Amnistia als diputats empresonats!

[Tafaneries valencianes, 30/12/2019, html ací, pdf ací, jpg  ací]
[Aquest article es tornà a editar el 24/2/2020, html ací, pdf ací, jpg ací]

Daniel Anguiano Mangado (1882-1963) fou fill d'un empleat ferroviari, que, entre altres destinacions, treballà un temps a l'estació de Catarroja, cap a principis del segle XX. A l'Horta de València, el jove Daniel simpatitzà amb les idees republicanes i progressistes de Blasco Ibáñez. Temps enrere, Anguiano havia fet estudis de pèrit mercantil a Santander i, a València estant, ingressà en la Companyia de Ferrocarils del Nord. Fou destinat a Madrid, on entrà en contacte amb el socialisme. El 1907 s'afilià a la UGT i dos anys després fou un dels fundadors de la seua Unió Ferroviària. En 1908 també ingressà en el PSOE. Tant en el partit com en el sindicat, exercí altes responsabilitats. A causa de la seua participació com a dirigent del Comité de Vaga que organitzà les mobilitzacions d'estiu de 1917 (que començaren a València, amb la voluntat de proclamar la República, vegeu Levante-EMV 10/4/2016), Anguiano fou detingut, jutjat per un Consell de Guerra a Madrid i condemnat, el 29 de setembre de 1917, per un delicte de rebel·lió, «a la pena de reclusión perpetua, con la accesoria de inhabilitación perpetua», junt amb els socialistes Julián Besteiro, Francisco Largo Caballero i Andrés Saborit. Foren reclosos en el penal de Cartagena, «cementerio de hombres vivos», que va dir Federico García Lorca. En aquella època, Anguiano era vicesecretari del PSOE.

En les eleccions del 24 de febrer de 1918, els «quatre de Cartagena» encapçalaren llistes electorals, i tots ells foren elegits per diferents circumscripcions: Besteiro per Madrid, Largo per Barcelona, Saborit per Oviedo i Anguiano per València, ciutat amb la qual, com hem esmentat, tenia uns certs vincles. Junt amb Pablo Iglesias Posse, elegit per Madrid, i Indalecio Prieto, elegit per Bilbao, eren els socialistes en el Congrés de Diputats. Anguiano no només estava en la candidatura Aliança d'Esquerres, sinó que també havia sigut presentat simbòlicament per Haro (Logronyo), on havia nascut, Cartagena, on estava empresonat, i pels obrers de Vilamarxant. El triomf a València fou aclaparador: Anguiano obtingué 15.454 vots; Felix Azzati, també de l'Aliança d'Esquerres, però de la Unió Republicana, en tragué 14.640, i el carlista Luís García Guijarro, que també fou elegit diputat, 9.521. A continuació, sense aconseguir l'acta, Rodrigo Soriano, del Partit Republicà Radical, el qual patí un atemptat durant la campanya (vegeu Levante-EMV, 10/11/2019). José García-Berlanga, pare del conegut director de cinema valencià, també fou elegit diputat per la circumscripció de Requena. Dels nou districtes, Anguiano guanyà en sis: Centre, Hospital, Misericòrdia, Museu, Vega, Port i als pobles de la contornada (Alboraia, Burjassot, Tavernes Blanques). El triomf fou celebrat per una gentada a la Casa de la Democràcia, seu dels republicans, mentre sonaven La Marsellesa i l'Himne de Riego.

Només fer-se públics els resultats, Azzati, director del diari El Pueblo, envià un telegrama a Anguiano, en la presó de Cartagena: «La Democracia valenciana se honra en comunicarle este triunfo, página la más esplendorosa de cuantas lleva escritas. El penal se removería en sus cimientos si hasta él llegasen las explosiones de júbilo de esta ciudad, en donde nuestros ideales tienen como refugio una ciudadela que jamás se rendirá al adversario». En el telegrama, que concloïa amb un «salude a los compañeros», en referència als altres socialistes empresonats, li anunciava el seu projecte de portar-li l'acta fins al penal i materialitzar així el seu alliberament: «Mensaje de liberad escrito con la razón y con el sentimiento de un pueblo que con estas cualidades ha forjado el alma de la victoria». Anguiano contestà amb un to no menys entusiàstic: «Esperaba el triunfo de la democracia de Valencia [...] Lo esperaba porque conozco esa democracia de la que formé parte cuando estaba con ella en espíritu residiendo en Valencia».

