diumenge, 30 d’abril del 2017

Morote, el gran reporter oblidat

[Tafaneries valencianes, 30/04/2017, html ací, pdf ací, altre pdf ací]


Luis Morote Greus fou un reporter de l’estil de Ryszard Kapuscinski o Margarite Higgins (esmentada als versos d’Andrés Estellés), que començà a exercir de periodista a aquest mateix diari, «El Mercantil Valenciano». També fou un polític d’idees republicanes i gran impacte social, comparable al de Blasco Ibáñez o Félix Azzati. La ciutat de València li dedicà un carrer, on ara és el del Convent de Jerusalem, però durant la dictadura es canvià el nom. Té un monument i un carrer dedicat a Las Palmas de Gran Canaria, però no a la seua ciutat.

Luis Morote va nàixer a València, el 9 de gener de 1864. Estudià dret a la Universitat de València, on es doctorà amb la tesi «La llibertat en els temps antics, en l’Edat Mitjana i en els pobles moderns», que el 1882 fou publicada a València per l’editorial Nueva Alianza. Després oposità a una càtedra a la Universitat d’Oviedo i, en no aconseguir-la, exercí d’advocat a València, professió que compatibilitzà amb la redacció d’articles per a «El Mercantil Valenciano». A València fou amic de Sorolla, Blasco Ibáñez i el pintor Cortina, entre altres.

El 1889 es traslladà a Madrid i ingressà a la redacció d’«El Liberal», on començà a fer reportatges d’un estil culte i compromés. Va escriure sobre l’assassinat del diputat i regidor de Màlaga, Manuel Loring Heredia, a mans de Francisco García Peláez, director del «Diario Mercantil», sobre les inundacions a Consuegra o les accions anarquistes a Barcelona o Jerez (1892). El 1893, marxà a cobrir la guerra a Melilla. Fou testimoni de la defensa de la fortificació de Cabrerizas Altas, on morí el general Margallo i on ell mateix hagué d’agafar el fusell per defensar la posició. Després acompanyà el general Martínez Campos en una ambaixada a Marràqueix.

El 1896 marxà a la Guerra de Cuba per fer la sèrie de reportatges «La insurrección por dentro». S’introduí a la zona controlada pels rebels i fou detés i portat a presència del «generalíssim» Máximo Gómez. Així narrà el diàleg: «–¿Quién es usted? –preguntome. –Un enemigo. Soy periodista español». El general li digué: «Firme usted una declaración reconociendo la independencia de la isla de Cuba o será fusilado» Morote contestà: «Puede fusilarme. No firmo». Fou sotmés a consell de guerra, acusat d’espionatge, però absolt. Ell els explicà el projecte de «self-governament» de l’illa, segons el programa de Canalejas. L’experiència cubana atià en ell la vocació política. Fou elegit diputat a les Corts el 1898, precisament pel districte de Guanajay (Cuba). La pèrdua de les possessions d’ultramar aquell emblemàtic any provocà una onada de pessimisme, de la qual Morote tractà en el seu llibre «La moral de la derrota» (Madrid, 1900). Per a «El Liberal» entrevistà també al papa Lleó XIII i al president dels Estats Units, William McKinley, instigador de la guerra hispano-estatunidenca del 1898, però que va rebre al reporter valencià amb frases bíbliques de caire patriarcal. El 1899, Morote abandonà «El Liberal» i l’abril de 1900 ingressà a l’«Heraldo de Madrid», òrgan vinculat a Canalejas. El 1902 participà en l’obra conjunta «El Instituto del Trabajo», un llibre afavoridor de les reformes socials. El 1904 publicà «El pulso de España», una compilació d’«interviews politicas», i «Los frailes en España». En febrer d’aquell any fou un dels testimonis de Blasco Ibáñez en el duel amb el tinent Alasteuy (vegeu Tafaneria del 6/12/2015). Així mateix, aquell any entrevistà el rei Carles I de Portugal. També aquest país enfrontava en aquella època una crisi política, agreujada per l’administració de les colònies.

