diumenge, 31 de juliol del 2016

Una filla d'Azzati i l'assassinat de Trotski

[Tafaneries valencianes, 31/07/2016, html ací, pdf ací]

Un dels magnicidis més cèlebres de la història fou l’assassinat de Lev Davídovitx Bronstein, més conegut com Leo Trotski. El 20 d’agost de 1940, el barceloní Ramon Mercader, un agent soviètic que es va fer passar pel fill d’un diplomàtic belga, entrà en la residència fortament protegida de Trotski a Coyoacán, a la perifèria de la ciutat de Mèxic, i li clavà un piolet al cap. Una certa relació amb aquell fet tingué el matrimoni format pels valencians Pedro Fernández Checa i Ángeles Soler Miguel, filla natural del periodista i polític republicà Félix Azzati Descalci.

Pedro Fernández, més conegut com Pedro Checa, va nàixer a Albalat de la Ribera, tal vegada el 1910. El 1932 s’incorporà al buró polític (comissió executiva) del Partit Comunista d’Espanya (PCE) i tres anys després ocupà el segon càrrec en importància, la secretaria d’organització. Sembla que fou promogut per la Internacional Comunista (Komintern), les directrius de la qual seguia escrupolosament. Així fou ell, com han explicat els historiadors Angel Viñas o Paul Preston, i no Santiago Carrillo, l’autèntic responsable de les matances de Paracuellos del Jarama (novembre-desembre de 1936).

Ángeles Soler va nàixer a València el 28 de gener de 1919. La seua mare ja havia tingut una altra filla, Pilar, amb el periodista Azzati, el successor de Blasco Ibáñez. Les dues havien estat inscrites amb els cognoms de la mare. Les tres dones tingueren una militància destacada a favor de la República i de les organitzacions pròximes al PCE, com ara, l’Assemblea de Dones Antifeixistes o el «Socorro Rojo Internacional». El 19 novembre de 1936, quan tenia 17 anys, ja trobem Ángeles parlant en un míting a València com a representant de les joves antifeixistes. En aquells anys vivia al carrer Gravador Esteve, 11, molt a prop de la residència de la família del seu pare (formada per la seua dona, Esperanza Cutanda i sis fills). Azzati havia mort el 1929 i el 1932 se li dedicà un carrer cèntric. En aquell temps, Ángeles festejava amb Ricard Muñoz Suay, amb el temps un reconegut crític cinematogràfic, que donà nom a l’Institut Valencià de Cinematografia.

Després de la desfeta de l’Ebre (1938), la direcció del PCE s’instal·là a Barcelona, on marxaren les dues germanes. Pilar treballà en la comissió d’organització del comité central, al servei de Checa, i la seua germana Ángeles com a secretària del buró polític. Segons els records de Pilar, la germana, Pedro i Ángeles començaren les seues relacions cap al 1937-38. Pocs dies abans de la fi de la guerra, Checa organitzà l’eixida dels últims membres de la direcció comunista. Militants del PCE assaltaren l’escola de vol de Totana, des d’on partiren els dirigents Jesús Hernández, Palmiro Togliatti, Fernando Claudín i Pedro Checa, junt amb Ángeles Soler. Volaren fins a Oran, des d’on viatjaren cap a França i, finalment, a Moscou, per ser instruïts per la polícia política soviètica. El mateix mes de març, Stalin i Beria decidiren l’eliminació de Trotski i fins i tot enviaren a Estats Units dos agents espanyols amb aquest objectiu, «Felipe» i «Mario», que no tingueren èxit. Aleshores s’activà el pla B.

Precisament Pedro Checa i Ángeles Soler seguiren el mateix camí que els dos agents. Viatjaren des de Rússia a Estats Units i entraren a Mèxic el 25 de gener de 1940, per la frontera de Nuevo Laredo. Checa adduí que havia perdut la documentació i declarà que el seu nom era Pedro Fernández Izquierdo. La parella es posà a viure al carrer Saltillo, 117, de la capital mexicana. Dos mesos després, Pedro Checa formà part de la comissió de depuració del Partit Comunista de Mèxic (PCM), constituïda després del seu VIII Congrés, i presidida per un altre agent del Komintern, Vitorio Codovilla. Foren expulsats els dirigents Valentín Campa i Hernán Laborde, que s’havien mostrat contraris a col·laborar en l’eliminació de Trotski. El camí quedava lliure per al plan B i, com afirmaven els informes interns del PCE, tots els fils de la conspiració els tenia Pedro Checa a la seua mà.

