La ideologia de la pobresa

Opinió 28/10/2022, html ací

Al nostre país hi ha pobresa, una situació sempre associada al sofriment humà. Però cal entendre bé què signifiquen les xifres que circulen freqüentment. El risc de pobresa o exclusió social inclou tres components. S’estima que el 25,1% de la població valenciana està en risc de pobresa, i aquest és el percentatge de persones que es troben a unitats de consum (que no és exactament ni la família, ni la llar, però deixem aquestes subtileses per als tècnics) amb ingressos mitjans per baix del 60% de la mitjana global (el llindar de pobresa). A més, la mesura de la pobresa inclou un segon component: el 7,6% de la població valenciana està en situació de carència material i social severa. Això es calcula mitjançant una enquesta en la qual es pregunta a les persones si poden satisfer determinats criteris (per exemple, si estan en condicions de permetre’s una setmana de vacances a l’any, si poden mantindre l’habitatge amb una temperatura escaient, etc.). Si no poden satisfer una quantitat determinada dels criteris se’ls considera en aquella situació. S’hi ha afegit recentment un tercer component: la baixa intensitat de treball, a saber, el fet que les persones de la unitat de consum hagen treballat l’any anterior menys de la cinquena part de la seua capacitat laboral. A la nostra Comunitat, l’11,1% de les persones en edat laboral estan en aquesta situació. El risc de pobresa o exclusió social no és la suma simple d’aquells components, perquè n’hi ha interseccions. Actualment es considera que el 30,6% de la població valenciana està en risc de pobresa o exclusió social. Lògicament, la fluctuació d’aquest percentatge es pot deure a la variació dels seus components. En l’últim any amb dades, per exemple, baixà el segon i pujaren els altres.

Ara bé, no entendre bé què volen dir aquests indicadors sociològics pot tindre alguns efectes perversos. El primer és que el populisme pot traure partit del contrast entre l’indicador i la percepció social, que associa la pobresa, per exemple, amb la presència de pidoladors que demanen almoina als carrers. Per això, el portaveu del govern de Madrid (PP) es va permetre dir el mes de març passat respecte a la seua comunitat autònoma: «… que dicen que hay tres millones de pobres… ¿por dónde estarán?».

El segon efecte pervers és l’extensió, com taca d’oli, de la ideologia de la classe mitjana. L’OCDE estima que un 12% de la població espanyola es troba a unitats de consum amb ingressos per damunt del 200% de la mitjana (3 punts per damunt de la mitjana dels països de l’organització). Si restem aquest percentatge i el 30 de pobresa i exclusió, tenim un 58% de població que fàcilment considera que són «classe mitjana», i això malgrat que les anàlisis acurades de les fonts estadístiques, com les que acaben de publicar els professor Rafael Castelló (UV) o Rafael Feito (UCM), redueixen molt el seu abast. Mentre que un 5,3% de la població es considera classe alta i mitjana alta (CIS estudi 2200), el 50,1% afirma ser classe mitjana-mitjana. L’estudi del professor Castelló explica molt bé com les nostres classes mitjanes (estrictes) són molt menors i pateixen «una crisi aspiracional» (més clarament, han sigut els «pagafantas» de les successives crisis), el que deriva en una «fatiga de solidaritat». El problema és que aquesta «fatiga» de les classes mitjanes estrictes es trasllada als altres grups que s’identifiquen amb elles perquè saben que no es troben ni en la situació dels pobres ni en la dels rics. Aquesta és la gran paradoxa: ampliar la noció de pobresa pot conduir a inhibir la solidaritat.

