dilluns, 30 de desembre del 2013

Atur

[Opinió. Publicat el 30/12/2013. Web ací]

Comença el VII any triomfal de la crisi. De cada 100 persones en edat de treballar, 40 no estan en el mercat laboral i 16 estan desocupades. A més, només 2 de cada 3 assalariats tenen un contracte indefinit a temps complet. Des de la fallida de Lehman Brothers, la taxa d’atur s’ha multiplicat per 2,3 i en una proporció semblant ha crescut la preocupació social per l’atur. És el problema social més important per al 56% de la població i un 21% més el posa en segon o tercer lloc de la llista. El 39% de la ciutadania diu que és el problema que més li afecta.
Enfonsada sense remei la intenció de vot del Partit Popular, els governs de l’Estat i de la Generalitat semblen alliberats de tota responsabilitat, i no s’amaguen en prendre decisions en contra de les majories socials. Per recuperar la població desafecta, els portaveus de la dreta intenten transmetre la por a un canvi de govern. A la nostra terra presenten allò que anomenen “el tripartit” com un espectre amenaçant. Repetir-ho, però, evoca pors i preocupacions generals i, per davant de totes, la de l’atur. És per això que aquesta propaganda boomerang no deixa de recordar aquell conte en el qual el llop advertia del perill de la caputxeta vermella.
Front a cada nova mesura del govern, cada vegada més desballestada, l’oposició adopta el compromís de remoure-la quan governe: La LOMQE o la llei de l’avortament, el tancament de RTVV o la desconsideració de la dependència. Potser siga políticament necessari adoptar aquests compromissos, però fer-ho no pot constituir l’eix fonamental d’un programa de govern que hauria de estar centrat, si atenem a la preocupació social, en la reducció de la desocupació. Els partits d’esquerra han de posar negre sobre blanc els seus compromissos i no delegar en informes, fòrums, encontres acadèmics o esdeveniments anàlegs (menys en pactes de la societat-civil-amb-polsereta, aquella ximplesa de fa unes setmanes). L’esquerra ha de concretar com farà servir l’administració de l’Estat per al nostre benefici, a quin percentatge de reducció de l’atur es veu capaç d’arribar, i ha d’explicar com més ocupació i més igualtat són ací les dues cares d’una mateixa moneda. No només vivim en un dels països amb més desocupació de la Unió Europea, també en un dels més desigualitaris. Naturalment, tenen poca credibilitat aquells polítics d’esquerra que, per acció o inacció, foren incapaços de fer baixar la desocupació quan tingueren responsabilitats de govern. Però substituir-los (i com més aviat millor) no resol l’assumpte central: el programa, programa, programa contra l’atur, atur, atur. L’esperem.

diumenge, 15 de desembre del 2013

Eleccions, educadament

[Publicat el 15/12/2013. Jpg ací. Pdf ací]


En el seu article “Educación parlamentaria”, el senyor Bellver afirmava que “Porque quienes deciden los gobiernos son los ciudadanos. Y lo deciden en las elecciones que, democráticamente, se celebran cada cuatro años en nuestro país. Nada ni nadie puede usurpar la voluntad del pueblo, que se manifiesta en las urnas. Porque no hay ningún barómetro ni encuesta ni manifestación tan real, leal, responsable, fidedigna y válida, como las urnas.” No és cert.

En primer lloc, els ciutadans i les ciutadanes decidim la composició dels parlaments i són aquests els que trien presidents de govern, els quals, al seu torn, nomenen els membres dels governs. Per tant, només molt indirectament la ciutadania decideix els governs.

En segon lloc, una cosa és el sistema democràtic, pel qual determinem la composició dels parlaments, i una altra l’expressió de la voluntat general, que naturalment es fa palesa amb manifestacions, baròmetres, enquestes i altres eines sociològiques. Aquesta expressió demoscòpica és tan “real, fidedigna i vàlida” com l’altra, encara que, naturalment, no siga font de legitimitat parlamentària. Quina altra cosa és una manifestació sinó precisament una “manifestació” lliure d’opinió? (cf. CE arts. 10.2, art. 16, art. 20).

Deixant de banda la qüestió de la legitimitat dels resultats aconseguits amb finançament il·legal de les campanyes o amb programes electorals que després són ignorats, quan no capgirats, donaré algunes dades. El 53% dels membres del Congrés han estat elegits en llistes del Partit Popular. Setmanes abans de les eleccions, el Centre d’Investigacions Sociològiques atribuïa al PP una intenció directa de vot del 30,5% de la mostra analitzada (octubre 2011). En l’últim baròmetre del CIS (octubre 2013), la intenció del PP cau al 11,4% (la del PSOE és superior: 13,0%), la qual cosa vol dir que de 2.485 persones consultades només 285 diuen que es decidirien per votar PP si les eleccions foren l’endemà. Les altres 2.200 no ho farien, malgrat la qual cosa estan igualment afectades per les mesures legals que estableix aquell 53% dels parlamentaris.

I ara parlem de responsabilitat i lleialtat. És responsable mantindre el parlament i no convocar eleccions quan és palés que l’opinió pública ja no li dóna suport? És lleial amb la voluntat popular? A mi més bé em recorda l’actitud dels jugadors que, malgrat perdre, continuen a la taula de joc esperant que els canvie la sort i mantenen obstinadament que “cal cercar la toga allà on s’ha perdut”. Ja el nostre Joan Lluís Vives advertia que el perill està en què, cercant la toga, de vegades es perd la túnica i la camisa.”