divendres, 15 de maig del 2015

Impostura rima amb literatura

 [Posdata, 15/05/2105]

Al seu llibre El impostor, Javier Cercas fa un retrat d’Enric Marco, qui durant anys es feu passar per deportat al camp d’extermini de Flossenbürg. El relat de Cercas ofereix també una reflexió sobre la impostura en general i sobre la seua eventual rehabilitació literària, tot seguint el model d’Alonso Quijano i Cervantes. Segons l’autor de Soldados de Salamina, la ficció de Marco és la hipèrbole de la mediocritat: el farsant és un home “radicalment normal”, un camaleó de les pulsions col·lectives. Així argumentava Hannah Arendt sobre Eichmann. Pèro no és el cas. Hi ha patologia en radicalitzar la pugna per ser una persona reconeguda. Com bé descriu Axel Honneth, totes les persones volem ser objecte d’apreci i patim un “buit psicològic” quan som menyspreades. Fins i tot, Honneth pretén explicar així la gènesi de les institucions socials (vegeu El dret a la llibertat). Però Marco exacerba, de manera anormal, aquesta necessitat de ser reconegut, presentant-se fraudulentament com el paradigma del patiment de milions. Una impostura que, en ser descoberta, es torna condemna moral general. No el justifica la demència de la seua mare absent. També Francisco Umbral, amb pare absent, declarava: “No creáis nada de lo que diga, nada de lo que escriba. Soy un farsante”. Però l’impostor pot rehabilitar-se quan esdevé víctima ell mateix. Aquest és l’esquema de Anatomía de un instante, un llibre anterior de Cercas, que és una biografia d’Adolfo Suárez que gira al voltant del punt en el qual es mantingué imperturbable a l’escó mentre els colpistes irrompien a l’hemicicle parlamentari el 23 de febrer de 1981. També Suárez era un arribista, un doble impostor per a feixistes i demòcrates, però que, segons Cercas, es rehabilitaria en aquell gest estoic, a la manera del fals general Della Rovere de la pel·lícula homònima de Roberto Rossellini. Emanuele Bardone (Vittorio de Sica), un estafador mediocre, és empresonat per les tropes nazis, sota la identitat del general opositor Della Rovere, per identificar Fabrizio, el cap de la resistència. Bardone, tanmateix, impressionat per l’enteresa dels resistents, acabarà guardant silenci sobre la identitat de Fabrizio, encara que això li coste enfrontar-se al pelotó d’afusellament. El director iranià Abbas Kiarostami, qui segueix explícitament la filmografia de Rosellini (com es pot veure a Copia certificada), també va realitzar una magnífica pel·lícula sobre la impostura i la seua rehabilitació: Close-Up, el major documental sobre la realització de pel·lícules, en opinió del també director Werner Herzog. El film, que barreja documental i reconstrucció, mostra com un pobre desgraciat, Hossein Sabzian, es detés i jutjat per fer-se passar per un prestigiós director iraní, Mohsen Makhmalbaf. L’impostor havia fet creure a una família adinerada que rodaria a casa seua i els fills interpretarien papers protagonistes. Davant del tribunal, Sabzian es justifica així: “L’admire [a Makhmalbaf] perquè en les seues pel·lícules retrata el sofriment. De fet, parla de gent com jo.” Paradoxalment, un premi cinematogràfic atorgat a Makhmalbaf, del que Sabzian no sap res, fa que la família sospite: el reconeixement del guardó provoca que el farsant siga descobert, “reconegut”. Anna Allen hauria d’haver pres nota d’aquest element del guió del film de Kiarostami, i no fer-se fotografies fraudulentes precisament com si hagués estat a la cerimònia dels òscars, el que ha descobert altres impostures seues dispersades a Internet. I també l’anomenat “pequeño Nicolás” hauria d’haver aprés del film de Rossellini sobre Bardone que només excepcionalment l’impostor pot rehabilitar-se, el que és més difícil encara si ningú vol fer literatura amb el seu cas.

dijous, 14 de maig del 2015

Treballar?

[Publicat a Opinió, el 14/05/2015, html ací, jpg ací i ací]

