divendres, 7 de maig del 1999

La irresponsabilitat organitzada

[Opinió. Publicat el 7/5/1999]

Ara fa vint anys, el 28 de març de 1979, la Central Nuclear de Three Mile Island, en Middletown (Pennsylvania), més coneguda com Harrisburg, patia un accident i es fonia el nucli del reactor. Tanmateix, la generació elèctrica d'origen nuclear continuà. Vuit anys després, el 26 d'abril de 1986, explotava el reactor número 4 de la Central Nuclear de Txernòbil, a Ucraïna, i provocava l'accident industrial més greu de la història, de conseqüències inconmensurables. A hores d'ara, el nombre de centrals nuclears al món i la seua potència està absolutament estancada. Amb tot, hi ha un subtil desplaçament del perill nuclear a països no desenvolupats i l'irresolt (irresoluble) problema dels residus augmenta. El sociòleg muniqués Ulrich Beck afirma que la nostra «societat de risc» es caracteritza per la «irresponsabilitat organitzada»; la proliferació nuclear n'és un bon exemple.
Els països desenvolupats es disposen a tancar les plantes atòmiques (Suècia, Alemanya) i abandonen els nous projectes (EUA, Gran Bretanya); els països no desenvolupats animen la construcció de centrals nuclears, generalment amb el suport d'empreses que tenen la seua seu en països desenvolupats i freqüentment amb l'objectiu indissimulat d'afavorir els seus arsenals atòmics, sobretot en les línies de conflicte geoestratègic: Iran/Iraq, Corea del Nord/Corea del Sud, Índia/Pakistan (aquests països i els antics països socialistes concentren més del 80% dels reactors en construcció). I pensem, per exemple, què països pròxims a la zona de conflicte bèl·lic dels Balcans tenen reactors en funcionament, com ara Hongria (4), Romania (1), Bulgària (6) o Eslovènia (1): què podria suposar un atac de míssils contra un magatzem de residus d'alta activitat (que no estan ubicats en el blindatge del nucli del reactor)?
La sobirania dels Estats en decisions nuclears permet mantenir obertes les plantes atòmiques de Bulgària, Lituània i Eslovàquia, encara que hi ha importants fallades de seguretat, o que el govern d'Ucraïna s'enteste en la reobertura del reactor número 3 de la Central Nuclear de Txernòbil, malgrat el greu impacte radiològic que l'accident del reactor número 4 tingué sobre les repúbliques veïnes de Bielorússia i Rússia.
Com ha esdevingut a Israel o Rússia, persones que denuncien la proliferació nuclear dels seus països han estat empresonades de manera irregular, fins al punt que, per exemple, Amnistia Internacional els atorga estatut de presoners de consciència.
En novembre de 1998, el Departament d'Energia dels EUA desclassificà la informació sobre construcció d'explosius atòmics a partir de neptuni-237 i americi-241, dos elements que es poden trobar en els residus nuclears i sobre els quals l'Agència Internacional d'Energia Atòmica (IAEA) no té salvaguardes particulars. En març, l'Institute for Science and International Security (ISIS) denunciava que els EUA i França ja havien realitzat experiments per desenvolupar explosius atòmics amb neptuni-237.
Un element més de preocupació és la transferència de tecnologia nuclear a països on ni tan sols es respecten els drets humans. És el cas de Xina, amb la participació d'empreses espanyoles. Cal afegir que, per la seua banda, Xina ha animat programes nuclears en tercers països, de vegades amb objectius geoestratègics desestabilitzadors. Sembla que fou el suport xinés el que permeté a Algèria obrir el seu primer reactor experimental.
Davant la immensitat dels perills que se'n deriven de la proliferació nuclear, i per evitar una inhibició causada per la dimensió dels problemes, és convenient aplicar la màxima ecologista de «pensar global i actuar local», i concentrar l'atenció a la situació a l'Estat espanyol. En síntesi, els problema dels residus i la seguretat de les plantes atòmiques s'agreuja cada dia que passa.
El passat 14 d'abril, el Senat, amb majoria del PP, no aprovava el seu propi informe sobre residus. Malgrat que l'Estat no disposa d'un projecte, les 9 centrals nuclears en funcioament continuen acumulant tones de residus. Les previsions de futur sobre el desmantellament de les centrals són igual d'indeterminades. Per exemple, els càlculs sobre el cost de desmantellar Vandellòs-I realitzats en 1993 ja han estat corregits en un 48%. El mateix Consell de Seguretat Nuclear ha indicat en un informe remés al Congrés que la pressió que reben les centrals per reduir costos en el nou marc competitiu –la liberalització elèctrica– implicarà reduccions de personal, relaxació dels requisits de seguretat per part de les empreses, reducció de la durada de les recàrregues de combustible (que s'aprofiten per fer revisions i reparacions) i modificacions en les polítiques de manteniment i subcontractació.
Si el diagnòstic d'Ulrich Beck és encertat, l'aniversari de l'accident de Txernòbil és una bona oportunitat per refermar el compromís per desnuclearitzar la Terra.