diumenge, 17 de juny de 2018

Un casament «viral» en 1896


Tafaneries valencianes [publicat el 17/06/2018, web ací]


El dissabte 25 d’abril del 1896, dia de Sant Marc, contragueren matrimoni Mariana Verdeguer i Francisco Bou, llaurador, a l’església de Patraix. La boda se celebrà de nit. De fet, l’acta està datada a les 4 hores de la matinada i el sol isqué aquell diaa les 5 i 9 minuts. Per tant, els nuvis organitzaren una cerimònia nocturna i, suposadament, discreta. No sabem la raó d’aquesta decisió. En alguns casos, una boda es feia de matinada quan la dona estava embarassada o era vídua. Tal vegada passà una cosa així, perquè Francisco comptava 27 anys i Mariana estava a punt de cumplir-ne 30, una edat elevada per contraure matrimoni a l’època. Però malgrat la nocturnitat de la cerimònia, la boda de Mariana i Francisco tingué una repercussió inesperada i es convertí en allò que ara anomenem un esdeveniment «viral».

La núvia era filla de Vicente Verdeguer Boix, jornaler, i Mariana Estellés Salsedo, que ja el 1870 estaven empadronats al carrer La Closa, 3, junt amb quatre fills: Vicenta, Antonia, Vicente i Mariana, que era la menor. El carrer, que prenia el seu nom d’una antiga alqueria de l’horta de Patraix, s’anomenà després de la Glòria i, a partir del 1959, de Pinet, encara que la seua configuració actual és ben distinta de la que tenia a la fi del segle XIX. El nuvi també vivia a Patraix. Havia nascut a Massanassa, i era fill de Manuel Bou i Francisca Mirasol. Tenia una germana, Vicenta, un any major, de la qual tornarem a parlar.

La cerimònia fou oficiada pel vicari Vicente Torres Monrós i actuaren de testimonis el jove de 18 anys Salvador Pascual Delás, veí de carrer de la família de la núvia, i Vicente Benlloch Rosell, de 35 anys, que també seria amic dels contraents. La inscripció en el registre del casament corresponia al jutjat municipal del districte de Sant Vicent i el jutge, José Roig, envià el seu auxiliar, Francisco Barber Pérez, a donar constància de la cerimònia, com ordenava l’article 77é del Codi Civil. L’auxiliar del jutjat, que tindria poc menys de 40 anys, es presentà la matinada de la boda de Patraix de manera, diguem-ne, inadequada. El dia 26, «Las Provincias», sense donar noms, va publicar una nota breu:

«Patraix – Al ir á casarse dos novios, se presentó el representante que había enviado el juez municipal, que era un escribiente de éste y malhumorado por haber pasado la noche en alegre juerga, comenzó, en cuanto entró en el templo, á repartir mandobles y cachetes á novios, padrinos é invitados. Una pareja de municipales le condujo a Valencia.»

L’endemà, la premsa de Madrid se’n va fer ressó d’aquesta notícia. Però el periodista de «La Iberia» decidí que era millor atribuir els fets violents a un suposat exnuvi i afegir, de la seua collita literària, una descripció de la reacció atemorida del vicari. Paga la pena transcriure tota la peça:

«En Patraix (Valencia) al ir a casárse dos novios se presentó en la iglesia un exnovio de la muchacha, emprendiéndola á palos y mandobles con novios, padrinos é invitados. El cura huyó despavorido encerrándose en la sacristía. Lo mismo hicieron los novios y el acompañamiento. La guardia civil detuvo por fin al exnovio y lo condujo a Valencia. Se dice que como el cura no apareciera, algunos vecinos lo buscaron por todas partes encontrándole ya de noche en la sacristía, donde se había refugiado. Los vecinos le intimaron á que franqueara la entrada, pero él preguntó antes: ¿Se ha marchado ya ese diablo? El pobre viejo, que es religioso hasta la exageración, dice á los fieles desde el púlpito, que se pasó el día encerrado en la sacristía, conjurándose y exorcisándose á si mismo por creer que aquella terrible aparición se había introducido en su cuerpo».

El dia 30 d’abril, «El Eco de Navarra», informava dels fets protagonitzats per l’auxiliar del jutjat, que qualificava de «suceso tragicómico», encara que també afegia alguna pinzellada pròpia: «Lo cierto es que al llegar á la iglesia, y sin previo aviso, empezó á pescozones con los novios, padrinos y demás invitados que pretendían interponérsele».

El mateix dia, a Barcelona, el setmanari «La Tomasa» tornava a parlar de la boda de Patraix i en composava, fins i tot, un petit poema. Aquest és el text complet (es respecta l’ortografia, posant cometes en les cursives):

«En un casament celebrat fa poch en lo poble de Patraix, inmediat á Valencia, lo representant del Jutjat que devía pendre acta del “sacrifici”, va compareixe borratxo com una sopa y va comensar á pinyas ab ‘ls nuvis y l’acompanyament. Las futuras “victimas”, ‘ls testimonis y fins lo capellá, seguit del escolanet, al sentirse aquell safech de natas van cridar: “¡Sálvese quien pueda!” y camas ajudeume... Lo representant de la lley, duenyo del camp, va ajassarse á dormir la mona, y en cambi la pobra núvia diu qu’ exclamava al trobarse “compuesta y sin novio”: M’han cambiat lo “sagrament” /y aixó es obrar de traydó. / Jo anava pe’l “matrimoni” / y m’han dat... “¡confirmació!”».

