arcs voltaics emprats al teatre de l’època. En un dels exercicis, miss Dare estava penjada dels peus i subjectava amb la boca un trapezi, on actuava un acròbata masculí, conegut com míster George. Segons una versió, alguna cosa es desplaça en el dispositiu de la boca de l’artista, el que fins i tot li trencà una dent; segons una altra versió, la que va difondre el mànager de l’artista entre la premsa valenciana, alguna persona del públic va fer un crit que el trapezista George va confondre amb el senyal per saltar a un altre trapezi, que encara no estava preparat. El públic, horroritzat per la caiguda mortal, va córrer a les portes, el que produí persones ferides. Leona Dare patí un atac de nervis, no parava de cridar i hagué de ser auxiliada per baixar del sostre del teatre. L’infortunat míster George morí poc després, mentre miss Dare es recuperava al llit de la impressió. Alguna lesió hagué de patir també la trapezista, perquè temps després s’informà que li havien practicat una operació quirúrgica a Madrid a causa de l’accident de València. La notícia de la tragèdia va córrer per Europa i, fins i tot, la delegació de Londres del New York Times remeté una crònica que aparegué el 23 de novembre a Estats Units. També el Boston Globe en donà notícia.

Potser l’actuació de la trapezista nord-americana estimulà l’afició aeronàutica d’Esteban Martínez Díaz, que encetà els seus projectes precisament als anys 80 i que en una exhibició a l’Exposició Regional del 1909 també penjat d’un globus, fou portat a la mar pel fort ponent, on es va perdre el rastre. Cap al 1894 o 1895, Leona Dare deixà d’actuar i es dedicà a buscar a la seua mare, el que sembla que aconseguí. Morí a Washington el 1922, quan tenia 67 anys. De míster George no hem trobat més referències.

divendres, 12 d’abril del 2024

La pel·lícula «valenciana» més trista

 [Tafaneries valencianes, 8/4/2024, pdf ací]


El 24 d’abril passat, el subdirector de Levante, Joan Carles Martí, publicà l’article «En busca del hedonismo perdido» sobre la primera pel·lícula en valencià, «El fava de Ramonet», i la imatge que oferia d’un Cap i Casal «desbordado de alegría, humor y cabarets». Però, quina seria la pel·lícula «valenciana» més trista? Tal vegada l’adaptació de «La Barraca», estrenada a Mèxic el 1945, amb bona part del seu elenc format per persones en l’exili, com ara Baltasar Samper (música), Abel Velilla Sarasola (supervisió de diàlegs), Emilia Díaz (coreografia), així com actrius: Luana Alcañiz, Marichu Labra o Amparo Morillo, i actors: Manolo Fábregas, José Morcillo, Luis Massot, Manuel Noriega o Carlos Villarías. Entre els participants en el film també hi hagué una notable presència valenciana. La saguntina Anita Blanch encarnà Teresa, José Baviera interpretà Pimentó i l’alacantí Rafael Icardo va fer del tio Barret. Dels decorats s’encarregaren dos valencians més, Francisco Marco Chilet (de vegades citat com Chillet) i Vicente Petit; Joan Renau pintà el cartell de la pel·lícula i la filla de Vicente Blasco Ibáñez, Libertad, fou coguionista del film i responsable de l’adaptació de la novel·la.

María Ana Blanch Ruiz (Anita Blanch) va nàixer a Sagunt el 1908. El 1930 viatjà a Mèxic amb la seua germana Isabel per fundar la companyia del Teatre Ideal, on també participà José Baviera i es formà la coneguda Silvia Pinal, actriu que participà en els gran films de Luis Buñuel («Viridiana», «El ángel exterminador» i «Simón del desierto»). A més de l’activitat teatral i les radionovel·les, Anita Blanch participà en més de 60 pel·lícules i de 40 sèries televisives. Fou guardonada per la seua interpretació de la senyoreta Prisca en «Tlayucan» (1962), dirigida per Luis Alcoriza, també espanyol i mort a Mèxic. Anita morí en abril del 1983, d’una malaltia cardíaca, i fou soterrada a la ciutat de Mèxic.

