[Tafaneries valencianes, 15/04/2024, html ací, pdf ací]
En aquest blog arreplegue els articles que he publicat en LEVANTE-El Mercantil Valenciano.
diumenge, 14 d’abril del 2024
Els arriscats artistes del trapezi a València
divendres, 12 d’abril del 2024
La pel·lícula «valenciana» més trista
[Tafaneries valencianes, 8/4/2024, pdf ací]
El 24 d’abril passat, el subdirector de Levante, Joan Carles Martí, publicà l’article «En busca del hedonismo perdido» sobre la primera pel·lícula en valencià, «El fava de Ramonet», i la imatge que oferia d’un Cap i Casal «desbordado de alegría, humor y cabarets». Però, quina seria la pel·lícula «valenciana» més trista? Tal vegada l’adaptació de «La Barraca», estrenada a Mèxic el 1945, amb bona part del seu elenc format per persones en l’exili, com ara Baltasar Samper (música), Abel Velilla Sarasola (supervisió de diàlegs), Emilia Díaz (coreografia), així com actrius: Luana Alcañiz, Marichu Labra o Amparo Morillo, i actors: Manolo Fábregas, José Morcillo, Luis Massot, Manuel Noriega o Carlos Villarías. Entre els participants en el film també hi hagué una notable presència valenciana. La saguntina Anita Blanch encarnà Teresa, José Baviera interpretà Pimentó i l’alacantí Rafael Icardo va fer del tio Barret. Dels decorats s’encarregaren dos valencians més, Francisco Marco Chilet (de vegades citat com Chillet) i Vicente Petit; Joan Renau pintà el cartell de la pel·lícula i la filla de Vicente Blasco Ibáñez, Libertad, fou coguionista del film i responsable de l’adaptació de la novel·la.
María Ana Blanch Ruiz (Anita Blanch) va nàixer a Sagunt el 1908. El 1930 viatjà a Mèxic amb la seua germana Isabel per fundar la companyia del Teatre Ideal, on també participà José Baviera i es formà la coneguda Silvia Pinal, actriu que participà en els gran films de Luis Buñuel («Viridiana», «El ángel exterminador» i «Simón del desierto»). A més de l’activitat teatral i les radionovel·les, Anita Blanch participà en més de 60 pel·lícules i de 40 sèries televisives. Fou guardonada per la seua interpretació de la senyoreta Prisca en «Tlayucan» (1962), dirigida per Luis Alcoriza, també espanyol i mort a Mèxic. Anita morí en abril del 1983, d’una malaltia cardíaca, i fou soterrada a la ciutat de Mèxic.
L’actor José Luis Baviera Navarro (José Baviera) va nàixer a València, l’agost del 1906, i també desenvolupà una gran activitat, amb la participació en 180 pel·lícules i 17 sèries. Començà en el cinema l’any 1924 i dos anys després es posà a les ordres de José Estívalis, director de Llíria conegut pel pseudònim d’Armand Guerra, en una pel·lícula sobre el roder Luis Candelas (tota una declaració en temps de la dictadura de Primo de Rivera). El 1931, Baviera protagonitzà la pel·lícula «Fermín Galán», sobre l’heroi republicà de Jaca (film perdut), i durant la Guerra dirigí el documental «Madera», produït pel Sindicat d’Edificació, Fusta i Decoració de la CNT. El juliol del 1940 arribà a l’exili mexicà. Exemples dels seus papers foren el Ponç Pilat d’«El martir del calvario», un film protagonitzat per Enrique Rambal Sacía, fill del gran actor d’Utiel Enrique Rambal i que també morí a Mèxic, així com el Leandro Gómez de la pel·lícula de Buñuel «El ángel exterminador», ja esmentada. Baviera morí l’agost del 1981 a ciutat de Mèxic, on fou soterrat.
L’alacantí Rafael Icardo també participà en el rodatge de més de 100 pel·lícules a Mèxic, moltes de les quals foren comèdies, com ara algunes protagonitzades per Cantinflas. Morí el 1954, amb uns 60 anys.
