Amnistia als diputats empresonats!

[Tafaneries valencianes, 30/12/2019, html ací, pdf ací, jpg  ací]
[Aquest article es tornà a editar el 24/2/2020, html ací, pdf ací, jpg ací]

Daniel Anguiano Mangado (1882-1963) fou fill d'un empleat ferroviari, que, entre altres destinacions, treballà un temps a l'estació de Catarroja, cap a principis del segle XX. A l'Horta de València, el jove Daniel simpatitzà amb les idees republicanes i progressistes de Blasco Ibáñez. Temps enrere, Anguiano havia fet estudis de pèrit mercantil a Santander i, a València estant, ingressà en la Companyia de Ferrocarils del Nord. Fou destinat a Madrid, on entrà en contacte amb el socialisme. El 1907 s'afilià a la UGT i dos anys després fou un dels fundadors de la seua Unió Ferroviària. En 1908 també ingressà en el PSOE. Tant en el partit com en el sindicat, exercí altes responsabilitats. A causa de la seua participació com a dirigent del Comité de Vaga que organitzà les mobilitzacions d'estiu de 1917 (que començaren a València, amb la voluntat de proclamar la República, vegeu Levante-EMV 10/4/2016), Anguiano fou detingut, jutjat per un Consell de Guerra a Madrid i condemnat, el 29 de setembre de 1917, per un delicte de rebel·lió, «a la pena de reclusión perpetua, con la accesoria de inhabilitación perpetua», junt amb els socialistes Julián Besteiro, Francisco Largo Caballero i Andrés Saborit. Foren reclosos en el penal de Cartagena, «cementerio de hombres vivos», que va dir Federico García Lorca. En aquella època, Anguiano era vicesecretari del PSOE.

En les eleccions del 24 de febrer de 1918, els «quatre de Cartagena» encapçalaren llistes electorals, i tots ells foren elegits per diferents circumscripcions: Besteiro per Madrid, Largo per Barcelona, Saborit per Oviedo i Anguiano per València, ciutat amb la qual, com hem esmentat, tenia uns certs vincles. Junt amb Pablo Iglesias Posse, elegit per Madrid, i Indalecio Prieto, elegit per Bilbao, eren els socialistes en el Congrés de Diputats. Anguiano no només estava en la candidatura Aliança d'Esquerres, sinó que també havia sigut presentat simbòlicament per Haro (Logronyo), on havia nascut, Cartagena, on estava empresonat, i pels obrers de Vilamarxant. El triomf a València fou aclaparador: Anguiano obtingué 15.454 vots; Felix Azzati, també de l'Aliança d'Esquerres, però de la Unió Republicana, en tragué 14.640, i el carlista Luís García Guijarro, que també fou elegit diputat, 9.521. A continuació, sense aconseguir l'acta, Rodrigo Soriano, del Partit Republicà Radical, el qual patí un atemptat durant la campanya (vegeu Levante-EMV, 10/11/2019). José García-Berlanga, pare del conegut director de cinema valencià, també fou elegit diputat per la circumscripció de Requena. Dels nou districtes, Anguiano guanyà en sis: Centre, Hospital, Misericòrdia, Museu, Vega, Port i als pobles de la contornada (Alboraia, Burjassot, Tavernes Blanques). El triomf fou celebrat per una gentada a la Casa de la Democràcia, seu dels republicans, mentre sonaven La Marsellesa i l'Himne de Riego.

Només fer-se públics els resultats, Azzati, director del diari El Pueblo, envià un telegrama a Anguiano, en la presó de Cartagena: «La Democracia valenciana se honra en comunicarle este triunfo, página la más esplendorosa de cuantas lleva escritas. El penal se removería en sus cimientos si hasta él llegasen las explosiones de júbilo de esta ciudad, en donde nuestros ideales tienen como refugio una ciudadela que jamás se rendirá al adversario». En el telegrama, que concloïa amb un «salude a los compañeros», en referència als altres socialistes empresonats, li anunciava el seu projecte de portar-li l'acta fins al penal i materialitzar així el seu alliberament: «Mensaje de liberad escrito con la razón y con el sentimiento de un pueblo que con estas cualidades ha forjado el alma de la victoria». Anguiano contestà amb un to no menys entusiàstic: «Esperaba el triunfo de la democracia de Valencia [...] Lo esperaba porque conozco esa democracia de la que formé parte cuando estaba con ella en espíritu residiendo en Valencia».

Segons el projecte d'Azzati, que fou publicat en la portada d' El Pueblo del dia 27 de febrer d'aquell any, es tractava d'organitzar una comitiva que portara l'acta a Anguiano. Aprofitant la majoria republicana en l'Ajuntament, se n'hauria d'afegir la Banda Municipal de València: «Con nosotros vendrán los estandartes y banderas de las entidades adheridas. Y esta misma manifestación, á cuyo frente figurarán los diputados á Cortes, los diputados provinciales y los concejales de las Izquierdas, llegará al Penal de Cartagena, donde, á los acordes de La Marsellesa, del inmortal himno libertador, se le entregará el acta á Daniel Anguiano, diputado electo pro la circunscripción». Després, s'organitzaria un míting en el Teatre Calderón de Cartagena, on parlarien Anguiano i Azzati. El director d' El Pueblo volia aconseguir la col·laboració de l'empresa de ferrocarrils, que organitzaria un comboi especial.

L'acte projectat pels republicans per alliberar els socialistes de Cartagena a ritme de La Marsellesa no es pogué realitzar immediatament. Hi havia qui defensava que la sentència condemnatòria inhabilitava els socialistes de Cartagena en els seus drets polítics i per tant no podien ni atorgar poders, ni haver sigut proclamats candidats, ni, lògicament, haver sigut elegits. La qüestió passà a la comissió d'Actes del Congrés, que elaborà un dictamen que passà a la ple del Congrés. La premsa exigia: «No hi ha parlament en el món civilitzat que no vote immediatament l'amnistia».

Mentre l'alliberament dels empresonats s'endarreria per aquest motius, el projecte d'Azzati trobava més entrebancs. La Companyia del Nord no accedí a posar un tren especial a preus rebaixats, entre València i Cartagena, adduint les circumstàncies que passava l'empresa. Cal recordar que el 1918 fou un any de gran escassetat, derivada entre altres coses per la Gran Guerra que estava lliurant-se a Europa, i que Blasco Ibáñez havia arreplegat en la seua novel·la «Els quatre genets de l'apocalipsi». I això malgrat els vincles entre Anguiano i els obrers del ferrocarril. De fet, un any després publicà el llibre «A los ferroviarios», l'únic que ens consta. A més, després de les eleccions de febrer de 1918 es va viure un cert distanciament entre Azzati i l'alcalde, Faustino Valentín, també republicà, que s'agreujà als mesos següents degut al projecte del primer regidor de fer ensenyament en valencià en les escoles municipals.

Finalment, els quatre socialistes foren amnistiats i reberen les seues actes de diputats de mans del director accidental del Penal de Cartagena, Gervasio Álvarez. No hi assistí la Banda Municipal de València, ni sonà La Marsellesa. Abandonaren la presó amb amics i familiars. Anguiano ho va fer agafant de la mà a la seua filleta. Marxaren a Madrid, on foren rebuts per una multitud en l'estació d'Atocha. Anguiano prometé el seu càrrec al palau de la carrera de Sant Jeroni el dijous, 16 de maig, quasi tres mesos després d'haver sigut elegit diputat i quan a València començà a escampar-se una terrible passada de grip. En el mateix acte, prometeren Besteiro, Largo Caballero i Saborit. Després de la Guerra Civil, Anguiano hagué d'exiliar-se a França, Santo Domigo, Cuba i Mèxic, on s'instal·là amb la seua dona, María de la Paz, i la seua germana, Felisa. També visità Hongria. Morí a Mèxic en agost de 1963.

Maria Carbonell, mestra de les mestres

[Tafaneries valencianes, 15/12/2019 html ací, jpg ací, pdf ací]

Ara que les reivindicacions de les dones constitueixen un moviment global i imparable, està bé recordar aquelles pioneres que, oposant-se als entrebancs de la seua època, obriren camins nous. Una d'aquestes pioneres valencianes, que bé podríem qualificar de mestra de les mestres, fou Maria Carbonell Sánchez.

