Víctimes de la covid

[Opinió, 28/03/2021 html ací]

És senzill. A casa nostra, per cada 15 punts d’incidència acumulada a 14 dies mor una persona. Si la consellera de Sanitat informa en una roda de premsa que tenim una incidència de, posem per cas, 150 casos, això vol dir que en moriran 10 persones. Aquesta és la conclusió estadística d’un any de pandèmia. La població s’ha acostumat a seguir la incidència acumulada com un indicador del control o el descontrol de la pandèmia, però no percep les regularitats estadístiques que estableix la letalitat del virus, com un metrònom implacable. Recorde: 15 punts, una persona morta.

Es deu a Simon Wiesenthal, parlant de l’Holocaust, la frase que sis milions de morts són un, més un, més un… Les grans xifres ens atordeixen la compasió. En escriure aquestes ratlles s’han comptabilitzat al món dos milions set-centes mil víctimes de la Covid. Dos milions de cors que deixaren de bategar. Dues milions de boques que donaren el seu darrer alé. Per això, potser, la representació de la incidència acumulada resulta tranquil·litzadora. És un indicador que puja o baixa, que aparentment no parla de mort, sinó de persones infectades, i ja se sap que hi poden haver casos lleus, fins i tot d’assimptomàtics. Doncs no. El metrònom de la letalitat no es deté. I sota aquests indicadors amb aparença d’asèpsia estadística hi ha la comptabilitat dels morts, dels cors que deixen de bategar. Recorde: 15 punts, una persona morta a casa nostra, i una més, i una altra…

La xifra canvia segons comunitats autònomes. A la de Madrid és encara pitjor: 9. Cada 9 punts en incidència acumulada a 14 dies, una persona morta. Com un pèndol precís, com un rellotge d’arena que no s’atura. Ahir, l’informe diari del ministeri de Sanitat afirmava que la incidència acumulada a 14 dies a la Comunitat de Madrid era de 225. Hi ha permissivitat amb l’hostaleria fins el punt que arriben hordes turístiques per gaudir de la relaxació i l’alcohol. Alguns fan negoci; altres ploraran els 25 morts que s’afegiran indefectiblement al passatge del barquer Caront. A Catalunya, la xifra és 8. Ahir la incidència acumulada a 14 dies era de 162. Vint persones moriran i tant els farà qui acabe formant coalició de govern a Catalunya.

Els responsables polítics autocomplaents amb la relaxació de les mesures em fan recordar el vers de Salvat-Papasseit: Escopiu a la closca pelada dels cretins!

L'imprevist

 [Opinió, 19/3/2021 html ací]

Vosté ja se sap els arguments per tancar les centrals nuclears. No els repetiré. Li propose reflexionar sobre altres dues coses. En el segon volum dels cinc que composen l’informe tècnic de l’Agència Internacional d’Energia Atòmica sobre l’accident de Fukushima, aquest organisme depenent de Nacions Unides explica que fou provocat per una: «Insufficient consideration of beyond design basis accidents». En realitat les 1.254 pàgines de tecnicismes es podrien resumir en aquestes set paraules en anglés i algunes més en la nostra llengua: «Consideració insuficient d’accidents que estan més enllà de les bases de disseny» de les centrals nuclears. Què passà a Fukushima? Una cosa imprevista que ultrapassà el disseny que s’havia fet dels reactors atòmics. Però els éssers humans estem orgullosos de la nostra facultat de previsió. Hem sobreviscut com a espècie perquè guardàvem el gra als sitges o adobàvem la carn per a l’hivern.

La ciència ha vingut en ajuda de la nostra capacitat previsora. I de sobte, en el punt on la tecnologia i l’enginyeria prometien els majors prodigis, es desencadena la tragèdia per una imprevisió, perquè esdevingué allò que, segons les bases del disseny dels reactors, no podia ocórrer. Com podrem confiar de nou en aquells que erraren de manera tan clamorosa? Perquè l’assumpte de fons és en qui dipositem la nostra confiança. O no. Tal vegada no. La vida no ens permet moltes vegades decidir en qui confiem, sobretot quan la necessitat imposa la seua fèrria llei. Si cal que traslladem una persona greu a les urgències hospitalàries, no deixarem de fer-ho perquè l’ambulància no ens inspire una confiança plena. Si considerem que una cosa és necessària, no preguntarem de què ens hem de fiar. Potser som tan irracionals com aquell acudit de la pel·lícula ‘Annie Hall’. Un individu diu: «Doctor, el meu germà pensa que és una gallina». El metge li respon: «Bé, no és greu; han de mostrar-li que no ho és». I l’individu respon: «Sí, però necessitem els ous».