Els decoradors Francisco Marco Chilet i Vicente Petit aconseguiren reproduir als camps de Mixcoac, al sud del bosc de Chapultepec de la capital mexicana, no només les barraques valencianes, sinó també la taberna on s’enfronten Batiste i Pimentó i, fins i tot, la Porta dels Apòstols de la Seu. Marco Chilet, nascut el 1900, fou deixeble de Sorolla i actiu en les tropes republicanes. Després de passar per un camp de concentració al sud de França, arribà a Mèxic, país on s’encarregà de l’escenografia d’unes 150 pel·lícules, tot aportant les seues qualitats per al dibuix i la seua capacitat per generar espais quasi onírics, com els que trobem en «Santo, el enmascarado de plata vs. los villanos del ring» (1968), una de les moltes pel·lícules protagonitzades pel mític lluitador emmascarat. No és coneguda la trajectòria de Vicente Petit fins a l’exili mexicà, on s’incorporà com a decorador amb una pel·lícula infantil acolorida «Las aventuras de Cucuruchito y Pinocho» (1942). En seguiren desenes i desenes de films.
Per l’avanç de les tropes franquistes, Libertad Blasco-Ibáñez Blasco fugí a Barcelona amb el seu marit, el periodista alacantí Fernando Llorca. Creuà a França on fou tancada en un camp de concentració. Després de la mort del seu home, aconseguí arribar a Mèxic i instal·lar-se a la plaça de Santos Degollados núm. 16, de la capital, on també residiren en algun període dos fills més del novel·lista, Mario i Sigfrido. Libertad Blasco-Ibáñez rebé el guardó Ariel de la cinematografia mexicana per la seua adaptació de la novel·la del seu pare. El film aconseguí el primer Ariel a la millor pel·lícula.
El 1939, el gran pintor valencià Josep Renau Berenguer també hagué d’exiliar-se amb la seua dona, Manuela Ballester, i la família. Passaren la frontera de Le Perthus i foren tancats a un camp de concentració. Finalment arribaren a Mèxic, on Josep i Manuela desenvoluparen una intensa activitat artística fins a traslladar-se a la República Democràtica Alemanya a la fi dels anys cinquanta. Precisament els diaris de Manuela informen de com Josep començà el cartell de «La Barraca» el dijous 19 d’abril i el finalitzà l’endemà: «Les ha gustado mucho y se lo han pagado ($300)». Els diaris palesen com Manuela estava pendent de la fi de la Guerra Mundial a Europa els últims dies d’aquell mes, el que va fer reviscolar les esperances de la caiguda de Franco. També anotà l’estrena del film i l’assistència de la seua mare i dos familiars: «La mare (sic) ha ido con las 2 Manolitas a ver La Barraca» (27 de juliol del 1945). Pocs dies abans, Juan Negrín, president aleshores de la II República Espanyola en l’exili, arribà a Mèxic. Fins i tot, la mateixa estrena de la pel·lícula al cinema Chapultepec coincidí amb un acte constitutiu del govern en l’exili. En definitiva, «La Barraca», com va escriure l’historiador del cinema Eduardo de la Vega Alfaro, «vino a ser una especie de bandera ideológica de aquella emblemática II República Española debido a que su trama también puede leerse como una alegoría sobre los intentos de recuperación de la patria perdida». Però la dictadura resistí i aquells valencians que encarnaren els personatges de la cèlebre novel·la de Blasco Ibáñez moriren i foren soterrats a terres mexicanes. Tal vegada, la pel·lícula «valenciana» més trista.
Nota: en la composició final, el títol fou: "L'estrena de la pel·lícula «valenciana» més trista".
dilluns, 25 de març del 2024
Dades sobre les llengües
[Opinió, 25 de març de 2024, html ací]
El dimecres 20 de març, la presidenta de l’associació Hablamos español, senyora Gloria Lago, va fer davant la premsa dues afirmacions errònies, a propòsit d’una Iniciativa Legislativa Popular presentada a les Corts Valencianes i únicament recolzada pel grup d’extrema dreta de Vox.