El 1905 fou novament elegit diputat pel districte de Madrid. Aquell any marxà a Rússia, on s’entrevistà amb Lev Tolstoi (la seua familiar Cira Morote en publicà un article a aquest diari el 21/3/2010). En el seu llibre «Rebaño de almas. El terror blanco en Rusia» (publicat per F. Sempere de València, cap al 1908) narra el seu viatge en trineu, enmig del dur hivern, fins arribar a la comunitat de Iàsnaia Poliana. Quan es troba amb l’autor de «Guerra i pau», que havia esdevingut una icona del pacifisme i dels moviments socialista i anarquista, Morote s’emociona: «¡Tolstói! Tengo sus manos entre las mías. Sus barbas son largas y plateadas». A Rússia estant, Morote s’entrevistà també amb el poeta Maksim Gorki i amb l’escriptor Dimitri Merejkovski, del qual traduí temps després «La muerte de los dioses». Amb la seua experiència russa també publicà una segona part de «Rebaño de almas», titulada «La Duma» (aquesta i la traducció de Merejkovski foren editades per F. Sempere cap al 1910). El 1907 fou elegit diputat per tercera vegada i marxà a Portugal, per fer campanya contra el «franquisme» (sic): la dictadura de Joao Franco, instaurada un any abans. El 1908, un atemptat acabà amb la vida del rei Carles I, i el seu successor apartà Franco del poder. Temps després, Morote publicà «De la Dictadura a la República: la vida política en Portugal» (editorial Prometeo, València).

A Madrid estant, Morote organitzà els «Círculos valencianos». Els seus articles aparegueren a la premsa més important: «El Mundo» de L’Havana, «La Nación» de Buenos Aires, «L’Humanité» de París, etc. Va fer llibres amb compilacions d’articles, com ara «Teatro y novela», i més traduccions, com «Misterio de dolor», una drama escrit en català per Adrià Gual, i, junt amb Carlos de Batlle, traduí també una obra teatral de Georges Clemenceau (probablement «Le voile du bonheur»). En aquesta època, Clemenceau, d’origen també periodista, era primer ministre de la República Francesa i atorgà la Legió d’Honor a Blasco Ibáñez. Aquest va escriure aleshores «La voluntad de vivir», amb personatges fàcilment identificables. Morote advertí al seu amic Blasco de la possibilitat d’escàndols i finalment els 12.000 exemplars del llibre, publicats per Sempere, foren incinerats enfront de la casa de la Malva-rosa. També Morote fou guardonat amb la Legió d’Honor de la República Francesa.

El 1909, Morote intercedí per Juan Jover, Xato de Cuqueta, un veí de Cullera que havia matat Jacobo López de Rueda, jutge de Sueca. El 1910 fou elegit diputat per quarta i última vegada, aleshores per la circumscripció de Las Palmas. El seu germà José fou diputat en 6 legislatures. Tanmateix, l’únic reconegut amb un carrer a València fou un altre germà, Francisco, que fou director de l’Institut Lluís Vives i, després de la Guerra Civil, participà en la Comissió Depuradora encarregada d’apartar de la docència al professorat de Secundària que havia estat lleial a la República.
Com a diputat de Las Palmas, Morote defensa el port de La Luz i les seues empreses estrangeres, així com la Llei de «Cabildos Insulars». Per a ell, aquestes reformes eren necessàries per tal que les Illes Canàries no encetaren una via cap a la independència com aquella altra de la qual ell havia estat testimoni a Cuba. Fou nomenat Fill Predilecte de Las Palmas, ciutat que, com hem dit, li ret homenatge amb un carrer i un bust.

El divendres 2 de maig de 1913 començà a sentir-se malament. «El viernes tomé una horchata muy helada y desde entonces no me hallo bien», li va dir als metges. Allò que semblava una dolència intestinal sense massa importància produí un empitjorament general fins que morí el diumenge 4 a les 3 de la vesprada. Per casa seua passaren representants del govern, de les Corts i de l’associació de la premsa. Fou soterrat a Madrid. Tenia 49 anys i va deixar dues filles. Luisa i Elena, de la seua convivència amb Emilia, una dona de Sevilla casada amb un metge que la maltractava i al qual Morote havia retat en duel. Damunt la taula quedà un article incomplet: «Las colgaduras constantinas». Elena, la seua filla, va contraure matrimoni temps després amb Mario, el fill major de Blasco Ibáñez.

dijous, 13 d’abril del 2017

Rècord doble

[Opinió, 13/04/2017, html ací, pdf ací]



Espanya ha batut un doble rècord en desigualtat, segons les dades oficials. Però els partits polítics que haurien de fer bandera de la igualtat no semblen mobilitzats per l’assumpte, sinó més bé preocupats per qüestions internes. En el web de l’agència europea d’estadística, Eurostat, podem veure que Espanya, en primer lloc, ha batut el seu propi rècord de desigualtat. Eurostat mesura la desigualtat com la proporció d’ingressos entre la cinquena part de la població més rica i la més pobra. Doncs bé, les últimes dades han elevat aquesta xifra en el cas espanyol al 6,9. I aquesta quantitat és la més alta de tota la sèrie històrica, val a dir, des de l’any 1995, que fou el primer del qual Eurostat donà dades de desigualtat. Altrament dit, en termes estadístics, vivim en la societat més desigualitària de les dues darreres dècades.