L’actor José Luis Baviera Navarro (José Baviera) va nàixer a València, l’agost del 1906, i també desenvolupà una gran activitat, amb la participació en 180 pel·lícules i 17 sèries. Començà en el cinema l’any 1924 i dos anys després es posà a les ordres de José Estívalis, director de Llíria conegut pel pseudònim d’Armand Guerra, en una pel·lícula sobre el roder Luis Candelas (tota una declaració en temps de la dictadura de Primo de Rivera). El 1931, Baviera protagonitzà la pel·lícula «Fermín Galán», sobre l’heroi republicà de Jaca (film perdut), i durant la Guerra dirigí el documental «Madera», produït pel Sindicat d’Edificació, Fusta i Decoració de la CNT. El juliol del 1940 arribà a l’exili mexicà. Exemples dels seus papers foren el Ponç Pilat d’«El martir del calvario», un film protagonitzat per Enrique Rambal Sacía, fill del gran actor d’Utiel Enrique Rambal i que també morí a Mèxic, així com el Leandro Gómez de la pel·lícula de Buñuel «El ángel exterminador», ja esmentada. Baviera morí l’agost del 1981 a ciutat de Mèxic, on fou soterrat.

L’alacantí Rafael Icardo també participà en el rodatge de més de 100 pel·lícules a Mèxic, moltes de les quals foren comèdies, com ara algunes protagonitzades per Cantinflas. Morí el 1954, amb uns 60 anys.

Els decoradors Francisco Marco Chilet i Vicente Petit aconseguiren reproduir als camps de Mixcoac, al sud del bosc de Chapultepec de la capital mexicana, no només les barraques valencianes, sinó també la taberna on s’enfronten Batiste i Pimentó i, fins i tot, la Porta dels Apòstols de la Seu. Marco Chilet, nascut el 1900, fou deixeble de Sorolla i actiu en les tropes republicanes. Després de passar per un camp de concentració al sud de França, arribà a Mèxic, país on s’encarregà de l’escenografia d’unes 150 pel·lícules, tot aportant les seues qualitats per al dibuix i la seua capacitat per generar espais quasi onírics, com els que trobem en «Santo, el enmascarado de plata vs. los villanos del ring» (1968), una de les moltes pel·lícules protagonitzades pel mític lluitador emmascarat. No és coneguda la trajectòria de Vicente Petit fins a l’exili mexicà, on s’incorporà com a decorador amb una pel·lícula infantil acolorida «Las aventuras de Cucuruchito y Pinocho» (1942). En seguiren desenes i desenes de films.

Per l’avanç de les tropes franquistes, Libertad Blasco-Ibáñez Blasco fugí a Barcelona amb el seu marit, el periodista alacantí Fernando Llorca. Creuà a França on fou tancada en un camp de concentració. Després de la mort del seu home, aconseguí arribar a Mèxic i instal·lar-se a la plaça de Santos Degollados núm. 16, de la capital, on també residiren en algun període dos fills més del novel·lista, Mario i Sigfrido. Libertad Blasco-Ibáñez rebé el guardó Ariel de la cinematografia mexicana per la seua adaptació de la novel·la del seu pare. El film aconseguí el primer Ariel a la millor pel·lícula.

El 1939, el gran pintor valencià Josep Renau Berenguer també hagué d’exiliar-se amb la seua dona, Manuela Ballester, i la família. Passaren la frontera de Le Perthus i foren tancats a un camp de concentració. Finalment arribaren a Mèxic, on Josep i Manuela desenvoluparen una intensa activitat artística fins a traslladar-se a la República Democràtica Alemanya a la fi dels anys cinquanta. Precisament els diaris de Manuela informen de com Josep començà el cartell de «La Barraca» el dijous 19 d’abril i el finalitzà l’endemà: «Les ha gustado mucho y se lo han pagado ($300)». Els diaris palesen com Manuela estava pendent de la fi de la Guerra Mundial a Europa els últims dies d’aquell mes, el que va fer reviscolar les esperances de la caiguda de Franco. També anotà l’estrena del film i l’assistència de la seua mare i dos familiars: «La mare (sic) ha ido con las 2 Manolitas a ver La Barraca» (27 de juliol del 1945). Pocs dies abans, Juan Negrín, president aleshores de la II República Espanyola en l’exili, arribà a Mèxic. Fins i tot, la mateixa estrena de la pel·lícula al cinema Chapultepec coincidí amb un acte constitutiu del govern en l’exili. En definitiva, «La Barraca», com va escriure l’historiador del cinema Eduardo de la Vega Alfaro, «vino a ser una especie de bandera ideológica de aquella emblemática II República Española debido a que su trama también puede leerse como una alegoría sobre los intentos de recuperación de la patria perdida». Però la dictadura resistí i aquells valencians que encarnaren els personatges de la cèlebre novel·la de Blasco Ibáñez moriren i foren soterrats a terres mexicanes. Tal vegada, la pel·lícula «valenciana» més trista.