L’1 de maig, el periòdic «El Cantábrico» també feia la seua particular adaptació de la notícia de la boda de Patraix, atribuint novament els fets a un exnuvi i amb esments a la violència de gènere:

«El cura huyó despavorido, encerrándose en la sacristía, y lo mismo hicieron los novios y los que les acompañaban. ¡Caracoles con el ex-novio! Este sí que puede decir que ha roto los moldes de los procedimientos en casos semejantes. Ha preferido, en lugar de suicidarse ó suicidar á la novia, como hacen otros, amenizar la lectura de la Epístola de San Pablo con una paliza general. Se conoce que el hombre lo había pensado bien para impedir la boda. Tendría intención de decir después de la paliza: –Ya no se puede celebrar ese matrimonio, porque ni los novios, ni los padrinos, ni los acompañantes son cristianos. –¿Cómo que no son cristianos? –No, señor. ¡Les acabo de romper el bautismo!». I exactament el mateix text aparegué també en «La región extremeña», un diari republicà, en la seua edició del 9 de maig.

Molt probablement, Mariana i Francisco no foren conscients que allò que havia passat en el seu casament, que volien celebrar discretament, s’havia tornat «viral» i havia ocupat planes de diaris de Santander, Pamplona o Badajoz, a més de Barcelona, Madrid i, lògicament, València. I probablement n’hi haurà més versions que no hem localitzat.

De l’auxiliar judicial, Francisco Barber, sabem alguna cosa més. El 1917 fou multat i el 1918 fou detés per escàndol. Uns anys abans havia protagonitzat una altra notícia breu. A «El Pueblo» de l’1 de setembre del 1911, sota el títol «Un admirador de Baco...» llegim: «Y llegó a tal extremo el culto que al dios de las vendimias y del vino, rindiera Francisco Barber Pérez, varón entrado en años, pues frisaba en los 55, que vaso tras vaso, consumió tal cantidad de morapio, que el buen hombre, perdidas las fuerzas y sin brújula para orientarse, vagó largo rato por la ciudad hasta que un guardia municipal, compasivo, lo condujo al dispensario de la Glorieta, donde le curaron algunos chinchones, pasando desde allí al Asilo».

Mariana, la núvia, morí poc de temps després de la boda. Quan Francisco quedà vidu anà a viure a casa de la seua germana, que ocupava amb el seu home, Vicente Peris Puig, i tres filles, Francisca, Vicenta i Rosa, un habitatge al carrer Comte de Bunyol (que en l’època era un tram del carrer Cavallers, entre la plaça de Sant Jaume i l’església de Sant Nicolau). No consta que Mariana i Francisco tingueren fills.

diumenge, 10 de juny de 2018

«València» a Broadway

[Tafaneries valencianes, 10/06/2018. Enllaç web ací]


«València» (o «València, terra de flors») era el número final de la sarsuela costumista en dos actes «La bien amada», que composà el mestre José Padilla, amb lletra de J. Andrés de la Prada. L'obra fou estrenada a Barcelona el 15 d'octubre del 1924, en la sessió de nit del teatre Tivoli, i no tingué èxit. Els diaris valencians del dia 17 repetiren la crònica remesa des de la capital catalana que jutjava la sarsuela així: «Fué oída con agrado. El libro peca de lánguido». Ara bé, la peça final començà a interpretar-se aïlladament i prompte esdevingué un gran èxit, que travessà les fronteres. Pocs mesos després de l'estrena de la sarsuela, Mercedes Serós cantà «València» a la sala Olympia de París. S'hi va fer també una versió francesa de Lucien Boyer i Jacques Charles, que enregistrà l'estrella del Moulin Rouge Jeanne Florentine Bourgeois, coneguda artísticament com la «Mistinguett».

El 1926 la cèlebre marxa de Padilla fou interpretada a Nova York, al cor de l'espectacle mundial: l'avinguda Broadway. El dijous 18 de maig d'aquell any s'estrenà la revista «The Great Temptations» (Les grans temptacions) al Winter Garden Theatre. L'espectacle es composava de dos actes, el primer dels quals tenia una dotzena de números musicals i el segon cinc. L'últim número del primer acte era una adaptació de la marxa «València». La revista es representà diàriament (potser amb un programa doble un dia a la setmana) fins el dissabte 6 de novembre. En total, n'hi hagueren 223 representacions. Tal vegada per la influència de «València», el 1927 es muntà l'espectacle «A Night in Spain» (Una nit a Espanya) al mateix teatre.