Després de la depuració al PCM, es preparà l’assalt a la residència de Trotski. El 24 de maig de 1940, un escamot d’unes vint persones, dirigides per Leopoldo Arenal Bastar, i entre les quals hi havia el pintor i muralista David Alfaro Siqueiros (cunyat d’Arenal) assaltà la residència de Coyoacán. L’acció fracassà per l’actuació decidida de la guàrdia personal de Trotski. Ell mateix va escriure un article poc després en el qual identificava les pràctiques estalinistes i la voluntat d’acabar amb ell, la seua família i el seu arxiu. Aleshores es posà en marxa el pla C: infiltrar Ramon Mercader en l’entorn de Trotski. Encara que la policia mexicana posà en vigilància especial Pedro Checa, menys de tres mesos després del primer assalt, el revolucionari rus ja era mort.

Ramón Mercader no pogué escapar de la residència de Trostki després de perpetrar el magnicidi. Resistí els interrogatoris, sense desvelar la seua identitat. Fou precisament un altre valencià de vida rocambolesca, Julián Gómez García, conegut com Julián Gorkin, qui la donà a conéixer. Gorkin havia nascut a Benifairó de les Valls el 1901. En aquella època era un trotskista que s’havia instal·lat a Mèxic el maig del 1940. Participà en la guàrdia d’honor que vetllà el cadàver de Trotski. Gorkin fou qui donà el nom de Mercader al cap de la investigació, el coronel Leandro Sánchez Salazar. Gorkin també acusà Pablo Neruda d’amagar les armes de l’assalt del maig.

Les relacions entre Pedro Checa i Ángeles Soler no foren bones, entre altres factors per la impotència d’ell (segons el testimoni de la seua germana Pilar, arreplegat per la periodista Emilia Bolinches). Finalment se separaren. Pedro morí el 6 d’agost de 1942, per les complicacions derivades d’una operació d’apendicitis. Santiago Carrillo el substituí en la tasques d’organització del PCE. Ángeles treballà a Mèxic per a la firma Max Factor. Cap a l’1 de març de 1943 va contraure matrimoni amb Felipe Fernández López-Valdemoro, un fill de Luis Fernández Clérigo, president del Parlament espanyol a l’exili. Felipe, que exercia de periodista taurí, havia entrat a Mèxic amb els seus germans Carlos (amb el temps un escriptor famós) i María Luisa. Però, Felipe morí el 13 de març, en un accident automobilístic en la carretera Mèxic-Puebla, menys de dues setmanes després de l’enllaç. Ángeles treballà aleshores en una sabateria. El 1947 va contraure matrimoni amb Florencio Sánchez de Vidales, que tingué diversos negocis, com ara distribució de farina per a forns o un concessionari d’automòbils. Amb la nova família, Ángeles trencà amb la seua trajectòria política anterior. Tingué quatre fills: Florencio, Félix, Guadalupe i Pedro. Ángeles va morir precisament un 14 d’abril de 1978, d’un càncer de pulmó. Està soterrada al Panteó Espanyol de la ciutat de Mèxic, quartell B, fossa 148. Probablement s’endugué a la tomba alguns secrets sobre el seu primer marit i el magnicidi de Trotski.

diumenge, 24 de juliol del 2016

Simone de Beauvoir a València

[Tafaneries valencianes, 24/07/2016, html ací, jpg ací, pdf ací]



El diumenge 24 de juliol de 1955 se celebrà una correguda de bous a València, la primera de les tres que es realitzaren a la Fira de Juliol. A la graderia, un jove de 29 anys, Claude Lanzmann, acompanyava una dona de 47, que era coneguda pels seus amics amb el malnom de «Castor». Aleshores, ell era un jove periodista, que 30 anys després realitzarà un dels millors documentals de la història del cinema: «Shoah». Ella acabava de guanyar el prestigiós premi Goncourt per la seua novel·la «Els mandarins» i era mundialment coneguda perquè havia publicat sis anys abans un assaig fonamental per al feminisme, «El segon sexe». La dona era Simone de Beauvoir.

Simone de Beauvoir o el «Castor» fou parella del filòsof, escriptor i crític literari Jean-Paul Sartre, defensor de l’existencialisme, pròxim al marxisme i que havia fundat el 1945 la revista «Les Temps Modernes», en la redacció de la qual s’integrà també ella i, anys més tard, Lanzmann, el qual dirigiria la revista temps després. La França entre la postguerra i Maig del 68 tingué en Simone de Beavoir, Sartre i la revista referents essencials per al pensament d’esquerres i feminista.