Nota: en la composició final, el títol fou: "L'estrena de la pel·lícula  «valenciana» més trista".



dilluns, 25 de març del 2024

Dades sobre les llengües

 [Opinió, 25 de març de 2024, html ací]


El dimecres 20 de març, la presidenta de l’associació Hablamos español, senyora Gloria Lago, va fer davant la premsa dues afirmacions errònies, a propòsit d’una Iniciativa Legislativa Popular presentada a les Corts Valencianes i únicament recolzada pel grup d’extrema dreta de Vox.

La primera tesi és que, segons ella, el coneixement de més d’una llengua no ajuda a conéixer una tercera. S’entén que el que vol dir és que no cal aprendre una segona llengua cooficial per saber-ne altres, val a dir, fer-ho en una proporció major. Deixant de banda arguments didàctics, podem anar a les dades disponibles. Dissortadament per a ella i la seua associació, les dades de l’Institut Nacional d’Estadística permeten afirmar tot just el contrari. L’última Enquesta sobre la participació de la població adulta en activitats d’aprenentatge, de 2022, referida a trenta-dos milions de persones entre 18 i 69 anys, ens diu que, en el conjunt de les comunitats autònomes amb només una llengua oficial, el 43,4% de les persones sap anglés, el 12,8% sap francés, el 2,8% italià, el 2,6% alemany i l’1,8% portugués. D’altra banda, però, en el conjunt de les comunitats autònomes amb més d’una llengua oficial, les dades són: 45,9% anglés, 16,3% francés, 4,5% italià, 3,2% alemany i 3,4% portugués. Per tant, no és certa la primera afirmació: on s’aprén més d’una llengua oficial, la població és més competent en llengües estrangeres.

La segona afirmació errònia és que, diu literalment la senyora Lago, «tindre més d’una llengua no suposa tindre més riquesa». Ací també les xifres de l’INE mostren la falsedat de l’afirmació de la presidenta de Hablamos español per al nostre context. Segons les últimes dades de l’Enquesta de condicions de vida, que corresponen a l’enquesta publicada el 2023 amb dades de l’any anterior, la renda anual mitjana per persona fou de 14.082 euros. Però a les comunitats autònomes amb una llengua, la renda mitjana fou de 13.472 euros (un 95,66% del total), mentre que en les comunitats amb més d’una llengua oficial fou de 14.870 euros (un 105,59%). Per tant, si considerem les grans xifres, hi ha una correlació clara entre els dos fenòmens: tindre més d’una llengua oficial i la riquesa per persona. Dades públiques i publicades.


dilluns, 29 de gener del 2024

El Messies en Patraix

 [Tafaneries valencianes, núm. 111,  29/1/2024, pdf ací, html ací]


«...Y un trono, que si el votaren / –bo siga el rei ó no hu siga– / ú per ú, vacha á saber / si en Madrid existiria». Així de republicà s’expressava el protagonista, el tio Formiguetes, de l’obra «El Messies en Patraix», un sainet sobre les eleccions, una sarsuela en un acte, amb lletra originàriament en valencià de l’escriptor Rafael Maria Liern i Cerach (1832-1897) i música del mestre Rigoberto Cortina Gallego (1840-1920), que fou estrenada el 1872.

