Poca broma, Javier

Opinió, 28 de setembre del 2023 , enllaç ací

Javier Cámara i Carmen Machi ens repeteixen que cal cuidar el cor en un anunci d’un producte lacti. Coses de la vellesa. També ens hauríem de preocupar del cor de la central de Cofrents, el nucli del reactor, que no marxa massa bé. El 20 de setembre tornà a fallar. Cal explicar en què fallà. Per la part inferior del nucli del reactor ha d’entrar contínuament un corrent d’aigua, que acompleix dues funcions: en primer lloc, modera el flux neutrònic de l’urani, és a dir, la seua reacció en cadena; en segon lloc, en convertir-se en vapor, refrigera el combustible. Si es descontrola la reacció o no es refrigera el combustible ja sabem el que passa. El reactor ha patit problemes amb el líquid per avaries amb les bombes i amb les vàlvules que controlen l’entrada de l’aigua. Alguns de ben importants, com el trencament d’una vàlvula que llançà fragments a l’interior del nucli (desembre/gener 2018). A més, pel descens imprevist del nivell de l’aigua per unes faenes de reparació, es parà la nuclear de manera no programada (setembre 2021) i es manté el problema estructural de les pèrdues d’aigua per les penetracions inferiors del nucli, per on cau líquid, un problema que ja es va detectar el 2005 i que provocà recentment una parada (abril 2022). Per tot això, resulta particularment preocupant la parada no programada del 20 de setembre passat. De nou, s’hi produí un descontrol en el nivell del líquid del reactor («el fallo de una tarjeta electrónica del sistema de control de caudal de agua»), però aquesta vegada en la seua part superior, on estan els separadors de l’aigua líquida i el vapor («alto nivel en el drenaje de los separadores de humedad»). Massa patologies...

De tota manera, vosté confia que, com en l’anunci del producte lacti, si Javier Cámara no es porta bé i castiga el seu cor amb el colesterol, arribarà Carmen Machi a fer-li un advertiment. Però això tampoc funciona bé en la nuclear. Què passa quan les alarmes donen senyals errònies? Recentment, els inspectors del Consell de Seguretat Nuclear preguntaren per les alarmes falses o espúries dels monitors de radioactivitat del nucli de Cofrents. Al seu informe van escriure: «Los representantes de la Central comentaron que son alarmas espurias que ocurren ocasionalmente [...] el titular [de la central nuclear] manifestó que estos sucesos se habían producido en los ultimos años con cierta regularidad: se produjo 1 alarma en 2013 y otra en 2014, 18 alarmas en 2017 y 8 alarmas en 2021». I atenció: «La Inspecció reiteró su preocupación poniendo como ejemplo el suceso de alarma de 7 [monitors] que ocurrió el 17 de junio de 2021». I després encara hi hagué una altra alarma espúria el 20 de gener del 2022.

No hi ha producte lacti que cure el cor d’una central nuclear. Només hi haurà seguretat quan deixe de funcionar.

Ploutofília

Opinió, 14 de setembre del 2023, enllaç ací.

La Constitució espanyola no és una llei, sinó la forma en la qual s’estableix l’Estat. Per la qual cosa, quan proclama en l’article 1r que la igualtat és un valor superior de l’ordenament jurídic, no formula un desideràtum sinó una premissa del mateix contracte social. Per això, tenim tot el «dret» a preguntar-nos per aquest valor superior, la igualtat. Aquestes en són les dades.

A Espanya, el 10% de les persones més riques acumulen el 57,6% de la riquesa total. Val a dir, multipliquen quasi per sis allò que els hauria de correspondre en una societat igualitària. De l’altra banda, la meitat més pobra de la població només posseeix el 6,7% de la riquesa. Altrament dit: un individu del 10% més ric té, com a mitjana, quasi quaranta-tres vegades més riquesa que aquell altre que està en la meitat inferior.

La situació és encara més greu si atenem a l’1% més ric, que acumula el 24,3% de la riquesa global: multiplica per vint-i-quatre allò que els hauria de correspondre en una societat igualitària. Si comparem aquest 1% més ric amb la meitat de la població més pobra, la desproporció s’incrementa encara més: un individu situat en el percentil superior té una riquesa que és 181 vegades la mitjana de la meitat de la població amb menys riquesa.

La vella tesi de Marx sobre que els rics són cada vegada més rics i els pobres són cada vegada més pobres sembla confirmar-se amb les dades. L’1% més ric, aquell que acumula quasi la quarta part de la riquesa global, arreplega cada any un 11,4% dels ingressos totals. Desigualtat que creix també des de la perspectiva de gènere: les dones, encara que són més del 50% de la població, arrepleguen menys del 40% dels ingressos (dades de World Inequality Database).

Per què açò és possible? Aquesta desigualtat és manté per una immensa acció de legitimació: des de les instàncies jurídiques (tribunals constitucionals, consells consultius) que bandegen la pregunta fonamental sobre si tal o qual norma és conforme al valor superior de la igualtat (ho és, per exemple, una exempció impositiva?), fins als mecanismes propagandístics que presenten la riquesa com el resultat de la «cultura de l’esforç». Pense que més que aporofòbia, el que pateix aquesta societat és ploutofília (amor als rics). I ja no queda, com en el món medieval, el recurs a la dansa de la mort, davant la qual rics i pobres eren iguals, perquè ara ja sabem que els rics també viuen més anys.

