El Messies en Patraix

 [Tafaneries valencianes, núm. 111,  29/1/2024, pdf ací, html ací]

«...Y un trono, que si el votaren / –bo siga el rei ó no hu siga– / ú per ú, vacha á saber / si en Madrid existiria». Així de republicà s’expressava el protagonista, el tio Formiguetes, de l’obra «El Messies en Patraix», un sainet sobre les eleccions, una sarsuela en un acte, amb lletra originàriament en valencià de l’escriptor Rafael Maria Liern i Cerach (1832-1897) i música del mestre Rigoberto Cortina Gallego (1840-1920), que fou estrenada el 1872.

Cal explicar el context polític per entendre el sentit d’aquesta obra. L’abril del 1871 s’havien realitzat les primeres eleccions generals després de la restauració de la monarquia amb Amadeu de Savoia. Hi va véncer una coalició de partits encapçalada per Francisco Serrano (Unió Liberal), però les disputes internes de la coalició provocaren una ràpida successió de presidents del gabinet: al juliol, Ruiz Zorrilla (Partit Progressista); a l’octubre, José Malcampo; i al desembre, Sagasta (aleshores també unionista). Algun comentarista digué que la Unió era radical quan estava en l’oposició i reaccionària quan governava. Era clar que la crisi portaria de nou a les urnes. I així, Sagasta convocà noves eleccions, que se celebraren a principi d’abril del 72. D’això tracta l’obra de Liern i Cortina, de com les reivindicacions populars, representades pel seny i la crítica d’un llaurador de Patraix, són arreplegades per les promeses dels polítics, però després aquests panxacontents se n’obliden.

«El Messies en Patraix» fou estrenada al Circ Espanyol de València, un gran auditori que es trobava a l’actual Parterre (aleshores, plaça de l’Aduana o del Príncep Alfons i ara d’Alfons el Magnànim), el dissabte 2 de febrer del 1872. L’obra, naturalment, guanyà el favor del públic. El personatge del tio Formiguetes s’acarava amb aquell que havia sigut nomenat governador de Sevilla i li etzibava una llarga crítica que finalitzava: ¿[...] sinse dar de llibertat / ni pá barato una lliura... / ¿no té vergoña de ser / governaor de provinsia?»

Allò fou massa per al governador de València, Federico Villalva (de vegades escrit: Villalba), que precisament el president Sagasta havia nomenat un mes abans i es veuria reflectit en l’etzibada del personatge del tio Formiguetes. Villalba era un periodista i escriptor, reconvertit en governador, càrrec que ocupà en diverses províncies. El nou governador reaccionà front al sainet de manera poc adient a la constitució de l’època, que garantia la llibertat d’expressió («todos los españoles tienen derecho a emitir sus ideas y opiniones, ya de palabra, ya por escrito»). Així, Villalva ordenà a l’inspector i cap de la policia, Ramon Juaneda, que es presentara al Circ Espanyol i confiscara el llibret de l’obra. Sense llibret, la funció hagué de cancel·lar-se. Després, denuncià l’obra. La premsa va escriure: «Por el Sr. Gobernador de la provincia ha sido entregada á los tribunales la comedia valenciana del Sr. Lier [sic], El Mesies de [sic] Patraix, para que instruyan la correspondiente sumaria y procedan conforme haya lugar.» La reacció de Villalva resultà sorprenent també perquè el mateix periodista i polític havia redactat, anys enrere, una comedia en tres actes, anomenada «Secretos del alma», que havia sigut refusada per la censura l’any 1864. Aleshores, Villalva li remeté una carta al ministeri de la Governació per demanar-ne una reconsideració del dictamen. Tal vegada també Villalva era radical en l’oposició i reaccionari en el govern.

Poc després de la censura del sainet, els periòdics arreplegaren els rumors que el governador volia disoldre l’Ajuntament de València o que demanava que els alcaldes li informaren de qui havia votat en contra de les seues idees. També la premsa denuncià que el governador Villalva afavoria els alcaldes afins a Sagasta i conspirava perquè en les eleccions d’abril del 72 alguns candidats «cuneros» i «unionistes» aconseguiren escons en diverses circunscripcions valencianes. Per altra banda, l’eficàcia de l’inspector de policia Juaneda en aquest i altres assumptes fou recompensada poc després amb la promoció com a inspector a Madrid i la responsabilitat sobre el districte de La Latina.

També l’obra de Liern i Cortina, «El Messies en Patraix», poc després de la censura, viatjà a la capital, amb més fortuna que a València. El diumenge 3 de març del 1872, el sainet es representà al Teatro del Recreo, amb un nou títol «La venida del Mesías». Potser pensaren que Patraix era un topònim desconegut a la capital per mantindre’l al títol, encara que era ben descrit al principi de l’obra: «Sitio pintoresco en los alrededores de Valencia». Els personatges principals del sainet (Vicenta, Donya Pascuala i el tio Picores, que és com anomenaren al tio Formiguetes), segons Liern, havien de parlar «con acento valenciano muy pronunciado» a les representacions madrilenyes. Així faria el polifacètic José Banovio (o Banobio), que interpretà el tio Picores, una persona de geni curt, malgrat que especialitzat en «primer còmic». El teatre es trobava al principi del carrer Flor Baja. Anys després fou enderrocat per ampliar la Gran Via. A partir del 10 d’abril del 1872, l’obra fou representada en el Teatro Café de Capellanes, on es mantingué en cartell fins a l’agost. En aquell mateix any, l’obreta fou publicada per la Imprenta de José Rodríguez, del carrer Calvario de Madrid, en la col·lecció «El teatro contemporáneo» de José María Moles, el qual també l’edità a València, a la impremta de Juan Guix. Fins tot se’n va fer una segona edició. Com a curiositat, Liern n’afegí un segon final, per ser representat quan passaren les eleccions.