Segons el projecte d'Azzati, que fou publicat en la portada d' El Pueblo del dia 27 de febrer d'aquell any, es tractava d'organitzar una comitiva que portara l'acta a Anguiano. Aprofitant la majoria republicana en l'Ajuntament, se n'hauria d'afegir la Banda Municipal de València: «Con nosotros vendrán los estandartes y banderas de las entidades adheridas. Y esta misma manifestación, á cuyo frente figurarán los diputados á Cortes, los diputados provinciales y los concejales de las Izquierdas, llegará al Penal de Cartagena, donde, á los acordes de La Marsellesa, del inmortal himno libertador, se le entregará el acta á Daniel Anguiano, diputado electo pro la circunscripción». Després, s'organitzaria un míting en el Teatre Calderón de Cartagena, on parlarien Anguiano i Azzati. El director d' El Pueblo volia aconseguir la col·laboració de l'empresa de ferrocarrils, que organitzaria un comboi especial.

L'acte projectat pels republicans per alliberar els socialistes de Cartagena a ritme de La Marsellesa no es pogué realitzar immediatament. Hi havia qui defensava que la sentència condemnatòria inhabilitava els socialistes de Cartagena en els seus drets polítics i per tant no podien ni atorgar poders, ni haver sigut proclamats candidats, ni, lògicament, haver sigut elegits. La qüestió passà a la comissió d'Actes del Congrés, que elaborà un dictamen que passà a la ple del Congrés. La premsa exigia: «No hi ha parlament en el món civilitzat que no vote immediatament l'amnistia».

Mentre l'alliberament dels empresonats s'endarreria per aquest motius, el projecte d'Azzati trobava més entrebancs. La Companyia del Nord no accedí a posar un tren especial a preus rebaixats, entre València i Cartagena, adduint les circumstàncies que passava l'empresa. Cal recordar que el 1918 fou un any de gran escassetat, derivada entre altres coses per la Gran Guerra que estava lliurant-se a Europa, i que Blasco Ibáñez havia arreplegat en la seua novel·la «Els quatre genets de l'apocalipsi». I això malgrat els vincles entre Anguiano i els obrers del ferrocarril. De fet, un any després publicà el llibre «A los ferroviarios», l'únic que ens consta. A més, després de les eleccions de febrer de 1918 es va viure un cert distanciament entre Azzati i l'alcalde, Faustino Valentín, també republicà, que s'agreujà als mesos següents degut al projecte del primer regidor de fer ensenyament en valencià en les escoles municipals.

Finalment, els quatre socialistes foren amnistiats i reberen les seues actes de diputats de mans del director accidental del Penal de Cartagena, Gervasio Álvarez. No hi assistí la Banda Municipal de València, ni sonà La Marsellesa. Abandonaren la presó amb amics i familiars. Anguiano ho va fer agafant de la mà a la seua filleta. Marxaren a Madrid, on foren rebuts per una multitud en l'estació d'Atocha. Anguiano prometé el seu càrrec al palau de la carrera de Sant Jeroni el dijous, 16 de maig, quasi tres mesos després d'haver sigut elegit diputat i quan a València començà a escampar-se una terrible passada de grip. En el mateix acte, prometeren Besteiro, Largo Caballero i Saborit. Després de la Guerra Civil, Anguiano hagué d'exiliar-se a França, Santo Domigo, Cuba i Mèxic, on s'instal·là amb la seua dona, María de la Paz, i la seua germana, Felisa. També visità Hongria. Morí a Mèxic en agost de 1963.