«The Great Temptations» fou produït pels germans Lee i J. J. Schubert (aquest en va fer la supervisió de la posada en escena). En realitat, s'anomenaven Levi i Jacob J. Schubart, i havien nascut a Neustadt (Polònia) el 1871 i el 1880, respectivament, però adoptaren aquells noms en emigrar a Amèrica. El 1900, els Schubert, junt amb un altre germà anomenat Sam (que morí el 1905 en un accident ferroviari), començaren a comprar teatres i produir espectacles musicals als Estats Units. En l'època que «València» arribà a Broadway controlaven més de mil sales per tot el país. Als espectacles dels germans Schubert assoliren fama, entre altres, Fred Astaire, Sarah Bernhardt, Cary Grant oJeanette MacDonald. El 1910, els Schubert llogaren per 40 anys l'edifici de l'American Horse Exchange, ubicat al número 1634 de l'avinguda Broadway, entre els carrers 50é i 51é Oest, a W. K. Vanderbildt, un ric empresari i criador de cavalls. L'adaptaren per als espectacles i l'any següent començaren les actuacions en allò que era, en aquella època, la sala d'espectales més gran de Broadway. El 1922 fou renovada per l'arquitecte especialitzat en teatres Herbert J. Krapp, que li afegí un luxós ornament interior i amplia la seua capacitat perquè hi pogueren assistir més de 1.500 espectadors.

La interpretació de «València» a Nova York fou diferent d'allò que estem acostumats a escoltar.Clifford Grey, que fou l'autor de més de trenta llibrets d'espectacles a Broadway i també del de «The Great Temptations», va fer una adaptació de la lletra de la marxa, distinta també de la versió francesa. La seua lletra traduïda diu: «València! / En els meus somnis sempre sembla que t'escolte cridar-me suaument / València! / On els tarongers perfumen sempre la brisa junt a la mar / València! / Als meus braços tinguí els teus encants sota una cúpula de flors / M'estimares / A València fa temps que trobàrem el nostre paradís d'amor / En un màgic somni de la memòria, et veig de nou / A aquella vella ciutat llunyana, sota el cel d'Espanya / Aquella ciutat de tendres idil·lis / Tan tímides i ràpides foren les teues mirades com el sol que balla entre els tarongers / València!».

No sabem quins cantants interpretaren «València» a Broadway. En els números de l'espectacle participaven més de cent persones, la immensa majoria dones. Però hi ha dos fets que ens proporcionen pistes de com seria la interpretació a Nova York. En primer lloc, en la lletra anglesa havien desaparegut les referències a la bellesa de les dones valencianes o altres marques de gènere, el que permetia que fóra interpretada tant per homes com per dones. En segon lloc, s'anunciava que la partitura havia estat adaptada per a ukelele, una guitarreta de quatre cordes d'origen hawaià, per May Singhi Breen. Aquesta dona, coneguda com «la deesa» o la «gran dama de l'ukelele», adaptà obres, en composà de noves i escrigué manuals, afavorint que aquesta guitarreta es difonguera i, fins i tot, fóra considerada un instrument femení. En l'època que adaptà «València», May Singhi Breen tenia un show radiofònic amb Peter DeRose (amb el qual va contraure matrimoni el 1929), titulat «Amors en l'aire». Abans de l'inici d'aquest programa, que s'emeté des del 1923 fins al 1939, encapçalà un grup femení anomenat «The Syncopators». Precisament aquest mateix nom artístic és el que té l'orquestra femenina de la pel·lícula «Some like it hot» (1959), de Billy Wilder, projectada ací com «Con faldas y a lo loco» o «Ningú no és perfecte».

Recordem l'argument: dos músics, Joe i Jerry ( Tony Curtis i Jack Lemmon, respectivament), que han estat testimonis involuntaris de la massacre de Sant Valentí a Chicago (1929), fugen dels gànsters, integrant-se travestits en una orquestra femenina, que té com a cantant i interpret d'ukelele a Sugar (Marilyn Monroe). Al guió original són freqüents els jocs de paraula, difícilment traduïbles, per explotar la potència eròtica de la Monroe. Precisament en un d'ells apareix el títol de la pel·lícula relacionat amb el nom de l'orquestra femenina. Joe es fa passar també per un ric hereu, anomenat Junior, amant de la música clàssica, que conversa amb Sugar a una platja de Florida: «Junior: Syncopators. Vol dir que toqueu música molt ràpida... jazz? / Sugar: Sí. Realment calenta. / Junior: Supose que a alguns els agrada això calent (some like it hot)...»

En una seqüència anterior l'orquestra femenina Syncopators viatga en tren des de Chicago a Miami, per actuar en un hotel vora mar, i assaja una cançó en un vagó que les «xiques sincopades» han ocupat completament. Aleshores les dones, algunes en roba de nit, interpreten «Runnin' Wild», que canta Marilyn Monroe tocant l'ukelele, mentre rep les mirades de desig de Curtis i Lemmon, disfressats com Joséphine i Daphné. La cançó, que també s'escolta durant els títols de crèdit inicials de la pel·lícula, havia estat enregistrada per primera vegada el 1922, i fou interpretada per la mateixa Marilyn Monroe en la pel·lícula de Wilder. La versió original dels anys vint es pot escoltar al film «Zelig» (1983) de Woody Allen.

Així doncs, la interpretació de «València», a la fi del primer acte de «The Great Temptations» a Nova York, se semblaria probablement a la seqüència del vagó de «Ningú no és perfecte»: jovenetes amb poca roba i vocalistes amb ukelele. Potser la marxa portaria a Broadway un ritme menys frenètic que el que trobem a la interpretació de «Runnin' Wild» a la pel·lícula de Wilder, rodada tres dècades després.

