Les aventures de l’explorador valencià Víctor Abargues (V): La Mar Roja

 Tafaneries valencianes, 4/09/2023

Després de l’exploració de l’antiga ruta de caravanes pel desert, potser Abargues es va convéncer que el camí més ràpid i segur per arribar al cor d’Àfrica era seguir per la Mar Roja cap al sud i penetrar cap al Llac Victòria des de l’actual Djibouti. Fins i tot, intentà aconseguir suport empresarial per a una línia de mercants espanyols a la Mar Roja, el que a més de les relacions amb l’interior del continent, afavoriria el comerç amb els dominis de Filipines, la península d’Aràbia i més al nord, les terres del Líban i Síria que coneixia bé. En aquest context cal entendre l’expedició que Abargues realitzà de la costa occidental de la Mar Roja, amb exploracions de les terres interiors (1897-1988).

Sabem que Abargues, en el seu viatge a Abissínia, havia arribar a Massaua o més al sud i que era cònsol honorari a Jiddah, però encara quedava una ampla extensió al sud fins a l’estret de Bab al Mandab. Segons el seu relat, partí de Suez el desembre del 1897, embarcat en un «sambuk». Quatre dies després arribà a Quseer i poc després a Ras Benas (o com ell diu, fent esment dels noms grecs i llatins, Verouiti o Berenice). La fotografià i la va descriure: «De la ciudad de Berenice sólo quedan algunos montículos de ruinas, casas cuyas paredes estaban construidas con bloques de coral ó piedras madrepóricas». Després arribà a Halaib o Halayeb, on trobà un poblat de barraques: «Siguiendo de cerca la costa, llegué á Halaieb, distante 465 millas [nauticas] de Suez, puesto militar en donde hay 30 soldados negros y una especie de gobernador, encargados de vigilar los barcos contrabandistas, á las tribus “bicharris” aliadas de los mahdistas y las embarcaciones de pescadores de perlas procedentes de la costa arábiga. Estos soldados no verifican grandes presas, pues como los gendarmes de la opereta de Offenbach, llegan siempre tarde». 

Més al sud troba les ruïnes de Suakim i tornà a penetrar en les velles necròpolis: «Después de haber derribado las losas y á una profundidad que varía entre un metro y un metro y medio, se encuentran osamentas, pero sin ningún vestigio de ataúd ni el menor indicio de sudario ó de ropas en que el cadáver pudiera haber estado envuelto [...] No encontré indicio alguno de embalsamamiento ni ninguno de esos objetos de barro tan comunes en tumbas antiguas».

Més al sud encara, fotografia Mohamed-Qol i la vall occidental, que ell anomena de Wadi-Gaber. De nou, els articles de la premsa s’interrompen abans de la fi anunciada pel títol de la sèrie. Tanmateix, deixen constància de l’interés etnogràfic d’Abargues. Ell descriu acuradament els costums dels «bisharin» i els fotografia. N’hem conservat tres imatges. Amb tot i això, l’arxiu etnogràfic del valencià hagué de ser ampli i interessant. El 1901, el setmanari La Ilustración Artística publicà un parell de fotografies més, amb el títol «Tipos del África Ecuatorial», que pertanyien a «la interesante y notable colección del señor Abargues de Sostén». Es tracta de grups de les ètnies bantú i shluh (o chleuch).

Com passà repetidament, el valencià visità diverses vegades la cort, on fou rebut pel monarca i distingit amb reconeixements per les seues expedicions. Però, enmig de la desfeta colonial espanyola, ni el govern ni l’empresariat animaren projectes a l’Àfrica oriental. El 1912 el mateix Alfons XIII rebé al valencià mentre estiuejava a Sant Sebastian. El borbó tenia 26 anys, poc més que els 19 que comptava el seu pare, Alfons XII, quan més de trenta anys abans també havia despatxat amb bones paraules al valencià.

Abargues continuà, potser a cavall entre El Caire i Khartum i alguns retorns a la Península Ibèrica, amb conferències i projectes econòmics, els fracàs dels quals el deixà en una situació summament precària. Amb 71 o 72 anys fou ocupat per l’administració del Protectorat a Larraix, però sabem que s’hi enfrontà a les autoritats militars. Potser tornà a Madrid. L’estiu del 1924 passà pel Museu de Ciències per organitzar el trasllat de col·leccions que encara tenia a El Caire. Deixà una targeta on es presenta com a «comendador» i que mostra que tenia fixada la seua residència a València. En la premsa valenciana publicà, fins i tot, articles sobre la situació d’Egipte.

El 14 de març del 1926, la premsa comunicà la seua mort, en la secció habitual de «Movimiento de la població el día de ayer». El falliment es va produir en l’Hospital provincial, per una miocarditis aguda. Per una confusió amb el mort precedent, s’hi va fer constar que tenia 65 anys, quan en realitat comptava 80 o 81. El seu últim viatge fou al cementeri d’El Cabanyal, d’El Grau o de Natzaret (no consta en altres i els registres d’aquests es perderen).

El militar i africanista Tomás García Figueras va escriure el 1952: «Nuestros grandes africanistas, Abargues de Sostén, Iradier, Costa, Cervera, Bonelli, refiriéndonos sólo a los de la segunda mitad del siglo XIX, se movían completamente en el vacío. Ningún aliento de la opinión daba calor a su obra, antes al contrario, parecía como si ellos no lucharan al servicio de la grandeza de España, como si ellos no fueran los únicos que veían con claridad el despertar del continente africano, de cuya evolución España no podía encontrarse ausente. [...] La España oficial se volvería de espalda a la inquietud africana, y mientras otros pueblos echaban los cimientos de sus grandes Imperios del continente negro, Iradier, Abargues de Sostén, Murga, Gatell..., que nada tenían que envidiar a los mejores exploradores extranjeros, rompían una y otra vez lanzas por una causa que no tenía la menor comprensión del Estado...». Així fou.