diumenge, 10 de desembre del 2017

Els braços de Sant Vicent

[Tafaneries valencianes, 10/12/2017, html ací, pdf ací i ací]

«Totes i cadascuna de les relíquies són vertaderes, perfectes i indubitables», va a afirmar el papa valencià Calixt III en una butlla del 1457, sobre les donades per ell a la catedral valenciana. Però ara, cinc segles i mig després, moltes semblen fraus.

Segons la relació del canonge J. Sanchis Sivera, als armaris de la Seu de València es conservaven relíquies inversemblants, com ara palleta del pessebre de Betlem, mirra dels Reis Mags, una samarreteta i un bolquer del Jesuset, una capa de Sant Josep o un vel de Maria. També una pinta de la Mare de Déu amb pèls o llet dels seus pits, que bé mereixerien una anàlisi genètica. Com també un llenç amb sang de Jesús, que va donar la comtessa de l’Alcúdia el 1746.

Així mateix hi ha relíquies de Sant Jordi. D’aquest sant, que el papa Pau VI declarà «opcional», hi ha un fèmur, dues canyelles del braç, els ossos de tres dits i la pedra en la qual fou escapçat. També n’hi havia de Santa Bàrbara, que fou retirada del santoral per la seua dubtosa historicitat. Tanmateix, a la Seu valenciana conserven un os metatarsià i un altre més. I no cal oblidar una gran pedra d’un lloc on la santa havia fet manar aigua que es troba a l’església de Sant Joan de l’Hospital, baix del sepulcre de l’emperadriu Constança de Hohenstaufen, pedra que fou portada per ella des de terres turques. També es creu ara que les «onze mil verges» de Santa Úrsula, d’alguna de les quals també hi ha algun osset a la Seu, no existiren. Ja s’ho havia preguntat Enrique Jardiel Poncela en una novel·la.

Segons la relació del canonge, a la Seu hi havia un os, com una tíbia, de l’apòstol Sant Pere, un altre os de l’evangelista Sant Mateu i un fragment de tars i una vèrtebra dorsal de Sant Lluc. D’aquest evangelista hi hauria també el braç i la mà dreta amb la qual hauria escrit el tercer Evangeli i els Fets dels Apòstols (cal dir que n’hi ha dos braços més de l’evangelista a la Basílica de Pàdua).

Tampoc tot allò atribuït al diaca màrtir Sant Vicent d’Osca pot ser autèntic, per mera lògica. A la Capella de la Resurrecció hi ha el cèlebre braç esquerre momificat. Hom diu que un bisbe valencià, Teudovild, portà la relíquia a Bari cap al 1104 i que al 1794 era venerada a Venècia. Abans que el braç arribara a València el 1970, de San Vicent Màrtir ja tenien als armaris de la Catedral un tros de pell, un os llarg que sembla un cúbit, un altre os, probablement també d’un braç, i un osset embolicat. L’os que sembla un cúbit procedeix de l’església d’Atri, a la regió italiana dels Abruço, d’on fou tret el 1603 i lliurat al virrei de Nàpols, Juan Alonso Pimentel de Herrera, que abans havia estat virrei de València (vegeu el capítol 60é). També a l’Església del Corpus Christi es conserva una altra relíquia atribuïda al diaca Vicent, que fou una donació feta el 1600 per Juana de Velasco, duquessa de Gandia, al Patriarca Juan de Ribera. Deixant de banda la qüestió teològica de per què hi ha en un cas momificació (indici de santedat) i en altres no, la mera descripció cronològica porta a concloure que totes les relíquies no poden ser autèntiques.