Maria Carbonell, mestra de les mestres

[Tafaneries valencianes, 15/12/2019 html ací, jpg ací, pdf ací]

Ara que les reivindicacions de les dones constitueixen un moviment global i imparable, està bé recordar aquelles pioneres que, oposant-se als entrebancs de la seua època, obriren camins nous. Una d'aquestes pioneres valencianes, que bé podríem qualificar de mestra de les mestres, fou Maria Carbonell Sánchez.

Va nàixer a València en abril de 1852, en una casa que encara està al cantó dels carrers Palau i dels Venerables. Fou filla de María Sánchez, que dirigí una escola de xiquetes al carrer Glòria (ara, del Pouet de Sant Vicent). De xiqueta, era una lectora infatigable. L'any 1867 s'inaugurà l'escola Normal femenina, ubicada en la segona planta de la Casa de l'Ensenyament, al carrer Arquebisbe Mayoral, que estava dedicada a formar dones mestres. María Carbonell s'hi va inscriure i obtingué el títol elemental (1870) i superior de mestra (1871). Cal recordar que en aquella època les dones no podien accedir a l'educació superior. Maria Carbonell s'incorporà ben prompte a la docència i treballà de manera interina en escoles de la ciutat, com ara les de Russafa i la del carrer Barques. Segons les recerques de Carmen Agulló, en 1877 guanyà per oposició la plaça de Xest (on té un carrer dedicat) i en 1883 oposità novament i obtingué destinació a les escoles del carrer Corona.

En aquella època va escriure llibres d'educació, com ara: «Pedagogía maternal», una obra que recorda l'ideari de María Montessori, continuada, en cert sentit, per «Los pequeños defectos: ligeros estudios sobre la educación en la juventud» (València, F. Doménech i Matías Real, 1888; que fou declarat llibre de text cinc anys després); també edità unes exhaustives «Lecciones de Geografía» (València, Manuel Alufre, 1892) i la novel·la «Coqueterías. Sencillo episodio de la vida íntima relatado a los lectores de El Correo de Valencia» (València, Imprenta de Ripolles, 1897). En 1892 començà a publicar articles en la revista pedagògica «La Escuela Moderna», en el primer dels quals reclamà «una escola educativa» (una reivindicació plenament actual). També escrigué per a la premsa en general. Així, per exemple, publicà la «Xàquera Vella» (1894), un article sobre la dansa popular valenciana que aparegué en «El Correo de Valencia» i que, pel seu interés, reproduí també «La Vanguardia» de Barcelona.

María Carbonell completà estudis de professora normalista a Madrid i l'any 1900 obtingué plaça en la Normal de Granada. L'any següent, per permuta amb una altra pedagoga important, Aurora Larrea, ocupà plaça a València. En arribar, era la professora numerària de Lletres i la seua germana, Josefa, la de Ciències. Ella continuà amb la redacció d'articles i la impartició de conferències; en publica una antologia: «Discursos y conferencias» (València, F. Vives Mora, 1904). També aparegué publicada la conferència «Las mujeres del Quijote», un discurs pronunciat en la «Institución para la Enseñanza de la Mujer» en 1905, amb motiu del tercer centenari de l'obra de Cervantes (n'hi ha una reedició recent d'aquesta conferència i d'altres escrits, realitzada per la Institució Alfons el Magnànim). Ella es mantingué vinculada amb l'entitat, que havia sigut fundada per la Institució Lliure d'Ensenyament a València, a la qual llegaria la seua important biblioteca anys després. Com s'ha esmentat, Maria Carbonell practicà la literatura, també amb incursions poètiques, i es mostrà preocupada per la nostra llengua, que utilitzà en les seues classes de magisteri. L'any 1909 ocupà accidentalment la direcció de la Normal de València, per la qual cosa presidí el Congrés de Pedagogia, un dels dèsset que se celebraren en l'Exposició Regional i l'Exposició Nacional de l'any següent. En un article publicat en «La Escuela Moderna» el mateix 1909, María Carbonell defensava que el mitjà de cultura «más á propósito para conocer el pasado y el presente [es] observar é investigar, disciplinar la mente y aprender en la realidad viva de las cosas las particularidades más interesanes y pintorescas de la Historia y la Geografía, la Industria y el Arte, la Naturaleza y los hechos humanos. Leer en el gran libro del mundo y de las cosas es la gran lectura, y aprender observando y mirando, la gran enseñanza». En coherència amb això, feia visites a fàbriques de la ciutat o a escoles amb les seues estudiants de Magisteri, i ella mateixa viatjà per Bèlgica, França, Itàlia, Portugal i Suïssa. La seua popularitat anava en augment.