Va nàixer a València en abril de 1852, en una casa que encara està al cantó dels carrers Palau i dels Venerables. Fou filla de María Sánchez, que dirigí una escola de xiquetes al carrer Glòria (ara, del Pouet de Sant Vicent). De xiqueta, era una lectora infatigable. L'any 1867 s'inaugurà l'escola Normal femenina, ubicada en la segona planta de la Casa de l'Ensenyament, al carrer Arquebisbe Mayoral, que estava dedicada a formar dones mestres. María Carbonell s'hi va inscriure i obtingué el títol elemental (1870) i superior de mestra (1871). Cal recordar que en aquella època les dones no podien accedir a l'educació superior. Maria Carbonell s'incorporà ben prompte a la docència i treballà de manera interina en escoles de la ciutat, com ara les de Russafa i la del carrer Barques. Segons les recerques de Carmen Agulló, en 1877 guanyà per oposició la plaça de Xest (on té un carrer dedicat) i en 1883 oposità novament i obtingué destinació a les escoles del carrer Corona.

En aquella època va escriure llibres d'educació, com ara: «Pedagogía maternal», una obra que recorda l'ideari de María Montessori, continuada, en cert sentit, per «Los pequeños defectos: ligeros estudios sobre la educación en la juventud» (València, F. Doménech i Matías Real, 1888; que fou declarat llibre de text cinc anys després); també edità unes exhaustives «Lecciones de Geografía» (València, Manuel Alufre, 1892) i la novel·la «Coqueterías. Sencillo episodio de la vida íntima relatado a los lectores de El Correo de Valencia» (València, Imprenta de Ripolles, 1897). En 1892 començà a publicar articles en la revista pedagògica «La Escuela Moderna», en el primer dels quals reclamà «una escola educativa» (una reivindicació plenament actual). També escrigué per a la premsa en general. Així, per exemple, publicà la «Xàquera Vella» (1894), un article sobre la dansa popular valenciana que aparegué en «El Correo de Valencia» i que, pel seu interés, reproduí també «La Vanguardia» de Barcelona.

María Carbonell completà estudis de professora normalista a Madrid i l'any 1900 obtingué plaça en la Normal de Granada. L'any següent, per permuta amb una altra pedagoga important, Aurora Larrea, ocupà plaça a València. En arribar, era la professora numerària de Lletres i la seua germana, Josefa, la de Ciències. Ella continuà amb la redacció d'articles i la impartició de conferències; en publica una antologia: «Discursos y conferencias» (València, F. Vives Mora, 1904). També aparegué publicada la conferència «Las mujeres del Quijote», un discurs pronunciat en la «Institución para la Enseñanza de la Mujer» en 1905, amb motiu del tercer centenari de l'obra de Cervantes (n'hi ha una reedició recent d'aquesta conferència i d'altres escrits, realitzada per la Institució Alfons el Magnànim). Ella es mantingué vinculada amb l'entitat, que havia sigut fundada per la Institució Lliure d'Ensenyament a València, a la qual llegaria la seua important biblioteca anys després. Com s'ha esmentat, Maria Carbonell practicà la literatura, també amb incursions poètiques, i es mostrà preocupada per la nostra llengua, que utilitzà en les seues classes de magisteri. L'any 1909 ocupà accidentalment la direcció de la Normal de València, per la qual cosa presidí el Congrés de Pedagogia, un dels dèsset que se celebraren en l'Exposició Regional i l'Exposició Nacional de l'any següent. En un article publicat en «La Escuela Moderna» el mateix 1909, María Carbonell defensava que el mitjà de cultura «más á propósito para conocer el pasado y el presente [es] observar é investigar, disciplinar la mente y aprender en la realidad viva de las cosas las particularidades más interesanes y pintorescas de la Historia y la Geografía, la Industria y el Arte, la Naturaleza y los hechos humanos. Leer en el gran libro del mundo y de las cosas es la gran lectura, y aprender observando y mirando, la gran enseñanza». En coherència amb això, feia visites a fàbriques de la ciutat o a escoles amb les seues estudiants de Magisteri, i ella mateixa viatjà per Bèlgica, França, Itàlia, Portugal i Suïssa. La seua popularitat anava en augment.

Filla predilecta de València

En 1915, l'Ajuntament de València la nomenà «filla predilecta» de la ciutat, com acredita la làpida que es posà en l'edifici que ocupava la Normal i que ara forma part de l'Ajuntamet. Al desembre s'hi publicaren 200 exemplars d'un llibre homenatge, en el prefaci del qual es podia llegir: «la conocen muchos, muchísimas la aman, la aprecian cuantos la tratan, la estiman cuantos la conocen, la admiran cuantos la leen, la veneramos todos». El mateix any, la revista «La Escuela Moderna» li dedicà excepcionalment una semblança biogràfica (número 292 de 1915). El seu ideari estava pròxim precisament a l'escola nova, posant l'accent en un cert feminisme, com es pot veure als articles que hi va publicar, com ara «Educación Femenina» o «La Pedagogía después de la Guerra» (1918): «¿Seguiremos diciendo a las niñas y jóvenes que la mujer ha venido sólo para la familia, para el hogar, para la maternidad?». Va gaudir, així mateix, d'una bona consideració per part de la premsa confessional; de fet, se l'ha considerada també pròxima al regeneracionisme i al catolicisme social. També estava compromesa amb l'extensió de les pràctiques higienistes i en la lluita contra la tuberculosi infantil. En una crònica de 1919 d'una assemblea nacional de mestres (millor dit de dues, perquè hi estaven separats homes i dones) fou descrita com «verdadera y legítima gloria profesional».

Quan la Gaceta de Madrid (el BOE) publicà en 1922 la resolució amb la seua jubilació com a professora numerària de Pedagogia de l'escola Normal de Mestres es va promoure un gran homenatge civil. En un acte en el Paranimf de la Universitat de València se li atorgà la Creu d'Alfons XII, «costeada por el Magisterio». Continuà reeditant els seus llibres i publicant-ne de nous, com ara «Temas de pedagogía» i «Las hadas modernas» (publicats a València, per Hijos de F. Mora, en 1920 i 1922, respectivament). El mateix any de la seua jubilació i per iniciativa de les seues deixebles, la ciutat de València li dedicà un carrer (el que representa un reconeixement extraordinari: retolar un carrer abans de morir la persona homenatjada), i també posà el seu nom a un centre escolar femení, que es trobava en el mateix carrer, precisament el que havia dirigit María Sánchez, la seua mare. Hi hagueren parlaments on se l'arribà a comparar amb Ramón y Cajal, que, nascut el mateix any, també havia sigut obligat a jubilar-se pel diari oficial.

Maria Carbonell es mantingué soltera. Gaudia de la conversa i de cuidar les seues flors. Morí en agost de 1926, quan, jubilada de la docència en la Normal de magisteri, era encara directora pedagògica de la «Institución para la Enseñanza de la Mujer», vicepresidenta del «Tribunal de Niños» i vocal de la Junta de Protecció a la Infància. Tingué reconeixements pòstums: poc abans de la Guerra Civil, hi havia a València dues «cantines escolars» per a infants indigents; una duia el nom de Blasco Ibáñez i l'altra el de María Carbonell. Als anys cinquanta es retirà el seu nom al carrer que li havien dedicat. Posteriorment es retolà un altre a la Malva-rosa, on és esmentada únicament com a «mestra». L'institut de Benetússer porta el seu nom.

L'excomunió del superintendent

[Tafaneries valencianes, 2/12/2019, html ací, pdf ací, jpg ací]

No sempre han sigut tan generoses les exempcions fiscals de l'Església catòlica com ara. En els primers temps de l'absolutisme, la identificació entre l'Estat i la corona, provocà que el no pagament d'impostos reials es prenguera com un atac al poder, la qual cosa determinà conflictes entre les autoritats civils i la jerarquia catòlica. Potser un dels més importants esdevingué el 1717 i fou protagonitzat pel superintendent Don Rodrigo Caballero y Llanes, d'una banda, i el vicari general, Jacinto Ortí, de l'altra. Els fets estan relatats en notes de Gregorio Mayans i José Vicente Ortí (resumides pel marqués de Cruilles).