La relació entre Simone de Beauvoir i Lanzmann començà a l’octubre de 1952. El «Castor» decidí tindre una «història» amb un «jove jueu de vint-i-set anys i ulls negres» que la «mirava d'un mode molt agradable» durant les reunions de «Les Temps Modernes», com li escriu a Nelson Algren, un amant anterior. Simone de Beauvoir se sentia alhora feliç i entristida per la relació. S’havia distanciat de Sartre i, com escriurà després, amb el jove «gaudisc de la meua joventut recuperada». Fins el 1958, tots els estius, Simone i Lanzmann viatjaren per Europa. En aquell temps, escriu ella, Lanzmann «no coneix França ni el món». La dona, com diu la biografia de Danièle Sallenave, tornà a viure, amb una alegria tenyida de malenconia, els encants de la seua infantesa, «el murmuri de les lilàs sobre un mur, un roser que s'enfila per una façana», beure «vi fresc al peu d'un turó».

L’estiu de 1955, Simone de Beauvoir i Lanzmann viatjaren a Espanya. Volien conéixer la vida sota la dictadura i veure corregudes de bous. Lanzmann, que havia viscut al sud de França durant l’ocupació alemanya, tenia una certa cultura taurina, animada per Jean Cau, un secretari de Sartre entusiasmat amb els bous, que temps després s’instal·là a Espanya i publicà la novel·la «Les dues orelles i la cua».

La parella va decidir seguir dues de les figures taurines més destacades d’aquell estiu del 1955: Julio Aparicio (qui precisament va prendre l’alternativa a la Plaça de València, l’octubre de 1950) i Miguel Báez «Litri» (que reapareixia després d’una cornada). En les seues memòries, Simone de Beuavoir cità també Marcial Lalanda i Domingo Ortega. El periple fou ampli: Albacete, Barcelona, Huelva, Madrid, Salamanca... i València.

En la seua autobiografia, publicada amb el títol «La llebre de la Patagònia», Lanzmann descriu la ciutat: «Mentre l'horta exhalava aromes subtils, València fa pudor. La ciutat sencera mancava d'aigua, les vetustes canalitzacions estaven trencades, era impossible rentar-se, refrescar-se, estirar la cadena». La parella reservà habitació al mateix hotel on s’allotjaven els toreros i les seues quadrilles (l’Astoria?), però, escriu Lanzmann, «l'olor era tan sufocant, que els apoderats van traslladar precipitadament els seus gladiadors a la finca d'un senyoret, allunyada de la pesta». I continua: «El Castor i jo, esgotats del llarg viatge, vam estar caminant unes hores i atapeint-nos, per oblidar aquella olor, dels pesats vins espanyols, l'únic líquid que vam poder procurar-nos. Va ser una sort, perquè així vam caure sobre els nostres llits borratxos perduts i insensibles a aquella pestilència».

En «La llebre de la Patagònia», Lanzmann parla de la correguda on participaren Aparicio i Litri, que torejaren «en el cim del seu art», però confon el tercer matador i la ramaderia. No fou Chaves Flores, sinó Pedrés, i no foren bous de Miura, sinó de Sánchez Cobaleda. Confusió o llicència literària, el cas és que l’exaltació dels miures és un tòpic atribuït a la parella.

En unes entrevistes que gravaren Simone de Beauvoir i Sartre l’estiu de 1974, el filòsof li confessà que l’experiència dels bous i de l’«encierro» de Pamplona (que havien conegut junts als anys 30) havien estat importants per ell i que pretenia trobar-ne un significat. Potser el mateix havia intentat Hemingway. Ella li diu a Lanzmann que els debats entre partidaris de les corregudes de bous «l'avorreixen» tant com els seus adversaris, ja que ambdós conreen els mateixos mites, però es contenten amb donar-los la volta.

Vint anys abans d’aquella entrevista, l’estiu de 1955, Sartre no es preocupava pels bous, sinó que estava més bé capficat amb qüestions polítiques. En aquella època ja ha havia publicat les seues obres literàries més importants, com ara «La nàusea», «Les mosques» o «Les mans brutes». El mes de juny de 1955, Sartre, acompanyat del «Castor», havia participat en el Congrés de la Pau d'Helsinki; després del viatge a Espanya, Simone de Beauvoir i Sartre foren convidats oficials a la República Popular de Xina, que l'1 d'octubre celebrà l'aniversari de la seua revolució. En tornar a França, la redacció de «Les Temps Modernes» va prendre posició front a les tesis oficials de la «integració» argelina. La lluita per l’alliberament nacional d’Algèria, que havia començat el 1954, esdevindrà un conflicte paradigmàtic en la segona meitat del segle XX. Les guerrilles de Fidel o el Che Guevara a Llatinoamèrica, les guerres al sud-est asiàtic, les guerrilles urbanes i, fins i tot, les «primaveres àrabs» trobaran un primer model en la revolta de la casba d’Alger.