També hi hagué una segona traducció anglesa de l'obra de Padilla, la que va fer Eric Valentineprobablement a partir de la versió francesa de Boyer i Charles. Clifford Grey, l'autor de la versió de «València» que s'interpretà a Broadway, tingué una mort tràgica. El 24 de setembre de 1941, quan participava en un concert a l'aire lliure a la localitat d'Ipswich, la capital del comtat de Suffolk, al sud-oest d'Anglaterra, la ciutat fou bombardejada per la Luftwaffe alemanya. Les ferides que patí i l'asma que sofria, li desencadenaren un atac al cor fulminant dos dies després. Tenia 57 anys.

Al Winter Garden Theatre s'estrenaren altres obres cèlebres, que després foren portades a la gran pantalla, com ara «West Side Story» (estrenada el 1957 i rodada com a pel·lícula el 1961) o «Funny Girl» (representada el 1964 i filmada el 1968 amb la mateixa Barbra Streisand que l'havia protagonitzada al teatre). A hores d'ara el Winter Garden encara és un teatre en actiu al cor de Broadway, gestionat pels hereus dels Schubert.

dimarts, 6 de març de 2018

Associats

[Opinió, 6/3/2018, html ací, pdf ací]

Si prenem com a referència el curs 2006/07, el professorat de la Universitat de València (UV) amb condició de funcionari públic ha minvat des del 71% fins al 44 % de la plantilla docent. No és l´efecte de cap «neoliberalisme radical» practicat pel Rectorat, sinó més bé de l´escanyament de l´accés a la funció pública, amb una taxa de reposició del 10 % imposada pel ministre Montoro. Una conseqüència és que, durant aquest període, la quantitat de docents que ocupaven places que podien ser promocionades al funcionariat –però no ho han estat– s´ha multiplicat per un 360 %. Una altra conseqüència ha estat el necessari recurs a professorat associat per poder cobrir la docència. Ara bé, ací cal filar prim a l´hora de repartir responsabilitats.

Deixant de banda el cas singular dels departaments de ciències de la salut, més de la meitat del professorat associat es concentra en 13 departaments universitaris (la UV en té 84). I en alguns casos la seua proliferació també està lligada amb altres factors. Per exemple, 6 d´aquells 13 departaments o bé estan integrats en la Facultat de Magisteri o bé hi tenen una docència important, i aquesta facultat ha passat de 2.200 estudiants de grau el curs 2006/07 a 3.591 el curs 2016/17, en un àmbit en el qual, per raons històriques, hi ha més dificultat per aconseguir professorat amb el grau de doctor o acreditat per la corresponent agència i que puga ocupar altres figures contractuals diferents de la del professorat associat. Afortunadament, aquestes dificultats estan superant-se paulatinament.

Ningú no dubta que la remuneració del professorat associat és baixa, i tots els candidats al Rectorat han proposat mesures per incrementar-la. Però no podem aïllar aquest fet d´un horitzó en el qual el professorat universitari valencià rep salaris més baixos que el d´altres comunitats autònomes i, en general, el personal de l´educació està molt mal pagat. Segons l´Enquesta Anual de Cost Laboral (2016), el salari mitjà a la secció d´ocupació d´educació és el 38 % del que reben les persones ocupades en subministrament d´energia elèctrica o gas, o el 48 % del salari mitjà en activitats financeres i d´assegurances. L´escanyament de l´accés a la funció pública i les retallades salarials al funcionariat afavoreixen, en definitiva, els beneficis dels centres privats d´ensenyament, que des del curs 1999/2000 incrementen anualment les aportacions de les famílies un 5,2 % (ensenyament no universitari) i un 3,3 % (ensenyament universitari). I això sí que és neoliberalisme.

dimarts, 2 de gener de 2018

Contraimpost educatiu

[Opinió, 2/1/2018, html ací, pdf ací]

La lògica fiscal habitual és que paguen els que més tenen a fi de beneficiar el conjunt de la població i avançar en la igualtat. A l´educació, però, impera un contraimpost, perquè els diners de tots serveixen als que més tenen. L´Institut Nacional d´Estadística (INE) ha quantificat recentment aquesta transferència: 6.024 milions d´euros a l´any o, el que és el mateix, 16,5 milions d´euros al dia. Aquests són els diners que l´Estat ingressa en els comptes corrents de les empreses privades d'ensenyament, segons les estimacions de l´INE.

Se sol justificar aquest contraimpost amb dos arguments igualment fal·laços. El primer és l´apel·lació a la llibertat d´ensenyament i el dret de pares i mares a escollir centre docent (article 4, LODE). Però cap llei diu que, en cas d´escollir un centre privat, l´Estat haja de subvencionar la tria, de la mateixa manera que la llibertat sindical de cap manera implica que l´Estat subvencione la quota d´afiliació.

El segon argument fal·laç és que totes les famílies poden escollir centres privats. Aquests, però, cobren quotes i serveis i no poden estar matriculades aquelles persones que no les paguen. Concretant: segons l´INE, al curs 2014/15, cada alumne de l´ensenyament no universitari aportà 1.893 euros com a mitjana (1.687 a la nostra comunitat), aproximadament 3 vegades el salari mínim interprofessional (SMI) d´aquell any. Això vol dir que una família amb dos xiquets que rebera el SMI i volguera enviar els seus fills a una escola privada, necessitaria dedicar-hi més del 40 % dels seus ingressos.

