Les aventures de l’explorador valencià Víctor Abargues (IV): L’antiga ruta del desert

 [Tafaneries valencianes, 27/08/2023, html ací]

Després de les recerques egiptològiques, entre els enderrocs dels temples de l’Alt Nil, i de la perillosa expedició per les terres inexplorades d’Abissínia, el valencià Víctor Abargues contemplà com els seus esforços no aconseguien reorientar la política colonial espanyola a l’Àfrica oriental. Tot al contrari, la Conferència de Berlín (que començà el novembre del 1884), auspiciada per Bismarck, reservà aquells territoris a Gran Bretanya i Itàlia, reduint els dominis de la corona espanyola a una part del protectorat del Marroc, Ifni, el Sahara occidental i l’anomenada Guinea espanyola. No res del que havia proposat Abargues. Fixà probablement la seua residència a El Caire i es dedicà a composar la novel·la Escacs al rei, publicada a la capital d’Egipte en francés. L’obra és un folletí sobre sobirà nassarita Yússuf II, a la mort del qual el succeí el seu fill Muhàmmad VII i a aquest el seu germà Yússuf III. Abargues presentà els dos fills nascuts de mares diferents i pugnant per l’estima de Zahra, una dona bellíssima, enamorada de Yússuf. La prosa és d’un romanticisme recargolat: «Les muntanyes, les valls, les planes; les plantes, els arbres i tot allò que viu despert en el contacte fluídic de l’aurora, que envoltada de núvols vaporosos d’una blancor nacrada, arrossega sobre el seu front la rica diadema de brillants i robins que el sol ha posat sobre aquestes trenes d’or» (trad. literal). Potser va preveure una continuació o tal vegada una sèrie que abastara el període fins a la conquesta de Granada per Isabel de Castella i Ferran d’Aragó, però no hem localitzat més relats.

Cap al 1893 o 1894, Abargues començà una nova exploració, que narrà posteriorment a les planes de La Ilustració Española en «Notas del viaje al Oasis de Jargueh». La crònica, però, es va interrompre perquè aquesta revista i tota la premsa es concentrà en la insurrecció cubana, els combats que es desencadenaren a l’illa i la desfeta del colonialisme espanyol.

Aquesta vegada, Abargues s’endinsà al dur desert, al ponent del Nil. És fàcil entendre que totes les grans expedicions del valencià tingueren una característica comuna: buscar camins per a penetrar, des de la Mediterrània, al cor d’Àfrica. En aquest cas es tractava de recuperar una antiga ruta de caravanes. Així ho va descriure Abargues: «Esas caravanas seguían la ruta llamada de “El-Arbain”, ó camino de los cuarenta días, por emplear cuarenta días una caravana en llegar desde Cordufán á Jargueh, y aportaban todos los productos del África Central: marfil, plumas de avestruz, gomas, ébano, etc.»

Abargues bé pot aspirar a ser el primer antropòleg valencià. Com havia fet en l’expedició per Abissínia i com tornarà a fer en l’exploració posterior de la Mar Roja, dibuixà, fotografià i va descriure els pobles que s’hi trobà, la qual cosa fou afavorida pel seu prodigiós plurilingüisme. Hem conservat fragments com aquest: «Naturalmente se ha producido en Jargueh una mezcla de razas con las del Sudán. La religión de los habitantes es la mahometana. No son, sin embargo, fanáticos, y aun se muestran muy ignorantes de los preceptos del Corán: son, por temperamento, bastante perezosos. El ardiente clima los deja rendidos y hace que se muestren indolentes». El valencià continuà amb la seua indagació de les necròpolis, que havia començat als temples de l’Alt Nil. Així en va descriure una pròxima al temple d’Ibis: «Esas casas tienen casi todas intercolumnios al exterior; están compuestas de diversas cámaras abovedadas. La una servía para depositar el cadáver antes de colocarlo en la cueva que se encuentra debajo; otra para las ofrendas; otras estaban destinadas al rezo, etc. Cada una de esa especie de casas pertenecía á una familia, que enterraba en ella á los suyos». També deixà constància de l’antiga fortalesa Darawish. En els dos casos, la comparació de les fotografies d’Abargues (traslladades a dibuix per Vehil, un artista habitual en les publicacions catalanes de l’època) amb imatges actuals permeten apreciar com el temps sembla aturat al mig del desert.

En la seua crònica, Abargues afirmà haver descobert un nou oasi i donar-li el nom del khedive o virrei d’Egipte d’aleshores: Oasi Abbàs. Cal dir que Abbàs Hilmí II d’Egipte fou khedive des del 1892, el que permet acreditar que l’exploració d’Abargues hagué de produir-se cap al 1893-94. On es troba aquest oasi descobert pel valencià? No hem trobat enregistrada la toponímia proposada per Abargues i l’única referència es que estava ubicat entre altres dos oasis: «el de Jargueh y el de Dakhleh» (Kharga i Dakhla, segons la toponímia actual). La via actual entre els dos oasis, pel mig del desert, descriu una corba convexa cap al sud i fa quasi 200 km. Per tant, podem imaginar que l’oasi trobat per Abargues s’hi trobaria pròxim. També n’hi ha un oasi uns 90 km al sud de Kharga, el de Baris, prop del qual es troben les restes de la fortalesa Darawish. [Continuarà]