[Opinió, 28/6/2023, html ací]
El 48,4% de la població valenciana es considera classe mitja-mitja (CIS 3402), camp en saó per a trilers de la política.
Imaginem que hem arribat a un restaurant. «Menú o carta?», ens pregunten amb fingida indiferència, mentre ens fan creure que només podem triar una opció del fals dilema «comunisme o llibertat». «Freedom! Freedom!» –exclamem els clients. Aleshores el polític triler mira la carta i ens recomana, per exemple: «Libre elección de centro educativo». I nosaltres, com a orgullosa classe mitjana, acceptem.
Al País Valencià, la despesa mitjana per unitat familiar en ensenyament és de 445,8 euros (INE, Enquesta pressuposts familiars, 2021). Però, atenció!, la quota per alumne als centres privats d’ensenyament no universitaris és de 1.690 euros i de 5.466 als centres universitaris. Sumeu si teniu dos o tres fills. I estem parlant de quotes «declarades» per les mateixes empreses (INE, Finançament ensenyament privat, curs 2020/21). Menú o carta?
Lliure elecció de centre educatiu vol dir, clar i ras, que les famílies amb possibilitats poden desplaçar els seus fills als centres de la seua preferència i que l’alumnat amb menys recursos es concentra en els menys valorats. Finalment trobem centres públics amb més problemes («més complexitat», en diu l’eufemisme); fet que en comporta menys demanda; i que acaba en unitats tancades de l’escola vertaderament pública, la que no imposa uniformes ni quotes estranyes per a seleccionar el seu alumnat. Ja ho hem experimentat al País Valencià. És la mà d’Adam Smith, que sempre estreny el coll dels pobres. Mentrestant, les empreses privades veuen incrementada la seua demanda i poden pujar les quotes. Menú o carta? Comunisme o llibertat? Els Beneficis dels centres d’ensenyament privat a Espanya sumen 755 milions d’euros anuals (dades INE). Més que Mercadona. Més de 2 milions d’euros, al dia. A molts d’ells, d’ideari religiós, caldria recordar-los :«Regnum meum non est de mundo hoc». Cada minut: 1.400 euros de benefici.
Menú o carta? El polític triler té més recomanacions: «Un plan sanitario que asegure una atención ágil y de calidad en todo el territorio». «Freedom for quality!» –exclamem els clients, i fem dentetes–. Però encara hi ha qui no se n’ha assabentat bé i pregunta: «En hospitals públics, no?». I el polític triler, amb posat d’ofés, li retrau: «Però no estaven vostés demanant a la carta?» («són relacions comercials», fou l’eufemisme que emprà aquella política que justificà el benefici de les mascaretes del seu germà).
Al País Valencià, la despesa sanitària de les famílies és de 2.565 milions d’euros, un «meló» que ha crescut un 61,8% als últims 15 anys (INE, Pressuposts familiars), i del qual se’n poden traure bones tallaes!
El polític triler recomana unes suculentes postres: «Libre elección de la lengua de enseñanza». «Freedom! Of course!» –repetim.
Si consultem el percentatge de persones que parlen tres o més llengües, trobem que són a Catalunya el 55,3% i a Múrcia el 12,4% (INE, Activitats aprenentatge, 2016, últimes dades). El polític triler sap que el plurilingüisme és una competència necessària i que l'haurem de pagar, si no ara, més endavant (l’eufemisme és: «més idiomes suposen més empleabilitat»). Les acadèmies de llengües i les empreses de cursos a l’estranger es freguen les mans. Hi tenim un exemple en la princesa espanyola que ha estudiat a Gal·les.
Conscient que els clients han començat a palpar-se la cartera, el polític triler remata amb un oferiment que vol semblar generós: «Eliminaremos la tasa turística. Als cafés convida la casa».