El Partit Popular, que governa la Generalitat des de fa vint anys, ha imprés tres consignes a la seua propaganda electoral: treballar, fer, créixer. És sorprenent. Treballar? Quan se celebraren les passades eleccions autonòmiques, al maig de 2011, al País Valencià hi havia 1.883.900 persones ocupades. A hores d´ara, quan es realitzen les eleccions autonòmiques del 2015 n´hi ha 1.836.300. Val a dir, quatre anys després hi ha 47.600 persones ocupades menys.
La situació és particularment dramàtica en el cas de les persones joves. Si considerem la població entre els 16 i 34 anys, fa quatre anys hi havia 316.100 homes joves ocupats i 285.700 dones joves ocupades. Ara hi ha 257.500 homes joves ocupats i 223.300 dones joves ocupades. Aixo vol dir que hi ha un 20% menys de llocs de treball ocupats per persones joves. Un 20% menys!
Hi ha menys persones ocupades en general, moltes menys persones joves ocupades i, a més, en tenim més precarietat laboral. Des de que se celebraren les últimes eleccions autonòmiques hi ha 57.100 contractes d´assalariats menys al País Valencià. Si fa quatre anys el 26 % del total eren temporals, ara en són el 26,7 % (menys contractes i més proporció de temporals).
Malgrat la propaganda i el soroll, les xifres diuen que en aquests quatre anys ha crescut la quantitat de persones desocupades al País Valencià: hem passat de 585.100 a 588.800, és a dir, n´hi ha 3.700 aturats i aturades més. El nombre de persones aturades que busquen el seu primer treball o han deixat la seua ocupació fa més d´un any ha passat de 314.000 a 353.400 persones.
A més, ha crescut l´atur de llarga durada. Quan se celebraren les passades eleccions autonòmiques el 25,1% de les persones desocupades portava dos anys o més en aquesta situació, val a dir, buscant treball. Ara, la proporció de persones que estan més de vint-i-quatre mesos en l´atur ha pujat al 46,2%, quasi s´ha duplicat.
Totes aquests dades pertanyen a l´Enquesta de Població Activa, que es pot veure al web de l´Institut Nacional d´Estadística.
Pel que fa al «créixer», ja vaig donar dades al meu últim article (publicat ací el 6 de maig) sobre com ha crescut als quatre últims anys la pobresa i l´exclusió social al País Valencià. I si parlem del «fer», hi ha una llarga llista de persones imputades i condemandes per fer allò que havien promés o jurat no fer mai. No cal parlar-ne. Menys propaganda ambigua i més dades, per favor.

dimecres, 6 de maig del 2015

Més pobresa, menys responsabilitat

Article publicat a Opinió el 06/05/2015 [html ací; jpg ací i ací]



Quan Alberto Fabra va prendre possessió de la Presidència de la Generalitat, el 22 % de la població valenciana es trobava en risc de pobresa (amb ingressos per baix del 60 % de la mitjana). Segons les últimes dades d´Eurostat, la proporció ha pujat al 23,6 %. Per tant, ha augmentat la pobresa.
A més d´aquesta estadística, la Unió Europea també elabora un altre indicador social que combina el risc de pobresa amb l´exclusió social, que resulta encara més significatiu que l´esmentat abans. Aquest indicador contempla no només els ingressos, sinó també altres condicions de vida que poden abocar a una situació de marginació. Es consideren en risc d´exclusió les persones que acompleixen 4 característiques d´una sèrie de 9, que són: no poder pagar la casa o els serveis bàsics, no poder mantenir la llar calenta, no disposar de recursos per fer front a despeses imprevistes, no poder menjar carn, peix o proteïnes cada dos dies, no poder gaudir d´una setmana de vacances a l´any, i no disposar d´automòbil, rentadora, televisió a color o telèfon. Quan Fabra assumí la Presidència de la Generalitat, el percentatge de població valenciana en situació de pobresa o risc d´exclusió, segons el segon indicador social esmentat, era del 27,9 %. Les últimes dades proporcionades per Eurostat eleven aquesta quantitat al 31,7 %. És a dir, mentre ha governat Fabra, hem passat de quasi 1 persona de cada 4 a aproximadament 1 persona de cada 3 en situació de risc de pobresa o exclusió social.
Passa el mateix en totes les comunitats autònomes? No. El 2011, quan arribà Fabra al poder, el risc de pobresa i exclusió social al País Valencià era 6,3 punts superior al de Catalunya. Segons les darreres dades, la diferència ha pujat a 11,6 punts. Quasi s´ha duplicat. Alguns governs autonòmics, de signe polític diferent, com els de Catalunya, el País Basc o Andalusia, han aconseguit que no hi augmentés la pobresa i l´exclusió social. Però no és el cas del Govern valencià. Quan un polític concorre a les eleccions no només ha de ser honrat; també ha de ser eficaç en aconseguir els objectius socials i assumir responsabilitats cas de no fer-ho. Qui es responsabilitza de l´augment de la pobresa i l´exclusió social al País Valencià?


divendres, 1 de maig del 2015

Vives. Sense casa. Sense tomba

Publicat a Posdata, l'1/5/2015  (html ací, pdf ací i ací)

 
Joan Lluís Vives va nàixer a València, cap al 1492, i va morir a Bruges (Flandes), el 6 de maig de 1540. Ni la casa natal, ni la tomba s'han conservat. Incomprensiblement, tampoc no estan senyalitzats els llocs on estaven.

En el diàleg 22é dels 25 que composen els seus Exercicis de llengua llatina (1539), Vives explica que la seua casa natal és al carrer de la Taverna del Gall (ara, anomenat de Lluís Vives). Si arribem des del carrer del Mar, era la darrera casa a l'esquerra, abans d'arribar al carrer Vallés (ara, de Vidal) i al del Sagrari de Sant Martí. Recordeu que el carrer de La Pau és recent. Segons Vicente Boix: «La casa en que nació el gran pensador valenciano del siglo XVI la adquirió por permuta D. Luis Escrivá, con escritura ante Juan Bautista Segarra en 30 de Agosto de 1690, y la derribó después para dar espacio a su casa».