En els seus escrits d’aleshores, Simone de Beauvoir es mostrà molt decebuda per l’actitud del poble francés envers el Front d’Alliberament d’Algèria, mentre Sartre s’apropava, com un «company de viatge crític», al Partit Comunista (quan Merleau-Ponty havia deixar de ser-ho). En mig d’aquest intens compromís polític, per a Simone de Beauvoir els viatges d’estiu representaven, com va escriure en «La força de les coses», «l'alegria de la vida privada» (II, p. 69). En un quadern escriu: «Tinc quasi cinquanta anys, és massa tard per fer trampa: dintre de poc tot desapareixerà». No ha d’estranyar, per tant, que, en aquell estiu del 1955, Simone de Beauvoir comprés, allà per on passava, cartells taurins que, com recorda l’autobiografia de Lanzmann, acabarien cobrint els alts murs de l’habitatge que ella havia comprat amb els diners guanyats pel premi Goncourt, al número 11 bis de la rue Victor Schoelcher a París. Fou la seua residència definitiva. Hi va morir el 14 d’abril de 1986 acompanyada de la seua filla adoptiva, Sylvie Le Bon, i de Lanzmann. Probablement tenia a prop un cartell d’una correguda de la fira de juliol amb Aparicio i Litri, celebrada en una ciutat que feia pudor.

diumenge, 17 de juliol del 2016

Una avinguda i dos polítics

[Tafaneries valencianes 17/07/2016 html ací, jpg ací]



Una de les avingudes més importants de València, la que uneix l’Estació (mal anomenada) del Nord i la plaça de l’Ajuntament, du, encara, el nom del marqués de Sotelo, títol nobiliari que fa referència a Carlos Sousa Álvarez de Toledo. Abans estava dedicada a Amalio Gimeno. Els dos foren polítics valencians, però ben distints.

Els mèrits d’Amalio Gimeno (1852-1936) són excel·lents. Va nàixer a Cartagena el 1850, al si d’una família valenciana. Son pare tenia la destinació militar a aquella ciutat murciana. Al poc de temps, la família tornà a València, on Amalio realitzà els seus estudis, llevat del final de la carrera de medicina, que hagué de concloure a la Universitat Central de Madrid per la seua participació en una revolta del 1869. Amalio començà l’exercici de la medicina a Puçol (1872-1873). Després concursà a professor d’universitat, impartint classes de medicina a les universitats de Santiago de Compostel·la (on guanyà una càtedra amb 23 anys acabats de fer), Valladolid, València i Madrid.

Una prova de la seua capacitat intel·lectual fou que Amalio ingressà en les quatre reials acadèmies, el que és un cas únic a la nostra història. L’abril de 1893 ingressà en l’Academia de Medicina, institució que arribà a presidir. El seu discurs d’ingrés, sobre «la lluita contra la vellesa», és, segons Gregorio Marañón, «un modelo de buen decir, de perspicacia biológica y de sentido humanista de nuestra ciencia y de la vida». El novembre de 1911 ingressà en l’«Academia de Bellas Artes de San Fernando» i el 1921 s’incorporà a la «Real Academia de Ciencias Exactas, Físicas y Naturales». Per últim, fou elegit per formar part de la «Real Academia de la Lengua», per a la cadira «c» minúscula, en la vacant del comediògraf Miguel Echegaray (germà de José, Premi Nobel). Hi prengué possessió el 27 de juny de 1927, amb un discurs sobre «La metàfora i el símil en la literatura científica». El mateix any fou elegit també com acadèmic Antonio Machado (cadira "V" majúscula), però no arribà a prendre possessió mai.

Amalio Gimeno també fou un polític destacat, d’ideari liberal i republicà. Des de ben jove, quan feia discursos a l’aire lliure a la Glorieta, sentí una vocació política. Fou elegit diputat al Congrés per la circumscripció d’Alzira; després, senador a proposta de la Universitat de València en vuit legislatures i, finalment, senador vitalici per designació reial. Ocupa cinc carteres ministerials distintes: fou nomenat ministre d’Instrucció i Belles Arts (en tres períodes), ministre de la Marina (en dos períodes), ministre de l’Estat, de la Governació i de Foment. Fins i tot arribà a ser president interí del Govern, quan substituí Romanones en desembre de 1918. No hi ha cap altre polític vinculat a València que puga exhibir mèrits semblants, ni acadèmics, ni polítics.