Filla predilecta de València

En 1915, l'Ajuntament de València la nomenà «filla predilecta» de la ciutat, com acredita la làpida que es posà en l'edifici que ocupava la Normal i que ara forma part de l'Ajuntamet. Al desembre s'hi publicaren 200 exemplars d'un llibre homenatge, en el prefaci del qual es podia llegir: «la conocen muchos, muchísimas la aman, la aprecian cuantos la tratan, la estiman cuantos la conocen, la admiran cuantos la leen, la veneramos todos». El mateix any, la revista «La Escuela Moderna» li dedicà excepcionalment una semblança biogràfica (número 292 de 1915). El seu ideari estava pròxim precisament a l'escola nova, posant l'accent en un cert feminisme, com es pot veure als articles que hi va publicar, com ara «Educación Femenina» o «La Pedagogía después de la Guerra» (1918): «¿Seguiremos diciendo a las niñas y jóvenes que la mujer ha venido sólo para la familia, para el hogar, para la maternidad?». Va gaudir, així mateix, d'una bona consideració per part de la premsa confessional; de fet, se l'ha considerada també pròxima al regeneracionisme i al catolicisme social. També estava compromesa amb l'extensió de les pràctiques higienistes i en la lluita contra la tuberculosi infantil. En una crònica de 1919 d'una assemblea nacional de mestres (millor dit de dues, perquè hi estaven separats homes i dones) fou descrita com «verdadera y legítima gloria profesional».

Quan la Gaceta de Madrid (el BOE) publicà en 1922 la resolució amb la seua jubilació com a professora numerària de Pedagogia de l'escola Normal de Mestres es va promoure un gran homenatge civil. En un acte en el Paranimf de la Universitat de València se li atorgà la Creu d'Alfons XII, «costeada por el Magisterio». Continuà reeditant els seus llibres i publicant-ne de nous, com ara «Temas de pedagogía» i «Las hadas modernas» (publicats a València, per Hijos de F. Mora, en 1920 i 1922, respectivament). El mateix any de la seua jubilació i per iniciativa de les seues deixebles, la ciutat de València li dedicà un carrer (el que representa un reconeixement extraordinari: retolar un carrer abans de morir la persona homenatjada), i també posà el seu nom a un centre escolar femení, que es trobava en el mateix carrer, precisament el que havia dirigit María Sánchez, la seua mare. Hi hagueren parlaments on se l'arribà a comparar amb Ramón y Cajal, que, nascut el mateix any, també havia sigut obligat a jubilar-se pel diari oficial.

Maria Carbonell es mantingué soltera. Gaudia de la conversa i de cuidar les seues flors. Morí en agost de 1926, quan, jubilada de la docència en la Normal de magisteri, era encara directora pedagògica de la «Institución para la Enseñanza de la Mujer», vicepresidenta del «Tribunal de Niños» i vocal de la Junta de Protecció a la Infància. Tingué reconeixements pòstums: poc abans de la Guerra Civil, hi havia a València dues «cantines escolars» per a infants indigents; una duia el nom de Blasco Ibáñez i l'altra el de María Carbonell. Als anys cinquanta es retirà el seu nom al carrer que li havien dedicat. Posteriorment es retolà un altre a la Malva-rosa, on és esmentada únicament com a «mestra». L'institut de Benetússer porta el seu nom.