Don Rodrigo Caballero havia nascut el 1663 a Valverde del Camino (Huelva). El 1708, el rei Felip V l'envià a la Cancelleria de València; el 1711 fou nomenat intendent del Regne de València i el 1713, superintendent. En aquest període dignificà el Prat de València, ordenà que hi plantaren àlbers (per això el seu nom actual: l'Albereda) i es construïren les dues Torretes que encara hi són. També pagà la construcció d'una ermita, que començà el mestre Vicent Vergara el 1716. Era un templet ovalat, revestit de marbres, amb una imatge de la Mare de Déu de la Soledat, que tal vegada fou tallada per l'escultor Leonardo Capuz. De l'ermita s'encarregaven els frares del convent pròxim de Sant Joan de la Ribera. Però anem amb el conflicte entre el poder civil i l'Església.

El divendres 25 de juny de 1717, una barca anglesa amb un carregament de sal ancorà enfront del Puig. Aleshores, els frares de la Cartoixa de la Nostra Senyora d'Ara Christi (ara, un complex hoteler) enviaren un germà llec i uns mossos, amb un carro de quatre rodes i unes mules, per proveir-se de sal. Volien comprar-ne set cafissos. Però quan estaven desembarcant la sal arribaren uns Guardes de Rendes Reials. Permeteren que continuara la descàrrega, però en acabar, brandaren pistoles i detingueren els enviats del convent i un parell de mariners. Els portaren a València, adduint que no havien pagat els impostos corresponents (els cartoixans s'hi consideraven exempts). Don Rodrigo, el superintendent, trobà bé la detenció i anuncià que, si no ho resolien en dotze hores, assotarien els detinguts. Aleshores els frares buscaren la protecció de la jerarquia eclesiàstica. L'arquebisbe Antonio Folch de Cardona, de tendències austracistes, s'havia exiliat a Viena, on gaudí del suport dels Habsburg (vegeu Levante-EMV de 04/12/2016, «L'arquebisbe maulet»).

En absència de l'arquebisbe, els detinguts apel·laren al vicari general capitular, Jacinto Ortí. El vicari amenaçà amb excomulgar el superintendent si en tres hores no alliberava el llec i els mossos i tornava la sal. Aleshores el superintendent presentà un recurs contra l'excomunió, adduint que era cavaller de l'Orde de Sant Jaume i havia de ser jutjat per instàncies superiors, però el vicari general trobà mal plantejat el recurs i publicà l'excomunió en el tauler de la capella de Sant Pere de la Seu.

La cosa, però, anà a més. L'Audiència amenaçà al vicari: o retirava l'excomunió o procedirien a apropiar-se d'algunes prebendes o beneficis eclesiàstics i enviar a l'exili els responsables. El vicariat contestà amb una amenaça d'excomunió a totes les persones que entrebancaren la seua autoritat.

Aleshores esdevingué un fet inesperat. Es va rebre una ordre del rei per la qual el superintendent havia d'anar a supervisar unes naus a Alacant. Don Rodrigo demanà a l'església l'absolució de l'excomunió, per poder posar-se en camí. El vicari convocà una junta de teòlegs i, encara que no s'hi posaren d'acord, es decidí alçar-li l'excomunió durant un mes, a fi que poguera fer la tasca encomanada per la corona a Alacant.

En aquest període, les dues parts en conflicte continuaren augmentant la tensió. Els fets es posaren en coneixement del Consell Suprem de Castellà, que considerà que el conflicte responia a una estratègia del clergat per combatre l'autoritat del superintendent. L'església organitzà rogatives. Finalment, el capità general, marqués de Valdecañas, també s'hi implicà i mobilitzà les tropes. Així, el 5 de juliol, tres regiments de cavalleria ocuparen llocs de la ciutat i, al migdia, els soldats envoltaren els habitatges dels cinc canonges principals (l'esmentat Ortí, Luis Rocamora, Pedro Llázer, Jaime Cervera i Ramón Mascarell). Cinc funcionaris de l'Audiència els comunicaren que havien de marxar exiliats. Fins i tot, un coronel d'un regiment organitzà una correguda de bous a les portes de la Seu. Els cinc canonges foren exiliats a Perpinyà. La corona no estava disposada a tolerar cap vulneració de la seua autoritat. Llavors es reuní el capítol catedralici i delegaren l'autoritat en el canonge de més edat, encara que mantingueren vacant el càrrec de vicari en actitud de resistència.

Son Rodrigo aprofità la visita a Alacant per fer gestions davant la nunciatura vaticana i així aconseguí d'aquesta l'absolució durant sis mesos. Tornà a València el 23 de setembre i, en concloure el termini de l'absolució, n'aconseguí sis mesos més.

Mentrestant, el capítol catedralici va fer gestions davant del confessor del rei, el jesuïta Doubauton, i del cardenal Aldrobandi. Tal vegada a causa d'aquestes gestions, Don Rodrigo fou promogut al càrrec de superintendent de Catalunya. El trasllat era una forma elegant de rebaixar la tensió. Per això abandonà la nostra ciutat i marxà a Barcelona el 20 de novembre de 1717. El càrrec d'intendent fou ocupat per Luis Antonio Mergelina el 1718, que també tingué enfrontaments amb la jerarquia catòlica.

Temps després, el capità general de Catalunya donà autorització perquè els canonges exiliats tornaren des de Perpinyà a València, i ho feren passant lògicament per Barcelona. Hi van rebre homenatges i, fins i tot, Don Rodrigo els convidà a dinar i els acompanyà per la ciutat. D'això se'n diu «tirar un vel». Els canonges arribaren finalment a València el 16 de gener de 1719, divuit mesos després de partir a l'exili. Què passà amb el germà llec, els mossos i els mariners que foren empresonats? Les cròniques no en diuen res.

Després d'estar tres anys com a superintendent de Catalunya, Don Rodrigo fou nomenat intendent de Galícia. El 1726 fou promogut al càrrec d'intendent general de Castella i Lleó i corregidor de Salamanca, ciutat en la qual també animà reformes urbanístiques. Fou ell qui promogué diverses places, entre les quals hi ha la coneguda Plaça Major, que seria dissenyada i construïda per Alberto de Churriguera, membre de la família d'arquitectes que difongueren el barroc «xorigueresc». Don Rodrigo morí el 1740 i fou soterrat a Madrid. L'ermita de la Soledat fou enderrocada el 1812 i la seua ubicació a l'Albereda senyalada per una columna (ara n'hi ha una reconstruïda). Entre 1839 i 1868, data de la seua mort, el terreny fou propietat del célebre editor Mariano de Cabrerizo, que hi va instal·lar un casino. Abans de morir, Cabrerizo donava caramels a un xiquet de bolquers, que anava per casa seua perquè la majordoma era la seua madrina. El xiquet era Vicente Blasco Ibáñez, però aquesta és una altra història.

Tirs contra el candidat

[Tafaneries valencianes, 10/11/2019, html ací, pdf ací, jpg ací i ací]

En febrer de 1918, Rodrigo Soriano y Barroeta-Aldamar, candidat al Congrés de Diputats per València, patí un atemptat en plena campanya electoral. Soriano, conegut com «el batallador», fou un llicenciat en dret, literat i periodista, de pensament republicà, que després de trencar amb el grup de Blasco Ibáñez (amb qui, fins i tot, es va batre en dol), havia fundat el periòdic «El Radical».

