Un casament «viral» en 1896

Tafaneries valencianes [publicat el 17/06/2018, web ací]

El dissabte 25 d’abril del 1896, dia de Sant Marc, contragueren matrimoni Mariana Verdeguer i Francisco Bou, llaurador, a l’església de Patraix. La boda se celebrà de nit. De fet, l’acta està datada a les 4 hores de la matinada i el sol isqué aquell diaa les 5 i 9 minuts. Per tant, els nuvis organitzaren una cerimònia nocturna i, suposadament, discreta. No sabem la raó d’aquesta decisió. En alguns casos, una boda es feia de matinada quan la dona estava embarassada o era vídua. Tal vegada passà una cosa així, perquè Francisco comptava 27 anys i Mariana estava a punt de cumplir-ne 30, una edat elevada per contraure matrimoni a l’època. Però malgrat la nocturnitat de la cerimònia, la boda de Mariana i Francisco tingué una repercussió inesperada i es convertí en allò que ara anomenem un esdeveniment «viral».

La núvia era filla de Vicente Verdeguer Boix, jornaler, i Mariana Estellés Salsedo, que ja el 1870 estaven empadronats al carrer La Closa, 3, junt amb quatre fills: Vicenta, Antonia, Vicente i Mariana, que era la menor. El carrer, que prenia el seu nom d’una antiga alqueria de l’horta de Patraix, s’anomenà després de la Glòria i, a partir del 1959, de Pinet, encara que la seua configuració actual és ben distinta de la que tenia a la fi del segle XIX. El nuvi també vivia a Patraix. Havia nascut a Massanassa, i era fill de Manuel Bou i Francisca Mirasol. Tenia una germana, Vicenta, un any major, de la qual tornarem a parlar.

La cerimònia fou oficiada pel vicari Vicente Torres Monrós i actuaren de testimonis el jove de 18 anys Salvador Pascual Delás, veí de carrer de la família de la núvia, i Vicente Benlloch Rosell, de 35 anys, que també seria amic dels contraents. La inscripció en el registre del casament corresponia al jutjat municipal del districte de Sant Vicent i el jutge, José Roig, envià el seu auxiliar, Francisco Barber Pérez, a donar constància de la cerimònia, com ordenava l’article 77é del Codi Civil. L’auxiliar del jutjat, que tindria poc menys de 40 anys, es presentà la matinada de la boda de Patraix de manera, diguem-ne, inadequada. El dia 26, «Las Provincias», sense donar noms, va publicar una nota breu:

«Patraix – Al ir á casarse dos novios, se presentó el representante que había enviado el juez municipal, que era un escribiente de éste y malhumorado por haber pasado la noche en alegre juerga, comenzó, en cuanto entró en el templo, á repartir mandobles y cachetes á novios, padrinos é invitados. Una pareja de municipales le condujo a Valencia.»

L’endemà, la premsa de Madrid se’n va fer ressó d’aquesta notícia. Però el periodista de «La Iberia» decidí que era millor atribuir els fets violents a un suposat exnuvi i afegir, de la seua collita literària, una descripció de la reacció atemorida del vicari. Paga la pena transcriure tota la peça:

«En Patraix (Valencia) al ir a casárse dos novios se presentó en la iglesia un exnovio de la muchacha, emprendiéndola á palos y mandobles con novios, padrinos é invitados. El cura huyó despavorido encerrándose en la sacristía. Lo mismo hicieron los novios y el acompañamiento. La guardia civil detuvo por fin al exnovio y lo condujo a Valencia. Se dice que como el cura no apareciera, algunos vecinos lo buscaron por todas partes encontrándole ya de noche en la sacristía, donde se había refugiado. Los vecinos le intimaron á que franqueara la entrada, pero él preguntó antes: ¿Se ha marchado ya ese diablo? El pobre viejo, que es religioso hasta la exageración, dice á los fieles desde el púlpito, que se pasó el día encerrado en la sacristía, conjurándose y exorcisándose á si mismo por creer que aquella terrible aparición se había introducido en su cuerpo».