La primera tesi és que, segons ella, el coneixement de més d’una llengua no ajuda a conéixer una tercera. S’entén que el que vol dir és que no cal aprendre una segona llengua cooficial per saber-ne altres, val a dir, fer-ho en una proporció major. Deixant de banda arguments didàctics, podem anar a les dades disponibles. Dissortadament per a ella i la seua associació, les dades de l’Institut Nacional d’Estadística permeten afirmar tot just el contrari. L’última Enquesta sobre la participació de la població adulta en activitats d’aprenentatge, de 2022, referida a trenta-dos milions de persones entre 18 i 69 anys, ens diu que, en el conjunt de les comunitats autònomes amb només una llengua oficial, el 43,4% de les persones sap anglés, el 12,8% sap francés, el 2,8% italià, el 2,6% alemany i l’1,8% portugués. D’altra banda, però, en el conjunt de les comunitats autònomes amb més d’una llengua oficial, les dades són: 45,9% anglés, 16,3% francés, 4,5% italià, 3,2% alemany i 3,4% portugués. Per tant, no és certa la primera afirmació: on s’aprén més d’una llengua oficial, la població és més competent en llengües estrangeres.
La segona afirmació errònia és que, diu literalment la senyora Lago, «tindre més d’una llengua no suposa tindre més riquesa». Ací també les xifres de l’INE mostren la falsedat de l’afirmació de la presidenta de Hablamos español per al nostre context. Segons les últimes dades de l’Enquesta de condicions de vida, que corresponen a l’enquesta publicada el 2023 amb dades de l’any anterior, la renda anual mitjana per persona fou de 14.082 euros. Però a les comunitats autònomes amb una llengua, la renda mitjana fou de 13.472 euros (un 95,66% del total), mentre que en les comunitats amb més d’una llengua oficial fou de 14.870 euros (un 105,59%). Per tant, si considerem les grans xifres, hi ha una correlació clara entre els dos fenòmens: tindre més d’una llengua oficial i la riquesa per persona. Dades públiques i publicades.
dilluns, 29 de gener del 2024
El Messies en Patraix
[Tafaneries valencianes, núm. 111, 29/1/2024, pdf ací, html ací]
«...Y un trono, que si el votaren / –bo siga el rei ó no hu siga– / ú per ú, vacha á saber / si en Madrid existiria». Així de republicà s’expressava el protagonista, el tio Formiguetes, de l’obra «El Messies en Patraix», un sainet sobre les eleccions, una sarsuela en un acte, amb lletra originàriament en valencià de l’escriptor Rafael Maria Liern i Cerach (1832-1897) i música del mestre Rigoberto Cortina Gallego (1840-1920), que fou estrenada el 1872.
Cal explicar el context polític per entendre el sentit d’aquesta obra. L’abril del 1871 s’havien realitzat les primeres eleccions generals després de la restauració de la monarquia amb Amadeu de Savoia. Hi va véncer una coalició de partits encapçalada per Francisco Serrano (Unió Liberal), però les disputes internes de la coalició provocaren una ràpida successió de presidents del gabinet: al juliol, Ruiz Zorrilla (Partit Progressista); a l’octubre, José Malcampo; i al desembre, Sagasta (aleshores també unionista). Algun comentarista digué que la Unió era radical quan estava en l’oposició i reaccionària quan governava. Era clar que la crisi portaria de nou a les urnes. I així, Sagasta convocà noves eleccions, que se celebraren a principi d’abril del 72. D’això tracta l’obra de Liern i Cortina, de com les reivindicacions populars, representades pel seny i la crítica d’un llaurador de Patraix, són arreplegades per les promeses dels polítics, però després aquests panxacontents se n’obliden.
«El Messies en Patraix» fou estrenada al Circ Espanyol de València, un gran auditori que es trobava a l’actual Parterre (aleshores, plaça de l’Aduana o del Príncep Alfons i ara d’Alfons el Magnànim), el dissabte 2 de febrer del 1872. L’obra, naturalment, guanyà el favor del públic. El personatge del tio Formiguetes s’acarava amb aquell que havia sigut nomenat governador de Sevilla i li etzibava una llarga crítica que finalitzava: ¿[...] sinse dar de llibertat / ni pá barato una lliura... / ¿no té vergoña de ser / governaor de provinsia?»