Doncs bé. Potser vosté tampoc no confie massa en la nostra vella central nuclear, ha llegit arguments que expliquen les deficiències o pot imaginar circumstàncies que ultrapassarien les «bases de disseny» i quines en serien les conseqüències; però potser es tranquil·litze pensant que, com l’individu de l’acudit, necessitem els ous, val a dir, l’electricitat que produeix. Doncs bé. Li plantege dues preguntes. El dilluns 17 de desembre de 2007, a les 18:53 h. d’una freda vesprada, es registrà el màxim històric de demanda elèctrica al nostre país: 45 GW (gigawatts). Sap vosté quina potència elèctrica en tenim instal·lada ara? A quina oferta podríem recórrer per satisfer una demanda així o superior? 50? 60? 80 GW? Les últimes dades són 110 GW. Pràcticament dues vegades i mitja el màxim històric de la demanda. Ho ha encertat?

I ara ve la segona pregunta: D’aquests 110 GW, quants n’aporta la central nuclear de Cofrents? 40? 20? 10 GW? No. N’aporta únicament 1 GW. És el que vosté ha respost? Això vol dir que si es desconnectara ara mateix, el parc elèctric espanyol encara disposaria de 109 GW. I si es fera això amb totes les nuclears, encara tindríem una potència instal·lada de 103 GW (recorde que la màxima demanda històrica ha sigut de 45 GW). Per tant, ningú pot adduir una suposada necessitat elèctrica per barrar el pas a l’argument de la confiança. Perquè allò imprevist, passa. I en tenim experiència de sobra. Veritat?

Contra la barbàrie

Article coredactat per Benno Herzog

Postada, 06/03/2021, html ací, pdf ací

El dia 5 març de 1871, és a dir ara en fa exactament 150 anys, va nàixer la «Rosa Roja»: Rosa Luxemburg. Aquell segle XIX que va començar amb la Revolució Francesa i l’esperança que, per fi, l’ésser humà «fora amo del seu pensament i construïra la realitat de conformitat amb ell» tal com va descriure Hegel aquesta época. Cal entendre a la vida i obra de Luxemburg en aquest context com una biografia plena d’esperança revolucionària.

1871 també és l’any en que es produeix la unificació alemanya que no sorgí gràcies a una burgesia revolucionària, sinó a causa d’una victòria militar contra França. A partir d’ací són els valors militars, i no els valors burgesos, els que serveixen de referent cultural per als alemanys. Després de mudar-se a Berlin, Rosa Luxemburg es va adscriure a l’ala esquerra del Partit Socialdemòcrata, desplegant un impressionant treball com a activista i intel·lectual.

En els seues textos podem percebre la grandesa intel·lectual, la bellesa poètica i la passió revolucionària d’aquesta gran pensadora de l’emancipació humana. Deia Clara Zetkin, la seua companya de lluites: «La xicoteta i fràgil Rosa era l’encarnació d’una energia sense precedents. Ella va exigir a cada moment el màxim de si mateixa, i ho va mobilitzar. Si corria perill de col·lapsar per excés de treball, es ‘recuperava’ amb un esforç encara major. Les seues ales van créixer en el treball i la lluita».

Luxemburg contribueix per exemple a la teoria de l’imperialisme, mostrant com el capital, que viu en la contradicció d’haver d’acumular més valor del que pot distribuir a la classe obrera, pot retardar la seua solsida mitjançant l’expansió de l’economia capitalista. La seua contribució al debat sobre «reforma o revolució» té una gran actualitat. Algú podria entendre que qüestiona, fins i tot, el paper actual d’Unides Podem. Luxemburg insisteix en què el capitalisme és una unitat econòmico-social i no només la part político-distributiva d’aquesta unitat. Es dirigeix en contra aquest «tipus de crítica que, sabent enjudiciar i condemnar els temps actuals, no sap comprendre’ls» (Marx).

En Luxemburg destaca la relació hostil enfront de l’Estat i les seues institucions. No té esperança en un parlamentarisme en el qual la socialdemocràcia ja va trair més d’una vegada els seus propis valors i la voluntat de la classe obrera. Ella sap que la classe capitalista tem el socialisme més que la derrota en la Primera Guerra Mundial; sap que la burgesia no està disposada a entregar el poder i la riquesa per mitjà d’una votació parlamentària. I ha viscut l’experiència que la burgesia (i l’SPD amb ella) no dubtà a utilitzar el terror contra les reivindicacions obreres. Només així, en aquesta situació de violència general i de la consciència que la barbàrie, és possible entendre la radicalitat de Luxemburg. Això si, l’odi de Luxemburg, mai es dirigeix contra les persones. Sap que no es tracta de demanar la dimissió de tal o tal altre polític. La seua hostilitat innegociable sempre apunta al sistema econòmico-polític.

En 1919 Rosa Luxemburg va ser brutalment assassinada pels «Cossos Lliures», la milícia nacionalista que va actuar, tolerada pel govern de la socialdemocràcia per a acabar amb la inestabilitat política. Encara hui dia, més de cent anys després, es produeixen cada any en l’aniversari de la seua mort, grans manifestacions a Berlín commemorant a Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht, qui fou assassinat en la mateixa nit. És, any rere any, una de les manifestacions més multitudinàries pel socialisme i per convertir per fi en realitat el lema de la Revolució Francesa «liberté, egalité, fraternité».