El dia 30 d’abril, «El Eco de Navarra», informava dels fets protagonitzats per l’auxiliar del jutjat, que qualificava de «suceso tragicómico», encara que també afegia alguna pinzellada pròpia: «Lo cierto es que al llegar á la iglesia, y sin previo aviso, empezó á pescozones con los novios, padrinos y demás invitados que pretendían interponérsele».

El mateix dia, a Barcelona, el setmanari «La Tomasa» tornava a parlar de la boda de Patraix i en composava, fins i tot, un petit poema. Aquest és el text complet (es respecta l’ortografia, posant cometes en les cursives):

«En un casament celebrat fa poch en lo poble de Patraix, inmediat á Valencia, lo representant del Jutjat que devía pendre acta del “sacrifici”, va compareixe borratxo com una sopa y va comensar á pinyas ab ‘ls nuvis y l’acompanyament. Las futuras “victimas”, ‘ls testimonis y fins lo capellá, seguit del escolanet, al sentirse aquell safech de natas van cridar: “¡Sálvese quien pueda!” y camas ajudeume... Lo representant de la lley, duenyo del camp, va ajassarse á dormir la mona, y en cambi la pobra núvia diu qu’ exclamava al trobarse “compuesta y sin novio”: M’han cambiat lo “sagrament” /y aixó es obrar de traydó. / Jo anava pe’l “matrimoni” / y m’han dat... “¡confirmació!”».

L’1 de maig, el periòdic «El Cantábrico» també feia la seua particular adaptació de la notícia de la boda de Patraix, atribuint novament els fets a un exnuvi i amb esments a la violència de gènere:

«El cura huyó despavorido, encerrándose en la sacristía, y lo mismo hicieron los novios y los que les acompañaban. ¡Caracoles con el ex-novio! Este sí que puede decir que ha roto los moldes de los procedimientos en casos semejantes. Ha preferido, en lugar de suicidarse ó suicidar á la novia, como hacen otros, amenizar la lectura de la Epístola de San Pablo con una paliza general. Se conoce que el hombre lo había pensado bien para impedir la boda. Tendría intención de decir después de la paliza: –Ya no se puede celebrar ese matrimonio, porque ni los novios, ni los padrinos, ni los acompañantes son cristianos. –¿Cómo que no son cristianos? –No, señor. ¡Les acabo de romper el bautismo!». I exactament el mateix text aparegué també en «La región extremeña», un diari republicà, en la seua edició del 9 de maig.

Molt probablement, Mariana i Francisco no foren conscients que allò que havia passat en el seu casament, que volien celebrar discretament, s’havia tornat «viral» i havia ocupat planes de diaris de Santander, Pamplona o Badajoz, a més de Barcelona, Madrid i, lògicament, València. I probablement n’hi haurà més versions que no hem localitzat.

De l’auxiliar judicial, Francisco Barber, sabem alguna cosa més. El 1917 fou multat i el 1918 fou detés per escàndol. Uns anys abans havia protagonitzat una altra notícia breu. A «El Pueblo» de l’1 de setembre del 1911, sota el títol «Un admirador de Baco...» llegim: «Y llegó a tal extremo el culto que al dios de las vendimias y del vino, rindiera Francisco Barber Pérez, varón entrado en años, pues frisaba en los 55, que vaso tras vaso, consumió tal cantidad de morapio, que el buen hombre, perdidas las fuerzas y sin brújula para orientarse, vagó largo rato por la ciudad hasta que un guardia municipal, compasivo, lo condujo al dispensario de la Glorieta, donde le curaron algunos chinchones, pasando desde allí al Asilo».

Mariana, la núvia, morí poc de temps després de la boda. Quan Francisco quedà vidu anà a viure a casa de la seua germana, que ocupava amb el seu home, Vicente Peris Puig, i tres filles, Francisca, Vicenta i Rosa, un habitatge al carrer Comte de Bunyol (que en l’època era un tram del carrer Cavallers, entre la plaça de Sant Jaume i l’església de Sant Nicolau). No consta que Mariana i Francisco tingueren fills.