Cal explicar el context polític per entendre el sentit d’aquesta obra. L’abril del 1871 s’havien realitzat les primeres eleccions generals després de la restauració de la monarquia amb Amadeu de Savoia. Hi va véncer una coalició de partits encapçalada per Francisco Serrano (Unió Liberal), però les disputes internes de la coalició provocaren una ràpida successió de presidents del gabinet: al juliol, Ruiz Zorrilla (Partit Progressista); a l’octubre, José Malcampo; i al desembre, Sagasta (aleshores també unionista). Algun comentarista digué que la Unió era radical quan estava en l’oposició i reaccionària quan governava. Era clar que la crisi portaria de nou a les urnes. I així, Sagasta convocà noves eleccions, que se celebraren a principi d’abril del 72. D’això tracta l’obra de Liern i Cortina, de com les reivindicacions populars, representades pel seny i la crítica d’un llaurador de Patraix, són arreplegades per les promeses dels polítics, però després aquests panxacontents se n’obliden.

«El Messies en Patraix» fou estrenada al Circ Espanyol de València, un gran auditori que es trobava a l’actual Parterre (aleshores, plaça de l’Aduana o del Príncep Alfons i ara d’Alfons el Magnànim), el dissabte 2 de febrer del 1872. L’obra, naturalment, guanyà el favor del públic. El personatge del tio Formiguetes s’acarava amb aquell que havia sigut nomenat governador de Sevilla i li etzibava una llarga crítica que finalitzava: ¿[...] sinse dar de llibertat / ni pá barato una lliura... / ¿no té vergoña de ser / governaor de provinsia?»

Allò fou massa per al governador de València, Federico Villalva (de vegades escrit: Villalba), que precisament el president Sagasta havia nomenat un mes abans i es veuria reflectit en l’etzibada del personatge del tio Formiguetes. Villalba era un periodista i escriptor, reconvertit en governador, càrrec que ocupà en diverses províncies. El nou governador reaccionà front al sainet de manera poc adient a la constitució de l’època, que garantia la llibertat d’expressió («todos los españoles tienen derecho a emitir sus ideas y opiniones, ya de palabra, ya por escrito»). Així, Villalva ordenà a l’inspector i cap de la policia, Ramon Juaneda, que es presentara al Circ Espanyol i confiscara el llibret de l’obra. Sense llibret, la funció hagué de cancel·lar-se. Després, denuncià l’obra. La premsa va escriure: «Por el Sr. Gobernador de la provincia ha sido entregada á los tribunales la comedia valenciana del Sr. Lier [sic], El Mesies de [sic] Patraix, para que instruyan la correspondiente sumaria y procedan conforme haya lugar.» La reacció de Villalva resultà sorprenent també perquè el mateix periodista i polític havia redactat, anys enrere, una comedia en tres actes, anomenada «Secretos del alma», que havia sigut refusada per la censura l’any 1864. Aleshores, Villalva li remeté una carta al ministeri de la Governació per demanar-ne una reconsideració del dictamen. Tal vegada també Villalva era radical en l’oposició i reaccionari en el govern.

Poc després de la censura del sainet, els periòdics arreplegaren els rumors que el governador volia disoldre l’Ajuntament de València o que demanava que els alcaldes li informaren de qui havia votat en contra de les seues idees. També la premsa denuncià que el governador Villalva afavoria els alcaldes afins a Sagasta i conspirava perquè en les eleccions d’abril del 72 alguns candidats «cuneros» i «unionistes» aconseguiren escons en diverses circunscripcions valencianes. Per altra banda, l’eficàcia de l’inspector de policia Juaneda en aquest i altres assumptes fou recompensada poc després amb la promoció com a inspector a Madrid i la responsabilitat sobre el districte de La Latina.

També l’obra de Liern i Cortina, «El Messies en Patraix», poc després de la censura, viatjà a la capital, amb més fortuna que a València. El diumenge 3 de març del 1872, el sainet es representà al Teatro del Recreo, amb un nou títol «La venida del Mesías». Potser pensaren que Patraix era un topònim desconegut a la capital per mantindre’l al títol, encara que era ben descrit al principi de l’obra: «Sitio pintoresco en los alrededores de Valencia». Els personatges principals del sainet (Vicenta, Donya Pascuala i el tio Picores, que és com anomenaren al tio Formiguetes), segons Liern, havien de parlar «con acento valenciano muy pronunciado» a les representacions madrilenyes. Així faria el polifacètic José Banovio (o Banobio), que interpretà el tio Picores, una persona de geni curt, malgrat que especialitzat en «primer còmic». El teatre es trobava al principi del carrer Flor Baja. Anys després fou enderrocat per ampliar la Gran Via. A partir del 10 d’abril del 1872, l’obra fou representada en el Teatro Café de Capellanes, on es mantingué en cartell fins a l’agost. En aquell mateix any, l’obreta fou publicada per la Imprenta de José Rodríguez, del carrer Calvario de Madrid, en la col·lecció «El teatro contemporáneo» de José María Moles, el qual també l’edità a València, a la impremta de Juan Guix. Fins tot se’n va fer una segona edició. Com a curiositat, Liern n’afegí un segon final, per ser representat quan passaren les eleccions.