Les aventures de l’explorador valencià Víctor Abargues (V): La Mar Roja

 Tafaneries valencianes, 4/09/2023

Després de l’exploració de l’antiga ruta de caravanes pel desert, potser Abargues es va convéncer que el camí més ràpid i segur per arribar al cor d’Àfrica era seguir per la Mar Roja cap al sud i penetrar cap al Llac Victòria des de l’actual Djibouti. Fins i tot, intentà aconseguir suport empresarial per a una línia de mercants espanyols a la Mar Roja, el que a més de les relacions amb l’interior del continent, afavoriria el comerç amb els dominis de Filipines, la península d’Aràbia i més al nord, les terres del Líban i Síria que coneixia bé. En aquest context cal entendre l’expedició que Abargues realitzà de la costa occidental de la Mar Roja, amb exploracions de les terres interiors (1897-1988).

Sabem que Abargues, en el seu viatge a Abissínia, havia arribar a Massaua o més al sud i que era cònsol honorari a Jiddah, però encara quedava una ampla extensió al sud fins a l’estret de Bab al Mandab. Segons el seu relat, partí de Suez el desembre del 1897, embarcat en un «sambuk». Quatre dies després arribà a Quseer i poc després a Ras Benas (o com ell diu, fent esment dels noms grecs i llatins, Verouiti o Berenice). La fotografià i la va descriure: «De la ciudad de Berenice sólo quedan algunos montículos de ruinas, casas cuyas paredes estaban construidas con bloques de coral ó piedras madrepóricas». Després arribà a Halaib o Halayeb, on trobà un poblat de barraques: «Siguiendo de cerca la costa, llegué á Halaieb, distante 465 millas [nauticas] de Suez, puesto militar en donde hay 30 soldados negros y una especie de gobernador, encargados de vigilar los barcos contrabandistas, á las tribus “bicharris” aliadas de los mahdistas y las embarcaciones de pescadores de perlas procedentes de la costa arábiga. Estos soldados no verifican grandes presas, pues como los gendarmes de la opereta de Offenbach, llegan siempre tarde». 

Més al sud troba les ruïnes de Suakim i tornà a penetrar en les velles necròpolis: «Después de haber derribado las losas y á una profundidad que varía entre un metro y un metro y medio, se encuentran osamentas, pero sin ningún vestigio de ataúd ni el menor indicio de sudario ó de ropas en que el cadáver pudiera haber estado envuelto [...] No encontré indicio alguno de embalsamamiento ni ninguno de esos objetos de barro tan comunes en tumbas antiguas».

Més al sud encara, fotografia Mohamed-Qol i la vall occidental, que ell anomena de Wadi-Gaber. De nou, els articles de la premsa s’interrompen abans de la fi anunciada pel títol de la sèrie. Tanmateix, deixen constància de l’interés etnogràfic d’Abargues. Ell descriu acuradament els costums dels «bisharin» i els fotografia. N’hem conservat tres imatges. Amb tot i això, l’arxiu etnogràfic del valencià hagué de ser ampli i interessant. El 1901, el setmanari La Ilustración Artística publicà un parell de fotografies més, amb el títol «Tipos del África Ecuatorial», que pertanyien a «la interesante y notable colección del señor Abargues de Sostén». Es tracta de grups de les ètnies bantú i shluh (o chleuch).

Com passà repetidament, el valencià visità diverses vegades la cort, on fou rebut pel monarca i distingit amb reconeixements per les seues expedicions. Però, enmig de la desfeta colonial espanyola, ni el govern ni l’empresariat animaren projectes a l’Àfrica oriental. El 1912 el mateix Alfons XIII rebé al valencià mentre estiuejava a Sant Sebastian. El borbó tenia 26 anys, poc més que els 19 que comptava el seu pare, Alfons XII, quan més de trenta anys abans també havia despatxat amb bones paraules al valencià.

Abargues continuà, potser a cavall entre El Caire i Khartum i alguns retorns a la Península Ibèrica, amb conferències i projectes econòmics, els fracàs dels quals el deixà en una situació summament precària. Amb 71 o 72 anys fou ocupat per l’administració del Protectorat a Larraix, però sabem que s’hi enfrontà a les autoritats militars. Potser tornà a Madrid. L’estiu del 1924 passà pel Museu de Ciències per organitzar el trasllat de col·leccions que encara tenia a El Caire. Deixà una targeta on es presenta com a «comendador» i que mostra que tenia fixada la seua residència a València. En la premsa valenciana publicà, fins i tot, articles sobre la situació d’Egipte.

El 14 de març del 1926, la premsa comunicà la seua mort, en la secció habitual de «Movimiento de la població el día de ayer». El falliment es va produir en l’Hospital provincial, per una miocarditis aguda. Per una confusió amb el mort precedent, s’hi va fer constar que tenia 65 anys, quan en realitat comptava 80 o 81. El seu últim viatge fou al cementeri d’El Cabanyal, d’El Grau o de Natzaret (no consta en altres i els registres d’aquests es perderen).

El militar i africanista Tomás García Figueras va escriure el 1952: «Nuestros grandes africanistas, Abargues de Sostén, Iradier, Costa, Cervera, Bonelli, refiriéndonos sólo a los de la segunda mitad del siglo XIX, se movían completamente en el vacío. Ningún aliento de la opinión daba calor a su obra, antes al contrario, parecía como si ellos no lucharan al servicio de la grandeza de España, como si ellos no fueran los únicos que veían con claridad el despertar del continente africano, de cuya evolución España no podía encontrarse ausente. [...] La España oficial se volvería de espalda a la inquietud africana, y mientras otros pueblos echaban los cimientos de sus grandes Imperios del continente negro, Iradier, Abargues de Sostén, Murga, Gatell..., que nada tenían que envidiar a los mejores exploradores extranjeros, rompían una y otra vez lanzas por una causa que no tenía la menor comprensión del Estado...». Així fou.