«València» a Broadway

[Tafaneries valencianes, 10/06/2018. Enllaç web ací]

«València» (o «València, terra de flors») era el número final de la sarsuela costumista en dos actes «La bien amada», que composà el mestre José Padilla, amb lletra de J. Andrés de la Prada. L'obra fou estrenada a Barcelona el 15 d'octubre del 1924, en la sessió de nit del teatre Tivoli, i no tingué èxit. Els diaris valencians del dia 17 repetiren la crònica remesa des de la capital catalana que jutjava la sarsuela així: «Fué oída con agrado. El libro peca de lánguido». Ara bé, la peça final començà a interpretar-se aïlladament i prompte esdevingué un gran èxit, que travessà les fronteres. Pocs mesos després de l'estrena de la sarsuela, Mercedes Serós cantà «València» a la sala Olympia de París. S'hi va fer també una versió francesa de Lucien Boyer i Jacques Charles, que enregistrà l'estrella del Moulin Rouge Jeanne Florentine Bourgeois, coneguda artísticament com la «Mistinguett».

El 1926 la cèlebre marxa de Padilla fou interpretada a Nova York, al cor de l'espectacle mundial: l'avinguda Broadway. El dijous 18 de maig d'aquell any s'estrenà la revista «The Great Temptations» (Les grans temptacions) al Winter Garden Theatre. L'espectacle es composava de dos actes, el primer dels quals tenia una dotzena de números musicals i el segon cinc. L'últim número del primer acte era una adaptació de la marxa «València». La revista es representà diàriament (potser amb un programa doble un dia a la setmana) fins el dissabte 6 de novembre. En total, n'hi hagueren 223 representacions. Tal vegada per la influència de «València», el 1927 es muntà l'espectacle «A Night in Spain» (Una nit a Espanya) al mateix teatre.

«The Great Temptations» fou produït pels germans Lee i J. J. Schubert (aquest en va fer la supervisió de la posada en escena). En realitat, s'anomenaven Levi i Jacob J. Schubart, i havien nascut a Neustadt (Polònia) el 1871 i el 1880, respectivament, però adoptaren aquells noms en emigrar a Amèrica. El 1900, els Schubert, junt amb un altre germà anomenat Sam (que morí el 1905 en un accident ferroviari), començaren a comprar teatres i produir espectacles musicals als Estats Units. En l'època que «València» arribà a Broadway controlaven més de mil sales per tot el país. Als espectacles dels germans Schubert assoliren fama, entre altres, Fred Astaire, Sarah Bernhardt, Cary Grant oJeanette MacDonald. El 1910, els Schubert llogaren per 40 anys l'edifici de l'American Horse Exchange, ubicat al número 1634 de l'avinguda Broadway, entre els carrers 50é i 51é Oest, a W. K. Vanderbildt, un ric empresari i criador de cavalls. L'adaptaren per als espectacles i l'any següent començaren les actuacions en allò que era, en aquella època, la sala d'espectales més gran de Broadway. El 1922 fou renovada per l'arquitecte especialitzat en teatres Herbert J. Krapp, que li afegí un luxós ornament interior i amplia la seua capacitat perquè hi pogueren assistir més de 1.500 espectadors.

La interpretació de «València» a Nova York fou diferent d'allò que estem acostumats a escoltar.Clifford Grey, que fou l'autor de més de trenta llibrets d'espectacles a Broadway i també del de «The Great Temptations», va fer una adaptació de la lletra de la marxa, distinta també de la versió francesa. La seua lletra traduïda diu: «València! / En els meus somnis sempre sembla que t'escolte cridar-me suaument / València! / On els tarongers perfumen sempre la brisa junt a la mar / València! / Als meus braços tinguí els teus encants sota una cúpula de flors / M'estimares / A València fa temps que trobàrem el nostre paradís d'amor / En un màgic somni de la memòria, et veig de nou / A aquella vella ciutat llunyana, sota el cel d'Espanya / Aquella ciutat de tendres idil·lis / Tan tímides i ràpides foren les teues mirades com el sol que balla entre els tarongers / València!».