Si vosté pensa que aquest rècord en desigualtat espanyola està provocat per la crisi econòmica, doncs s’equivoca. Si prenem com a referència l’any 2006, l’anterior a les fallides i suspensions de pagaments que determinarien la crisi econòmica recent, i comparem les dades d’aquell any amb les últimes, podrem observar que països molt castigats per la crisi, com ara Irlanda, Islàndia o Portugal, han disminuït la desigualtat durant aquests anys, mentre que a altres països, com ara Grècia o Espanya, ha augmentat. I si analitzem les dades dels països europeus en aquest període observarem un segon rècord d’Espanya. No només ha augmentat la desigualtat des de l’any anterior a la crisi al nostre país, sinó que a més és on el creixement de la desigualtat des del principi de la crisi ha estat major.

Així que el nostre país ha registrat dos rècords de desigualtat: la major xifra de la sèrie històrica i el país europeu on, en el període de la crisi, més s’ha incrementat la desigualtat. La Constitució s’obri afirmant en el seu article 1.1 que Espanya és un Estat social i democràtic de Dret, que propugna la igualtat com un dels «valors superiors del seu ordenament jurídic», junt amb la llibertat, la justícia i el pluralisme polític. Doncs, les estadístiques europees mostren que aquest «valor superior» està ara més lluny que fa vint anys i que la gestió que està realitzant-se de la crisi l’ha allunyat encara més. Dos tristos rècords i un valor superior de l’ordenament jurídic erosionat. No és poca cosa.



diumenge, 9 d’abril del 2017

Una dama assetjada i una discussió de trànsit al segle XVI

[Tafaneries valencianes, 09/04/2017, html ací, jpg ací, pdf ací]



En la primavera de 1598, poc temps després de ser nomenat virrei de València, Juan Alonso (o Alfonso) Pimentel de Herrera, comte i duc de Benavent, hagué d’enfrontar-se a una peculiar pugna entre nobles valencians. Cal dir que el seu pare, Antonio Alfonso Pimentel de Herrera, també havia estat virrei a València (1566-1572) i que quan Juan Alonso fou nomenat virrei de Nàpols per Felip III, el 1602, Juan de Ribera, el Patriarca, ocupà el virreinat. Doncs bé, quan Juan Alonso Pimentel ocupà el càrrec de virrei a València, el governador de la ciutat era Jeroni Cavanilles, també d’una nissaga de governants, descendent d’un altre Jeroni Cavanilles, senyor de Benissanó, que havia estat ambaixador a França i al qual l’emperador Carles li encomanà la custòdia de Francesc I, emperador de França, després que aquest fora derrotat a la batalla de Pavia.

El Cavanilles que custodià l’emperador francés apareix com a personatge literari als «Diàlegs» de Vives. L’altre, el que fou governador a València a les darreries del segle XVI, tenia una filla, Catalina Cavanilles, amb títol de baronessa de Bolbaite. Sembla que la dama despertà l’admiració d’un altre noble, Joan Vallterra de Blanes i Ribelles, baró de Torres Torres i de Canet de Berenguer. Aquest havia nascut a València i possiblement fou rebesnét d’un altre Joan Vallterra de Blanes, que serví Ferran II, el Catòlic, en la defensa de Perpinyà. Joan s’enamoriscà de Catalina fins el punt que l’assetjava quan la dama apareixia en públic. Catalina es defensà i li ho digué al seu pare, el governador, el qual demanà discretament la intervenció del nou virrei. Aquest, recentment arribat a València, no volia un conflicte públic entre nobles, així que demanà la intermediació de Tomàs Cerdà de Tallada, un jurista xativí, amic de joventut de Margarita Agulló o Agullona (ja comentada en aquesta secció), que fou senyor del Cerdanet, una possessió amb una alqueria als afores de Mislata on abans estava la Presó Model i ara el Complex Administratiu «9 d’Octubre». Misser Cerdà li digué a Joan que deixara en pau Catalina i, com llegim en una epístola posterior, adreçada a les Corts, li demanà «que no acudiesse a las Iglesias a que ella fuesse à hoyr missa, y que en las salas de damas no la sacasse à dançar». Pero l’advertiment del jurista no fou ben rebut pel noble. Cal parar esment en la seua argumentació perquè té un ressó quixotesc (cal recordar que la primera edició de la novel·la de Cervantes fou del 1605, pràcticament coetània). Afirmà Joan Vallterra que l’advertiment que li havia transmés Cerdà suposava un agravi perquè «él servía a la dicha dona Cathalina con fin de cassar con ella y [como] no havia procedido con termino indeçente le eran permitidas las dichas cosas, y que prohibírselas es señalar desigualdad de personas, y que siendo él de la calidad que es notorio, no hay razón para ello», per la qual cosa reclamava se li deixara en «la libertad de que gozan los cavalleros en aquella ciudad de servir à donzellas quando se haze con honestidad y fin de casarse con ellas». No deixa de sorprendre el sentit peculiar en el qual el noble parlava de «desigualtat» o de «llibertat».



