Hi ha una relació
entre els sous elevadíssims d’algunes persones i la crisi econòmica. El llibre
de Thomas Piketty, El capital al segle
XXI, ofereix una radiografia de les desigualtats als darrers dos segles. Explica
que, en el cas dels patrimonis, en les societats europees i nordamericanes de
les quals disposem de dades, en general el 50% més pobre de la població no
arriba disposar, en conjunt, ni del 5% del patrimoni total; mentre que el 10%
més ric n’arreplega el 60% (i en algunes societats fins el 90%). Pel que fa a
les remuneracions, assistim a l’aparició de “superquadres”, que cobren unes remuneracions
elevadíssimes, no per raó de la seua productivitat, formació o responsabilitat,
sinó, simplement, perquè tenen la capacitat de fixar incontroladament els seus
ingressos. La crítica a aquests excessos, afegeix l’economista francés, va
minvant des dels anys setanta.
Segons Piketty,
la causa de la crisi econòmica actual es troba precisament en l’augment de
desigualtats derivat de la concentració patrimonial, cada vegada més forta, i
de les remuneracions elevadíssimes per a una minoria. Segons ell, tots dos
factors provocaren un quasi estancament del poder adquisitiu de les classes
populars i mitjanes als Estats Units, la qual cosa incrementà la tendència a un
endeutament creixent, que, unida a un crèdit fàcil i desregulat, acabà per
produir la crisi que patim. Afegirem nosaltres que la crisi, tot tancant el
cercle, també provoca un augment de les desigualtats. La proporció d’ingressos
entre el 20% més ric i el 20% més pobre de la població espanyola passà de 5’5
(2006) a 6’4 (2009) i a 7’2 (2012). A Alemanya, per exemple, en aquells anys les
proporcions foren respectivament de 4’1, 4’5 i 4’3 (dades d’Eurostat).
La qüestió no és
si remuneracions tan elevades com la que té, per exemple, l’alcaldessa de
València, estan justificades en la capacitat de la persona (capacitat? amb una
legió d’assessors al darrere?), en
la responsabilitat que assumeix la persona (quina? si, quan ha hagut
alguna imputació immediatament es justifiquen amb què no sabien, seguien informes
tècnics o es tractava d’entitats “privades”) o en una eventual pèrdua
d’ingressos pel càrrec (i això dit, amb tot el cinisme, després dels escàndols
dels sobres de Bárcenas, les targetes fiscalment opaques, els consells
assessors per a no fer res o les “portes giratòries” engreixades amb diners
públics). La qüestió bàsica és que aquestes remuneracions que fan molt rics a
uns pocs, ens fan més pobres a totes i tots perquè, en definitiva, són causa de
la crisi que patim (que patim nosaltres, no ells). Haurem de començar a
reivindicar un salari màxim interprofessional, i no només un de mínim.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.