Alguns detalls biogràfics ens permeten perfilar millor el personatge. Amalio Gimeno s’ocupà de la teoria mèdica amb unes cinquanta obres, però també de la medicina pràctica. Així, elaborà unes populars píndoles de podofil·lí com a purgant, investigà les innovacions mèdiques (com ara, l’electroteràpia) i es dedicà resoltament a combatre una malaltia que delmava la població valenciana: el còlera morbo. Formà part de l’equip del doctor Jaume Ferrán, que sintetitzà la vacuna anticolèrica el 1885, i l’acompanyà en «l’apostolat de vacunació» per terres valencianes. També marxà a Berlín a estudiar amb el doctor Robert Koch, descobridor del bacil de la tuberculosi. Amalio Gimeno era un professor estimat pels estudiants, com ho demostra el fet que els universitaris valencians, quan va fer els 30 anys, li cantaren una serenata baix de sa casa a la plaça de Sant Francesc (ara, de l’Ajuntament). En les classes i en la política, tenia una gran constància i capacitat oratòria. També destaca del seu pas pel ministeri d’Educació la creació de la Junta per a l’Ampliació d’Estudis, que afavorí beques d’estudis a l’estranger i promogué una sèrie d’institucions, com ara la Residència d’Estudiants, que estigueren a la base del floriment intel·lectual de la II República.

El 1906, l’Ajuntament de València li dedicà una avinguda a Amalio Gimeno i el 1909 el nomenà fill predilecte de la ciutat. Amb la dictadura de Franco, l’avinguda passà a nomenar-se del Marqués de Sotelo.

Carlos Sousa Álvarez de Toledo (1862-1937), el marqués de Sotelo, fou un militar de la marina i després de l’exèrcit de terra, que fou nomenat governador militar de Castelló i comandant general de València (1918). Recolzà la dictadura del seu íntim amic Miguel Primo de Rivera (marqués d’Estella), el qual el nomenà el cap del seu partit, la Unió Patriòtica, a terres valencianes. El 1927, el marqués de Sotelo fou nomenat alcalde de València, càrrec que exercí fins al 1930. Al mateix temps, fou elegit diputat pel mateix partit, la Unió Patriòtica (1927-1929). Durant la seua alcaldia es reformà l’edifici de l’Ajuntament i s’inauguraren els ponts d’Aragó i Natzaret. Però també és multiplicà per quatre el deute, entre altres coses fent donacions dels diners públics perquè el marqués d’Estella, és a dir, el dictador, es construïra una casa. L’any 1929, mentre era alcalde, Lo Rat Penat li organitzà un homenatge, amb la col·locació d’una làpida junt a la seua casa natal, al carrer Roters. El mateix marqués ordenà la retirada de la làpida en honor a Blasco Ibáñez. Aquell mateix any, el dictador visità València i el marqués anuncià que el govern havia concedit l’ample internacional de via fèrria. En realitat, el compromís del dictador tardà més de 80 anys en fer-se efectiu. L’ample internacional hagué d’esperar fins l’arribada de l’AVE a València. Primo de Rivera també prometé una autopista i un aeroport a la Devesa del Saler, tot just a la franja de terra entre l’Albufera i la platja. Afortunadament no es realitzà aquell despropòsit mediambiental. El marqués de Sotelo palesava la seua admiració per aquells que estaven en l’òrbita de la dictadura de Primo, com quan se li va retre homenatge al poeta José María Pemán en el Ritz de Madrid. Temps després, Pemán fou també un lletraferit d’«adhesión inquebrantable» a Franco. El marqués de Sotelo encapçalava també els homenatges a Primo de Rivera en complir-se els aniversaris de la seua mort, i no deixava de remetre flors a Madrid per engalanar la tomba del dictador.

Com s’ha dit, durant la dictadura de Franco, l’avinguda Amalio Gimeno canvià la seua denominació per avinguda del Marqués de Sotelo i, fins i tot, es dedicà una plaça al marquès d’Estella. Amb la democràcia, la plaça dedicada al dictador fou rebatejada com la de la Porta de la Mar, però encara es manté el nom de l’avinguda dedicada al seu íntim amic. Quan estava presidit per Rita Barberà, l’Ajuntament de València posà el nom d’Amalio Gimeno a un carreronet, de dos metres d’ample i uns cent de llarg, que es troba a la perifèria de Natzaret; una via a la qual no dóna la porta principal de cap habitatge i està envoltada de solars. Més que reconeixement, sembla un menyspreu a una de les figures científiques i polítiques més notables que ha tingut el poble valencià. Seria bo que la corporació municipal recuperés el nom d’un dels seus fills predilectes per a l’avinguda que uneix l’Estació amb la plaça de l’Ajuntament.

diumenge, 10 de juliol del 2016

Carin, l'evangelista depurada

[Tafaneries valencianes, 10/7/2016, html ací, pdf ací]


Després de la Guerra Civil, la dictadura realitzà una dramàtica depuració del cos docent. Milers de mestres i professors foren separats de l’ensenyament, moltes vegades només pel fet d’haver estat defensors de la legalitat de la República. Un cas singular de depuració fou el de la mestra valenciana Catalina Haglund Armengol, que fou obligada a deixar el seu ofici pel fet que era de religió evangèlica. Ella fou la primera mestra de piano del gran músic valencià Perfecto García Chornet.