El virrei hagué de fer repetir els advertiments, sempre de paraula, el que incrementà la sensació d’agraviat de l’assetjador, fins el punt que volgué interposar una demanda en l’Audiència, a l’admissió de la qual s’oposaren el virrei i el governador, ja que «no paresció que la calidad del negocio lo permitía». Però a més la iniciativa de Joan, l’assatjador, de reclamar protecció front a l’agravi que, segons ell, patia per no poder assetjar la dama, donà publicitat als fets i a les seues pretensions sobre Catalina. Tal vegada a causa d’això, el governador Cavanilles prengué la mesura de casar ràpidament la seua filla amb un altre noble, la qual cosa, lògicament, extingia la possibilitat de reclamació davant l’Audiència del noble pressumptament agraviat. El virrei li comunicà a Joan Vallterra que «don Hieronymo Cabanillas tenía otros designos de collocar su hija» i, taxativament, que «no funde honra en ello ni por ello sino que se quiere y que no se habla mas en el negocio». Les Corts foren informades que l’assumpte s’havia tancat.

Efectivament, Catalina fou «col·locada» en matrimoni amb Luis Pardo de la Casta. Aquest fou fill de Juan Pardo de la Casta, que no tenia títol nobiliari, però guanyà una certa fortuna amb les seues empreses mercantils a València, sobretot de comerç de fusta. Probablement amb l’acord del fill del comerciant, una part dels guanys foren invertits en finalitzar el Palau d’Alaquàs, que havia estat començat als inicis del segle XVI, sota el senyoriu de Jaume García de Aguilar i Martí de Torres. El 1577, Felip II atorgà a Luis Pardo el títol de I Comte d’Alaquàs, i set anys després es reprengueren les obres del palau-castell.

Luis Pardo tenia un caràcter barallós. En un enfrontament ja havia mort un home. Després del seu matrimoni s’incrementà el seu ànim bregós. En una altra epístola al rei datada l’agost de 1589 (per tant, poc després del matrimoni de Luis Pardo i Catalina Cavanilles), informant-li de les actuacions del virrei de València, llegim aquest fragment que no cal comentar: «[Luis Pardo] vive con mucha inquietud, y libertad, y que ha tenido algunas pendencias sin causa ni razón, y que yendo miçer Joan Crespo, que V. Md. [Vuestra Majestad] ha proveydo para la audiencia de Mallorca, con su muger en un coche por la ciudad de dia, porque el cochero no desvió el coche, tan presto como don Luis Pardo se lo dixo, sin mirar que no lo podia hazer, porque estava rodeado de otros coches, echo mano a la espada, y hirió al cochero y mulas, y advierte el Virrey que segun la soltura con que anda, y el brío que ha cobrado por ser hierno del governador don Hieronymo Cavanillas, y tener deudos y cuñados muy voluntarios, recela que no le maten, si no se provee en ello».

Catalina, que havia de ser prou més jove que el seu home, tingué un fill, Juan Pardo de la Casta, que heretà el marquesat. Quan es dictà l’expulsió de la població morisca (1609), Catalina, ja vídua, donà carta de poblament a setze famílies procedent de La Casta (o Lacasta), la vila aragonesa que amb el temps donaria nom al marquesat de la família (ara és un poble abandonat). Per les successions en el títol, les possessions del marquesat passaren a una família italiana, els marquesos Manfredi, el que determinà un llarg abandonament del Palau. El 2007, però, s’inaugurà la seua rehabilitació. L’any 2016, un descendent, Enrico Manfredi, fou condemnat per falsificar papers per heretar un altre títol, que, segons ell, li emparentava amb el coronel alemany Claus von Stauffenberg (el de l’atemptat a Hitler, que Tom Cruise encarnà en el film «Valquíria»). A tall de curiositat, l’actual marqués de la Casta està emparentat amb l’anterior ministre de Defensa, Pedro Morenés, que també té títol nobiliari.

