Tafaneries valencianes, 23/05/2022, html ací
Podem començar amb el mateix advertiment amb el qual un anònim periodista d’«El Pueblo», editat a València, encentà la seua crònica dels fets: «No se trata, amado lector, de un vodevil místico-mundano, sino de un episodio real, acaecido en nuestra ciudad».
El 9 de març del 1869, festivitat de Sant Pacià, bisbe que fou de Barcelona, va nàixer a Carcaixent Joaquín, fill de María Pérez i Antonio Climent, que ja tenien, almenys, un altre fill, anomenat Bautista, nou anys major que el nadó. Tenim notícia d’alguna composició literària del germà del pare, Juan Bautista, el que fa pensar en una família més bé benestant.
Poc de temps després, Bautista ingressà en el noviciat al Convent de Caputxins de la Magdalena, a Massamagrell. No deixa de resultar curiós el fet que es dedicara un convent masculí a aquesta dona, elevada per l’església als altars més bé recentment. Després del noviciat, Bautista va fer els vots el 15 de gener del 1882 i adoptà el nom d’«Isidro de Carcagente». El nostre protagonista, Joaquín, seguí fidelment les passes del germà major. Ingressà també a La Magdalena i nou anys després que el seu germà, el 15 de maig del 1891 i amb poc més de 21 anys, Joaquín Climent Pérez va vestir l’hàbit caputxí. Se cenyí el cordó amb els nus característics i adoptà com a nom de la seua vida monacal el de «Miguel de Carcagente». Els pares haurien d’estar ben satisfets de la seua aportació doble a la salvació de les ànimes.
Els dos germans, Bautista i Joaquín (o Isidro i Miguel, per a l’orde caputxina) visqueren al convent d’Orito, a Monfort (Vinalopó Mitjà), on també professà Sant Pasqual Bailón. Ben probablement fou el mateix Joaquín, el nostre protagonista, qui remeté una epístola vehement al diari catòlic «El siglo futuro», que aparegué publicada 20 d’octubre del 1903. El diari havia promogut una campanya de protestes per un acte dels anticlericals de Bilbao contra la Mare de Déu de Begonya. Entre les persones que signaren la carta apareix Joaquín, el seu germà Bautista, i també Antonio Climent Tarragó i María Pérez Oliver, que suposadament serien els pares dels dos frares. Però, a més, l’últim de la llista dels signants és «F. Miguel de C.», lógicament «Fray Miguel de Carcagente», el que dona a entendre que el nostre protagonista seria el remitent i el redactor d’un text que es tancà amb exclamacions com ara: «¡Viva el reinado social de Jesucristo!» o «¡¡Muera para siempre el feroz liberalismo!!».
Tal vegada per inspiració del seu oncle poeta, també Joaquín Climent va fer alguna incursió en la prosa amb pretensions líriques i deixà en la revista catòlica «La hormiga de oro» una defensa encesa de la capacitat de Sant Antoni de Pàdua per ajudar les persones a trobar les coses perdudes, fins i tot recomanava que «los que hemos perdido la caridad, la devoción y la gracia por nuestra negligencia, los que no podemos encontrar el fervor en el servicio de Dios, acudamos confiados “al Santo de todo el mundo”». Autodiagnosi? Pot ser.
Bautista va romandre a l’orde fins a la seua mort el 1929, però alguna cosa s’hagué de tòrcer en la trajectòria monacal del seu germà, Joaquín, el que s’aclamava a Sant Antoni, perquè quatre anys després d’escriure suposadament aquella soflama contra els anticlericals bascos i el liberalisme ferotge, abandonà l’orde, penjà l’hàbit caputxí, però no el ministeri sacerdotal. Com a prevere el trobem el gener del 1915. Vivia aleshores a una fonda de València, la que regentava José Moya al carrer Governador Vell, núm. 8, 2n (equival a l’actual núm. 12, que presenta una edificació posterior), junt a la consulta particular del doctor José Candela Ortells, fill del doctor Vicente Candela Gil (que tenia la consulta a l’altra banda del carrer i que fou una eminència de la tocologia que, anys després, seria represaliat pel franquisme) i a un tir de pedra del Palau del Temple.
No sabem ben bé si el pare Climent estava adscrit a alguna parròquia de la ciutat, si exercia la seua activitat pastoral d’alguna altra manera o si, fins i tot, el seu ministeri era una impostura. El cas és que el nostre protagonista, que comptava 45 anys (i no els 42 que digué la premsa) va veure com la temptació se li presentà amb la forma d’una jove criada de la fonda, anomenada Francisca Marqués, de 18 anys, a la qual, segons va declarar la jove temps després, el sacerdot «dirigía miradas apuñaladoras y alguna que otra frasecilla de las de “para hombre solos”».
Els esdeveniments es precipitaren el 10 de gener, primer diumenge d’Epifania. Sembla que la vespra, la jove criada havia fet algun gest amable envers el rector i aquest potser rememorà intempestivament la història de la Magdalena. Aquell diumenge, festivitat del Xiquet Perdut, bufava el terral i la temperatura de l’hivern havia pujat. Fou un d’aquells dies d’hivern en els quals el ponent ja sembla avançar la primavera que, com tot el món sap, altera els fluïds corporals. El pare Climent cridà Francisca a la seua cambra. Quan la xica arribà, el sacerdot li digué que es trobava malament, es queixà del ventre i li demanà que li fera unes fregues. Ella accedí amablement, però se n’anà astorada quan –seguim amb la crònica– «las miradas y frases [del capellà] adquirían forma tangible». Sí, literalment: forma tangible.
A la una de la nit, la jove dormia a la seua cambra de criada de la fonda. De sobte es despertà, perquè advertí una presència. Algú s’abalançà contra ella. La xica pugnà, cridà i finalment pogué encendre la llum. Quan arribaren alarmats els propietaris de la fonda, l’assetjador havia marxat, però la jove exhibia com a trofeus arrebassats a l’eclesiàstic assetjador una bufanda i uns botons de la samarreta interior de Joaquín, el rector.
Què passà després? El sacerdot es refugià a la seua cambra i va transmetre-li a alguna altra persona, possiblement un hoste de la fonda, que el tenien segrestat. Això va dir. Motivat pels seus deures cívics, aquesta persona va marxar a buscar agents de la autoritat.
Finalment, cap a les quatre de la vesprada, localitzà una parella que feia la ronda pel carrer de la Pau (aleshores, anomenat Peris y Valero). Alarmats pel relat de la retenció de l’eclesiàstic, localitzaren immediatament l’inspector del districte del Mar i, tot junts, marxaren a la fonda. Sorprenentment per als servidors públics, trobaren el prevere a la seua habitació, que ni tan sols estava tancada amb clau.
«Que em traguen d’ací, per Déu!» sembla que cridava l’antic caputxí. L’inspector i els agents portaren Joaquín, Francisca, José i tutti quanti al jutjat de guàrdia, on les coses quedaren... aclarides.
El vent del temps, con un terral càlid, ha esborrat els rastres posteriors del pare Climent i de la jove Francisca Marqués, que compartí nom i edat amb la cupletista Raquel Meller.