D´altra banda, les famílies que paguen l´ensenyament privat veuen multiplicada la seua aportació amb els diners públics. Per cada euro que aporten en quotes educatives, l´Estat en posa 1,76 (1,96 a la nostra comunitat). Amb aquestes aportacions, les empreses obtenen un benefici considerable: 557 milions d´euros, o el que és el mateix, 1,52 milions al dia (i això amb una fiscalitat ínfima del 0,5%). Al País Valencià, les empreses d´ensenyament obtenen 68 milions d´euros a l´any, 186.490 euros de benefici al dia. Ara bé, cal dir que la comparació dels beneficis segons les comunitats autònomes mostra que augmenten allà on l´aportació de les famílies és major. Per això, també resulta important el fet que la nostra siga una de les comunitats en les quals l´aportació familiar és més elevada, darrere de les de Madrid i Catalunya i pràcticament al mateix nivell que Canàries, que és la tercera.

En definitiva, ningú no qüestiona la llibertat d´ensenyament, però el contraimpost educatiu no es pot conciliar amb el valor suprem de la igualtat que estableix la nostra Constitució en el seu article primer.

diumenge, 10 de desembre de 2017

Els braços de Sant Vicent

[Tafaneries valencianes, 10/12/2017, html ací, pdf ací i ací]

«Totes i cadascuna de les relíquies són vertaderes, perfectes i indubitables», va a afirmar el papa valencià Calixt III en una butlla del 1457, sobre les donades per ell a la catedral valenciana. Però ara, cinc segles i mig després, moltes semblen fraus.

Segons la relació del canonge J. Sanchis Sivera, als armaris de la Seu de València es conservaven relíquies inversemblants, com ara palleta del pessebre de Betlem, mirra dels Reis Mags, una samarreteta i un bolquer del Jesuset, una capa de Sant Josep o un vel de Maria. També una pinta de la Mare de Déu amb pèls o llet dels seus pits, que bé mereixerien una anàlisi genètica. Com també un llenç amb sang de Jesús, que va donar la comtessa de l’Alcúdia el 1746.

Així mateix hi ha relíquies de Sant Jordi. D’aquest sant, que el papa Pau VI declarà «opcional», hi ha un fèmur, dues canyelles del braç, els ossos de tres dits i la pedra en la qual fou escapçat. També n’hi havia de Santa Bàrbara, que fou retirada del santoral per la seua dubtosa historicitat. Tanmateix, a la Seu valenciana conserven un os metatarsià i un altre més. I no cal oblidar una gran pedra d’un lloc on la santa havia fet manar aigua que es troba a l’església de Sant Joan de l’Hospital, baix del sepulcre de l’emperadriu Constança de Hohenstaufen, pedra que fou portada per ella des de terres turques. També es creu ara que les «onze mil verges» de Santa Úrsula, d’alguna de les quals també hi ha algun osset a la Seu, no existiren. Ja s’ho havia preguntat Enrique Jardiel Poncela en una novel·la.

Segons la relació del canonge, a la Seu hi havia un os, com una tíbia, de l’apòstol Sant Pere, un altre os de l’evangelista Sant Mateu i un fragment de tars i una vèrtebra dorsal de Sant Lluc. D’aquest evangelista hi hauria també el braç i la mà dreta amb la qual hauria escrit el tercer Evangeli i els Fets dels Apòstols (cal dir que n’hi ha dos braços més de l’evangelista a la Basílica de Pàdua).

Tampoc tot allò atribuït al diaca màrtir Sant Vicent d’Osca pot ser autèntic, per mera lògica. A la Capella de la Resurrecció hi ha el cèlebre braç esquerre momificat. Hom diu que un bisbe valencià, Teudovild, portà la relíquia a Bari cap al 1104 i que al 1794 era venerada a Venècia. Abans que el braç arribara a València el 1970, de San Vicent Màrtir ja tenien als armaris de la Catedral un tros de pell, un os llarg que sembla un cúbit, un altre os, probablement també d’un braç, i un osset embolicat. L’os que sembla un cúbit procedeix de l’església d’Atri, a la regió italiana dels Abruço, d’on fou tret el 1603 i lliurat al virrei de Nàpols, Juan Alonso Pimentel de Herrera, que abans havia estat virrei de València (vegeu el capítol 60é). També a l’Església del Corpus Christi es conserva una altra relíquia atribuïda al diaca Vicent, que fou una donació feta el 1600 per Juana de Velasco, duquessa de Gandia, al Patriarca Juan de Ribera. Deixant de banda la qüestió teològica de per què hi ha en un cas momificació (indici de santedat) i en altres no, la mera descripció cronològica porta a concloure que totes les relíquies no poden ser autèntiques.