D’altra banda, poca cosa més sabem de Joan, el noble assetjador i, segons ell, agraviat, que sembla que fou promogut a comte de Vilanova el 1628. Els Vallterra tingueren conflictes entre ells i amb la justícia. El que fou probablement nebot de l’assetjador de Catalina, Josep Vallterra de Blanes i Martí, cavaller de Sant Jaume, participà en bandositats i fou condemnat a mort el 1659. Com a noble, li aplicaren la pena capital tallant-li el coll. Fou decapitat a la plaça de la Mare de Déu. Un germà seu, Felipe Vallterra, morí en un enfrontament amb la justícia el 1662. Del pare dels dos, Vicente, conservem un retrat, pintat el 1661. Tenien el seu palau per la plaça de Sant Llorenç, terres i cases a Torres Torres i Alfara i una alqueria a Mislata.



diumenge, 2 d’abril del 2017

Pascual, un rector impostor a Russafa

[Tafaneries valencianes, 2/4/2017, html ací, jpg ací, pdf ací, altre pdf ací]



Un divendres del mes de gener de 1878, Francisca Lleó, coneguda al poble castellonenc de Tales (La Plana Baixa) com «Neleta la Bartola», donà a llum un xiquet que rebé el nom de Pascual (més exactament, Eugenio Pascual) i els cognoms Ventura Lleó, encara que era conegut com «el bort». Potser el pare del xiquet fou Francisco Ros, un home que a principis dels anys 70 del segle XIX havia esdevingut un dels cacics de la província de Castelló i que fou assassinat una nit de febrer del 1882 d’un tret de trabuc i dues ganivetades. Quan morí el seu suposat pare, Pascual comptava quatre anys. Va créixer al poble, freqüentant els oficis religiosos. Quan tenia uns dotze anys d’edat ingressà al convent dels Carmelites Calçats d’Onda, cenobi que estava a uns tres quilòmetres de casa seua. Amb els carmelites d’antiga observança es formà en matèries religioses i mantingué un comportament beatífic. Dos anys i una setmana després de l’ingrés, tornà a Tales.

Molt poc de temps després, quan Pascual comptava uns quinze anys, la família marxà a Castelló, on el jovenet començà a dedicar-se al comerç de fruites (suposem que taronges) i a assolir una certa fama de sant. Al poc de temps, es traslladà a Vila-real, on instal·là el seu negoci en una mena de capelleta. Hi feia els tractes fins que un enfrontament amb uns borrianencs, també dedicats al comerç de fruites, li féu regressar a Tales. De tornada al seu poble començà a celebrar unes cerimònies religioses a casa de sa mare i a la del seu cunyat, Vicente Ortells, conegut al poble com «el Blanc», a les quals ja assistien una dotzena de fidels, com ara les famílies dels veïns del poble Pascual Pertegás i Teresa Ballester.

Les celebracions començaven a les huit de la nit. En primer lloc, els assistents passaven el rosari. Després, Pascual parlava dels profetes de l’Antic Testament (Elies, Eliseu, Samuel, Amós, Ageu, Zacaries i Malaquies). En tercer lloc, Pascual encetava una meditació, en la qual quedava com mort, després de la qual afirmava que havia tingut somnis premonitoris com Josep, el fill de Jacob, o que havia rebut les claus immaterials de sant Pere. Lògicament, els fidels que assistien a les cerimònies o a les visites que organitzava a la Cova Santa d’Altura compensaven generosament els sermons i els trànsits de Pascual. Així començà a enriquir-se i contractà una serventa, anomenada Carmen Pertegás Miravet. Quan la dona fou afectada per un tumor, Pascual s’entestà en curar-la amb oli de figues i garrofes. Confiat cada vegada més en els seus poders, va predir que, si els seus veïns no es convertien a la seua religió, l’any 1898 cauria una pluja de foc sobre Tales.

