diumenge, 17 de juny del 2018

Un casament «viral» en 1896


Tafaneries valencianes [publicat el 17/06/2018, web ací]


El dissabte 25 d’abril del 1896, dia de Sant Marc, contragueren matrimoni Mariana Verdeguer i Francisco Bou, llaurador, a l’església de Patraix. La boda se celebrà de nit. De fet, l’acta està datada a les 4 hores de la matinada i el sol isqué aquell diaa les 5 i 9 minuts. Per tant, els nuvis organitzaren una cerimònia nocturna i, suposadament, discreta. No sabem la raó d’aquesta decisió. En alguns casos, una boda es feia de matinada quan la dona estava embarassada o era vídua. Tal vegada passà una cosa així, perquè Francisco comptava 27 anys i Mariana estava a punt de cumplir-ne 30, una edat elevada per contraure matrimoni a l’època. Però malgrat la nocturnitat de la cerimònia, la boda de Mariana i Francisco tingué una repercussió inesperada i es convertí en allò que ara anomenem un esdeveniment «viral».

La núvia era filla de Vicente Verdeguer Boix, jornaler, i Mariana Estellés Salsedo, que ja el 1870 estaven empadronats al carrer La Closa, 3, junt amb quatre fills: Vicenta, Antonia, Vicente i Mariana, que era la menor. El carrer, que prenia el seu nom d’una antiga alqueria de l’horta de Patraix, s’anomenà després de la Glòria i, a partir del 1959, de Pinet, encara que la seua configuració actual és ben distinta de la que tenia a la fi del segle XIX. El nuvi també vivia a Patraix. Havia nascut a Massanassa, i era fill de Manuel Bou i Francisca Mirasol. Tenia una germana, Vicenta, un any major, de la qual tornarem a parlar.

La cerimònia fou oficiada pel vicari Vicente Torres Monrós i actuaren de testimonis el jove de 18 anys Salvador Pascual Delás, veí de carrer de la família de la núvia, i Vicente Benlloch Rosell, de 35 anys, que també seria amic dels contraents. La inscripció en el registre del casament corresponia al jutjat municipal del districte de Sant Vicent i el jutge, José Roig, envià el seu auxiliar, Francisco Barber Pérez, a donar constància de la cerimònia, com ordenava l’article 77é del Codi Civil. L’auxiliar del jutjat, que tindria poc menys de 40 anys, es presentà la matinada de la boda de Patraix de manera, diguem-ne, inadequada. El dia 26, «Las Provincias», sense donar noms, va publicar una nota breu:

«Patraix – Al ir á casarse dos novios, se presentó el representante que había enviado el juez municipal, que era un escribiente de éste y malhumorado por haber pasado la noche en alegre juerga, comenzó, en cuanto entró en el templo, á repartir mandobles y cachetes á novios, padrinos é invitados. Una pareja de municipales le condujo a Valencia.»

L’endemà, la premsa de Madrid se’n va fer ressó d’aquesta notícia. Però el periodista de «La Iberia» decidí que era millor atribuir els fets violents a un suposat exnuvi i afegir, de la seua collita literària, una descripció de la reacció atemorida del vicari. Paga la pena transcriure tota la peça:

«En Patraix (Valencia) al ir a casárse dos novios se presentó en la iglesia un exnovio de la muchacha, emprendiéndola á palos y mandobles con novios, padrinos é invitados. El cura huyó despavorido encerrándose en la sacristía. Lo mismo hicieron los novios y el acompañamiento. La guardia civil detuvo por fin al exnovio y lo condujo a Valencia. Se dice que como el cura no apareciera, algunos vecinos lo buscaron por todas partes encontrándole ya de noche en la sacristía, donde se había refugiado. Los vecinos le intimaron á que franqueara la entrada, pero él preguntó antes: ¿Se ha marchado ya ese diablo? El pobre viejo, que es religioso hasta la exageración, dice á los fieles desde el púlpito, que se pasó el día encerrado en la sacristía, conjurándose y exorcisándose á si mismo por creer que aquella terrible aparición se había introducido en su cuerpo».