El diaca Vicent patí martiri a València cap a l’any 304, per ordre del prefecte romà Publi Dacià. La descripció més antiga del martiri la tenim al poemari «Peristephanon», redactat per Aureli Climent Prudenci, quasi un segle després dels fets. Aquesta obra arreplega catorze llargs poemes, el quint dels quals, amb 288 versos alexandrins i 2.000 paraules justes, està dedicat a Sant Vicent Martir. Prudenci conta que al diaca d’Osca li desconjuntaren els ossos, li esgarraren l’esquena i l’estriparen, li reobriren les ferides i el posaren en un llit de foc amb ferros roents. Sense dubte, aquesta sèrie de turments excità la imaginació d’altres apologetes. En un dels seus sermons, el dominicà Sant Vicent Ferrer, seguint el seu estil didactista, afegia fins i tot onomatopeies al turment del foc: «Aprés prengueren unes forques de ferre e ab aquelles giraven-lo, ara a la hun costat, adés a l’altre, e axí com lo giraven chillave la carn “chii” “chii” e rajave lo greix, axí com la pell se trenquave». Després dels turments, segons Prudenci, el diaca Vicent fou deixat a una presó horrible i, posteriorment, el crucificaren de cara a la creu, li clavaren petxines a l’esquena i el llançaren novament al foc. A continuació deixaren les restes a un canyar, però els llops i els corbs les respectaren. Aleshores, Dacià ordenà que les posaren en un sac amb una pedra pesada com una roda de molí i les llançaren a la mar. Però les aigües retornaren el sac a la platja fins que mans piadoses guarden els beats «ossos», junt a una «ara baixa». A la fi del segle XIX, J. Martínez Aloy proposà, en polèmica amb Francisco Danvila, que aquesta «ara baixa» era un sepulcre que es trobava al Museu de Belles Arts. La hipòtesi que un braç es momificà pels ungüents que li aplicaren al màrtir no és versemblant, tot comptant que, segons el poemari de Prudenci, el diaca passà per ferros roents i després fou abocat al foc, i que es refereix a les restes com «ossos».

Sobre el destí posterior de les restes del màrtir tenim quatre relats distints, el que vol dir que vertader només pot ser-ne un o cap. El primer relat es basa en una crònica de l’historiador andalusí Ahmad ibn Muhammad al-Razi (887-955), segons el qual l’any 760, fugint d’Abd-ar-Rahman I, un grup de valencians s’havien traslladat amb el cos del màrtir al sud de Portugal, on establiren una comunitat. Al segle XII, malgrat que la comunitat havia desaparegut, el rei Alfons I de Portugal trobà les restes del diaca màrtir, que haurien estat traslladades a Lisboa. Després foren oblidades i el 1614 foren «retrobades». A l’actual Seu Metropolitana Patriarcal de la capital portuguesa hi ha un cofre amb una mà i un altre amb ossos. La segona hipòtesi és que les relíquies foren traslladades l’any 855 a l’abadia benedictina de Castres pel monjo Audald, segons deixà escrit Aimoni, un altre membre d’aquell cenobi. La hipòtesi tercera és que les restes foren traslladades a Càpua, prop de Nàpols, l’any 970. A més, n’hi hauria una quarta hipòtesi. Al «Duomo» de Bèrgam, a la part alta de la ciutat, diuen conservar la relíquia del cap del sant i un os més. El sant hi comparteix una capella amb la memòria de Joan XXIII. Hi ha moltres representacions antigues del sant per aquella part de la Llombardia.

A principis del segle XX, Roc Chabás, arxiver de la Catedral de València, no trobava versemblants aquests trasllats. Del relat d’Aimoni va dir que incloïa circumstàncies «extravagants i impossibles». Tampoc no acceptava el trasllat a la regió de Nàpols, malgrat la donació esmentada adés del virrei. De Bèrgam, no en parlà. El canonge Chabás formulà una cinquena hipòtesi: els ossos s’amagaren a València i desaparegueren amb el temps. Sembla raonable, perquè el 14 de maig de 1394, els Jurats de València li van escriure al papa Clement VII, demanant-li alguna relíquia de Sant Vicent de les que es conservarien a Castres, on és «extravagant» que estigueren. Aleshores, no n’hi havia cap a la Catedral de València. Cal afegir que el 1524, l’arquebisbe Juan Rodríguez de Fonseca va fer donació a la Catedral de Burgos d’un braç de Sant Vicent Màrtir encastat en plata i guarnit de pedres fines (Florez, «España Sagrada», XXVI, 427-8). A hores d’ara es troba al seu museu catedralici. Massa braços per a Sant Vicent.

dijous, 7 de desembre de 2017

Formació permanent

[Opinió, 7/12/2017, html ací, pdf ací]



L’accés a la formació permanent és un dret. Així es proclama en l’article 14.1 de la Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea, preceptiva al nostre país. Per a l’any 2020, la Unió Europea ha establert un objectiu sobre formació permanent: almenys un 15% dels adults amb edats entre 25 i 64 anys hauria de participar en activitats d’aprenentatge permanent. L’agència estadística europea, Eurostat, pren com a criteri el període de quatre setmanes anteriors a l’enquesta que es realitza per avaluar l’acompliment de l’objectiu. Les dades disponibles mostren que el nostre país s’allunya de l’objectiu europeu en formació permanent, que retrocedeix. Des de l’any 2005, el percentatge de persones que participen en activitats d’aprenentatge permanent ha baixat 1,2 punts en el cas dels homes i 1,5 punts en el cas de les dones. Per contra, la mitjana de la Unió Europea ha pujat 1,2 punts en el cas dels homes i 1,4 punts en el cas de les dones, que ja estan a 3,3 punts de l’objectiu (les espanyoles estan a 4,8 punts i baixant).