El diaca Vicent patí martiri a València cap a l’any 304, per ordre del prefecte romà Publi Dacià. La descripció més antiga del martiri la tenim al poemari «Peristephanon», redactat per Aureli Climent Prudenci, quasi un segle després dels fets. Aquesta obra arreplega catorze llargs poemes, el quint dels quals, amb 288 versos alexandrins i 2.000 paraules justes, està dedicat a Sant Vicent Martir. Prudenci conta que al diaca d’Osca li desconjuntaren els ossos, li esgarraren l’esquena i l’estriparen, li reobriren les ferides i el posaren en un llit de foc amb ferros roents. Sense dubte, aquesta sèrie de turments excità la imaginació d’altres apologetes. En un dels seus sermons, el dominicà Sant Vicent Ferrer, seguint el seu estil didactista, afegia fins i tot onomatopeies al turment del foc: «Aprés prengueren unes forques de ferre e ab aquelles giraven-lo, ara a la hun costat, adés a l’altre, e axí com lo giraven chillave la carn “chii” “chii” e rajave lo greix, axí com la pell se trenquave». Després dels turments, segons Prudenci, el diaca Vicent fou deixat a una presó horrible i, posteriorment, el crucificaren de cara a la creu, li clavaren petxines a l’esquena i el llançaren novament al foc. A continuació deixaren les restes a un canyar, però els llops i els corbs les respectaren. Aleshores, Dacià ordenà que les posaren en un sac amb una pedra pesada com una roda de molí i les llançaren a la mar. Però les aigües retornaren el sac a la platja fins que mans piadoses guarden els beats «ossos», junt a una «ara baixa». A la fi del segle XIX, J. Martínez Aloy proposà, en polèmica amb Francisco Danvila, que aquesta «ara baixa» era un sepulcre que es trobava al Museu de Belles Arts. La hipòtesi que un braç es momificà pels ungüents que li aplicaren al màrtir no és versemblant, tot comptant que, segons el poemari de Prudenci, el diaca passà per ferros roents i després fou abocat al foc, i que es refereix a les restes com «ossos».

Sobre el destí posterior de les restes del màrtir tenim quatre relats distints, el que vol dir que vertader només pot ser-ne un o cap. El primer relat es basa en una crònica de l’historiador andalusí Ahmad ibn Muhammad al-Razi (887-955), segons el qual l’any 760, fugint d’Abd-ar-Rahman I, un grup de valencians s’havien traslladat amb el cos del màrtir al sud de Portugal, on establiren una comunitat. Al segle XII, malgrat que la comunitat havia desaparegut, el rei Alfons I de Portugal trobà les restes del diaca màrtir, que haurien estat traslladades a Lisboa. Després foren oblidades i el 1614 foren «retrobades». A l’actual Seu Metropolitana Patriarcal de la capital portuguesa hi ha un cofre amb una mà i un altre amb ossos. La segona hipòtesi és que les relíquies foren traslladades l’any 855 a l’abadia benedictina de Castres pel monjo Audald, segons deixà escrit Aimoni, un altre membre d’aquell cenobi. La hipòtesi tercera és que les restes foren traslladades a Càpua, prop de Nàpols, l’any 970. A més, n’hi hauria una quarta hipòtesi. Al «Duomo» de Bèrgam, a la part alta de la ciutat, diuen conservar la relíquia del cap del sant i un os més. El sant hi comparteix una capella amb la memòria de Joan XXIII. Hi ha moltres representacions antigues del sant per aquella part de la Llombardia.

A principis del segle XX, Roc Chabás, arxiver de la Catedral de València, no trobava versemblants aquests trasllats. Del relat d’Aimoni va dir que incloïa circumstàncies «extravagants i impossibles». Tampoc no acceptava el trasllat a la regió de Nàpols, malgrat la donació esmentada adés del virrei. De Bèrgam, no en parlà. El canonge Chabás formulà una cinquena hipòtesi: els ossos s’amagaren a València i desaparegueren amb el temps. Sembla raonable, perquè el 14 de maig de 1394, els Jurats de València li van escriure al papa Clement VII, demanant-li alguna relíquia de Sant Vicent de les que es conservarien a Castres, on és «extravagant» que estigueren. Aleshores, no n’hi havia cap a la Catedral de València. Cal afegir que el 1524, l’arquebisbe Juan Rodríguez de Fonseca va fer donació a la Catedral de Burgos d’un braç de Sant Vicent Màrtir encastat en plata i guarnit de pedres fines (Florez, «España Sagrada», XXVI, 427-8). A hores d’ara es troba al seu museu catedralici. Massa braços per a Sant Vicent.