Catalina (que la família anomenava «Carin») era filla del pastor protestant suec Carlos Augusto Haglund i de Feliciana Armengol Simó. Carlos arribà a Barcelona el 1882, com a missioner evangèlic. El 1885 s’instal·là a València i, al novembre, obrí una capella al carrer de l’Àngel, número 6, 1r, del Poble Nou de la Mar, on atenia mariners escandinaus. Hagué d’auxiliar els veïns en un incendi, perquè fou mereixedor d’un «oficio de gracia a D. Carlos A. Haglund, pastor evangélico», emés per l’ajuntament del Poble Nou de la Mar. El 1886, Carlos també donà classes d’anglés i cultura general.

Amb el temps, la comunitat evangèlica obrí diversos llocs destinats al culte, que han estat documentats per les recerques de Jesús Millán. Així es reuniren al domicili de José Torregrosa, a la plaça de Mossén Sorell número 15, o a la Volta del Rossiyol número 5, on s’efectuaren baptismes, com ara el de Vicente Mateu Gil, que temps després seria el primer diaca de la comunitat, junt amb Luis Vidal. Hi hagueren molts trasllats posteriors: carrer Sabaters, 7, carrer Mendoza, 4 i 6, principal; carrer del Portal de Valldigna, 22, carrer Roters, 10, carrer Arquebisbe Mayoral, carrer Encarnació... Finalment, el 1888 quedà constituïda l’Església Baptista a València i se celebraren els primers bateigs a la platja. Un any després, Carlos va contraure matrimoni amb Feliciana. El 8 d’octubre de 1891 va nàixer Carin a l’habitatge del carrer Portal de Valldigna. Després, Feliciana donà a llum tres nadons més, que moriren prematurament. El febrer de 1895, quan la seua dona estava embarassada, morí Carlos als quarant anys. És una mostra de la pobresa de la comunitat el fet que el seu cadàver fou dipositat a la fosa comuna. Aleshores Juan Uhr, missioner a Sabadell, fou nomenat el pastor de l’església valenciana. A l’abril de 1895 va nàixer una xiqueta, a la qual Feliciana, la mare, posà el noms del pare mort: Carolina Augusta.

El 1907, la comunitat evangèlica adquirí un locals al carrer Palma, número 5, un carreronet del Barri del Carme, gràcies a uns fons provinents d’esglésies baptistes sueques. L’any següent s’hi ubicaren l’església i una escola regentada per Feliciana, que es traslladà des d’ubicacions anteriors al carrer Roters i al carrer Burjassot (ara carrer Llíria) número 2, molt a prop del carrer Palma.

El gener de 1909, la premsa informà de l’acte de concessió de premis de l’escola de Feliciana, en la qual també impartia classes la seua filla, Carin, que aleshores tindria 17 anys. Entre les alumnes és esmentada l’altra filla, Carolina, de 14 anys. A l’acte assistí el regidor de l’Ajuntament de València Carmelo Aranda, d’orientació republicana, el cònsol d’Alemanya, senyor Buch, i altres membres de la comunitat evangèlica, com ara el pastor Daniel Regaliza Aguado, els fills del qual també estudiaven a la mateixa escola, i l’esmentat Vicente Mateu, que era vicepresident del centre educatiu.

Carin estudià piano. Al si dels actes de l’Exposició Nacional de 1910 (que fou la continuació de l’Exposició Regional de 1909) hi hagué una Festa Esperantista, presidida pel governador Moreno, el president de la Diputació Albiñana i el vicepresident del Comité de l’Exposició Ricardo Serrano Chassaing. L’acte començà amb la interpretació a piano que va fer Carin de «La Espero», l’himne esperantista. Després interpretà una balada de Chopin. Un any després, Carin ingressà en el Conservatori de València.

El 20 de setembre de 1913, les restes de Carlos foren finalment traslladades a un nínxol. A l’acte estigueren presents l’esmentat Uhr (que temps després seria soterrat al mateix nínxol i també la seua dona), el diputat suec, Jakobsson Byström (que formava part a Suècia de la mateixa comunitat religiosa que el pastor mort) i els senyors K. J. Karlsson i G. O. V. Lindgren (sembla ser que empresaris suecs dedicats a la importació/exportació). Dos anys després, Carolina, la germana menuda, finalitzà els estudis de Magisteri amb premi extraordinari. Tenia vint anys. Havia estat deixeble de María Carbonell Sánchez, una notable professora de Magisteri que acostumava a dur les seues estudiants a visitar les fàbriques. Temps després, Carolina dictà una conferència en la Societat El Micalet, sobre l’educació religiosa. Tenia grans dots d’oratòria, però no pogué accedir a la docència perquè quedà cega per un glaucoma.