Malgrat la proclamació del dret i l’establiment d’un objectiu de la UE sobre aprenentatge permanent, el ben cert és que, a hores d’ara, una part molt important de la població en edat laboral no hi participa i, a més, no disposa d’una certificació que acredite una cualificació professional. Al País Valencià hi ha més de 2 milions i mig de persones en edat laboral en aquesta situació. Resoldre aquest problema implica millorar l’accés a la formació permanent, desenvolupar la formació de persones adultes i els sistemes de certificació de les competències assolides per l’experiència laboral (art. 7é de la Llei del Qualificacions i la Formació Professional, 2002). Un fenomen relacionat amb aquesta manca de formació és, sense dubte, la cronificació de l’atur de llarga durada. L’any 2011, només un 22% dels desocupats que havien treballat abans portaven més de dos anys en l’atur; ara en són un 42%.

La participació en activitats d’aprenentatge permanent als països de la Unió Europea correlaciona amb la inversió educativa, que també té a veure amb el rendiment dels estudiants. A Espanya, però, la inversió educativa baixa. Se sol dir que els països avançats han d’invertir més del 5% del seu Producte Nacional Brut en educació. Ací s’arribà al 4,9% l’any 2009, amb el govern de Rodríguez Zapatero, i des d’aleshores el percentatge només ha fet que descendir. Ara estarem en un 4,3% i les previsions són que encara baixarem fins al 3,6% a l’any 2020 (segons l’Actualització del Programa d'Estabilitat del Regne d'Espanya 2017-2020, que fou enviat pel govern espanyol a Brussel·les).


Cal doncs, canviar la tendència pel que fa a la caiguda de la inversió educativa i de la formació permanent. És el nostre dret.

diumenge, 3 de desembre de 2017

Llonganisses de burro

[Tafaneries valencianes, 3/12/2017, html ací, pdf ací ací]

L’exemplar de «La Vanguardia» del divendres 24 de novembre del 1930, a la seua pàgina 5, informava que la secció de Sanitat del Govern Civil de Barcelona havia imposat una multa de mil pessetes al propietari d’un local al barri de Collblanc de l’Hospitalet de Llobregat per sacrificar burros i vendre la seua carn com si fóra vedella. Al Café Colón de València (posteriorment «Billares Colón», que estaven a l’actual Passeig de Russafa, 24), Miguel Tortosa Martínez, àlies el «Creïllero», Miguel Lluch Andrés, àlies el «Pardalo», i un germà d’aquest llegiren la notícia i comentaren que era realment una multa reduïda per a un negoci ben lucratiu, així que decidiren posar en marxa un escorxador clandestí. Només calia trobar un carnisser disposat a vendre el producte i un local on fer la matança dels animals. Així, establiren un acord amb Francisco Ferrando Fort, que no només era el propietari d’una carnisseria que hi havia al carrer Borrull, 21, cantó al carrer Botànic, sinó que també era el president de l’associació de carnissers de ramaderia bovina de la ciutat, la «Sociedad de Tablajeros de Vacuno». El seu pare, anomenat també Francisco Ferrando, havia estat igualment carnisser al carrer Borrull. Quan aquest morí, el negoci estigué regentat per la seua vídua.

El Creïllero i el Pardalo compraven els animals a 4 o 5 duros, preparaven la carn, que li venien a Ferrando a 1,5 pessetes el quilo, i aquest la podia servir a la seua clientela a duro el quilo com si fóra de boví. Pel que fa al local on muntar un escorxador clandestí, arribaren a un acord amb Francisco Sanchis, el qual llogà un casalot a José Sancho Miralles, àlies «Pepe Ferro», que hi havia a la carrera de Sant Lluís, número 5, conegut pel veïnat com «Casa el Ferro». Per aquesta casa s’accedia a unes dependències ideals per muntar-hi un escorxador clandestí, que quedaven amagades entre la part posterior de les cases del camí de Trànsits i les vies del ferrocarril (quan es retiraren es formà un carrer que ara està dedicat a Pepita Samper). Tot els anava bé, fins que la perspicàcia i la constància d’un funcionari municipal desmantellà el negoci.

