[Opinió, 29/03/2023 enllaç ací]
Ja no hauríem de parlar de «dret a l’educació», sinó de «dret a l’educació i a l’accés a la formació professional i permanent», que és com es formula a la Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea, preceptiva des del 2007. Ha passat el temps en el qual «educació» era sinònim d’«escola». Per entendre que alguna cosa està canviant, hi ha prou en observar el moviment social silent de persones majors de 55 anys que assisteixen a activitats formatives, amb una demanda que ultrapassa amb escreix l’oferta. Formulat així, aquest dret, però, continua vulnerat. Malgrat la seua proclamació, el 47,4% de la ciutadania valenciana que està al mercat de treball no disposa d’una certificació professional. L’experiència laboral forma però l’Estat continua sense reconéixer-ho per a la major part de la població.
Deixant de banda l’analfabetisme en valencià, el segon problema educatiu en volum de persones afectades és l’abandonament educatiu, el fet de no cursar una educació secundària postobligatòria (cicles formatius o batxillerat), que no s’ha de confondre amb deixar l’escola abans de concloure l’educació obligatòria (una vulneració flagrant del dret a l’educació). Espanya és el país de la UE amb el pitjor resultat el 2020 i el segon pitjor el 2021, després de Romania.
Paradoxalment, la gran quantitat de població activa sense certificació professional i l’alt abandonament educatiu s’acompanya del recurs a la universitat per assolir una certificació professional, el que determina una transferència de diners públics a les classes superiors i la proliferació d’universitats privades (al País Valencià, els seus ingressos en l’última dècada van créixer a raó d’un 11,3% anual!). Si considerem el conjunt de l’ensenyament privat, l’universitari i el no universitari, les dades mostren beneficis milionaris (755 milions d’euros el curs 2019-20, amb una fiscalitat del 0,53%).
Els poders públics han de vetlar perquè els centres privats siguen subsidiaris dels públics. S’ha de garantir, alhora, que la xarxa pública, que suporta la major part de la funció integradora i de compensació de desigualtats pròpia de l’educació, gaudisca dels recursos i del prestigi escaient, enmig d’una societat cada vegada més desigualitària. Espanya és el 4t país en desigualtat dels 27 de la UE, per darrere només de Bulgària, Romania i Letònia. Potser l’educació no és la causa de la producció de les desigualtats, però sí la legitimació de la seua reproducció social. En parlar dels centres públics i privats, també hem de posar l’accent en la necessitat de participació de tots els membres de la comunitat educativa. Un dret, el de la participació, que sembla estar en retrocés per tot arreu.
La integració de la ciutadania més jove en el «contracte social», en general, i la lluita contra l’exclusió i la vulnerabilitat, en particular, són, sens dubte, beneficis «ampliats» de l’educació, més enllà d’aquells altres més restringits relatius al rendiment acadèmic. Hi ha prou a donar una ullada a les dades de l’Informe PISA per veure com els resultats d’aquestes proves presenten correlacions amb la inversió en educació dels països que, en el cas d’Espanya, està lluny del llindar del 5% del PNB en educació. I també es pot apreciar com un millor rendiment acadèmic no és garantia de menor abandonament educatiu, que és el nostre problema, tot i que Eslovàquia o Croàcia amb pitjor rendiment que Espanya registren menor abandonament que Finlàndia. Més que l’obsessió per l’eficiència del rendiment i una visió estreta dels beneficis de l’educació, cal demanar de la política un esforç per enfocar aquells «beneficis ampliats», arrelats en els valors de la igualtat i la justícia. També una preocupació constant pel personal docent o auxiliar, que està aclaparat per normatives i burocràcies i pagat de manera escassa. La mitjana del salari en el sector d’educació és poc menys de la meitat que en el sector bancari o el de les assegurances.
Per últim, no cal oblidar que l’educació és molt més ampla d’allò que es fa als centres d’ensenyament de règim general. L’experiència laboral ha de ser acreditada; les universitats desenvolupen programes de formació de persones majors, com també les entitats locals que poden convertir les poblacions en organismes educadors; a més, porten cura d’institucions culturals o recolzen associacions que, com les del tercer sector, desenvolupen una àmplia tasca formativa, com és el cas de la Fundació Novaterra.
No podem demanar als partits polítics que elaboren programes municipals o autonòmics que resolguen totes les qüestions educatives, però sí que apunten al moll dels problemes i tinguen clar que tota acció política, també en el cas de l’educació i els seus possibles «beneficis ampliats», ha de fonamentar-se, com estableix la Constitució, en els valors d’igualtat i justícia.