L'excomunió del superintendent

[Tafaneries valencianes, 2/12/2019, html ací, pdf ací, jpg ací]

No sempre han sigut tan generoses les exempcions fiscals de l'Església catòlica com ara. En els primers temps de l'absolutisme, la identificació entre l'Estat i la corona, provocà que el no pagament d'impostos reials es prenguera com un atac al poder, la qual cosa determinà conflictes entre les autoritats civils i la jerarquia catòlica. Potser un dels més importants esdevingué el 1717 i fou protagonitzat pel superintendent Don Rodrigo Caballero y Llanes, d'una banda, i el vicari general, Jacinto Ortí, de l'altra. Els fets estan relatats en notes de Gregorio Mayans i José Vicente Ortí (resumides pel marqués de Cruilles).

Don Rodrigo Caballero havia nascut el 1663 a Valverde del Camino (Huelva). El 1708, el rei Felip V l'envià a la Cancelleria de València; el 1711 fou nomenat intendent del Regne de València i el 1713, superintendent. En aquest període dignificà el Prat de València, ordenà que hi plantaren àlbers (per això el seu nom actual: l'Albereda) i es construïren les dues Torretes que encara hi són. També pagà la construcció d'una ermita, que començà el mestre Vicent Vergara el 1716. Era un templet ovalat, revestit de marbres, amb una imatge de la Mare de Déu de la Soledat, que tal vegada fou tallada per l'escultor Leonardo Capuz. De l'ermita s'encarregaven els frares del convent pròxim de Sant Joan de la Ribera. Però anem amb el conflicte entre el poder civil i l'Església.

El divendres 25 de juny de 1717, una barca anglesa amb un carregament de sal ancorà enfront del Puig. Aleshores, els frares de la Cartoixa de la Nostra Senyora d'Ara Christi (ara, un complex hoteler) enviaren un germà llec i uns mossos, amb un carro de quatre rodes i unes mules, per proveir-se de sal. Volien comprar-ne set cafissos. Però quan estaven desembarcant la sal arribaren uns Guardes de Rendes Reials. Permeteren que continuara la descàrrega, però en acabar, brandaren pistoles i detingueren els enviats del convent i un parell de mariners. Els portaren a València, adduint que no havien pagat els impostos corresponents (els cartoixans s'hi consideraven exempts). Don Rodrigo, el superintendent, trobà bé la detenció i anuncià que, si no ho resolien en dotze hores, assotarien els detinguts. Aleshores els frares buscaren la protecció de la jerarquia eclesiàstica. L'arquebisbe Antonio Folch de Cardona, de tendències austracistes, s'havia exiliat a Viena, on gaudí del suport dels Habsburg (vegeu Levante-EMV de 04/12/2016, «L'arquebisbe maulet»).

En absència de l'arquebisbe, els detinguts apel·laren al vicari general capitular, Jacinto Ortí. El vicari amenaçà amb excomulgar el superintendent si en tres hores no alliberava el llec i els mossos i tornava la sal. Aleshores el superintendent presentà un recurs contra l'excomunió, adduint que era cavaller de l'Orde de Sant Jaume i havia de ser jutjat per instàncies superiors, però el vicari general trobà mal plantejat el recurs i publicà l'excomunió en el tauler de la capella de Sant Pere de la Seu.

La cosa, però, anà a més. L'Audiència amenaçà al vicari: o retirava l'excomunió o procedirien a apropiar-se d'algunes prebendes o beneficis eclesiàstics i enviar a l'exili els responsables. El vicariat contestà amb una amenaça d'excomunió a totes les persones que entrebancaren la seua autoritat.