Quan es representà «El Messies en Patraix», el poeta Liern ja havia escrit més de trenta sainets i peces dramàtiques, tant en castellà com en valencià, algunes musicades pels mestres Joaquín Miró o F. A. Barbieri (vegeu la Tafaneria anterior). També Rigoberto Cortina havia fet moltes composicions. Col·laborà amb escriptors com ara Francisco de Alfonso, Joaquim Balader, Rafael Bolumar, José Campos i Constantí Llombart. Encara que també estigué lligat a Onda i Silla, morí a València, on està soterrat.

Estaria bé que en les pròximes festes populars del barri de Patraix es representara l’obra censurada i que, fins i tot, hi participara la «governadora» actual, Pilar Bernabé, que precisament té vincles amb el districte homònim.

Benvingudes i benvinguts

[Opinió, 10/01/2024, html ací, pdf ací]

Per primera vegada en la història, al País Valencià hi ha més d’un milió de persones nascudes a l’estranger. Ull viu!: Augmenta la població estrangera i minva l’atur. Caldrà recordar-ho quan revifen els discursos xenòfobs que vinculen aquests fenòmens, cosa que succeirà quan els indicadors macroeconòmics empitjoren. O millor dit, quan la nostra dreta política, que segueix fil per randa el manual del populisme (que ja explicaren Lowenthal i Guterman en «Profetes de l’engany», 1950), considere que la conjuntura econòmica li permet abandonar la matraca de la il·legitimitat de Sánchez. Però, per ara i deixant de banda la sostenibilitat, resulta que no només la economia marxa bé, sinó que, el que és més important encara, el govern de coalició d’esquerres ha aconseguit que els indicadors d’igualtat milloren. Tant el Coeficient de Gini (que calcula l’INE), com l’anomenat S80/S20 (d’Eurostat) proporcionen els resultats més favorables a la igualtat social des que els anys 2014 i 2015 s’arribà a màxims històrics de desigualtat amb el govern de Mariano Rajoy. Cal recordar-ho.

Aquesta presència de persones nascudes a l’estranger, però, no és més que una part d’un fenomen global: amb el desenvolupament del capitalisme, una gran part de la població es desplaça d’un lloc a un altre. Un exemple clar: de les persones majors de 20 anys al País Valencià, 2 de cada 3 habiten en un municipi distint d’aquell en què van nàixer. Quan es parla de migració s’ha de contemplar aquest fenomen global i no (com ja criticaren Javier de Lucas i el seu grup de recerca fa dècades) el repertori de normes per a «estrangeritzar» persones, com el nou paquet que es prepara a Brussel·les.

L’anàlisi de les dades de la població valenciana permet extraure’n més conclusions. La primera, ja coneguda, és la desproporció de la representació en les Corts Valencianes. La ràtio entre habitants de la circumscripció electoral i quantitat d’escons és de 25.170 persones per escó a la província de Castelló, però a Alacant és de 55.865 i a València de 66.421. Cal fer-ne urgentment una reforma. Amb un repartiment proporcional, s’haurien de reduir 7 escons de la província de Castelló i incrementar 2 els d’Alacant i 5 els de València.

En parlar de províncies, una segona conclusió té a veure amb l’ínfima mobilitat interprovincial a terres valencianes. De les persones majors de 20 anys, el 56% ha nascut a la mateixa província on viu (percentatge que arriba al 62% a la de València), mentre que només un 2% ho ha fet en les altres dues províncies. Tal vegada les reflexions sobre identitat, comarques centrals o diputacions haurien de contemplar aquest fet.

Si considerem les diferències del sexe o d’edat, la població valenciana segueix la pauta demogràfica habitual: naixen naturalment un 2% més de xiquets que de xiquetes, a partir d’una certa edat s’iguala la proporció i després la de dones és superior a la d’homes, amb una diferència que creix amb els anys. Aquestes oscil·lacions, però, quasi s’equilibren si considerem el conjunt de la població valenciana, on les dones són el 51%. Ara bé, l’anàlisi de les dades del 2023 permet extraure’n dues conclusions interessants més. En primer lloc, pel que fa a les persones nascudes a l’estranger, hi ha més homes, i la diferència s’accentua entre els 30 i els 45 anys, i sobretot entre els 35 i 39 anys, quan, en lloc de més dones com passa en general, la proporció d’homes és 4 punts superior. Darrere d’aquestes dades hi ha el patiment de les separacions familiars dels treballadors migrats, ben conegut en la nostra història recent. En segon lloc, mentre que les persones majors de 65 anys són el 36% del total, la proporció puja 10 punts si considerem el grup de les nascudes fora del País Valencià, una tercera part de les quals són estrangeres: això hauria de considerar-se en tractar políticament el problema social emergent i greu de la soledat de les persones majors.

Una darrera conclusió és que, tot considerant aquests desplaçaments demogràfics, cal que els poders valencians definisquen actuacions a fi d’atorgar «especial protecció i respecte a la recuperació del valencià», com estableix i reclama l’Estatut d’Autonomia. Ho fan?