No sabem quins cantants interpretaren «València» a Broadway. En els números de l'espectacle participaven més de cent persones, la immensa majoria dones. Però hi ha dos fets que ens proporcionen pistes de com seria la interpretació a Nova York. En primer lloc, en la lletra anglesa havien desaparegut les referències a la bellesa de les dones valencianes o altres marques de gènere, el que permetia que fóra interpretada tant per homes com per dones. En segon lloc, s'anunciava que la partitura havia estat adaptada per a ukelele, una guitarreta de quatre cordes d'origen hawaià, per May Singhi Breen. Aquesta dona, coneguda com «la deesa» o la «gran dama de l'ukelele», adaptà obres, en composà de noves i escrigué manuals, afavorint que aquesta guitarreta es difonguera i, fins i tot, fóra considerada un instrument femení. En l'època que adaptà «València», May Singhi Breen tenia un show radiofònic amb Peter DeRose (amb el qual va contraure matrimoni el 1929), titulat «Amors en l'aire». Abans de l'inici d'aquest programa, que s'emeté des del 1923 fins al 1939, encapçalà un grup femení anomenat «The Syncopators». Precisament aquest mateix nom artístic és el que té l'orquestra femenina de la pel·lícula «Some like it hot» (1959), de Billy Wilder, projectada ací com «Con faldas y a lo loco» o «Ningú no és perfecte».

Recordem l'argument: dos músics, Joe i Jerry ( Tony Curtis i Jack Lemmon, respectivament), que han estat testimonis involuntaris de la massacre de Sant Valentí a Chicago (1929), fugen dels gànsters, integrant-se travestits en una orquestra femenina, que té com a cantant i interpret d'ukelele a Sugar (Marilyn Monroe). Al guió original són freqüents els jocs de paraula, difícilment traduïbles, per explotar la potència eròtica de la Monroe. Precisament en un d'ells apareix el títol de la pel·lícula relacionat amb el nom de l'orquestra femenina. Joe es fa passar també per un ric hereu, anomenat Junior, amant de la música clàssica, que conversa amb Sugar a una platja de Florida: «Junior: Syncopators. Vol dir que toqueu música molt ràpida... jazz? / Sugar: Sí. Realment calenta. / Junior: Supose que a alguns els agrada això calent (some like it hot)...»

En una seqüència anterior l'orquestra femenina Syncopators viatga en tren des de Chicago a Miami, per actuar en un hotel vora mar, i assaja una cançó en un vagó que les «xiques sincopades» han ocupat completament. Aleshores les dones, algunes en roba de nit, interpreten «Runnin' Wild», que canta Marilyn Monroe tocant l'ukelele, mentre rep les mirades de desig de Curtis i Lemmon, disfressats com Joséphine i Daphné. La cançó, que també s'escolta durant els títols de crèdit inicials de la pel·lícula, havia estat enregistrada per primera vegada el 1922, i fou interpretada per la mateixa Marilyn Monroe en la pel·lícula de Wilder. La versió original dels anys vint es pot escoltar al film «Zelig» (1983) de Woody Allen.

Així doncs, la interpretació de «València», a la fi del primer acte de «The Great Temptations» a Nova York, se semblaria probablement a la seqüència del vagó de «Ningú no és perfecte»: jovenetes amb poca roba i vocalistes amb ukelele. Potser la marxa portaria a Broadway un ritme menys frenètic que el que trobem a la interpretació de «Runnin' Wild» a la pel·lícula de Wilder, rodada tres dècades després.

També hi hagué una segona traducció anglesa de l'obra de Padilla, la que va fer Eric Valentineprobablement a partir de la versió francesa de Boyer i Charles. Clifford Grey, l'autor de la versió de «València» que s'interpretà a Broadway, tingué una mort tràgica. El 24 de setembre de 1941, quan participava en un concert a l'aire lliure a la localitat d'Ipswich, la capital del comtat de Suffolk, al sud-oest d'Anglaterra, la ciutat fou bombardejada per la Luftwaffe alemanya. Les ferides que patí i l'asma que sofria, li desencadenaren un atac al cor fulminant dos dies després. Tenia 57 anys.

Al Winter Garden Theatre s'estrenaren altres obres cèlebres, que després foren portades a la gran pantalla, com ara «West Side Story» (estrenada el 1957 i rodada com a pel·lícula el 1961) o «Funny Girl» (representada el 1964 i filmada el 1968 amb la mateixa Barbra Streisand que l'havia protagonitzada al teatre). A hores d'ara el Winter Garden encara és un teatre en actiu al cor de Broadway, gestionat pels hereus dels Schubert.