dijous, 7 de desembre del 2017

Formació permanent

[Opinió, 7/12/2017, html ací, pdf ací]



L’accés a la formació permanent és un dret. Així es proclama en l’article 14.1 de la Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea, preceptiva al nostre país. Per a l’any 2020, la Unió Europea ha establert un objectiu sobre formació permanent: almenys un 15% dels adults amb edats entre 25 i 64 anys hauria de participar en activitats d’aprenentatge permanent. L’agència estadística europea, Eurostat, pren com a criteri el període de quatre setmanes anteriors a l’enquesta que es realitza per avaluar l’acompliment de l’objectiu. Les dades disponibles mostren que el nostre país s’allunya de l’objectiu europeu en formació permanent, que retrocedeix. Des de l’any 2005, el percentatge de persones que participen en activitats d’aprenentatge permanent ha baixat 1,2 punts en el cas dels homes i 1,5 punts en el cas de les dones. Per contra, la mitjana de la Unió Europea ha pujat 1,2 punts en el cas dels homes i 1,4 punts en el cas de les dones, que ja estan a 3,3 punts de l’objectiu (les espanyoles estan a 4,8 punts i baixant).

Malgrat la proclamació del dret i l’establiment d’un objectiu de la UE sobre aprenentatge permanent, el ben cert és que, a hores d’ara, una part molt important de la població en edat laboral no hi participa i, a més, no disposa d’una certificació que acredite una cualificació professional. Al País Valencià hi ha més de 2 milions i mig de persones en edat laboral en aquesta situació. Resoldre aquest problema implica millorar l’accés a la formació permanent, desenvolupar la formació de persones adultes i els sistemes de certificació de les competències assolides per l’experiència laboral (art. 7é de la Llei del Qualificacions i la Formació Professional, 2002). Un fenomen relacionat amb aquesta manca de formació és, sense dubte, la cronificació de l’atur de llarga durada. L’any 2011, només un 22% dels desocupats que havien treballat abans portaven més de dos anys en l’atur; ara en són un 42%.

La participació en activitats d’aprenentatge permanent als països de la Unió Europea correlaciona amb la inversió educativa, que també té a veure amb el rendiment dels estudiants. A Espanya, però, la inversió educativa baixa. Se sol dir que els països avançats han d’invertir més del 5% del seu Producte Nacional Brut en educació. Ací s’arribà al 4,9% l’any 2009, amb el govern de Rodríguez Zapatero, i des d’aleshores el percentatge només ha fet que descendir. Ara estarem en un 4,3% i les previsions són que encara baixarem fins al 3,6% a l’any 2020 (segons l’Actualització del Programa d'Estabilitat del Regne d'Espanya 2017-2020, que fou enviat pel govern espanyol a Brussel·les).


Cal doncs, canviar la tendència pel que fa a la caiguda de la inversió educativa i de la formació permanent. És el nostre dret.

diumenge, 3 de desembre del 2017

Llonganisses de burro

[Tafaneries valencianes, 3/12/2017, html ací, pdf ací ací]

L’exemplar de «La Vanguardia» del divendres 24 de novembre del 1930, a la seua pàgina 5, informava que la secció de Sanitat del Govern Civil de Barcelona havia imposat una multa de mil pessetes al propietari d’un local al barri de Collblanc de l’Hospitalet de Llobregat per sacrificar burros i vendre la seua carn com si fóra vedella. Al Café Colón de València (posteriorment «Billares Colón», que estaven a l’actual Passeig de Russafa, 24), Miguel Tortosa Martínez, àlies el «Creïllero», Miguel Lluch Andrés, àlies el «Pardalo», i un germà d’aquest llegiren la notícia i comentaren que era realment una multa reduïda per a un negoci ben lucratiu, així que decidiren posar en marxa un escorxador clandestí. Només calia trobar un carnisser disposat a vendre el producte i un local on fer la matança dels animals. Així, establiren un acord amb Francisco Ferrando Fort, que no només era el propietari d’una carnisseria que hi havia al carrer Borrull, 21, cantó al carrer Botànic, sinó que també era el president de l’associació de carnissers de ramaderia bovina de la ciutat, la «Sociedad de Tablajeros de Vacuno». El seu pare, anomenat també Francisco Ferrando, havia estat igualment carnisser al carrer Borrull. Quan aquest morí, el negoci estigué regentat per la seua vídua.