Abans de patir l'agressió, ja havia sigut elegit diputat per la circumscripció de València en les legislatures de 1901, 1902, 1905 i 1907, i per la de Madrid en 1910 i 1914. El 1918, en les anomenades eleccions de la «renovació», tornà a presentar-se per València. Per fer la campanya, s'allotjà a l'Hotel Reina Victoria i realitzà freqüents actes electorals. Al carrer Gil Polo, molt a prop de la Porta de Serrans, estava la redacció d'«El Radical», que realment funcionava com un casino republicà on se centralitzava la campanya. Soriano reforçà la redacció amb periodistes, com ara Julio Romeo Lozano, del periòdic «España Nueva» (també fundat per Soriano), i intentà que «El Radical» apareguera diàriament. La nit del dissabte 16 de febrer, Soriano estigué a la redacció fins a poc més de les nou de la nit. Després, pujà en un carruatge «milord» per tornar a l'hotel, acompanyat de Julio Romeo i un altre periodista d'«El Radical», Antonio Zaragoza. El vehicle enfilà cap al carrer Serrans, la ruta natural per arribar al carrer Barques. Uns individus amagats esperaven el candidat després de la casona que ara ocupa el Centre Sindical Primer de Maig de Comissions Obreres del País Valencià, abans d'arribar al carrer de Sant Bartomeu (actualment, la part sud del carrer Serrans). En passar el carruatge, un d'ells s'acostà i, a curta distància, disparà un revòlver, apuntant al cap de Rodrigo Serrano. Se suposa que era un «bull-dog», un revòlver xicotet, de cos compacte, fabricat per la companyia britànica Webley i prou popular en l'època. En sentir el primer tir, la víctima intentà alçar-se, però el segon impacte el deixà tombat al seient, mentre li brollava sang de la cara i el coll. El periodista Zaragoza botà del carruatge per intentar perseguir l'autor de l'atemptat que, junt als seus acompanyants, fugí ràpidament pel carrer Covarrubias o pel carrer de la Concòrdia. L'home que portava el revolver es girà i disparà contra el periodista, sense que el tir el ferira. La persecució coincidí amb l'eixida dels estudiants de l'antiga Escola de Comerç i Indústria, on assistien treballadors en horari nocturn, la qual cosa afavorí la fugida.

Soriano presentava tres ferides, dues per un tir que li havia travessat el coll, amb orifici d'entrada i d'eixida, i una altra causada per una bala que se li allotjà a la mandíbula. El candidat digué «estic ferit» i es desmaià. Immediatament el portaren a l'hospital del carrer Guillem de Castro, en aquella època anomenat Hospital Provincial, on fou atés pel doctor Eduardo Izquierdo i el practicants Nicolás Sanchis i Juan Bautista Miranda. L'operaren dues vegades, li tragueren la bala i l'envenaren. El candidat, conscient, comentà: «Açò és un accident de treball, sense importància». El governador, Juan Sánchez Anido, acudí a l'hospital per interessar-se per la salut del candidat. També s'hi presentà el jutge Miguel García, que prengué declaració al ferit i qualificà els fets com un assassinat frustrat. Així mateix el visitaren altres militants radicals, com ara els senyors Organista, Taroncher, Martínez Orón i Trinidad. La notícia va córrer per la ciutat, de manera que cap a la una de la matinada, quan el ferit abandonà l'hospital, s'hi havia concentrat una nombrosa gentada (la premsa parla de milers de persones). Soriano, instal·lat en un cotxe, fou portat a l'Hotel Reina Victoria, i, encara una mica atabalat i amb febra, fou pujat a la seua habitació. Es repetí la concentració de persones al carrer Barques, observades per guàrdies a cavall. Poc després arribà a visitar el ferit el director de Belles Arts, el prestigiós escultor Mariano Benlliure. Per la nit, hagueren de curar Soriano perquè una ferida s'havia obert i sagnava. Mentrestant, les forces de seguretat protegiren els centres del republicanisme blasquista. L'endemà matí, el doctor García Brustenga (que ara té un carrer dedicat a València) li canvià l'embenat i li comentà: «Ara té l'acta de diputat segura». El ferit respongué: «La que tinc, quasi, és l'acta de defunció». Amb una certa perspectiva històrica, el pronòstic del metge tenia un punt de raó. Molts polítics guanyaren les eleccions després de patir atemptats, com ara Ronald Reagan, José María Aznar o, més recentment, Jair Bolsonaro.

En realitat, Rodrigo Soriano no va eixir elegit el 1918. Continuà amb la seua activitat republicana i sindicalista, per la qual cosa, el dictador Primo de Rivera ordenà en febrer de 1924 el seu exili a l'illa de Fuerteventura, junt al també basc Miguel de Unamuno (aquest era de Bilbao, Soriano de Sant Sebastià). Primo castigava així les intervencions de Soriano contra ell (per cert, els dos s'havien batut a espasa en 1906), a propòsit de l'actuació del militar en la Guerra d'Àfrica i de la seua implicació amb el cas de «La Caoba», una prostituta, detinguda per narcotràfic, que havia sigut alliberada per la intervenció de Primo de Rivera, amb el qual mantenia relacions. A l'illa canària, de paisatge semidesèrtic i estètica africana, Unamuno i Soriano no només es dedicaren a escriure: muntaren en camell, es feren fotografies de broma i, almenys Unamuno, prengué banys de sol nu. Abans que arribara l'indult, datat en juliol d'aquell any, els dos fugiren a França. Ara que la figura d'Unamuno ha recuperat actualitat per la pel·lícula d'Alejandro Amenábar «Mientras dure la guerra», que tracta sobre l'autor d'«El sentimiento trágico de la vida» i el seu enfrontament amb Millan Astray, paga la pena recuperar la figura de Ricardo Soriano, el seu company d'exili. Després de París, Rodrigo Soriano viatjà a Uruguai. Tornà a Espanya en juny de 1931, poc després de la proclamació de la II República. Un mes després tornà a concórrer a les eleccions al Congrés de Diputats i fou elegit per la circumscripció de Màlaga. Durant la Guerra Civil fou nomenat ambaixador a Xile, i, acabat el conflicte bèl·lic, actuà decididament per acollir exiliats espanyols. Estigué en la recepció del vaixell francés SS Winnipeg, que arribà a Valparaiso el 3 de setembre de 1939 amb més de 2000 refugiats espanyols. L'acompanyava un jove ministre, anomenat Salvador Allende, que anys després arribà a president de la República Xilena i, just 34 anys després, morí a causa d'un altre colp d'Estat. Paradoxalment, entre els exiliats espanyols a Xile també s'hi trobà Sigfrido, el fill menor de Blasco Ibáñez, periodista i polític. Rodrigo Soriano morí en desembre de 1944, 26 anys després de patir l'atemptat al carrer Serrans, una freda nit de febrer.

Solidaritat brasilera amb la Riuada

Tafaneries valencianes 20/10/2019, html ací, png ací

És conegut que la Gran Riuada de València del 14 d'octubre de 1957 animà en molts llocs actes de solidaritat amb les persones afectades, l'agraïment pels quals encara perviu en el nomenclàtor dels carrers i barris de la ciutat: des dels dedicats a algunes poblacions murcianes fins a l'avinguda que porta el nom de Suècia. Tal vegada, l'acte solidari més llunyà dels que es feren a favor de les víctimes de l'aigua i el fang fou el que se celebrà a São Paulo, dos mesos i mig després de la desfeta. L'esdeveniment, que començà a les 9 de la nit del 28 de desembre (principis de l'estiu a l'hemisferi sud) i s'allargà fins a la matinada del diumenge, tingué lloc al gran saló del Gremio Dramático Hispano Americano i fou convocat amb aquest reclam: «Acuda a este maravilloso espectáculo para socorrer en parte a los que quedaron sin hogar y sin familia, castigados por los elementos».

El Gremio Hispano Americano, com se solia abreviar el nom de l'entitat, fou una de les associacions creades per emigrants espanyols que, sota el lema «Instrução, Beneficência e Recreio», organitzava representacions teatrals, interpretacions musicals i classes de ball espanyol en el seu gran local de la Rua do Gasômetro, 738. En el mateix carrer hi havia també el Salão Hispano Americano i el Cine Glória, on també la colònia espanyola organitzava actes. En el Gremio Hispano Americano es representaren obres de Jacinto Benavente i Pedro Muñoz Seca, entre altres, i cap a la fi dels anys 40, es posaren en escena peces teatrals de contingut social, algunes promogudes pel Centro de Cultura Social, que fou una altra entitat cultural participada per emigrants i exiliats, d'orientació anarcosindicalista, i que volien contribuir a l'emancipació de les dones (obres de teatre com ara «Cala a boca, Etelvina», de Armando Gonzaga, o «Uma mulher diferente», de Pedro Cataílo). També el Gremio s'havia unit a les entitats d'emigrants que el 1937 s'adreçaren al govern espanyol (que es trobava aleshores a València) per demanar la destitució del cònsol de la ciutat, José M. Sempere, per activitats contràries a la República (fou separat del servei, però sembla que reingressà durant el franquisme).

