divendres, 4 de juliol del 2014

Rebel·lia i resistència

[Posdata. Publicat el 4/7/2014. Web ací. Pdf ací]

Rebel·lia i resistència

Coronació de Felip VI. «En esa España unida y diversa cabemos todos». Primer titular i primera reial mentida. Tots, menys els que esperen al massís del Gurugú a esgarrar-se les mans amb concertines. Tots, menys els refugiats que demanen asíl. L´any passat Espanya denegà el 99,4% de les peticions de persones procedents de la guerra de Síria. Tots, menys els que es veuen forçats a marxar a l´estranger. Des del 2009 fins al 2014, els espanyols residents a l´estranger s´han incrementat un 39,8%. Però es comptabilitzen només els inscrits. De no inscrits, n´hi ha més. I tampoc no caben aquells que, a l´interior de la xarxa de filferro, són privats de la humanitat, considerats una patologia del cos social o explotats. Tal vegada el rei no els ha vist (potser serà difícil veure´ls des d´un palau), però ben segur que vosté sí: regiren contenidors, dormen on els deixen, estan tancats o arraconats, exhibeixen la seua carn a les rotondes dels polígons... Tots junts formem una topografia de la misèria: cercles concèntrics a la manera de la visió de l´infern de Dante Alighieri, amb la diferència que ací els pitjors turments estan més allunyats del centre. Michel Onfray l´explica acuradament al seu darrer llibre Política de rebel. Tratat de resistència i insubmissió, tradut al castellà per l´editorial Anagrama. Cercles, cercles en els cercles. I tots els objectius de totes les càmeres enfocant el centre càlid i comfortable, on convenientment han amagat el pressumpte delinqüent. Es dirà: és l´economia, que dicta les seues lleis. Però ja sabem que l´economia, com diu Onfray, és una «alquímia canibal». Exageració? Fins i tot fullejant El capital al segle XXI de Thomas Piketty, criticat amb tanta vehemència pel director del Financial Times, un se n´assabenta que «En el cas dels Estats Units dels anys 1770-1880, el valor del capital negrer era a l´entorn d´un any i mig de renda nacional». Onfray, que no aporta aquest exemple sinó d´altres, es pregunta: «Què fan els intel·lectuals i que en diuen?» i, més contundentment encara: «On estan els filòsofs?» Podríem afegir: en quin cercle? Podem fer matissos i potser el lector no ha de coincidir amb la preferència d´Onfray per Nietzsche o la seua crítica a Adorno. En tot cas, li hem de concedir la crítica de la ceguesa topogràfica d´una certa esquerra. En el Capital, Marx elaborà una útil teoria del domini que el capital, el valor que es valoritza a ell mateix, exerceix del temps social, del temps de les persones; malhauradament, no tingué en compte l´espai social. Aquest és l´interés de les aportacions de Foucault, Bourdieu, Onfray i altres que, quan parlen del 68, no es refereix a l´any de naixement de Felip VI.

Revolució noviolenta

Jesús Castañer Pérez té el nom artístic de Tchuchi Zamarra. Ha desenvolupat un mètode per aprendre a tocar instruments populars de corda d´oïda (s´hi pot consultar en zamarrismo.net) i n´ha gravat discos amb música popular de la comarca de La Vera. Podem imaginar vincles entre aquesta activitat i el seu estudi de la noviolencia (ell explica per què prefereix escriure-ho junt). Recordem que Mohandas K. Gandhi defensava la ahimsa (noviolència) i la satyagraha (resistència noviolenta) mentre feia girar la filosa per fer-se el seu senzill vestit. Castañer ha publicat Teoria i Història de la Revolució Noviolenta, en Virus editorial. De la pàgina web esmentada es pot descarregar també el llibre Breu història de la noviolència. Castañer ofereix una exposició ampla i documentada de iniciatives noviolentes realitzades al llarg de la història i a llocs diversos del planeta, generalment ignorats pels estudis dels moviments socials, com ara la lluita de Parihaka a Nova Zelanda, l´exèrcit noviolent paixtus o la independència de Samoa Occidental. Justament perquè el seu llibre és generós en analitzar fenòmens diversos, ja siga aquells que fan servir la noviolència com a tàctica o com a estratègia, per filosofia o per feblesa, amb la voluntat de transformar l´individu o la societat, etc., és difícil poder destilar una teoria consistent, però això no resta valor a l´aportació de Castañer.

Reforma o revolució?

Andrés Piqueras, professor de la Universitat Jaume I, ha publicat el llibre L´opció reformista: entre el despotisme i la revolució. Una explicació del capitalisme històric a través de la lluita de classes (editorial Anthropos). Al meu parer, el subtítol és més fidel que el títol, que es queda una mica curt respecte de l´exhaustiva anàlisi; i també seria possible donar-li la volta: una explicació de la lluita de classes a través del capitalisme històric. Perquè el que fa Piqueras és precisament seguir les etapes històriques del capitalisme, tot identificant cinc models d´acumulació-regulació, per mostrar en cada cas tres dinàmiques: la de la reproducció del capital, val a dir, el procés econòmic, la dinàmica de les relacions interestatal, és a dir, l´esdevenir polític, i allò que anomena la dinàmica Capital/Treball o la lluita de classes. Ens trobem, per tant, davant d´un text que combina ambiciosament història, economia, ciència política i sociologia. Els models que Piqueras identifica són el capitalisme de lliure comerç, el de lliure competència, el capitalisme monopolista corporatiu, el monopolista d´Estat i el monopolista Transnacional. Òbviament, la metodologia d´identificació de models té dues limitacions: la primera és que exigeix simplificacions de la realitat (per exemple, per explicar les dinàmiques polítiques ha de referir-se a «formacions centrals» o «perifèriques» del sistema, i entre les primeres ha de prestar atenció a la política exterior dels EUA, que s´ha de sintetitzar en els seus trets bàsics; la segona, és que procedeix post festum, després que allò que es vol conceptualitzar ja ha esdevingut. Piqueras intenta reduir l´efecte de la primera limitació tot aportant una quantitat impressionant de referències bibliogràfiques, d´altres autors o pròpies, i referències creuades en el text; front a la segona, l´autor avança les línies de tendència coherents amb la seua anàlisi en els annexos finals. Front al «metabolisme capitalista» (canibal, diria Onfray), el Treball pot mantindre´s en el seu sotmetiment o mobilitzar-se per la reforma o la revolució. El llibre de Piqueras documenta bé aquesta alternativa ineludible i, cada dia, més apressant.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.