Encara n’hi ha un altra conseqüència perversa. És un efecte estadístic que, si el component més important de la pobresa és la proporció de població per baix del 60% dels ingressos, la pobresa «creix» a mesura que augmenten els rics i, sobretot, els megarics (com bé han explicat Romero i Ariño). Si no s’entén que aquest component del risc de pobresa o exclusió social és, en realitat, una mesura de desigualtat social, aleshores es pot caure’s en la fal·làcia de la cascada. Si tenim pobres, que vinguen els rics (llevant-los impostos) i la seua riquesa caurà, com en cascada, sobre tots. Es podria debatre aquest argument si no fora perquè l’evidència històrica el refuta de manera aclaparadora.

La subtilesa de la memòria

[Opinió, 13/10/2022. Html ací.]

La memòria és subtil. Es nodreix de detalls quasi imperceptibles. En la biblioteca de Bremen es pot veure l’exposició d’obres d’Artur Heras, amb textos d’Anacleto Ferrer, titulada «Des de la nit i la boira», o potser: «Des de nit i boira», perquè el títol juga amb l’expressió alemanya «Nacht und Nebel», que vol dir fer les coses d’amagat, i que fou emprada per caracteritzar el decret de Hitler i les ordres successives per deportar persones a camps d’extermini. En les obres d’Heras instal·lades a la ciutat hanseàtica, les víctimes, que acabaren etiquetades com a «deportats-NN», se’ns apareixen des del regne de la desmemòria, des d’aquesta nit i boira de l’oblit i des d’aquell temps d’holocaust. M’impressiona particularment un quadre de gran dimensió (que el lector podrà localitzar fàcilment al web de l’artista valencià), on es representa un antic vagó de tren estacionat a la via, una imatge en la qual apareixen unes immenses taques ocres que potser simbolitzen la desmemòria que avança. El significat de la representació del vagó s’il·lumina amb una xicoteta inscripció a guix que alguna mà ha deixat sobre la bella fusta: «74. Pers.». El detall es complementa amb un grapat de culleres, precipitadament abandonades a la vora de la via. El títol ho resumeix tot en dues paraules: «Destinació Auschwitz»; però no cal explicitar-ho, per la subtilitat dels detalls magistralment representats per Artur Heras.

El 1409, el mateix any que fou nomenat governador de València, Arnau Guillem de Bellera ordenà que s’instal·laren tres forques a la plaça del Mercat i «havia molt gran plaer de fer sentències» (com llegim en el dietari de Melcior Miralles). Poc després s’hi va construir una plataforma de pedra, que fou substituïda per un cadafal de fusta el 1632. Des de l’establiment de les tres forques foren penjades, condemnades a garrot o esquarterades centenars de persones, de vegades, com en el cas de Margalida, batejada com Miquel Borràs, perquè «estagué en moltes cases en Valencia en àbit e vestidures de dona» (segons diu el mateix Miralles) o, com en el procés a Sebastià Martines, un venedor de forment a l’Almodí, perquè «dien que tresquilava los reals», però que «estava tan desgavellat dels torments» que l’hagueren de portar en una cadira al cadafal (com escrigué al seu dietari Pere Joan Porcar, capellà de Sant Martí). Víctimes de nit i boira.

Les tres forques de València han donat nom incomprensiblement a una avinguda i eren recordades per un detall subtil a la plaça del Mercat: tres xiprers que es trobaven en una illeta que partia el trànsit entre Sant Joan del Mercat, la Llotja i l’edifici modernista del Mercat. Per la reforma actual, s’han eliminat els xiprers i s’hi han posat tres palmeres. El nom de l’avinguda es manté.

És inadequat batejar una via pública amb un instrument d’execució i incomprensible que un govern progressista, que està en contra de la pena de mort, mantinga la retolació. Una singularitat que s’hauria d’esmenar. No hi ha cap «Electric Chair Street», «Rue de la Guillotine», «Gaskammerstrasse» o «Calle del Garrote Vil», o almenys els buscadors d’Internet no les localitzen. Caldria canviar el nom de la via. Tanmateix, recuperar els tres xiprers seria una subtilesa urbanística que es podria realitzar en record de les víctimes. Perquè la memòria és subtil.