Doncs bé, la nit del 28 de desembre de 1957, al gran saló del Gremio, sonaren les notes del piano, dels metalls, dels clarinets i dels vuit violins de l'Orquesta Casino de Sevilla i començà la gala de solidaritat amb València. Segons les recerques de Josep Loredo, aquesta orquestra, malgrat el seu nom, no tenia res a veure amb la capital andalusa, sinó que era catalana, hereva d'un grup musical format a Sabadell a finals del XIX anomenat «Fatxendes» o «Fachendas». Abans de la Guerra, aquest grup tingué com a director a Francesc Casanovas Tallardá, mestre que, temps després, dirigí l'Orquestra Municipal de València i la Unió Musical de Llíria. Els Fatxendes canviaren el nom (o més bé feien servir els dos) a partir d'una actuació a L'Havana en 1950. Realitzaren moltes gires per Amèrica Llatina i, fins i tot, arribaren a participar en una pel·lícula argentina. Entre els seus números més reixits hi havia una mena de duel d'espases, emprant els arcs del violí, que probablement repetirien en l'acte de solidaritat per la Riuda.

En la primera part de la gala hi hagué sobretot cançó i ball «espanyol», per part d'artistes poc coneguts, però de noms evocadors, com ara Gracia de España, Paquito el Malagueño, Gitana Bella o Imperio Montenegro. A la nit de São Paulo sonaren fandangos, seguidilles i soleares i s'interpretaren cançons dels mestres Manuel Quiroga i Genaro Monreal, i una peça, «El Polo», de la suite «Ibèria» d'Isaac Albéniz, una de les obres més estimades pels exiliats espanyols.

Probablement en el descans entre les dues parts o entre actuació i actuació, els presentadors de l'esdeveniment parlaren dels patrocinadors de l'acte: els establiments comercials Lojas Pirani, molt importants a la ciutat fins als anys 70, la importadora Pérez y Cia., i les botigues El Mundo Elegante i Casa Caparrós.

La segona part de la velada s'obrí amb «En el Mundo de la Fantasía», un espectacle de suggestió, hipnotisme i «catalèpsia» realitzat pel Dr. Romelino i –atenció al nom artístic- Miss Tery, que ja portaven un parell de dècades fent clarividència i «faquirisme» sobre l'escenari (també actuaren al Russafa). Novament sonaren les coples i els tanguillos amb els intèrprets esmentats, unes peces al piano de la concertista Olga Carrera i balls espanyols de la jove Ilde Gutiérrez, que fins fa poc (60 anys després!) encara estava activa al món del teatre, amb cursos de ball per a persones majors o amb la direcció artística de peces de Federico García Lorca. Sens dubte el record de la Riuada es faria més viu quan Imperio Montenegro interpretà «Alma de Dios» del mestre José Serrano. La segona part finalitzà amb les notes suggerents d'«Astúries» d'Albéniz i la célebre «Campanera» de Monreal, que immortalitzà en aquells anys Joselito, retirat ara a terres valencianes. A continuació hi hagué ball fins a la matinada, als compassos de l'orquestra Cliper, menys important que la del Casino de Sevilla.

La presència valenciana a São Paulo ja havia tingut un precedent notable. A principis de novembre de 1954, com a part dels actes per commemorar el IV Centenari de la fundació de la ciutat, es plantà una falla de 16 metres d'alçada en el recinte d'exposicions del Parc Ibirapuera, el cor verd de la ciutat, on també es reproduïren unes barraques i es feren bunyols. Fou finançada per la colònia espanyola amb 200.000 cruceiros. Representava la cabanya del jesuïta José de Anchieta, un dels fundadors de la ciutat i també de Rio de Janeiro, junt a la qual emergien uns gratacels que representaven la puixança de la ciutat (era l'època de les construccions d'Oscar Niemeyer). També es nomenà una fallera major i una cort d'honor, que lluïren els vestits corresponents que havia enviat el governador civil de València, el falangista Diego Salas Pombo. La falla estigué plantada tres dies i, segons la premsa, fou visitada per tres-centes mil persones abans de la «cremà».

Amb el temps el Gremio Dramático Hispano-Americano s'integrà en la Casa de España (una entitat sorgida de la fusió, en 1965, de la Casa de Aragón, Rioja y Navarra y el Centro Recreativo Andaluz). Per altra banda, la Casa de Galicia-Hogar Español, el Centro Asturiano, el Círculo Cervantino i l'Instituto Regional Valenciano (hereu de la Casa de Valencia, fundada en 1956) s'uniren en el Centro Democrático Español. A principis de la transició, la Casa de España i el Centro Español constituïren la Sociedad Hispano Brasileira de São Paulo, que encara existeix.

No sabem quina fou la recaptació d'aquella velada de São Paulo de solidaritat amb les víctimes de la Gran Riuada valenciana, la notícia de la qual potser no arribà a la nostra ciutat, però ben segur que el record de l'aigua i del fang es va fer present a vuit mil cinc-cents quilòmetres, en aquella nit tropical amb violins, coples, clarividència, música d'Albéniz i Serrano i, potser enyorança o «saudade».

Els antics banys de la ciutat

[Tafaneries valencianes, 29/9/2019 hml ací , pdf ací , jpg ací]

«Todos sabemos que nuestro país es algo hidrófobo», va escriure el periodista Luis Gil Sumbiela el 1910. Es lamentava que pocs habitatges tenien banyera i que bona part de la població valenciana assistia als banys públics només quan la calor era més forta i, com afirmava irònicament, per ensenyar-li l’aigua a la cara «en dosis homeopáticas». Per això, demanava que s’establiren banys públics gratuïts. En realitat ja hi havia a la ciutat de València alguna banyera reservada a la gent pobra. En l’Hospital General s’havien instal·lat quatre piques on podien banyar-se de franc les persones necessitades. Separades d’aquestes, al mateix hospital hi havia una dotzena de banyeres de pagament, cadascuna ubicada en una habitació, que disposava també d’una estufa, per poder fer-hi un «sudatorio» després (com afirmava literalment la publicitat i no abans) del bany. Les banyeres eren de pedra negra brunyida i tenien cadascuna dues aixetes de bronze, una per a l’aigua freda i l’altra per a la calenta. L’aigua s’obtenia d’un pou i una part es calfava amb una gran caldera acoblada a un fogonet. També a l’Hospital Militar de Sant Pius V, ara Museu de Belles Arts, hi hagueren «baños de chorro, de lluvía, de irrigación, de vapor». 

Deixant de banda els banys àrabs esmentats al Llibre del Repartiment i els de l’Almirall, que al segle XIX tenien huit banyeres o piques, a la ciutat hagué uns Banys dels Pavesos, que encara donen nom a un carrer. Els de Sant Rafael, al carrer Falcons, 2 (via subsumida ara en l’avinguda de l’Oest), tenien també huit banyeres i disposaven de «máquina fumigatoria» o bany de vapor. Hi havia també els banys de Sant Miquel, que es trobaven al carrer Malcuinat, junt a l’església dedicada a aquest arcàngel a la plaça de l’Olivereta, prop de la plaça de Mossen Sorell, així com els Banys de Diana, al camí de Trànsits, 2. 

Tal vegada l’establiment de banys més gran fou el de Mariano Espinosa, al carrer Carnissers, 14, junt a les Escoles Pies, que comptava amb dènou banyeres. Els anomenats «Baños Públicos del Turia» oferien «baños naturales generales, de asiento, aromáticos, con jabon ó salvado, sulfurosos ó de otras sustancias medicinales, preparados bajo la inspección del director facultativo». Foren facultatius dels Banys del Túria el doctor Orts, que havia estat director dels Banys d’Alboraia i del de Diana, el doctor Iborra, anteriorment metge director dels banys de les Salinetes de Novelda, el doctor Mariano Palos o el doctor Aniano Gómez-Ferrer, germà menor del cèlebre Ramon Gómez-Ferrer. L’establiment estava obert en la temporada d’estiu, que anava des de l’1 d’abril fins al 31 d’octubre. Fora d’aquest període, si el client volia prendre un bany havia d’avisar a fi que prepararen el foc i escalfaren l’aigua. El preu variava en funció de si el client prenia un bany aromàtic o no, o de si feia servir roba de bany, proporcionada per l’establiment (i desinfectada diàriament), o no, amb la qual cosa era més barat. 