El dia 30 d’abril, «El Eco de Navarra», informava dels fets protagonitzats per l’auxiliar del jutjat, que qualificava de «suceso tragicómico», encara que també afegia alguna pinzellada pròpia: «Lo cierto es que al llegar á la iglesia, y sin previo aviso, empezó á pescozones con los novios, padrinos y demás invitados que pretendían interponérsele».

El mateix dia, a Barcelona, el setmanari «La Tomasa» tornava a parlar de la boda de Patraix i en composava, fins i tot, un petit poema. Aquest és el text complet (es respecta l’ortografia, posant cometes en les cursives):

«En un casament celebrat fa poch en lo poble de Patraix, inmediat á Valencia, lo representant del Jutjat que devía pendre acta del “sacrifici”, va compareixe borratxo com una sopa y va comensar á pinyas ab ‘ls nuvis y l’acompanyament. Las futuras “victimas”, ‘ls testimonis y fins lo capellá, seguit del escolanet, al sentirse aquell safech de natas van cridar: “¡Sálvese quien pueda!” y camas ajudeume... Lo representant de la lley, duenyo del camp, va ajassarse á dormir la mona, y en cambi la pobra núvia diu qu’ exclamava al trobarse “compuesta y sin novio”: M’han cambiat lo “sagrament” /y aixó es obrar de traydó. / Jo anava pe’l “matrimoni” / y m’han dat... “¡confirmació!”».

L’1 de maig, el periòdic «El Cantábrico» també feia la seua particular adaptació de la notícia de la boda de Patraix, atribuint novament els fets a un exnuvi i amb esments a la violència de gènere:

«El cura huyó despavorido, encerrándose en la sacristía, y lo mismo hicieron los novios y los que les acompañaban. ¡Caracoles con el ex-novio! Este sí que puede decir que ha roto los moldes de los procedimientos en casos semejantes. Ha preferido, en lugar de suicidarse ó suicidar á la novia, como hacen otros, amenizar la lectura de la Epístola de San Pablo con una paliza general. Se conoce que el hombre lo había pensado bien para impedir la boda. Tendría intención de decir después de la paliza: –Ya no se puede celebrar ese matrimonio, porque ni los novios, ni los padrinos, ni los acompañantes son cristianos. –¿Cómo que no son cristianos? –No, señor. ¡Les acabo de romper el bautismo!». I exactament el mateix text aparegué també en «La región extremeña», un diari republicà, en la seua edició del 9 de maig.

Molt probablement, Mariana i Francisco no foren conscients que allò que havia passat en el seu casament, que volien celebrar discretament, s’havia tornat «viral» i havia ocupat planes de diaris de Santander, Pamplona o Badajoz, a més de Barcelona, Madrid i, lògicament, València. I probablement n’hi haurà més versions que no hem localitzat.

De l’auxiliar judicial, Francisco Barber, sabem alguna cosa més. El 1917 fou multat i el 1918 fou detés per escàndol. Uns anys abans havia protagonitzat una altra notícia breu. A «El Pueblo» de l’1 de setembre del 1911, sota el títol «Un admirador de Baco...» llegim: «Y llegó a tal extremo el culto que al dios de las vendimias y del vino, rindiera Francisco Barber Pérez, varón entrado en años, pues frisaba en los 55, que vaso tras vaso, consumió tal cantidad de morapio, que el buen hombre, perdidas las fuerzas y sin brújula para orientarse, vagó largo rato por la ciudad hasta que un guardia municipal, compasivo, lo condujo al dispensario de la Glorieta, donde le curaron algunos chinchones, pasando desde allí al Asilo».

Mariana, la núvia, morí poc de temps després de la boda. Quan Francisco quedà vidu anà a viure a casa de la seua germana, que ocupava amb el seu home, Vicente Peris Puig, i tres filles, Francisca, Vicenta i Rosa, un habitatge al carrer Comte de Bunyol (que en l’època era un tram del carrer Cavallers, entre la plaça de Sant Jaume i l’església de Sant Nicolau). No consta que Mariana i Francisco tingueren fills.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.