Cap al 1879, la investigació del valencià Juan Víctor Abargues de Sostén dels temples de l’Alt Nil havia sigut reconeguda a la cort. Donant satisfacció a l’interés per l’egiptologia, aquest home culte, amic del virrei d’Egipte, n’havia aportat valuoses restes de l’època faraònica, però també peces antigues de les cultures coptes, plantes i animals, així com estudis erudits. La seua proposta fou que la corona espanyola estenguera el seu domini colonial a la banda oriental de l’Àfrica, el continent enigmàtic. Ara bé exigia una exploració prèvia i ningú com ell per encapçalar-la. Per la seua influència, el rei Alfons XII va impular la Societat Geogràfica i poc després s’establí l’Associació Científica per a les Exploracions a l’Àfrica (1879), seguint la iniciativa del rei Leopold II que defensava la tasca humanitària d’alliberar el continent de l’esclavitud. Darrere de la filantropia, hi havia l’impuls capitalista per obrir noves vies comercials que permeteren l’explotació dels recursos d’un continent que es repartiren les potències europees en la Conferència de Berlín (1884-85). Un lustre decisiu de trànsit entre el colonialisme i l’imperialisme, en el qual el nostre protagonista encetà la seua aventura més perillosa.
Tornem al 1879, Abargues fou designat per encapçalar una expedició espanyola al centre d’Àfrica. Però les aportacions econòmiques foren escasses i hagué de passar per Barcelona per aconseguir-ne suport de la «fàbrica catalana». De nou a El Caire, s’hagué d’enfrontar a legacions diplomàtiques mandroses en aconseguir cartes de trànsit que l’avalaren front als reietons de l’interior. El seu objectiu era arribar a entrevistar-se amb el rei de reis, el monarca d’Abissínia, i continuar camí més al sud encara, fins que les forces o els recursos econòmics ho permeteren. Calia establir una via des del Mar Roig al cord d’Àfrica. Però amb l’escàs suport aconseguit només pot marxar ell, menys d’una dotzena d’homes, unes quantes mules, instrumental científic i el seu fusell. El podem imaginar com un Allan Quatermain a la recerca de les mines del rei Salomó.
Comença l’expedició
L’expedició començà el 6 de gener del 1881, quan Abargues embarcà al port de Suez amb rumb sud. Després de 16 dies de navegació arribà a la ciutat portuària de Massaua, ocupada aleshores per Egipte. El valencià hi va contractar traginers i mules. Partí el 26 de febrer, després d’aconseguir cartes i salconduits. Des de Massaua continuà camí a ponent, fins a Asmara, l’actual capital d’Eritrea, i creuant-se amb caravanes de comercians arribà a Dwarda. Després, trencà cap al sud, fins a Àdua, a hores d’ara en la frontera entre Eritrea i Etiòpia.
Des d’Àdua, acompanyat de huit homes, Víctor Abargues partí per pujar els cims més elevats del massís del Simien, les formes impressionants del qual es poden veure des de la ciutat. Partí cap a ponent en direcció al pic Ras Dashan. Quan creua el riu Tekezé aprofita per observacions botàniques. Conservem els seus dibuixos d’un baobab i d’una acàcia mimosa. Finalment s’endinsa en el massís del Simien. Poc després escrigué: «¿Quién sería capaz de contar los picos de granito, de magnitud enorme, que afectando formas extrañas y fantásticas, levantan sus cabezas denegridas en el espacio, mudos, silenciosos, amenazadores?... ¿Qué lápiz podría recoger sus bizarros contornos, que, á medida que se sube, parecen variar hasta lo infinito?... ¿Quién, reducir á números, el de los horrendos precipicios vertiginosos, sombríos y sin fondo que se abren por todas partes y á cada paso?». Finalment, corona el Ras Dashan i en calcula una altura de 4.631 metres (ara, mitjançant satèl·lits, es considera que té 4.550 metres).
Un explorador anterior, l’alemany Georg W. Schimper (mort a Àdua dos anys abans), s’havia preguntat si un pic que es podia veure més al sud era encara més alt. Abargues s’aventurà a comprovar-ho, en mig d’un temporal de neu. Quan arribà al cim, el termòmetre marcava -12º. La seua estimació de l’altura del Bwahit fou de 4.917 metres, i per tant considerà que era la muntanya més elevada del Simien. N’estava exultant: “¡Nunca, señores, me he visto colocado a tanta altura!”. Actualment es considera que només s’eleva uns 4.430 o 4.437 metres. Durant anys, la geografia francesa bateja el Bwait com el pic «Abargues-de-Sosten».
Convocat pel rei de reis
Torna a Àdua i aleshores rebé l’ordre del «rei de reis» de reunir-se amb ell. El monarca estava en una campanya bèl·lica a la desconeguda regió del «Zebul». El 23 de maig del 1881, Abargues partí d’Àdua en direcció a llevant. Va fer el camí per Hawzen i Mekele i trencà al sud, deixant les muntanyes d’Etiòpia a l’esquerra fins arribar a Kobo.
El 12 de juliol arribà al campament de «Sa Majestat el rei Joan, “l’elegit del Senyor, Rei de Reis de la Sió d’Etiòpia i dels països que l’envolten», sabedor que el monarca podia donar-li honors com a un dignatari o condemnar-lo immediatament a mort com a enemic o espia. En aquella regió, l’expedició de Guilietti-Biglieri havia sigut massacrada a la fi del maig d’aquell any, la de Bianchi ho seria tres anys després i la de León Barral, amb la seua dona, el 1886. Els riscos que assumí Víctor Abargues eren ben elevats. L’endemà fou portat a presència reial. Anys després va descriure extensament la trobada, amb detalls com aquest: «Habló éste [Joan] entonces con uno de sus ministros en voz baja, quien trasmitió la palabra real á otro segundo, y así sucesivamente, pasó por siete grandes de la corte hasta llegar á mí: el Rey me decía que fuera “bien llegado”». Entre d’altres regals, Abargues li portà un retrat a l’oli d’Alfons XII, que el «negus» Joan penjà en la seua cambra.
Abargues s’instal·là al campament reial, des del qual feu expedicions per cartografiar la regió. En un d’aquestes itineraris rebé la notícia que mil cinc-cents soldats abissinis havien atacat, saquejat i incendiat la missió d’Alitiéna, regentada per frares llatzaristes francesos i encapçalada per monsenyor Touvier, que ja anys abans havia advertir del assetjament que patien.
Víctor Abargues i els seus homes aconseguiren dispersar els abissinis i rescatar els frares, la qual cosa li seria agraïda temps després per les autoritats franceses i pel mateix papa de Roma. Amb tot, ni els cims del Simien, ni les arbitrarietats del negús, ni el salvament dels frares foren els majors perills de la seua exploració d’Abissínia, sinó allò que passà unes setmanes després. [Continuarà].
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.