[Tafaneries valencianes, 20/11/1023 html ací]
Quan escric aquestes ratlles, la societat està estremida per la barbàrie que s’ha desencadenat a Palestina i Israel, i han circulat notícies, no sabem si certes, sobre decapitacions d’infants. No hem de contemplar aquesta forma d’homicidi com una pràctica aliena. Més bé, s’ha dut a terme amb una certa freqüència a casa nostra i, com veurem, reapareix inadvertidament en la nostra iconografia més pròxima. Com a exemple de la seua pràctica, podem llegir, en les cròniques copiades per Carreres relatives als temps posteriors a les Germanies el passatge següent: «En el año 1529, en 29 de enero, sentenciaron a un castellano, que se llamaba Alonso Vitoria, porque quería levantarse Rey de Valencia, le atenazaron, le dieron garrote y le quemaron junto a la horca, y pusieron la cabeza en el Portal de San Vicente.»
Els decapitats, dissortadament, s’incorporaren a l’heràldica. Potser per ignorància o per un excés religiós, el rei Pere II (III, per al còmput d’Aragó), nascut a València i fill de Jaume I, començà a emprar un motiu heràldic conegut com la Creu d’Alcoraç, format per la creu de Sant Jordi (la mateixa que trobem a l’escut d’Alcoi o al de Barcelona), però ornada als seus quarters amb quatre caps de moros decapitats. La paradoxa rau en què aquells pobres degollats eren habitants de les actuals terres aragoneses o, fins i tot, valencianes. La cosa no tindria més importància si no fora perquè un distintiu tan truculent va fer fortuna i encara, inadvertidament, apareix en senyeres i escuts actuals, com explicarem.
La batalla d’Alcoraç, que segons la tradició inspirà la Creu esmentada, esdevingué en unes planures prop d’Osca, el dissabte 16 de novembre del 1096. S’hi enfrontaren, d’una banda, les tropes d’aquell que ha passat a la història com a Pere I d’Aragó (no confondre amb l’anterior) i, d’una altra banda, les d’Àhmad al-Mustaín, emir de Saragossa. Però ni el topònim “Aragó”, ni “Saragossa” tenien els límits que ara els atribuïm. Els dominis de Pere I eren més bé valls pirenaiques i els de l’emir arribaven fins a la Mediterrània, encara que hem de tenir en compte que hi havia moltes incursions i que les fronteres eren summament mòbils; més encara perquè s’havia produït l’entrada a la península dels almoràvits, que havien unificat les taifes àrabs. A més cal assenyalar que les hosts de Rodrigo Díaz i els seus hereus, amb aliances variables, dominaren la ciutat de València, abans integrada a la taifa de Saragossa. En resum, aquells que perderen la batalla a les planures d’Alcoraç segurament havien nascut a les terres ara aragoneses o valencianes.
Els caps tallats eren, en definitiva, els dels nostres avantpassats, que es representen amb la pell morena i una coroneta (per representar els cabdills àrabs) que a poc a poc esdevingué un mocador o cinta. No ens ha d’estranyar, doncs, que, després de l’expansió dels dominis ordenada per Jaume I, el seu fill, Pere, emprara aquella truculenta iconografia.
Des d’aleshores, aquells caps de moro van proliferar en l’heràldica. Passaren d’una moneda del 1282 (amb un revers amb “quatuor capita hominum figurata”) a la senyera del Regne d’Aragó, a la de l’antic Regne de Sardenya (on els moros duen una arracada) i a escuts nobiliaris, entre els quals es pot esmentar el de Jeroni de Pinós. També el Benacantil, a l’escut d’Alacant, rememora un cap de moro.
En el cas de l’illa de Sardenya, el nacionalisme ha emprat precisament la bandera tradicional, amb la creu de Sant Jordi i els quatre caps, en la seua pugna contra l’Estat italià. Encara més: a Còrsega, el pare del nacionalisme, Pasquale di Paoli, adoptà el 1755 aquest element, el cap de moro, i el convertí en la seua bandera front al domini francés. D’altra banda, a Sicília és freqüent la ceràmica tradicional anomenada “testa di moro”, coneguda internacionalment a partir de la sèrie The White Lotus (3a temporada).
També incorporaren el cap de moro els escuts d’algunes nissagues alemanyes, com ara els von Schedel de Núremberg, i d’algunes ciutats, com és el cas de Coburg, també a Baviera, si bé amb el tall del cap una mica dissimulat. En aquest cas, durant el període nazi el cap negre fou substituït per una espasa: coses del racisme ètnic. Per la relació de Joseph Ratzinger, el papa Benet XVI, amb la seua Baviera natal adoptà el cap de moro en el seu escut. Ratzinger fou bisbe de la diòcesi de Freising que també té aquest motiu en l’escut. També el seu predecessor Pius VII (1800-1823) posà tres caps de moros en el seu escut. Cal dir que la simbologia d’àrabs decapitats fou ben acollida per l’integrisme catòlic. Per exemple, al segle XIX s’imprimí un periòdic ultracatòlic anomenat «La Bandera de Alcoraz: Dios, Patria, Rey».
No han sigut escoltades les peticions per canviar la bandera oficial de la Comunitat Autònoma d’Aragó, que incorpora el motiu de la creu d’Alcoraç. Certament, l’Estatut d’Autonomia aragonés manté una certa ambigüitat que permetria el canvi.
Mentre que la bandera és la senyera tradicional, amb les barres horitzontals, de l’escut s’hi diu: «El escudo de Aragón es el tradicional de los cuatro cuarteles, rematado por la corona correspondiente, que figurará en el centro de la bandera.» La Llei 2/1984, de 16 d’abril, sobre ús de la bandera i l’escut d’Aragó, n’és més explícita: «el Escudo de Aragón es, estructuralmente, un escudo español, cuartelado en cruz, e integrado de los siguientes elementos: [...] [Cuartel], tercero, sobre campo de plata, una cruz de San Jorge, de gules, cantonada de cuatro cabezas de moro, de sable y encintadas de plata.»
No deixa de sorprendre que, quan els presidents de la Generalitat Valenciana visiten els seus col·legues d’Aragó, es facen fotografiar davant la bandera i l’escut d’aquella comunitat autònoma, potser sense adonar-se’n que aquells caps tallats són possiblement els dels seus remots avantpassats.