Quan es representà «El Messies en Patraix», el poeta Liern ja havia escrit més de trenta sainets i peces dramàtiques, tant en castellà com en valencià, algunes musicades pels mestres Joaquín Miró o F. A. Barbieri (vegeu la Tafaneria anterior). També Rigoberto Cortina havia fet moltes composicions. Col·laborà amb escriptors com ara Francisco de Alfonso, Joaquim Balader, Rafael Bolumar, José Campos i Constantí Llombart. Encara que també estigué lligat a Onda i Silla, morí a València, on està soterrat.

Estaria bé que en les pròximes festes populars del barri de Patraix es representara l’obra censurada i que, fins i tot, hi participara la «governadora» actual, Pilar Bernabé, que precisament té vincles amb el districte homònim.


dimecres, 10 de gener del 2024

Benvingudes i benvinguts

[Opinió, 10/01/2024, html ací, pdf ací]


Per primera vegada en la història, al País Valencià hi ha més d’un milió de persones nascudes a l’estranger. Ull viu!: Augmenta la població estrangera i minva l’atur. Caldrà recordar-ho quan revifen els discursos xenòfobs que vinculen aquests fenòmens, cosa que succeirà quan els indicadors macroeconòmics empitjoren. O millor dit, quan la nostra dreta política, que segueix fil per randa el manual del populisme (que ja explicaren Lowenthal i Guterman en «Profetes de l’engany», 1950), considere que la conjuntura econòmica li permet abandonar la matraca de la il·legitimitat de Sánchez. Però, per ara i deixant de banda la sostenibilitat, resulta que no només la economia marxa bé, sinó que, el que és més important encara, el govern de coalició d’esquerres ha aconseguit que els indicadors d’igualtat milloren. Tant el Coeficient de Gini (que calcula l’INE), com l’anomenat S80/S20 (d’Eurostat) proporcionen els resultats més favorables a la igualtat social des que els anys 2014 i 2015 s’arribà a màxims històrics de desigualtat amb el govern de Mariano Rajoy. Cal recordar-ho.

Aquesta presència de persones nascudes a l’estranger, però, no és més que una part d’un fenomen global: amb el desenvolupament del capitalisme, una gran part de la població es desplaça d’un lloc a un altre. Un exemple clar: de les persones majors de 20 anys al País Valencià, 2 de cada 3 habiten en un municipi distint d’aquell en què van nàixer. Quan es parla de migració s’ha de contemplar aquest fenomen global i no (com ja criticaren Javier de Lucas i el seu grup de recerca fa dècades) el repertori de normes per a «estrangeritzar» persones, com el nou paquet que es prepara a Brussel·les.

L’anàlisi de les dades de la població valenciana permet extraure’n més conclusions. La primera, ja coneguda, és la desproporció de la representació en les Corts Valencianes. La ràtio entre habitants de la circumscripció electoral i quantitat d’escons és de 25.170 persones per escó a la província de Castelló, però a Alacant és de 55.865 i a València de 66.421. Cal fer-ne urgentment una reforma. Amb un repartiment proporcional, s’haurien de reduir 7 escons de la província de Castelló i incrementar 2 els d’Alacant i 5 els de València.

En parlar de províncies, una segona conclusió té a veure amb l’ínfima mobilitat interprovincial a terres valencianes. De les persones majors de 20 anys, el 56% ha nascut a la mateixa província on viu (percentatge que arriba al 62% a la de València), mentre que només un 2% ho ha fet en les altres dues províncies. Tal vegada les reflexions sobre identitat, comarques centrals o diputacions haurien de contemplar aquest fet.

