[ CV Semanal, Opinió, Contraportada, 19/09/2021 html ací]
Parlem de delictes d’odi, o crims d’odi segons la terminologia anglesa, però se n’hauria de fer servir una altra paraula, perquè aquestes vulneracions causades per la malvolença no només conculquen drets, com qualsevol altre delicte, sinó que neguen un principi bàsic de l’ordenament jurídic: la igualtat. La igualtat no és un dret, és un «valor indivisible i universal de la dignitat humana» (Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea, preàmbul) o un «valor superior superior de l’ordenament jurídic» (Constitució Espanyola, art. 1), val a dir, la igualtat és un dels fonaments de qualsevol dels nostres drets. Per això és els delictes d’odi són més que delictes.
Més de dos segles després d’invocar la igualtat (i la fraternitat!) com a base de la societat moderna, l’odi, com un vell fantasma, encara recorre Europa. N’hi ha evidència estadística. Segons una enquesta de l’Agència Europea per als Drets Fonamentals, realitzada a més de 32.000 persones l’any 2019, el 9 % declarava haver patit violència física en els cinc anys anteriors a l’enquesta. Aquest percentatge, però, pujava al 22 % cas que la persona es declarara com a pertanyent a una minoria ètnica o al 19 % per a les persones que afirmaven no ser heterosexuals. També aquests grups declaraven haver sofert assetjament amb una proporció major que la població, concretament 14 i 16 punts respectivament per dalt de la mitjana general. Precisament es defineixen com «delictes d’odi» totes aquelles infraccions penals que apliquen violència a una persona perquè forme part o presente un biaix (real o suposat) relacionat amb la raça o l’ètnia, la llengua, la religió, el sexe o l’orientació sexual, l’edat, la diversitat intel·lectual o física o un altre factor semblant. Una altra enquesta de 2016 de la Unió Europea mostra que les víctimes més joves o amb menys nivell educatiu denuncien sensiblement menys aquest tipus de delictes, potser per desconfiança davant la policia i/o la judicatura. Per aquesta raó, l’Agència Europea per als Drets Fonamentals encoratja les institucions europees perquè asseguren l’accés universal a la justícia, oferisquen protecció i suport a les víctimes de delictes d’odi i investiguen i castiguen els delinqüents. En definitiva, proposa fer visibles els delictes d’odi, traure el fantasma a l’espai públic i combatre’l. La bona notícia és que la ciutadania incrementa paulatinament el seu nivell formatiu, el que se suposa que incrementarà el percentatge de denúncies. La notícia dolenta, que la policia i la judicatura, potser per raons sòlides, no desperten la confiança general (només el 9,4 % de la població considera que és poc o gens necessària una reforma de l’Administració de Justícia (Baròmetre CIS 3257, 2019).
Aquell que comet delictes d’odi, no només atempta contra la base mateixa de l’ordenament jurídic, sinó que ha de fer un ingent esforç per convéncer-se que l’altre és desigual, en definitiva inferior. No s’odia el que és diferent; s’odia per fer-lo diferent. Paradoxalment, un dels textos que fomentà històricament l’antisemitisme, ja incloïa la seua refutació definitiva. Recordeu el monòleg de Schylock a El mercader de Venècia de Shakespeare: «No és el jueu… alimentat amb el mateix menjar, ferit amb les mateixes armes, curat pels mateixos mitjans, escalfat i refredat pel mateix hivern i estiu…» Els individus que apallissaren el jove Samuel Luiz fins matar-lo mentre bramaven «maricón!», descobririen que aquell cos en la penombra, inerm i silent, era igual que ells. Aquesta és la veritat absoluta. El nostre cadàver, mut i pelat, evidencia la nostra igualtat: tots som descendents dels homínids que fa 3,7 milions d’anys deixaren marcades les seues petjades prop del volcà Ngorongoro a Àfrica i que l’atzar fossilitzà per donar-nos el vestigi més antic de la nostra germanor. Una igualtat que no canvia la tonalitat que la melanina dona a l’epidermis, de l’atzarosa fisonomia o de les flexions de la parla.
El criminal d’odi destil·la seua aversió amb el foc de la por i l’alambí de les ficcions que legitimen la seua suposada superioritat: la raça, el gènere, la civilització, la pàtria, la religió, Déu. O millor encara: és la seua atracció envers aquestes ficcions abstractes la que addueix per justificar la repulsió que sent per l’altre, pel seu semblant concret. En definitiva, una mentida, com ja va escriure l’evangelista Joan: «Si un diu: Jo estime Déu, però odia el seu germà, és un mentider. En efecte, qui no estima el seu germà, que veu, no pot estimar Déu, que no veu». (I Jn 4, 20).
Quan els ignorants bramen per atiar les vostres pulsions irracionals i us intenten calmar la por amb paraules grandiloqüents per culpabilitzar suposats éssers inferiors, no cal argumentar. Com feia el filòsof Cràtil, només cal moure un dit i indicar un mort en la penombra, inerm i silent, per palesar que som iguals. Ja està tot dit.