Aleshores esdevingué un fet inesperat. Es va rebre una ordre del rei per la qual el superintendent havia d'anar a supervisar unes naus a Alacant. Don Rodrigo demanà a l'església l'absolució de l'excomunió, per poder posar-se en camí. El vicari convocà una junta de teòlegs i, encara que no s'hi posaren d'acord, es decidí alçar-li l'excomunió durant un mes, a fi que poguera fer la tasca encomanada per la corona a Alacant.

En aquest període, les dues parts en conflicte continuaren augmentant la tensió. Els fets es posaren en coneixement del Consell Suprem de Castellà, que considerà que el conflicte responia a una estratègia del clergat per combatre l'autoritat del superintendent. L'església organitzà rogatives. Finalment, el capità general, marqués de Valdecañas, també s'hi implicà i mobilitzà les tropes. Així, el 5 de juliol, tres regiments de cavalleria ocuparen llocs de la ciutat i, al migdia, els soldats envoltaren els habitatges dels cinc canonges principals (l'esmentat Ortí, Luis Rocamora, Pedro Llázer, Jaime Cervera i Ramón Mascarell). Cinc funcionaris de l'Audiència els comunicaren que havien de marxar exiliats. Fins i tot, un coronel d'un regiment organitzà una correguda de bous a les portes de la Seu. Els cinc canonges foren exiliats a Perpinyà. La corona no estava disposada a tolerar cap vulneració de la seua autoritat. Llavors es reuní el capítol catedralici i delegaren l'autoritat en el canonge de més edat, encara que mantingueren vacant el càrrec de vicari en actitud de resistència.

Son Rodrigo aprofità la visita a Alacant per fer gestions davant la nunciatura vaticana i així aconseguí d'aquesta l'absolució durant sis mesos. Tornà a València el 23 de setembre i, en concloure el termini de l'absolució, n'aconseguí sis mesos més.

Mentrestant, el capítol catedralici va fer gestions davant del confessor del rei, el jesuïta Doubauton, i del cardenal Aldrobandi. Tal vegada a causa d'aquestes gestions, Don Rodrigo fou promogut al càrrec de superintendent de Catalunya. El trasllat era una forma elegant de rebaixar la tensió. Per això abandonà la nostra ciutat i marxà a Barcelona el 20 de novembre de 1717. El càrrec d'intendent fou ocupat per Luis Antonio Mergelina el 1718, que també tingué enfrontaments amb la jerarquia catòlica.

Temps després, el capità general de Catalunya donà autorització perquè els canonges exiliats tornaren des de Perpinyà a València, i ho feren passant lògicament per Barcelona. Hi van rebre homenatges i, fins i tot, Don Rodrigo els convidà a dinar i els acompanyà per la ciutat. D'això se'n diu «tirar un vel». Els canonges arribaren finalment a València el 16 de gener de 1719, divuit mesos després de partir a l'exili. Què passà amb el germà llec, els mossos i els mariners que foren empresonats? Les cròniques no en diuen res.

Després d'estar tres anys com a superintendent de Catalunya, Don Rodrigo fou nomenat intendent de Galícia. El 1726 fou promogut al càrrec d'intendent general de Castella i Lleó i corregidor de Salamanca, ciutat en la qual també animà reformes urbanístiques. Fou ell qui promogué diverses places, entre les quals hi ha la coneguda Plaça Major, que seria dissenyada i construïda per Alberto de Churriguera, membre de la família d'arquitectes que difongueren el barroc «xorigueresc». Don Rodrigo morí el 1740 i fou soterrat a Madrid. L'ermita de la Soledat fou enderrocada el 1812 i la seua ubicació a l'Albereda senyalada per una columna (ara n'hi ha una reconstruïda). Entre 1839 i 1868, data de la seua mort, el terreny fou propietat del célebre editor Mariano de Cabrerizo, que hi va instal·lar un casino. Abans de morir, Cabrerizo donava caramels a un xiquet de bolquers, que anava per casa seua perquè la majordoma era la seua madrina. El xiquet era Vicente Blasco Ibáñez, però aquesta és una altra història.