Si considerem les diferències del sexe o d’edat, la població valenciana segueix la pauta demogràfica habitual: naixen naturalment un 2% més de xiquets que de xiquetes, a partir d’una certa edat s’iguala la proporció i després la de dones és superior a la d’homes, amb una diferència que creix amb els anys. Aquestes oscil·lacions, però, quasi s’equilibren si considerem el conjunt de la població valenciana, on les dones són el 51%. Ara bé, l’anàlisi de les dades del 2023 permet extraure’n dues conclusions interessants més. En primer lloc, pel que fa a les persones nascudes a l’estranger, hi ha més homes, i la diferència s’accentua entre els 30 i els 45 anys, i sobretot entre els 35 i 39 anys, quan, en lloc de més dones com passa en general, la proporció d’homes és 4 punts superior. Darrere d’aquestes dades hi ha el patiment de les separacions familiars dels treballadors migrats, ben conegut en la nostra història recent. En segon lloc, mentre que les persones majors de 65 anys són el 36% del total, la proporció puja 10 punts si considerem el grup de les nascudes fora del País Valencià, una tercera part de les quals són estrangeres: això hauria de considerar-se en tractar políticament el problema social emergent i greu de la soledat de les persones majors.

Una darrera conclusió és que, tot considerant aquests desplaçaments demogràfics, cal que els poders valencians definisquen actuacions a fi d’atorgar «especial protecció i respecte a la recuperació del valencià», com estableix i reclama l’Estatut d’Autonomia. Ho fan?

diumenge, 17 de desembre del 2023

Dos colomins del Túria, una sarsuela en valencià a Madrid


[Tafaneries valencianes, 18 de desembre del 2023, link ací]



L'any 2023 s’ha commemorat el bicentenari del naixement de Francisco de Asís Asenjo Barbieri (1823-1894), el compositor madrileny que donà les pautes del gènere de la sarsuela i l’elevà a espectacle popular. A més d’altres interpretacions, a Madrid s’ha programat «El barberillo de Lavapiés» (1874), considerada el cim de la sarsuela, i a Les Arts de València s’ha representat «Pan y toros» (1864). La nòmina de composicions de Barbieri és impressionant, amb quasi 60 sarsueles. També es preocupà perquè el gènere disposara de teatres populars. Després d’un viatge a París, on seria testimoni de l’èxit de Jacques Offenbach, que tant composava operetes com exercia d’empresari, Barbieri aconseguí inaugurar el Teatre de la Sarsuela, al carrer Jovellanos de Madrid. El mestre Barbieri influí decisivament en altres grans de la sarsuela, com ara Federico Chueca o el villenenc Ruperto Chapí.

Hi ha un acord en la crítica musical per entendre que l’evolució cap a «El barberillo de Lavapiés» s’anuncia ja en «Pan y Toros», una obra estrenada deu anys abans. Potser el punt d’inflexió del compositor es trobe en l’obra immediatament anterior, de tema valencià i pràcticament desconeguda: «Dos pichones del Turia», amb text del poeta valencià Rafael Maria Liern i Cerach (1832-1897). No fou l’única col·laboració entre el mestre Barbieri i el poeta Liern. El 1877 s’estrenà «Artistas para la Habana», amb llibret signat per Liern i el cubà Augusto E. Mandan y García. Dos anys després s’estrenà «La vuelta al mundo», on col·laborà l’oriolà José Rogel Soriano. Barbieri també posà música a un «Prech a la Verge: Salve valenciana», composat pel poeta Jacint Labaila, que fou estrenada el 1882.