Allò fou massa per al governador de València, Federico Villalva (de vegades escrit: Villalba), que precisament el president Sagasta havia nomenat un mes abans i es veuria reflectit en l’etzibada del personatge del tio Formiguetes. Villalba era un periodista i escriptor, reconvertit en governador, càrrec que ocupà en diverses províncies. El nou governador reaccionà front al sainet de manera poc adient a la constitució de l’època, que garantia la llibertat d’expressió («todos los españoles tienen derecho a emitir sus ideas y opiniones, ya de palabra, ya por escrito»). Així, Villalva ordenà a l’inspector i cap de la policia, Ramon Juaneda, que es presentara al Circ Espanyol i confiscara el llibret de l’obra. Sense llibret, la funció hagué de cancel·lar-se. Després, denuncià l’obra. La premsa va escriure: «Por el Sr. Gobernador de la provincia ha sido entregada á los tribunales la comedia valenciana del Sr. Lier [sic], El Mesies de [sic] Patraix, para que instruyan la correspondiente sumaria y procedan conforme haya lugar.» La reacció de Villalva resultà sorprenent també perquè el mateix periodista i polític havia redactat, anys enrere, una comedia en tres actes, anomenada «Secretos del alma», que havia sigut refusada per la censura l’any 1864. Aleshores, Villalva li remeté una carta al ministeri de la Governació per demanar-ne una reconsideració del dictamen. Tal vegada també Villalva era radical en l’oposició i reaccionari en el govern.
Poc després de la censura del sainet, els periòdics arreplegaren els rumors que el governador volia disoldre l’Ajuntament de València o que demanava que els alcaldes li informaren de qui havia votat en contra de les seues idees. També la premsa denuncià que el governador Villalva afavoria els alcaldes afins a Sagasta i conspirava perquè en les eleccions d’abril del 72 alguns candidats «cuneros» i «unionistes» aconseguiren escons en diverses circunscripcions valencianes. Per altra banda, l’eficàcia de l’inspector de policia Juaneda en aquest i altres assumptes fou recompensada poc després amb la promoció com a inspector a Madrid i la responsabilitat sobre el districte de La Latina.
També l’obra de Liern i Cortina, «El Messies en Patraix», poc després de la censura, viatjà a la capital, amb més fortuna que a València. El diumenge 3 de març del 1872, el sainet es representà al Teatro del Recreo, amb un nou títol «La venida del Mesías». Potser pensaren que Patraix era un topònim desconegut a la capital per mantindre’l al títol, encara que era ben descrit al principi de l’obra: «Sitio pintoresco en los alrededores de Valencia». Els personatges principals del sainet (Vicenta, Donya Pascuala i el tio Picores, que és com anomenaren al tio Formiguetes), segons Liern, havien de parlar «con acento valenciano muy pronunciado» a les representacions madrilenyes. Així faria el polifacètic José Banovio (o Banobio), que interpretà el tio Picores, una persona de geni curt, malgrat que especialitzat en «primer còmic». El teatre es trobava al principi del carrer Flor Baja. Anys després fou enderrocat per ampliar la Gran Via. A partir del 10 d’abril del 1872, l’obra fou representada en el Teatro Café de Capellanes, on es mantingué en cartell fins a l’agost. En aquell mateix any, l’obreta fou publicada per la Imprenta de José Rodríguez, del carrer Calvario de Madrid, en la col·lecció «El teatro contemporáneo» de José María Moles, el qual també l’edità a València, a la impremta de Juan Guix. Fins tot se’n va fer una segona edició. Com a curiositat, Liern n’afegí un segon final, per ser representat quan passaren les eleccions.
Quan es representà «El Messies en Patraix», el poeta Liern ja havia escrit més de trenta sainets i peces dramàtiques, tant en castellà com en valencià, algunes musicades pels mestres Joaquín Miró o F. A. Barbieri (vegeu la Tafaneria anterior). També Rigoberto Cortina havia fet moltes composicions. Col·laborà amb escriptors com ara Francisco de Alfonso, Joaquim Balader, Rafael Bolumar, José Campos i Constantí Llombart. Encara que també estigué lligat a Onda i Silla, morí a València, on està soterrat.
Estaria bé que en les pròximes festes populars del barri de Patraix es representara l’obra censurada i que, fins i tot, hi participara la «governadora» actual, Pilar Bernabé, que precisament té vincles amb el districte homònim.