Potser pel fracàs de la seua apocalíptica profecia, Pascual decidí posar terra pel mig. Així arribà a València cap als últims anys del segle XIX, i es posà a viure a Russafa, obrint una mena d’ermita al carrer dedicat al metge Carles Cervera (per cert, molt a prop del carrer Clergat). A casa seua, Pascual celebrava eucaristies i cerimònies amb els seus fidels. Probablement, per dissimular el seu passat a Tales, es feia dir Pascual Gómez.
A primeries de 1901, pràcticament coincidint amb el seu vint-i-tresé aniversari, Pascual fou detés i empresonat. Sembla que una dona, anomenada Amparo, havia denunciat el fals rector per haver-li estafat cent pessetes. Paradoxalment, fou la premsa anticlerical la que relativitzava els delictes del fals rector, comparant-los amb les pràctiques del clergat ordinari. Roberto Castrovido, periodista i, temps després, diputat en sis legislatures, va escriure a «La Unión Republicana» a propòsit de la detenció dels fals rector i els vint duros que havia estafat: «Con bien poco se contenta el cuitado Gómez. Por aquí [a Madrid] hay jesuítas que valiéndose de más reprobables tretas arruinan a la condesa de Pastrana, estafan a Federico Rubio, embaucando a su difunta esposa; merman el capital de condesa o marquesa de Bonros y se apoderan del solar magnífico de una señora y edifican sobre él un palacio para los luises en las calles de Cedaceros y Zorrilla». La premsa també informà que Blasco Ibáñez havia participat en algun acte anticlerical. «La Unión Republicana» publicà una carta anònima, probablement d’un sacerdot de La Plana Baixa, amb els detalls biogràfics de l’impostor. Però també els diaris clericals carregaren contra el fals sacerdot. Per exemple, en «La Semana de Igualada» llegim: «Detenido el criminal, el Juzgado comprobó que el Pascual Gómez, que vestía hábito talar, no es sacerdote, sino "un punto filipino", que se fingía tal para engañar y explotar á los incautos que concurrían a una capilla que él tenía en su casa».

Pascual pogué eixir de la presó després de pagar una fiança de mil pessetes, la qual cosa demostra el benefici econòmic que li havia reportat la seua activitat. Però la detenció i que apareguera a la premsa com «el cura clandestino» animà la presentació de nous càrrecs en contra seua i el desvetllament de delictes encara més greus.

Pocs dies després de ser alliberat, una dona denuncià que la seua filla havia estat violada pel fals rector. El forense ho confirmà i, cap al 22 de juny, Pascual fou detés novament per l’inspector Gómez Escudero. Després de prestar declaració i fer un acarament, el jutge decretà el seu ingrés a la presó de Sant Gregori, al carrer de Sant Vicent. Els càrrecs eren d’haver abusat d’un grup de jovenetes, que s’havien reunit en una mena de conventet on se seguia la religió de Pascual. Segons les diverses fonts, entre 12 i 17 jovenetes, que tenien de 12 a 18 anys, havien estat objecte d’abusos. En aquest cas, Pascual ja no pogué alliberar-se amb una fiança.

Davant les jovenetes, el fals rector portava indumentària religiosa, confessava i cantava missa. També seguia amb la seua obsessió pels profetes de l’Antic Testament. Així es presentava com una reencarnació de Joel i les engalipava amb el precepte evangèlic: «creixeu i multipliqueu-vos».
Un any després, l’1 de juliol de 1902, començà el procés contra Pascual en la secció primera de l’Audiència (que es trobava a l’actual Palau de la Generalitat). Defensà a Pascual l’advocat Federico Tormo i sostingué l’acusació pública el tinent fiscal Millán Díaz i l’acusació privada el lletrat Juan Barral Pastor (del qual ja hem parlat ací perquè defensà els suposats assassins de Rafael Garau i el fill de Joaquín Garcia, exregidor enverinat, i assessorà la família de Luisito, que morí després d’una pallisa d’un escolapi). Aquest advocat pegolí, que arribà temps després a alcalde accidental de València, demanà una condemna de vint-i-huit anys de presó.

Tal i com estava previst, el judici durà tres dies. El dijous 3 de juliol, es dictà sentència. Pascual fou condemnat a catorze anys, huit mesos i un dia de presó pels delictes d’estupre i violació, així com a pagar una «dot» de 2.000 pessetes a una de les jovenetes (tal vegada perquè hauria quedat embarassada). Pascual encara tenia pendent una altra causa per fer-se passar per sacerdot i realitzar pràctiques de culte. Quan es conegué la sentència hi hagueren mostres de satisfacció en el nombrós grup de gent, suposem que de Russafa, que s’havia concentrat al pati de l’Audiència (ara de la Generalitat). Amb la sentència i l’entrada en presó, el rastre del fals rector de Tales desapareix.