Hi havia molta confiança en les virtuts curatives dels certes aigües minerals. Així, per exemple, el Balneari de Santo Tomàs, que estava a l’antic carrer Serrano, lletra A, junt a l’església del Grau, oferia, en la planta baixa i en un pis, servei de banys, amb quatre piques de marbre i de pòrtland, i dutxes de tota mena; disposava, segons la seua publicitat, d’un «gran manantial de aguas sulfhídricas, bicarbonatadas, clorurado-sódicas-azoadas», indicades per al guariment de tot un ventall de patologies: «herpetismo, escrofulismo, reumatismo, afecciones gastro-inestinales y broncopulmonares, sífilis y enfermedades de los ojos». També tenia màquina de vapor. 

A la fi del segle XIX, al carrer Pizarro número 19, funcionaven els Banys de Pizarro, que obrien des de les sis del matí fins a les vuit de la nit i eren propietat d’Emilio Pascual García. Al costat mateix d’aquest balneari, també es podria prendre un peculiar bany a l’«Instituto de Electricidad Médica», que hi havia al carrer Ciril Amorós, 31. Aquest Institut havia estat fundat a principis del segle XX pel doctor Calatayud Costa, i regentat, quan aquest metge es traslladà a Madrid, pel doctor A. Ballés. En aquest centre mèdic s’oferien: «emanatorio de radium, baños radio activos y baños de luz para la cura del reumatismo, gota, artritismo, anemias, linfatismo y demás enfermedades por trastorno de nutrición». Sí, banys radioactius al cor de l’Eixample! El doctor Calatayud, que també practicava la «radioterapia ginecológica» (sic), dissenyà aparells electro-terapèutics, alguns dels quals amb la col·laboració de l’electricista valencià Eduardo Carbonell, com ara el «bany hidroelèctric de quatre cèl·lules» (dues per als braços i dues per a les cames), que combinat amb l’aparell «Bergonié» havia de curar l’obesitat. 

També hi hagueren uns banys al carrer Pelayo, anomenats «Las Termas», i uns altres al carrer Sanchis Sivera, que estigueren actius almenys fins als anys 80 del segle passat. Tal vegada l’última de les cases de bany importants que s’obrí fou el Balneari de l’Albereda, que sorgí inesperadament a partir de la troballa d’aigües termals arran d’unes perforacions realitzades a la fi de la dècada dels anys 20 per proporcionar aigua potable a la ciutat, als terrenys on se celebraren les exposicions Regional i Nacional de 1909 i 1910. 

A més de l’oferta de banys a la ciutat o a la platja (que mereixen una altra recerca), també s’organitzaven desplaçaments i estades a les estacions termals valencianes. Eren molt populars els banys de Bellús, les aigües sulfuroses de Benimarfull (poble junt al qual trobem significativament el Barranc del Sofre) o els del Molinell a Gandia, les aigües «acidulo-gaseosas» de Montanejos, els banys esmentats de Novelda, els banys de Fuentepodrida, a Requena, que també eren sulfuroses fredes, els banys d’Ontinyent, els banys a Set-Aigües, que afirmaven disposar d’aigües «bicarbonatades, mixtes de varietat ferruginoso-magnesianes», els banys de Santa Anna, a Xàtiva, o les aigües «sulfuroses-termals» de Fuencaliente, a Xulilla, on s’arribava en carruatge de l’establiment després de viatjar en tren fins a Llíria. També era costum anar a prendre aigües a Benassal o a Bunyol, en temps «la Venècia valenciana». 

Com les antigues termes romanes o els hammans àrabs, els banys eren establiments populars. El periodista i, després, diplomàtic Enrique Gaspar y Rimbau, que visqué durant molts anys a València, publicà una comèdia en tres actes anomenada precisament «La casa de baños» que hauríem d’ubicar en el teatre social. 

Com a curiositat, el juny del 1879 s’inaugurà al carrer de Quart, 96, un bany per a cavalleries. Fins aleshores, el bestiar només podia netejar-se amb aigua corrent a la mar. 

La millora en el servei d’aigua corrent i la paulatina instal·lació de dutxes i banys als habitatges va fer innecessàries les antigues cases de banys, llevat de l’eventual ús terapèutic, que encara perviu. La gent podia tindre a casa seua dutxes, banyeres i, fins i tot, dispositius que oferien distintes possibilitats de banys a un preu raonable, com ara el «Baño de Ola», amb cinc modalitats de bany, que comercialitzava la cèlebre ferreteria d’Ernesto Ferrer, al preu de 80 pessetes. Afortunadament, els banys radioactius s’han eliminat. 

Un sapador de Montolivet afusellat

[Tafaneries valencianes 09/06/2019 html ací jpg ací pdf ací]

Antonio Camacho Borrego va nàixer al poble d'Algodonales, al nord de la província de Cadis. Era barber i va contraure matrimoni amb Juana Luna. Li agradava tocar la guitarra. Pertanyia a la quinta del 19 i, poc després del seu cassament, fou cridat a files. Feu la instrucció militar i el 1920 arribà com a sapador en la cinquena companyia d'Enginyeria, que tenia la seu a Montolivet. En aquella època estava construint-se el nou edifici, la Caserna de Sapadors, que recentment ha estat dedicada al confinament de persones migrants. Antonio Camacho coincidí a la caserna amb el gran pintor valencià José Manaut Viglietti, que tenia la mateixa edat.

El dissabte 12 de març de 1921, Antonio Camacho faltà a la llista de la nit. Arribà a la caserna a les dues de la matinada del diumenge i fou esbroncat pel capità de guàrdia, José Román Becerra, que l'arrestà i li ordenà que passara al calabós. El soldat pujà a la companyia per canviar-se de roba i arreplegar una manta, i baixà armat amb un fusell màuser. Anà a la sala de banderes i agredí (tal vegada amb un tret) al capità de guàrdia, ferint-lo lleument en la barba i el muscle dret. Al capità Román li practicaren cures a la infermeria del regiment. L'endemà ja no necessitava assistència per a les ferides. El soldat fou reclós immediatament a un calabós i s'encetaren diligències dins de la justícia militar.

El dilluns a la nit l'alferes del regiment Francisco Montesinos va concloure la sumària i a mitjanit, a la sala de banderes de la caserna de Montolivet, es constituí el corresponent consell de guerra, format per capitans i presidit per coronel Luis Andrade. A les quatre i mitja de la matinada conclogué la lectura dels informes de l'acusació i la defensa. Es retirà el tribunal a deliberar i ràpidament dictà sentència, condemnant el soldat a mort. A les sis de la matinada, el reu fou traslladat a la caserna de Paterna i tancat novament en un calabós. A les deu del matí del dimarts, el capità general, Miguel Primo de Rivera, aprovà la sentència, que poc després li fou llegida al presoner. A les dotze el traslladaren a una habitació sota vigilància, on muntaren un llit i posaren una imatge de campanya de la Immaculada. El reu es trobava ja «en capella».

N'hi hagueren peticions de clemència. L'alcalde de València, Ricardo Samper, remeté aquest telegrama a Eduardo Dato: «Presidente Consejo ministros.- En nombre ciudad conmovida, apelo sentimientos vuecencia, rogando indulto soldado Antonio Camacho.- Alcalde Valencia».

El reu va escriure tres cartes: una per a la seua dona, una altra per al seu pare, en les quals ocultava el que anava a passar, i una més per a un tio seu, confessant-li-ho i demanant-li que preparés la seua dona i son pare per a la terrible notícia. També va fer una nota demanant perdó al capità ferit, que sol·licità que li donaren després de l'execució. Menjà un poc de pernil, unes galetes i vi, i fumà molt. S'autoritzà que Antonio Camacho estiguera acompanyat per quatre paisans: Ildefonso Pérez, Francisco Valls, Diego Luna i Pedro Ruiz. Tres d'ells servien en el regiment Guadalajara i l'altre al Sisé Lleuger d'Artilleria. El reu els donà la tireta que duia (de sapador o, tal vegada, de soldat de primera), la seua guitarra, un mocador i una moneda de deu cèntims.