El Creïllero i el Pardalo compraven els animals a 4 o 5 duros, preparaven la carn, que li venien a Ferrando a 1,5 pessetes el quilo, i aquest la podia servir a la seua clientela a duro el quilo com si fóra de boví. Pel que fa al local on muntar un escorxador clandestí, arribaren a un acord amb Francisco Sanchis, el qual llogà un casalot a José Sancho Miralles, àlies «Pepe Ferro», que hi havia a la carrera de Sant Lluís, número 5, conegut pel veïnat com «Casa el Ferro». Per aquesta casa s’accedia a unes dependències ideals per muntar-hi un escorxador clandestí, que quedaven amagades entre la part posterior de les cases del camí de Trànsits i les vies del ferrocarril (quan es retiraren es formà un carrer que ara està dedicat a Pepita Samper). Tot els anava bé, fins que la perspicàcia i la constància d’un funcionari municipal desmantellà el negoci.

L’estiu del 1931, Antonio Martínez Zamorano era un dels caps del servei de taxes a espècies animals de l’Ajuntament de València. Era un home pèl-roig i eixut. Pocs mesos abans, el novembre del 1930, la corporació municipal havia decidit donar-li una gratificació de 3.000 pessetes per l’efectivitat que havia mostrat imposant multes com a delegat de l’alcaldia per a les taxes a espècies animals. El febrer del 1931 fou promogut a cap del servei. Per raó del seu càrrec, durant la Fira de Juliol d’aquell any, assistí a una correguda de bous, no sabem exactament a quina de les nou que se celebraren, entre el 25 de juliol i el 2 d’agost. Martínez estava tafanejant pel pati de cavalls de la plaça quan escoltà un comentari sospitós. En aquella època, els cavalls dels picadors eren freqüentment ferits o morts pels bous, així que solien ser animals de poques condicions físiques, que els picadors escollien a la mateixa plaça. Precisament la República incorporà un plastró protector. Una persona al pati de cavalls comentà: «Si ens donaren aquest cavall per quinze duros». I una altra respongué: «Se li podria traure profit per a la carn». Un funcionari responsable com Martínez no podia deixar passar aquest indici, així que li ho comentà a l’altre cap del servei, Rafael Benedito Grajales, un home de tendències republicanes que anteriorment havia estat guàrdia municipal i en aquella època era cap de negociat de primera, i els dos organitzaren una investigació sobre negocis fraudulents de carn. Durant mesos, els vigilants de ronda Miguel Bolumar, Nicanor Fraga, Enrique Gramaje i José Pérez, controlaren camions de transport que podien portar animals a escorxadors clandestins, una llarga recerca que finalment donà fruits. Quan obtingueren una pista segura, Antonio Martínez i Rafael Benedito despatxaren amb Vicente Alfaro Moreno, l’alcalde interí durant els primes dies de la II República (i que encara no té carrer a la ciutat) perquè autoritzara l’operació per desmantellar els escorxadors. Després, aconseguiren una ordre judicial per poder accedir a les instal·lacions fraudulentes. Cap a la meitat de febrer del 1932 i després de tres dies de muntar guàrdia, el caporal Luis Mandor i l’agent Vicente Meseguer penetraren finalment a la Casa el Ferro. En una dependència hi havia una corriola, els estris i les ferramentes per esquarterar els animals i alguns barrils amb despulles i peüngles dels equins. En una altra dependència contigua hi havia uns quarters de burro penjats d’uns ganxos. A la porta de l’establiment hi havia clavada una rata morta, un ritual de protecció que no va servir de res. També entraren en l’escorxador Rafael Benedito i Antonio Martínez, així com l’inspector del districte Julio Ortiz. En accedir, Francisco Sanchis patí un atac d’apoplexia; va perdre el coneixement i hagué de ser atés pels guàrdies. Una vegada recuperat, ben prompte «cantà»: el Creïllero i el Pardalo portaven els animals a Casa el Ferro i ells mateixos els sacrificaven i esquarteraven, amb la col·laboració de Salvador Roig Almenar (o Alemany), que era un empleat del carnisser Ferrando. Tots ells foren detinguts, així com Lorenzo Duart (o Duarte) Sánchez, que era el carreter del carnisser del carrer Borrull. També fou detingut un altre carnisser, anomenat Borrás, que tenia un establiment a Burjassot, i que ja tenia antecedents, perquè un any abans havia estat detingut en relació amb un escorxador clandestí descobert a Godella. Un segon escorxador clandestí fou trobat al camí de Barcelona.

