diumenge, 3 de juliol del 2016

Un comte socialista i adúlter

[Tafaneries valencianes 3/7/2016, html ací, jpg ací, pdf ací]




Antonio de Padua Federico Saavedra Rodríguez de Guerra fou el desé comte de l’Alcúdia i Xestalgar i baró d’Albalat. Va nàixer el 1857 i heretà el palau familiar, que es trobava a l’actual plaça de Tetuán, cantonada amb el carrer Jovellanos, de València, deprés anomenat dels Moróder. Durant la Guerra Civil, Largo Caballero traslladà el Govern de la República a València i el palau albergà el ministeri d’Hisenda. El palau fou enderrocat i el 1965 es va construir l’edifici Moróder de l’arquitecte Miguel Fisac.

Saavedra va contraure matrimoni amb una altra noble també de llarg nom: María de la Concepción Fontes Sánchez de Teruel y Álvarez de Toledo. Concepción havia nascut també el 1857, fou neta del marqués de Torre Pacheco, que també tenia palau a Múrcia. La parella, de «linajudo abolengo», com es deia a la premsa, tingué quatre fills: María de la Encarnación, Antonio de Padua, Luis Gonzaga i Joaquina. La genealogista Pilar Marés ha documentat recentment la història de la família, amb la qual està emparentada.

Cap a la fi del segle XIX, Antonio Saavedra albirà un projecte singular. Potser inspirant-se en les idees del socialisme utòpic, com ara les utopias anomenades «falansteris» de Fourier, en les colònies tèxtils de Catalunya o, tal vegada, en la construcció el 1877 del «Familisteri» de Guisse (França), promogut per Jean Baptiste Godin (que a hores d’ara pertany a l’organització del Tour de France), tingué l’ocurrència de fer una hisenda obrera autosuficient: la Colònia de Santa Eulàlia.

El comte aconseguí unes finques que ocupaven en total 138 hectàrees a Saix i 68 a Villena. La ubicació era òptima: a la vora del riu Vinalopó (del qual podia obtenir 20 litres per segon a perpetuïtat), junt al ferrocarril (que hi havia arribat el 1858) i relativament pròxima a la mar i a València. Seguint la idea del comte, feren un projecte i començaren les construccions el 1887. Quan finalitzaren, el 1898, la Colònia de Santa Eulàlia incloïa: un petit palau, una casa per als administradors, una ermita anterior amb un campanar, casa per al retor, habitatges per a les famílies, casa per a la mestra, un alberg, un teatre, un petit hospital, un economat, un forn pastador, un celler, dos safareigs, vuit cases de conreu, cavallerisses, cotxeres, pallars, galliners, colomers i corrals. També tenia una fàbrica de farina, una fàbrica d’alcohols, una fàbrica de cognac, aquestes dues amb aparells de destilació i dipòsits, i una fàbrica d’oli.

Sembla que la construcció de la Colònia deixà prou exhaurides les arques del comte, per la qual cosa hagué de constituir una societat amb Mariano Bertodano Roncali, primogènit dels vescomtes d’Alzira, que posseïa el palau d’Eguarás a Tarassona. Mariano havia contret matrimoni amb María Avial Peña, que havia heretat la fortuna de son pare, un ric indià anomenat José Avial Llorens. Maria disposava d’uns vuit milions de pessetes. Mariano i Maria visqueren algun temps a la Colònia Santa Eulàlia. El problema fou que Antonio i Maria encetaren relacions adúlteres. Quan es constituí la societat «Saavedra y Bertodano», Maria tenia uns 34 anys i Antonio en tenia 9 més. La seua relació va fer que les dues parelles se separaren i que Mariano denunciara l’adulteri, que en aquella època era delicte, davant la justícia. Quan se trencà la convivència entre Antonio i la seua dona, Concepción, els fills majors foren inscrits al padró municipal de Saix (la menuda ho fou quan finalitzà els seus estudis en un exclusiu col·legi de Madrid). La raó és que passaven temporades a la Colònia, ajudant el pare. La mare no hi va tornar i va romandre al seu palau de València.

El gener de 1911 començà el judici per la causa d’adulteri a l’Audiència d’Alacant. Antonio i Maria s’enfrontaren a una petició de quatre anys de presó. Al mateix temps, Maria presentà una demanda de divorci davant la cúria de Múrcia, al·legant maltractaments per part de Mariano. El judici fou tot un esdeveniment social, tant perquè es jutjava aristòcrates, com per la quantitat de personatges que participaren com a testimonis. Antonio presentà 22 testimonis de descàrrec i Maria 62; l’acusació en presentà 35. La premsa destacà que, entre els testimonis, hi havia un duc, tres marquesos, un comte i, fins i tot, el bisbe de Madrid-Alcalà, que va declara per escrit. Fins i tot, els processats demanaren que declararen Antonio Maura i Eduardo Dato, però la sala no accedí a la petició. El tribunal tingué deferències amb la parella: canvia la banqueta d’acusats per dos cadires de reixeta i declarà el judici a porta tancada, per la qual cosa no sabem els detalls de les declaracions. Antonio i María foren condemnats a tres anys, sis mesos i vint-i-un dies de presó, que no sembla que compliren. Tal vegada la sentència fou recorreguda o conmutada la pena, o és possible que no es complira per la mort de Mariano el 1912.
Antonio i Concepción, separats com estaven, evitaren juntar-se en els matrimonis dels seus fills. Així, a la boda de Joaquina, celebrada a Múrcia el 1911, assistí la mare, mentre que a la boda del fills, Antonio de Padua i Luis Gonzaga, estigué present el pare. La primera se celebrà a Barcelona, però la segona tingué lloc a la mateixa Colònia de Santa Eulàlia, el juny de 1915. La cerimònia fou oficiada pel bisbe valencià Juan Bautista Benlloch Vivó, que temps després arribaria a cardenal. No deixa de sorprende que l’eclesiàstic es desplaçara a l’Alt Vinalopó i oficiara la cerimònia, tot atenent a la situació d’adulteri palés, en la qual havia viscut el fundador de la colònia i per la qual havia estat condemnat.

Antonio Saavedra morí el 1925 a la Colònia que havia fundat. La seua dona, María de la Concepción, morí a València el juny de 1936. Poques setmanes després ho va fer el seu fill Antonio de Padua, que havia heretat els títols de comte de l’Alcúdia i Xestalgar i baró d’Albalat de Segart. Fou detés i afusellat la nit del 21 al 22 de setembre del 1936, en una carretera entre Sant Celoni i Granollers. Fou soterrat a la fossa comuna del cementeri.

En alguns articles es comenta que María Avial Peña va morir a Madrid, demanant almoina al metro, perquè havien fallit els seus quatre fills. Certament María Josefa, havia mort el 1920, però no sembla que fora el cas d’Ignacio Bertodano Avial, que sobrevisqué a la mare i heretà el títol de vescomte d’Alzira. Ignacio morí el 1935. Abans de la Guerra Civil, els bancs executaren les hipoteques sobre la Colònia de Santa Eulàlia, que ja havia entrat en decadència.





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.