També estigueren amb el reu els capellans castrenses Clemente Lozano i Alberto Gato, que digueren missa de matinada. Posteriorment el visitaren també el jutge instructor, Francisco Montesinos, i el capità Durán, el defensor que Antonio Camacho havia tingut al consell de guerra.

Durant tot el temps, les persones que realitzaven funcions a l'estació radiotelegràfica de Paterna es mantingueren als seus lloc per si l'autoritat atorgava l'indult del reu. En el cel, la lluna en quart creixent, sagnava «al filo de su guadaña», com cantà Aute en «Al alba».

A les set del matí del dimecres 16 de març arribà a la caserna de Paterna una companyia del regiment d'Enginyers i a les vuit, en un tren especial, la resta del regiment, amb bandera i música, i sota el comandament del coronel Andrade. Aquesta companyia formà un quadre amb dos companyies del regiment d'Infanteria Otumba, a la dreta, i dos bateries del regiment Sisé Lleuger d'Artilleria a l'esquerra, que estaven allotjades en la caserna de Paterna.

A les vuit i mitja arribaren a la «capella» el comandant general d'Enginyers, brigadier José Ramírez Falero, amb el seu ajudant Luis Barrio, i el coronel del regiment Guadalajara, Rodríguez. El comandant general, que portava la representació del capità general, li transmeté al reu el perdó del capità Román, la víctima de l'atac.

A tres quarts de nou arribà el metge militar, Roberto Solans Lavedán. A les nou en punt, un caporal de la Guàrdia Civil es presentà a l'oficial de guàrdia per llevar-li els grillons als peus del reu, ja lliurat totalment a l'autoritat militar. Començà aleshores una tètrica litúrgia que coneguem per pel·lícules com ara «Camins de Glòria» de Stanley Kubrick.

A les nou i cinc del matí arribà un carruatge a la porta de la «capella», seguit pel piquet d'afusellament de la companyia d'Enginyers, a la qual pertanyia el reu, comandat per un tinent. Antonio Camacho, amb les mans lligades, pujà al carruatge, i amb ell el comandant major del regiment, els dos capellans i el defensor. El jutge instructor els seguia a cavall, amb un drap blanc a les mans. Darrere marxava el piquet, format per dos soldats, dos caporals i dos sargents, triats a sorteig. En arribar tots al lloc de l'execució, sonaren trompetes. El reu baixà del carruatge i els capellans l'exhortaren a ben morir. S'ordenà el toc d'atenció del cornetí i els soldats es posaren firmes. Embenaren els ulls a Camacho, amb el drap que portava el jutge, i el posaren davant del piquet d'execució. El tinent aixecà el sable i sonà una descàrrega. S'acostà el metge, reconegué el cadàver i certificà la mort. Dos trets havien impactat al cap i tres al pit. Possiblement, s'havia repartit una bala de fogueig entre els membres del piquet, seguint la tradició.

Sonaren tambors i trompetes i la tropa del quadre, en columna de marxa, desfilà davant del cadàver. Després arribà un furgó de Sanitat, amb un senzill taüt negre, i el fèretre fou portat al cementeri de Paterna, seguit pels quatre paisans del mort i algunes dones. Fou soterrat després de les vint-i-quatre hores preceptives. Al registre quedà inscrita la partida de defunció: «En el dia de la fecha ha fallecido en el campamento militar de Paterna, a consecuencia de disparos de arma de fuego, el soldado del quinto regimiento mixto de Ingenieros Antonio Camacho Borrego, de 23 años, etc.». El coronel Andrade arengà a les tropes de la caserna d'Enginyers: «Una mancha de sangre ha caído sobre nuestra bandera, que la justicia ha borrado con sangre del delincuente». També Primo de Rivera publicà una ordre on es parlava de l'«elemental y patriótico deber de los que estamos investidos de autoridad es evitar en España esta catástrofe y este deshonor». Dos anys després, aquell que parlava de l'honor, encapçalà un colp d'Estat. L'endemà de l'afusellament s'oficià una misa en sufragi del sapador afusellat a l'església de Montolivet. Menys de dos mesos després, les tropes espanyoles patirien la tràgica Desfeta d'Annual.

El capità ferit, José Román Becerra, havia nascut cap al 1892. Pertanyia a la promoció del 1909 de l'Acadèmia Militar d'Enginyers de Guadalajara. El 1917, quan era tinent, fou condecorat per la participació en la Guerra d'Àfrica i un any després fou promogut a capità. Sembla que es recuperà aviat de les ferides fetes per Antonio Camacho i fou recompensat amb la creu al mèrit militar amb distintiu blanc. El mateix any de l'atac organitzà una transmissió telegràfica sense fils entre la caserna de Paterna i el Col·legi de Sant Josep dels jesuïtes, on exercia també de docent de Física. També fou professor de l'Acadèmia d'Enginyers a partir del 1923. El 1927 deixà les armes i ingressà temporalment en la Sociedad Anónima de Acumuladores Tudor de Barcelona. El 1929 tornà al servei actiu. Va fer els cursos d'ascens a comandant, grau que assolí el gener del 1931. Dos anys després estava en la reserva, vivia a Barcelona i, potser, continuava amb activitats industrials. Aliniat amb les tropes feixistes durant la Guerra, les autoritats l'empresonaren al Santuari de Santa Maria del Collell (Girona), junt amb molts falangistes, entre els quals hi havia Rafael Sánchez Mazas (episodi que apareix en «Soldados de Salamina» de Javier Cercas). Fou alliberat amb l'entrada de les tropes de Franco a Catalunya. El novembre del 1959, quan tenia 67 anys, tornà a l'Acadèmia Militar d'Enginyers, que ja s'havia traslladat a Burgos, per celebrar el 50é aniversari de la seua promoció. Aleshores, al fossar de Paterna, els cadàvers de més de dos mils dues-centes persones afusellades acompanyaven el sapador de Cadis.

Estació València-Lluís Vives

[Publicada el 22/04/2019, html ací]

Fa 500 anys, les premses de Dierick Martens, a Lovaina, publicaren «Opuscula varia» de Lluís Vives, sense dubte la primera gran obra de l'humanista valencià. Vives ja havia publicat en 1514, 1515 i 1517 algunes obretes, generalment «praelectiones», apunts per a la docència universitària. El llibre que aparegué en 1519 incloïa escrits molt més elaborats doctrinalment, entre altres la «Fàbula de l'home», una extraordinària peça de l'Humanisme, l'opuscle «Dels inicis, escoles i lloances de la filosofia», considerada la primera història de la filosofia moderna, o l'escrit «Als falsos dialèctics» que, quan el llegí Thomas More, li remeté una epístola a Erasme de Rotterdam summament elogiosa respecte del valencià: «El que més em satisfà és comprovar que el mateix argument [de Vives] ocupà el pensament de nosaltres dos, encara que més extensament de la seua banda i, ben segur, amb més elegància».

Cinc segles després de l'edició de les «Opuscula varia», la revista «Vivesiana», publicada per la Universitat de València i l'Associació d'Amics i Amigues de Lluís Vives, ha publicat la primera versió en valencià de «Dels inicis, escoles i lloances de la filosofia», a cura de la professora Adela Codonyer, i està en preparació una edició d'aquesta obra històrico-filosòfica, junt a les traduccions valencianes de la «Fàbula de l'home» i la «Introducció a la saviesa», allò que representa el més notable de les primeres obres filosòfiques de Vives.

Als darrers anys, l'Ajuntament de València ha dignificat el lloc on hi havia la casa natal de Vives, a la plaça Margarida Valdaura. S'hi ha reubicat el bust de l'humanista, còpia del que hi ha a Bruges, la ciutat on va morir l'humanista i on fou soterrat amb la seua dona, a la qual està dedicada la plaça esmentada. Però encara es poden fer més coses per reconéixer el pensament del valencià més universal. Ara que l'estació de ferrocarril d'alta velocitat du el nom de Joaquim Sorolla, bé podria retolar-se l'Estació, mal anomenada, del Nord amb el nom de «València-Lluís Vives». I, de pas, afegir el nom de Blasco Ibáñez a l'estació del Cabanyal, al costat de l'avinguda ja batejada en honor al novel·lista i polític republicà. Fa quasi 80 anys que es nacionalitzà la Companyia dels Camins de Ferro del Nord d'Espanya, però la seua denominació perviu de manera abreujada i fal·laç en la nostra estació de ferrocarril, que paradoxalment està ubicada al sud del centre de la ciutat i les vies de la qual s'orienten en direcció meridional. A més, la proximitat amb l'Institut Lluís Vives permetria popularitzar fàcilment la nova denominació.

