divendres, 31 d’octubre de 2014

Botiguetes: refugi, remei...

[Publicat a Posdata, el 31/10/2014. Url ací. Pdf ací]


Hi ha llibres que semblen rememorar el costum medieval d'enquadernar diverses obres en un únic volum. Així es podria entendre Comercios históricos de Valencia. En les seues pàgines el lector o la lectora trobarà no només un repertori d'establiments comercials, sinó tota una crònica de la ciutat. Amb una exhaustiva documentació i una considerable treball d'entrevistes, Gumersindo Fernández i Enrique Ibáñez, composen un mosaic dels dos últims segles a València, amb setanta-cinc tessel·les d'altres tants comerços històrics. La peripècia de les botigues és la de la gent que les frequenta, les persones que hi compren o que s'hi citen. Les botigues abalisen la topografia urbana: Qui no ha quedat a La Casa de los Caramelos o en Santa Catalina? Els comerços que es consignen eren nodes d'una xarxa de desplaçaments. «Anar a València» era anar de compres als establiments assenyalats, ja s'arribara des dels barris perifèrics o des dels pobles de les comarques veïnes. Una romeria per botigues amb noms cada vegada més en desús: ultramarinos, bazar, almacen... Però a més, el volum inclou tal quantitat de material gràfic, generalment inèdit, que si fos publicat a banda ja justificaria l'edició. No només fotografies de les dependències comercials, sinó també retrats dels seus propietaris o dependents, targetes i octavetes, facsímils (com una recepta de l'orxata de 1748) o rètols publicitaris. I d'aquesta manera, els autors ens proporcionen també un petit tractat de la tipografia comercial, un arxiu de tipus de lletres recuperades que, en un altre temps, distingien els establiments amb tanta nitidesa com els seus noms. A més, el llibre ni se circumscriu al centre històric, ni es conforma amb comerços en sentit estricte, sinó que amplia el seu focus per documentar establiments relacionats amb la restauració (incloent-hi xocolateries o orxateries), fàbriques, destil·leries, laboratoris o hotels. Només la nòmina de cases de menjars, tavernes i restaurants donaria per a un altre volum. Com he escrit, molts llibres en un volum. La paraula botiga (o la més nostra botigueta) prové del grec apothiki, que significava no només «comerç», sinó també «refugi» i «alberg», i forma l'alemany Apotheke que vol dir «farmàcia». La descripció de botigues de Gumersindo Fernández i Enrique Ibáñez no és només un estudi d'establiments comercials, sinó també un refugi per al record i una farmàcia que proporciona bons remeis contra la desmemòria i la incultura.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.