dijous, 16 d’octubre de 2014

"Bien pagá"

[Publicat en Opinión, el 16/10/2014. Jpg ací i ací ]


Hi ha una relació entre els sous elevadíssims d’algunes persones i la crisi econòmica. El llibre de Thomas Piketty, El capital al segle XXI, ofereix una radiografia de les desigualtats als darrers dos segles. Explica que, en el cas dels patrimonis, en les societats europees i nordamericanes de les quals disposem de dades, en general el 50% més pobre de la població no arriba disposar, en conjunt, ni del 5% del patrimoni total; mentre que el 10% més ric n’arreplega el 60% (i en algunes societats fins el 90%). Pel que fa a les remuneracions, assistim a l’aparició de “superquadres”, que cobren unes remuneracions elevadíssimes, no per raó de la seua productivitat, formació o responsabilitat, sinó, simplement, perquè tenen la capacitat de fixar incontroladament els seus ingressos. La crítica a aquests excessos, afegeix l’economista francés, va minvant des dels anys setanta.
Segons Piketty, la causa de la crisi econòmica actual es troba precisament en l’augment de desigualtats derivat de la concentració patrimonial, cada vegada més forta, i de les remuneracions elevadíssimes per a una minoria. Segons ell, tots dos factors provocaren un quasi estancament del poder adquisitiu de les classes populars i mitjanes als Estats Units, la qual cosa incrementà la tendència a un endeutament creixent, que, unida a un crèdit fàcil i desregulat, acabà per produir la crisi que patim. Afegirem nosaltres que la crisi, tot tancant el cercle, també provoca un augment de les desigualtats. La proporció d’ingressos entre el 20% més ric i el 20% més pobre de la població espanyola passà de 5’5 (2006) a 6’4 (2009) i a 7’2 (2012). A Alemanya, per exemple, en aquells anys les proporcions foren respectivament de 4’1, 4’5 i 4’3 (dades d’Eurostat).
La qüestió no és si remuneracions tan elevades com la que té, per exemple, l’alcaldessa de València, estan justificades en la capacitat de la persona (capacitat? amb una legió d’assessors al darrere?), en la responsabilitat que assumeix la persona (quina? si, quan ha hagut alguna imputació immediatament es justifiquen amb què no sabien, seguien informes tècnics o es tractava d’entitats “privades”) o en una eventual pèrdua d’ingressos pel càrrec (i això dit, amb tot el cinisme, després dels escàndols dels sobres de Bárcenas, les targetes fiscalment opaques, els consells assessors per a no fer res o les “portes giratòries” engreixades amb diners públics). La qüestió bàsica és que aquestes remuneracions que fan molt rics a uns pocs, ens fan més pobres a totes i tots perquè, en definitiva, són causa de la crisi que patim (que patim nosaltres, no ells). Haurem de començar a reivindicar un salari màxim interprofessional, i no només un de mínim.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.