El títol «Dos pichones del Turia» remet, en primer lloc, al costum de fer tir de colom al llit del riu; una pràctica que es realitzava, com va escriure Manuel Sanchis Guarner, «la vesprada dels diumenges, i una gentada de badocs es congregava a les baranes del riu, al llit del qual es feien les tirades als sectors de la Petxina i de Montolivet». Cal recordar que a València també es practicava el «tir a la gallina», afició no menys bàrbara que les tirades als coloms, en les quals les aus estaven lligades a una mena de creu i rebien el trets dels participants fins a morir. L’acció de la sarsuela de Barbieri i Liern transcorre al jardí d’una alqueria del Camí del Grau de València, un escenari que sis anys després de l’estrena fou retratat per Jules Ainaud, l’enviat de la casa de fotografia de Jean Laurent. En ambdós casos, el singular (camí), en lloc del plural més freqüent ara (camins), tal vegada indique que es tracta del camí més pròxim al riu, on encara es troba l’ermita de l’Ave Maria de Penya-roja que fotografià Ainaud i on també enregistrà dos vidres amb una parella de barraques i una família de llauradors. Però també es refereix a un altre sentit de la paraula colom o colomí: «Persona innocent, càndida o excessivament tendra» (DAVL) i, en aquest cas, una parella de nuvis o tendres colomins a la vora del riu.

«Dos pichones del Turia» és, com indica el subtítol, un «juguete lírico-bilingüe en un acto y en verso», que fou representant per primera vegada al Teatre de la Sarsuela de Madrid. Els personatges parlen generalment en valencià. L’acció comença a unes escales de la casa que dona a un jardí, quan Donya Columba, Yrene, Luisa, Fernando i Federico, estan posant per a un retrat que els fa Don Genaro, i Colau i Miguel contemplen un llibre de retrats, el que era una innovació en l’època. No feia ni una dècada que la fotografia havia arribat al Cap i Casal. Mentrestant, el cor canta: «No se rigau, / no es menecheu, / quetos y en pau / baixa la veu. / Si pegueu bots / als retratats, / eixirau tots / emborronats.»

Amb el pretext d’un retrat de la jove, l’acció anirà avançant en la relació entre «Roseta i Colau», com també s’anomenà un altre manuscrit de l’obra conservat a la Biblioteca Nacional, on també es conserva un altre manuscrit com «La flor del Camí del Grau».

L’obra començà a assajar-se al Teatre de la Sarsuela de Madrid cap al dimecres 18 de novembre i s’estrenà deu dies després (hem conservat la partitura amb la signatura de Barbieri), el dissabte 28 de novembre del 1863. El llibret fou publicat amb data del mateix any 1863 per la Imprenta de José Rodríguez, del carrer Calvario de Madrid, en la col·lecció «El teatro contemporáneo» de José María Moles. En l’estrena, l’obra fou interpretada per Teresa Rivas en el paper de Roseta i Ramon Cubero en el de Colau. Precisament l’any següent, Cubero també interpretà «Una paella en Valencia», també amb lletra del poeta Liern i música de Balart.

La premsa ja havia advertit: «Tenemos entendido que, á pesar de estar escrito en el dialecto de aquel país, es comprensible su diálogo, hasta para los oidos mas madrileños». Poc després passaren les representacions al Teatre Jovellanos, on arreplegà «un éxito lisonjero. El público aplaudió en repetidas ocasiones al finalizar la representación». La sarsuela es mantingué en cartell fins al 1864. Doncs bé, sembla que «Dos pichones del Turia» no ha sigut enregistrada discogràficament mai. Fer-ho hauria sigut un bon homenatge al mestre Barbieri en el seu bicentenari i al nostre poeta Liern.

Walter Benjamin se suïcidà abans concloure l’«Obra dels Passatges», l’ambiciós llibre en el qual presentava París com la capital del segle XIX, amb el fil conductor dels passatges, de les galeries comercials que marcaven el nou temps. Quatre anys abans que prenguera el cianur a Port-Bou, un altre col·laborador de l’Institut d’Investigació Social de Frankfurt, Siegfried Kracauer, havia publicat un llibre que ja realitzava la pretensió de Benjamin, però que trobava en l’opereta la clau del XIX: «Jacques Offenbach i el París de la seua època». Kracauer, que temps després oferiria la pauta de l’anàlisi social mitjançant el cinema, presentà en aquest llibre l’opereta com el fenomen que millor podia descriure el Segon Imperi francés. Cal que algun Kracauer nostre ens explique les claus que la sarsuela dona de la nostra societat i també que s’hi reconega la participació de valencians com ara Liern, Chapí, Rogel o Rigoberto Cortina, del qual es parlarà en la següent Tafaneria.