La casa natal de Vives es trobava, per tant, en el raconet amb tarongers de la placeta que ara porta el nom de la dona de l'humanista, Margarida Valdaura. És coherent amb la informació de Boix el fet que al mapa de Mancelli de 1608 no apareix el raconet, però sí en el de Tosca de 1704. L'1 de juny de 1940, cinc segles després de la seua mort, s'hi va posar un placa, feta a l'Escola de Ceràmica de Manises, per senyalitzar el lloc on es trobava la casa pairal de Vives. Temps després fou retirada per unes obres. Ara, res no indica el lloc on va nàixer el valencià més universal.

Vives va morir a Bruges (Flandes), el 6 de maig de 1540. Segons l'epitafi que va transcriure Gregori Maians, comptava 48 anys i 2 mesos. Patia de gota i còlics nefrítics. Pels forts dolors a les illades i la febra podem suposar que va morir d'insuficiència renal. Les autoritats permeteren que fora soterrat a la capella de Sant Josep, una de les setze de l'església de Sant Donacià, que, 22 anys després, esdevingué catedral del nou bisbat de Bruges. Aquest temple es trobava a la part nord de la plaça del Burg, just per on el carrer Breidel la unia amb la gran plaça del Mercat. Segons el seu deixeble Francisco Cervantes de Salazar, Vives fou soterrat de la forma més honrosa i el sepulcre ornat de moltíssimes inscripcions.

A l'octubre de 1552 va morir Margarida Valdaura i les autoritats permeteren que fóra soterrada junt a l'humanista. Era relativament freqüent inhumar eclesiàstics i ciutadans notables a l'església de Sant Donacià. Així, durant el segle XVI, hi foren soterrats més d'una dotzena de persones d'origen hispànic, com ara famílies de comerciants notables. Quan fou soterrada Margarida Valdaura, les autoritats encarregaren que un pintor, possiblement Pieter Pourbus, autor de moltes obres a les esglésies de la ciutat, fera un retrat funerari de Vives i la seua dona.

El 1794, Brenart, el bisbe de Bruges fugí per la invasió de l'exércit revolucionari francés. L'abril de 1799, l'església fou venuda i enderrocada. S'amplià la plaça del Burg i s'hi va instal·lar el mercat de les flors. Afortunadament, el retrat de Vives de la tomba de l'església de Sant Donacià havia sigut copiat anys abans en una aquarel·la per Bernardus H. Fricx, L'obra fou incorporada al manuscrit de Pieter Le Doulx Vida dels homes savis o cèlebres de la ciutat de Bruges, compost, en dos volums, cap al 1800, que resta inèdita.

Naturalment el pintor del retrat funerari hagué d'inspirar-se en una imatge precedent, ja que Vives havia mort una dotzena d'anys abans, potser la mateixa imatge que també copiaria una miniatura amb la imatge de l'humanista que portà la seua protectora, Mencía de Mendoza, la marquesa del Cenet, quan arribà a València des de Breda per contraure matrimoni amb el virrei Ferran, el Duc de Calàbria. La miniatura de la marquesa del Cenet hagué de ser la font d'una xilografia emprada durant la segona meitat del segle XVI a la tipografia de Ioan Mei, Pedro Huete i la vídua dels dos, Jerònima Galés.

La xilografia emprada en la tipografia dels Mei, Huete i Galés i l'aquarel·la de Fricx tenen una certa semblança si considerem que, en el cas del retrat funerari, l'humanista apareix descobert, la qual cosa sembla adequada per a la ubicació eclesiàstica de l'obra, i que estem comparant dues obres que són còpies de còpies.

A la desfeta de l'església de Sant Donacià hem d'afegir les posteriors obres de reurbanització de la zona. Emile van den Bussche, autor d'una biografia de Vives apareguda el 1871, explicava que els moviments de terra per posar les canonades del gas per a l'enllumenat i el replantament de xops feia impossible localitzar la tomba de Vives a la plaça del Burg. El 1955 es localitzaren fonaments de l'església de Sant Donacià que, a partir del 1990, es poden contemplar al soterrani de l'hotel Crowne Plaza, que dóna a la plaça.

L'historiador i acadèmic Vicente de la Fuente va escriure el 1873: «¡Oh, malogrado Vives! En vano te fuiste a morir a Flandes: allá te acompañó tu estrella, y los bondadosos belgas han tratado a tus huesos como los hubiéramos tratado por aquí tus paisanos y amantes compatriotas!» Tenia tota la raó. Els tarongers de la plaça Margarida Valdaura de València i els xops de la plaça del Burg de Bruges són testimonis muts de la nostra desconsideració.