Una falla a Madrid i un "lladró" de quatre metres

[Tafaneries valencianes, 04/02/2019, html ací, pdf ací]

El 1915, durant les festes en honor a Sant Isidre, es disparà una llarga traca i es cremà una falla al prat de la glorieta de Quevedo de Madrid (no fou la primera que es plantà a la capital, segons l’estudiós Javier Mozas). Assistí molta gent i algun lladre, perquè el carboner José Castro Moya denuncià que, durant la cremà, li havien furtat la cartera amb 850 pessetes. 

La falla fou una iniciativa del Comité de festes del districte de Chamberí, que volia retre homenatge a la Tía Javiera. Es composava d’una representació d’aquesta dona: un gran ninot de vuit metres d’alçada, amb mocador al cap, una cistella amb «rosquilles de Santa Clara» i, als peus, una gran botija. A la segona meitat del segle XIX, la Tía Javiera anava des del seu poble de Villarejo de Salvanés al lloc on se celebraven les festes en honor del patró de Madrid per vendre les seues singulars rosquilles del sant. Com que la dona morí sense fills, ben prompte proliferaren llocs de venda de d’aquests productes regentats per suposades germanes, nebodes, cosines o sucessores de la Tía Javiera. Això incrementà encara més la seua popularitat, raó per la qual se li va retre homenatge d’aquella manera inhabitual. 

L’artista d’aquella falla madrilenya fou Robert Roca Cerdá, un jove de vint-i-dos anys que havia nascut a Ontinyent, el 19 de novembre del 1892. Havia realitzat estudis de modelatge a l’Acadèmia de Sant Carles de València (1909-1912) i, en finalitzar-los, es traslladà a Madrid, on treballà molts anys a les ordres de Mariano Benlliure. Temps després passà al taller de José Capuz, un altre escultor valencià instal·lat a Madrid. El mateix any de la falla, Robert Roca exposà obra al Círculo de Bellas Artes. Durant la seua estada a la capital modelà carrosses per a les festes de carnestoltes. Guanyà accèssits a les festes del 1917, amb una carrossa anomenada «El Dios de la Tierra» (Plutó), i del 1923, amb una altra amb el títol «El ocaso de los ídolos». 

Per al pavelló espanyol de l’Exposició Internacional d’Arts Decoratives de París de l’any 1925, Robert Roca realitzà un gran escut nacional de ceràmica, amb dues columnes amb lleons heràldics, que ubicaren en la porta del pavelló. N’obtingué un dels grans premis del jurat (junt amb, entre altres, Josep Clarà o Marià Fortuny). Sembla que l’escut fou reubicat a l’ambaixada espanyola a París. En aquesta època elaborà també ceràmiques per a l’edifici del Círculo de Bellas Artes (finalitzat el 1926) i presentà un model per al concurs d’una figura que servira de remat a la torre de l’edifici. Es tractava d’una Pal·las Atenea a escala. La figura, de 112 cm, està al Museu de Ceràmica González Martí. De Roca només hi ha una placa ceràmica, amb un possible autorretrat. El concurs del remat se suspengué per falta de pressupost. Quatre dècades després es tornà a convocar i fou guanyat per l’escultor andalús Juan Luis Vasalló, que instal·là la seua Atenea de bronze a la terrassa de l’edifici del Círculo. 

Durant la seua estada a Madrid, l’escultor d’Ontinyent també aportà ceràmiques per al Ministeri d’Educació (l’edifici del qual es finalitzà el 1923), ubicat, com el del Círculo de Bellas Artes, al carrer Alcalá de Madrid, i per al Palau de la Premsa, que es troba a la Gran Vía, front a la plaça de Callao (finalitzat el 1928 i avui convertit en cinema). Roca també esculpí un bust del compositor carcaixentí Juan Vert, conegut entre altres obres per la sarsuela «La leyenda del beso», que morí prematurament a Madrid el febrer del 1931. 

Segons les recerques de R. Pérez Contel, durant la II República, Robert Roca estigué adscrit al sindicat d’escultors i marbristes de la CNT. Proposà que es feren noves plaques retoladores per als carrers i les places. S’ha conservat la que ell realitzà per al carrer dedicat a l’almirall Roger de Llúria, ubicada a la l’edifici de Correus, cantonada amb plaça de l’Ajuntament. Segons la premsa de l’època, també proposà a l’Ajuntament la creació d’una fàbrica-escola de ceràmica a València (el que fou desestimat el setembre del 1932) i l’erecció d’una «monumental estàtua a València» (desestimada l’octubre del 1933). Potser estava pensant en reaprofitar el model de la Pal·las Atenea. També participà en el concurs del panteó a Blasco Ibáñez, que finalment realitzà Benlliure. 

En la postguerra, Robert Roca hagué de dedicar-se a l’escultura religiosa. Elaborà una Santa Cecília per a l’església d’Alaquàs, un Sagrat Cor de Jesús de marbre blanc, que s’instal·là junt a l’ermita de Sant Roc a Viver, i alguns passos de Setmana Santa per a Tobarra (Albacete), així com la restauració d’una Mare de Déu de Francisco Salzillo, que han estat estudiats per J. M. Hurtado. 

Deixant de banda un lleó que es trobaria als Vivers (segons el seu testimoni), però que no hem pogut localitzar, l’única escultura a València és la imponent Pal·las Atenea que hi ha al principi de l’avinguda Blasco Ibáñez. En la seua tesi doctoral, Elena de las Heras va detallar la construcció d’aquest monument, erigit com a homenatge a Manuel González Martí. L’obra fou finançada per la fundació de Milagros Gallego González, una mestra que dirigí la Colònia Infantil de la Malva-rosa en temps de la II República, i que llegà les rendes d’unes propietats a l’Administració per fer-li un homenatge al fundador del Museu de Ceràmica. 

L’escultura es va fer a partir de l’esbós que Robert Roca havia dissenyat per al remat del Círculo de Bellas Artes quatre dècades abans. L’artista elaborà les 84 peces que composen la Pal·las Atenea en unes instal·lacions annexes al Museu de Ceràmica, el procés de cocció de les quals (a 1.400 graus) es realitzà a la fàbrica Lladró de Tavernes Blanques. Aquesta companyia havia estat fundada el 1953 i en aquella època encetava la seua existosa internacionalització. Per tant, podríem dir que a la ciutat de València tenim una singular figura de «lladró» de 4,40 metres. El juny de 1967, l’Ajuntament acordà la construcció del pedestal, de 3,75 metres d’alçada. 

Finalment, l’obra s’inaugurà el diumenge 12 de novembre de 1967. A la crònica del pintor de Llíria José Manaut Viglietti, publicada a la premsa, llegim: «Cuando la bandera valenciana que envolvía la imagen cayó y, a los acordes jocundos de la marcha de la ciudad, interpretada por clarines y timbales rituálicos, apareció la diosa de la Sabiduría, al reflejar en su revestimiento la cálida luz de la tarde, nos ofrecía un rutilante caleidoscopio de encendidos matices. Inspirada en la Athenea Parthenos fidiaca, el escultor valenciano Roberto Roca ha modelado y tratado cerámicamente, con pericia notoria, una estatua de cuatro metros de altura, que se eleva sobre alto plinto, entre frondas de mirtos». Potser aquell assolellat dia de tardor, l’escultor tinguera el record d’aquella altra figura femenina, també de vuit metres d’alçada, plantada 52 anys abans al prat de la glorieta de Quevedo i cremada poc després. 

El 1971 encara hi havia un procés obert perquè l’escultor reclamava un deute pendent a la Fundació que havia promogut l’obra. Segons un testimoni arreplegat per Hurtado, Robert Roca visqué tota la seua vida amb necessitats econòmiques. Morí a la Clínica del Consuelo d’una bronconeumònia aguda el 23 de novembre del 1978, quatre dies després de complir els 86 anys. Les seues restes foren dipositades a la fossa comuna del Cementeri de València.