El 1916 es forma la Societat Coral Evangèlica, presidida per Feliciana i amb la direcció artística de la seua filla Carin. En aquest mateix any començà a editar-se el periòdic mensual «El lazo fraternal», fundat per J. Uhr i imprés a la tipografia «Las Artes». Tal vegada no es publicaren més que una dotzena de números. Hi col·laborà Feliciana.

El 1924 hi hagué una divisió a l’Església de València. La presència de missioners nordamericans va produir una reordenació pastoral. El grup en el qual es trobaven Feliciana i les seues filles trasllada el cult al carrer En Plom, números 2 i 4; una vegada finalitzà la Guerra, reprengueren les seues reunions al domicili de Benjamín Bataller, al carrer Navarra, 9; anys després es congregaren als baixos del mateix edifici i, en maig de 1978, marxaren al carrer Agustina d’Aragó, on s’ha mantingut un local de culte fins ara.

Carin estudià també magisteri, probablement després de la seua germana. Ingressà en el cos docent en l’oposició de 1931 i dos anys després realitzà els cursets promoguts per la República a la Universitat de València. Els «cursillistes» representaren un dels moviments de renovació pedagògica més important de la nostra història. El setembre d’aquell any obtingué plaça a Real de Gandia i a l’any següent li fou concedit el trasllat a Carlet, on ja s’havia obert un temple de l’Església baptista el 1929.

Com hem dit, després de la Guerra, Carin fou depurada per les seues creences, encara que adduí que aquestes no influïen en la instrucció que impartia. La situació econòmica de les tres dones era precària. En la postguerra reberen alguns donatius des dels Estats Units, promoguts per Enrique Lund, com a gratitud pels serveis de la seua mare, Feliciana, a la «Revista Homilética», que Lund havia fundat el 1913. Carin també impartia classes particulars de música. Tingué un alumne notable: Perfecto García Chornet, que arribà a pianista i catedràtic del conservatori de València. Perfecto García va nàixer a Carlet l’any 1941. Quan tenia vuit anys, començà a rebre classes de piano de Carin. A hores d’ara, el conservatori de música de Carlet du el nom del gran pianista carletí El juny de 1982, quan tenia 90 anys, morí Carin. Feliciana havia mort el 1950 i Carolina el 1968.



diumenge, 3 de juliol del 2016

Un comte socialista i adúlter

[Tafaneries valencianes 3/7/2016, html ací, jpg ací, pdf ací]




Antonio de Padua Federico Saavedra Rodríguez de Guerra fou el desé comte de l’Alcúdia i Xestalgar i baró d’Albalat. Va nàixer el 1857 i heretà el palau familiar, que es trobava a l’actual plaça de Tetuán, cantonada amb el carrer Jovellanos, de València, deprés anomenat dels Moróder. Durant la Guerra Civil, Largo Caballero traslladà el Govern de la República a València i el palau albergà el ministeri d’Hisenda. El palau fou enderrocat i el 1965 es va construir l’edifici Moróder de l’arquitecte Miguel Fisac.

Saavedra va contraure matrimoni amb una altra noble també de llarg nom: María de la Concepción Fontes Sánchez de Teruel y Álvarez de Toledo. Concepción havia nascut també el 1857, fou neta del marqués de Torre Pacheco, que també tenia palau a Múrcia. La parella, de «linajudo abolengo», com es deia a la premsa, tingué quatre fills: María de la Encarnación, Antonio de Padua, Luis Gonzaga i Joaquina. La genealogista Pilar Marés ha documentat recentment la història de la família, amb la qual està emparentada.

Cap a la fi del segle XIX, Antonio Saavedra albirà un projecte singular. Potser inspirant-se en les idees del socialisme utòpic, com ara les utopias anomenades «falansteris» de Fourier, en les colònies tèxtils de Catalunya o, tal vegada, en la construcció el 1877 del «Familisteri» de Guisse (França), promogut per Jean Baptiste Godin (que a hores d’ara pertany a l’organització del Tour de France), tingué l’ocurrència de fer una hisenda obrera autosuficient: la Colònia de Santa Eulàlia.

El comte aconseguí unes finques que ocupaven en total 138 hectàrees a Saix i 68 a Villena. La ubicació era òptima: a la vora del riu Vinalopó (del qual podia obtenir 20 litres per segon a perpetuïtat), junt al ferrocarril (que hi havia arribat el 1858) i relativament pròxima a la mar i a València. Seguint la idea del comte, feren un projecte i començaren les construccions el 1887. Quan finalitzaren, el 1898, la Colònia de Santa Eulàlia incloïa: un petit palau, una casa per als administradors, una ermita anterior amb un campanar, casa per al retor, habitatges per a les famílies, casa per a la mestra, un alberg, un teatre, un petit hospital, un economat, un forn pastador, un celler, dos safareigs, vuit cases de conreu, cavallerisses, cotxeres, pallars, galliners, colomers i corrals. També tenia una fàbrica de farina, una fàbrica d’alcohols, una fàbrica de cognac, aquestes dues amb aparells de destilació i dipòsits, i una fàbrica d’oli.