Una prova de com anaven de bé els negocis del grup és que, en un dels últims dies del Nadal del 1931, Borrás li havia venut un automòbil a Ferrando (matrícula V-2538), que a la seua vegada havia revenut al Creïllero per 2.500 pessetes, que aquest havia de pagar en part amb l’aportació de carn. Els investigadors constataren que li havia fet un lliurament de 250 quilos de carn, el que suposava reduir en 375 pessetes el deute per l’automòbil.

Els detinguts prestaren declaració davant de les autoritats municipals. L’alcalde els imposà una multa de 250 pessetes i els prohibí tota activitat de carnisseria.

El divendres 26 de febrer, en mig d’una gran commoció popular, la premsa informava que l’autoritat governativa havia posat els detinguts a disposició judicial. Un cronista advertia profèticament: «Insistimos en que la opinión se verá defraudada al conocer el epílogo de este suceso. Y si no, al tiempo».

El cas va recaure en el jutge José Arias Vila, del districte del Mercat, i en el fiscal José Castro Fernández. Fou instruït, però, pel jutge accidental Ramírez Magenti, el qual dictà pressó sense fiança. Els detinguts negaren les seues primeres declaracions inculpatòries i sol·licitaren la llibertat provisional, que no fou concedida. El jutge dictà ordre de processament, que al juliol fou apel·lada, en nom dels detinguts, pels lletrats Manuel Alonso i Atanasio Miquel. Temps després foren alliberats.

Quan es produïren les detencions, la «Sociedad de Tablajeros de Cerda» emeté un comunicat, en el qual defensaven la seua innocència i demanaven rigor a les autoritats. D’altra banda, la Junta de la «Sociedad de Tablajeros de Vacuno» expulsà de la presidència a Ferrando, però mantingué en secret l’acord per no veure minvat el seu prestigi; fins i tot alguns dels seus membres demanaren esperar a conéixer la resolució judicial dels fets per prendre aquella decisió.

Els detinguts foren castigats només amb una sanció governativa, establida en l’article 65é del Reglament de Sanitat, de 500 pessetes (per imposar la qual hagueren de retirar la sanció municipal de 250 pessetes), però no foren imputats de delicte contra la salut pública, perquè no hi hagué coneixement que cap persona haguera patit alguna malaltia a causa de menjar la carn d’ase o de burro que fraudulentament havien comerciat. El pronòstic del periodista s’acomplí fil per randa. Alguna falla del 1932 va fer esment de l’episodi.

Al caliu de l’èxit en la seua tasca inspectora, Rafael Benedito va contraure matrimoni el juliol del 1932 amb Atilia Collado Giménez. En fou testimoni de les noces el seu company de servei, Antonio Martínez. Benedito morí el 1960 i el seu company, el funcionari constant i perspicaç que va descobrir el cas, el juny del 1972.