L’estiu del 1931, Antonio Martínez Zamorano era un dels caps del servei de taxes a espècies animals de l’Ajuntament de València. Era un home pèl-roig i eixut. Pocs mesos abans, el novembre del 1930, la corporació municipal havia decidit donar-li una gratificació de 3.000 pessetes per l’efectivitat que havia mostrat imposant multes com a delegat de l’alcaldia per a les taxes a espècies animals. El febrer del 1931 fou promogut a cap del servei. Per raó del seu càrrec, durant la Fira de Juliol d’aquell any, assistí a una correguda de bous, no sabem exactament a quina de les nou que se celebraren, entre el 25 de juliol i el 2 d’agost. Martínez estava tafanejant pel pati de cavalls de la plaça quan escoltà un comentari sospitós. En aquella època, els cavalls dels picadors eren freqüentment ferits o morts pels bous, així que solien ser animals de poques condicions físiques, que els picadors escollien a la mateixa plaça. Precisament la República incorporà un plastró protector. Una persona al pati de cavalls comentà: «Si ens donaren aquest cavall per quinze duros». I una altra respongué: «Se li podria traure profit per a la carn». Un funcionari responsable com Martínez no podia deixar passar aquest indici, així que li ho comentà a l’altre cap del servei, Rafael Benedito Grajales, un home de tendències republicanes que anteriorment havia estat guàrdia municipal i en aquella època era cap de negociat de primera, i els dos organitzaren una investigació sobre negocis fraudulents de carn. Durant mesos, els vigilants de ronda Miguel Bolumar, Nicanor Fraga, Enrique Gramaje i José Pérez, controlaren camions de transport que podien portar animals a escorxadors clandestins, una llarga recerca que finalment donà fruits. Quan obtingueren una pista segura, Antonio Martínez i Rafael Benedito despatxaren amb Vicente Alfaro Moreno, l’alcalde interí durant els primes dies de la II República (i que encara no té carrer a la ciutat) perquè autoritzara l’operació per desmantellar els escorxadors. Després, aconseguiren una ordre judicial per poder accedir a les instal·lacions fraudulentes. Cap a la meitat de febrer del 1932 i després de tres dies de muntar guàrdia, el caporal Luis Mandor i l’agent Vicente Meseguer penetraren finalment a la Casa el Ferro. En una dependència hi havia una corriola, els estris i les ferramentes per esquarterar els animals i alguns barrils amb despulles i peüngles dels equins. En una altra dependència contigua hi havia uns quarters de burro penjats d’uns ganxos. A la porta de l’establiment hi havia clavada una rata morta, un ritual de protecció que no va servir de res. També entraren en l’escorxador Rafael Benedito i Antonio Martínez, així com l’inspector del districte Julio Ortiz. En accedir, Francisco Sanchis patí un atac d’apoplexia; va perdre el coneixement i hagué de ser atés pels guàrdies. Una vegada recuperat, ben prompte «cantà»: el Creïllero i el Pardalo portaven els animals a Casa el Ferro i ells mateixos els sacrificaven i esquarteraven, amb la col·laboració de Salvador Roig Almenar (o Alemany), que era un empleat del carnisser Ferrando. Tots ells foren detinguts, així com Lorenzo Duart (o Duarte) Sánchez, que era el carreter del carnisser del carrer Borrull. També fou detingut un altre carnisser, anomenat Borrás, que tenia un establiment a Burjassot, i que ja tenia antecedents, perquè un any abans havia estat detingut en relació amb un escorxador clandestí descobert a Godella. Un segon escorxador clandestí fou trobat al camí de Barcelona.

Una prova de com anaven de bé els negocis del grup és que, en un dels últims dies del Nadal del 1931, Borrás li havia venut un automòbil a Ferrando (matrícula V-2538), que a la seua vegada havia revenut al Creïllero per 2.500 pessetes, que aquest havia de pagar en part amb l’aportació de carn. Els investigadors constataren que li havia fet un lliurament de 250 quilos de carn, el que suposava reduir en 375 pessetes el deute per l’automòbil.

Els detinguts prestaren declaració davant de les autoritats municipals. L’alcalde els imposà una multa de 250 pessetes i els prohibí tota activitat de carnisseria.

El divendres 26 de febrer, en mig d’una gran commoció popular, la premsa informava que l’autoritat governativa havia posat els detinguts a disposició judicial. Un cronista advertia profèticament: «Insistimos en que la opinión se verá defraudada al conocer el epílogo de este suceso. Y si no, al tiempo».

El cas va recaure en el jutge José Arias Vila, del districte del Mercat, i en el fiscal José Castro Fernández. Fou instruït, però, pel jutge accidental Ramírez Magenti, el qual dictà pressó sense fiança. Els detinguts negaren les seues primeres declaracions inculpatòries i sol·licitaren la llibertat provisional, que no fou concedida. El jutge dictà ordre de processament, que al juliol fou apel·lada, en nom dels detinguts, pels lletrats Manuel Alonso i Atanasio Miquel. Temps després foren alliberats.

Quan es produïren les detencions, la «Sociedad de Tablajeros de Cerda» emeté un comunicat, en el qual defensaven la seua innocència i demanaven rigor a les autoritats. D’altra banda, la Junta de la «Sociedad de Tablajeros de Vacuno» expulsà de la presidència a Ferrando, però mantingué en secret l’acord per no veure minvat el seu prestigi; fins i tot alguns dels seus membres demanaren esperar a conéixer la resolució judicial dels fets per prendre aquella decisió.

Els detinguts foren castigats només amb una sanció governativa, establida en l’article 65é del Reglament de Sanitat, de 500 pessetes (per imposar la qual hagueren de retirar la sanció municipal de 250 pessetes), però no foren imputats de delicte contra la salut pública, perquè no hi hagué coneixement que cap persona haguera patit alguna malaltia a causa de menjar la carn d’ase o de burro que fraudulentament havien comerciat. El pronòstic del periodista s’acomplí fil per randa. Alguna falla del 1932 va fer esment de l’episodi.

Al caliu de l’èxit en la seua tasca inspectora, Rafael Benedito va contraure matrimoni el juliol del 1932 amb Atilia Collado Giménez. En fou testimoni de les noces el seu company de servei, Antonio Martínez. Benedito morí el 1960 i el seu company, el funcionari constant i perspicaç que va descobrir el cas, el juny del 1972.