Sembla que la construcció de la Colònia deixà prou exhaurides les arques del comte, per la qual cosa hagué de constituir una societat amb Mariano Bertodano Roncali, primogènit dels vescomtes d’Alzira, que posseïa el palau d’Eguarás a Tarassona. Mariano havia contret matrimoni amb María Avial Peña, que havia heretat la fortuna de son pare, un ric indià anomenat José Avial Llorens. Maria disposava d’uns vuit milions de pessetes. Mariano i Maria visqueren algun temps a la Colònia Santa Eulàlia. El problema fou que Antonio i Maria encetaren relacions adúlteres. Quan es constituí la societat «Saavedra y Bertodano», Maria tenia uns 34 anys i Antonio en tenia 9 més. La seua relació va fer que les dues parelles se separaren i que Mariano denunciara l’adulteri, que en aquella època era delicte, davant la justícia. Quan se trencà la convivència entre Antonio i la seua dona, Concepción, els fills majors foren inscrits al padró municipal de Saix (la menuda ho fou quan finalitzà els seus estudis en un exclusiu col·legi de Madrid). La raó és que passaven temporades a la Colònia, ajudant el pare. La mare no hi va tornar i va romandre al seu palau de València.

El gener de 1911 començà el judici per la causa d’adulteri a l’Audiència d’Alacant. Antonio i Maria s’enfrontaren a una petició de quatre anys de presó. Al mateix temps, Maria presentà una demanda de divorci davant la cúria de Múrcia, al·legant maltractaments per part de Mariano. El judici fou tot un esdeveniment social, tant perquè es jutjava aristòcrates, com per la quantitat de personatges que participaren com a testimonis. Antonio presentà 22 testimonis de descàrrec i Maria 62; l’acusació en presentà 35. La premsa destacà que, entre els testimonis, hi havia un duc, tres marquesos, un comte i, fins i tot, el bisbe de Madrid-Alcalà, que va declara per escrit. Fins i tot, els processats demanaren que declararen Antonio Maura i Eduardo Dato, però la sala no accedí a la petició. El tribunal tingué deferències amb la parella: canvia la banqueta d’acusats per dos cadires de reixeta i declarà el judici a porta tancada, per la qual cosa no sabem els detalls de les declaracions. Antonio i María foren condemnats a tres anys, sis mesos i vint-i-un dies de presó, que no sembla que compliren. Tal vegada la sentència fou recorreguda o conmutada la pena, o és possible que no es complira per la mort de Mariano el 1912.
Antonio i Concepción, separats com estaven, evitaren juntar-se en els matrimonis dels seus fills. Així, a la boda de Joaquina, celebrada a Múrcia el 1911, assistí la mare, mentre que a la boda del fills, Antonio de Padua i Luis Gonzaga, estigué present el pare. La primera se celebrà a Barcelona, però la segona tingué lloc a la mateixa Colònia de Santa Eulàlia, el juny de 1915. La cerimònia fou oficiada pel bisbe valencià Juan Bautista Benlloch Vivó, que temps després arribaria a cardenal. No deixa de sorprende que l’eclesiàstic es desplaçara a l’Alt Vinalopó i oficiara la cerimònia, tot atenent a la situació d’adulteri palés, en la qual havia viscut el fundador de la colònia i per la qual havia estat condemnat.

Antonio Saavedra morí el 1925 a la Colònia que havia fundat. La seua dona, María de la Concepción, morí a València el juny de 1936. Poques setmanes després ho va fer el seu fill Antonio de Padua, que havia heretat els títols de comte de l’Alcúdia i Xestalgar i baró d’Albalat de Segart. Fou detés i afusellat la nit del 21 al 22 de setembre del 1936, en una carretera entre Sant Celoni i Granollers. Fou soterrat a la fossa comuna del cementeri.

En alguns articles es comenta que María Avial Peña va morir a Madrid, demanant almoina al metro, perquè havien fallit els seus quatre fills. Certament María Josefa, havia mort el 1920, però no sembla que fora el cas d’Ignacio Bertodano Avial, que sobrevisqué a la mare i heretà el títol de vescomte d’Alzira. Ignacio morí el 1935. Abans de la Guerra Civil, els bancs executaren les hipoteques sobre la Colònia de Santa Eulàlia, que ja havia entrat en decadència.