divendres, 26 de setembre de 2014

La modernitat és horitzontal

[Posdata. Publicat el 26/09/2014. Versió jpg ací; html ací]


En agost, l'alcaldessa de València retirà l'automòbil que, impròpiament, havia estacionat a l'Ajuntament durant 21 anys. És un signe. Potser de la fi d'un període en el qual les institucions han servit a polítics i no a la ciutadania. Ja no hi ha prou, tanmateix, amb la indignació. És el temps de la reflexió, del projecte, de la participació. Per això són tan benvinguts aquests dos llibres: El futuro era esto, del professor Jose Martínez Rubio (col·laborador de Posdata) i La ciutat construïda, dels arquitectes i economistes David Estal, Ramon Marrades i Chema Segovia. Dues obres, ben suggerents, que es poden llegir d'una tirada.

Els dos llibres, recentment publicats, són aportacions certeres per entendre el nostre present, més concretament les dinàmiques culturals i socials en les quals estem immersos. A més, són textos que adopten un estil positiu, allunyat de la crítica negativista. Uns assaigs d'intel·lecció, compromesos amb la societat valenciana. Tots els autors són allò que s' ha anomenat en anglès millennials, persones nascudes als anys vuitanta, que arriben a la majoria d'edat amb el canvi de segle i de mil·lenni. Una generació que, per exemple, reflexiona al voltant de les impressores en 3D (que és l'assumpte que obri el llibre de Martínez Rubio), potser sense adonar-se que no hagueren d'emprar màquines d'escriure, o que, com escriuen els autors de La ciutat construïda, pertanyen a grups humans que practiquen una alta mobilitat (low cost, erasmus), però no estan particularment interessats a adquirir un vehicle privat (i molt menys a estacionar-ho a l'ajuntament).

El futuro era esto arreplega diverses contribuciones de Martínez Rubio, peces d'un mosaic que tracten de la rematerialització de la Modernitat. Després del període d'encantament del postmodernisme, quan ens volien fer creure que els grans relats sobre la història com un procés d'emancipació o la societat com espai d'igualtat havien quedat definitivament obsolets, la crisi econòmica i la reactivació de conflictes ens ha posat davant d'una contundent rematerialització de la Modernitat. Martínez Rubio analitza vessants d'aquest procés, en el qual ha finalitzat aquella suposada disolució en l'aire de tot allò que era sòlid (el lema que els postmodernistes havien copiat paradoxalment d'una frase de la traducció anglesa del Manifest comunista) i polemitza decididament amb l'ideari polític de Vargas Llosa (La civilización del espectáculo). La rematerialització obri nous espais polítics o reconfigura els antics. En tot cas, permet definir amb major nitidesa l'objectiu de la igualtat.

La ciutat construïda també parteix de l'afirmació d'un canvi d'època pel que fa a l'urbanisme. Han passat els temps dels plans urbanístics verticals, amb les seues normes i catàlegs, i amb l'absència de participació ciutadana, reduïda a la presentació d'al·legacions. Ara cal pensar la ciutat des de l'horitzontalitat dels processos col·lectius. Són els ciutadans i les ciutadanes els que aporten la resiliència de la ciutat mediterrània, la fantàstica capacitat de recuperar-se després de rebre un dur «colp» (i la crisi actual ho és i de ben fort). La ciutat no és només el lloc per viure i treballar, sinó també per comunicar-nos. Per això, cal estar atents als «tercers espais col·laboratius» (espais culturals multifuncionals, co-workings, botigues efímeres, horts urbans, solars recuperats per a usos col·lectius, etc.) i promoure-los, sense paternalisme. En definitiva, tot allò que l'urbanisme de planificació (i d'automòbil en l'Ajuntament) ignora. El llibre aporta una bona quantitat d'exemples (molts d'elles il·lustrats amb contundents fotografies) i de criteris de com combinar la necessària planificació urbana amb el protagonisme d'una ciutadania creativa.

En breu, dos magnífics llibres sobre la nostra societat i la nostra cultura, clars i documentats, redactats des del compromís i la defensa de la creativitat, que van molt més enllà de la crítica indignada. Els millennials prenen la paraula.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.