Sólo patencia

[Posdata. Publicat el 13/6/2014. Web ací. Pdf ací]

La calidad de la poesía de Antonio Cabrera está acreditada por prestigiosos premios. La reciente publicación de Montaña al sudoeste en la colección Antologías de la editorial Renacimiento, una selección preparada y prologada por Josep M. Rodríguez, permite no sólo comprobarlo, sino también valorar los elementos permanentes y los mudables de su verso. Se mantiene el asunto: el sujeto advierte la limitación de su razón para dar cuenta de lo que hay. No se trata del resultado de un raciocinio geométrico, ni de una confusión desesperada, sino de una intuición provocada por una patencia inmediata, cuya claridad exige un verso diáfano, una palabra bruñida. El saber sobre el ser de las cosas se disuelve en un cuestionamiento primordial: ellas mismas diluyen nuestra pregunta por su esencia, obligándonos a interrogarnos por su presencia; diluyen nuestra fatua pretensión de conocimiento, reclamándonos un reconocimiento primordial. El sujeto ha aprendido a quedar prendido de las cosas, a mirar para admirar. Parecería, tal vez, que los versos recuperan la mirada infantil, pero no es así, porque el poeta acarrea también la voluntad de dar cuenta del asunto, de la que carece el pequeño embelesado, con un instrumento que sabe imperfecto. Pudiera ser que los libros de Antonio Cabrera fueran balizando los efectos de aquel asunto fundamental en el propio sujeto. La realidad no cambia en su contundente patencia, pero la conciencia del poeta parecería relativizar la centralidad de su expresión admirada. Los poemas seleccionados de En la estación perpetua (2000) describen siempre procesos de aprendizaje de ese cuestionamiento primordial: un decir claro en el callar de afuera enunciado por el trueno o la nube, la acacia o la grulla. En Con el aire (2004), el reflejo del sujeto en el enigma aparece más nítidamente. Excluido de la patencia de la montaña que se yergue por el sudoeste, el poeta se reconoce en su pobreza; frente a la belleza del reflejo del cristal, se sabe un velo. Los versos de Piedras al agua (2010) profundizan tal vez el desasimiento de la confianza del sujeto, que sumergido en su entorno, ni tan siquiera tiene ya la garantía de enfrentarse a una única realidad interpelante. La corneja posada sobre la señal de tráfico, la corteza del abedul o la mirada ígnea de la mantis borran en nosotros los últimos restos de fatuidad cartesiana. Sólo patencia.

Del jo al nosaltres

[Posdata. Publicat el 23/5/2014. Web ací]

Algunes obres mestres de la ficció s'organitzen com catedrals gòtiques. Cada capítol, cada paràgraf, ocupa un lloc precís i, al remat, la totalitat palesa la disposició ordenada dels elements. La muntanya màgica de Mann n'és un exemple. Altres obres mestres semblen més bé una cova de galeries insondables, que sempre permeten noves incursions. Els autors d'aquestes fonts inexhauribles semblen escriure al dictat de personatges que, com el Quixot o el Faust, s' hagueren apoderat de la seua ploma. Freqüentment els autors d'obres del primer tipus s'afanyen en bastir edificacions literàries més sofisticades, mentre que els del segon, com Rulfo o Salinger, poden prescindir-ne; com si la creació els haguera sorprés i no sapigueren ben bé què fer-ne.
En els assaigs trobem la mateixa distinció. La Summa theologica és del primer tipus; la Metafísica d’Aristòtil del segon. Fins i tot, un mateix autor pot donar obres magistrals dels dos tipus, com ara Wittgenstein, amb el Tractatus i les Investigacions. Hi ha també un tercer tipus d'obres mestres: catedrals que amaguen criptes insondables. És el cas de l'Ètica de Spinoza, quan, malgrat la fredor de l'ordenació geomètrica, argumenta que l’ànima pugna per perseverar indefinidament (III, ix), o de la Crítica de la raó pura, quan introdueix la possibilitat d'una història natural de la raó després de 852 pàgines de raó “pura” ahistòrica. El terra s' hi obri baix dels peus i entrem, com Alícia, en un pou. Hegel composà obres mestres dels tres tipus. Aquesta és la diferència entre, respectivament, la Ciència de la Lògica, la Fenomenologia de l'Esperit i la Filosofia del Dret. Dues novetats bibliogràfiques, els llibres de Kojeve i Honneth, en tracten.
Entre 1933 i 1939, Alexandre Kojève dictà cursos sobre la Fenomenologia de l'Esperit en l’École des Hautes Études de París. Hi assistiren: Bataille, Hyppolite, Aron, Merleau-Ponty, Caillois i Lacan, entre altres. Els seus textos i les notes dels deixebles, acuradament editats per Raymond Queneau, constitueixen una detallada cartografia, imprescindible per no perdre’s en les galeries de la Fenomenologia de l’esperit, la representació conceptual tal vegada més reeixida de la modernitat, la història feta teoria. Les notes de Kojève han sigut publicats per Trotta amb el títol Introducción a la lectura de Hegel. Andres Alonso no només ha traduït el text, la qual cosa exigeix també dominar el "hegelià" , sinó que també n'ha afegit altres dues obres de Kojeve, temps passat editades a Argentina i ara descatalogades (sobre la dialèctica d’allò real i sobre la idea de mort), i ha elaborat uns acuradíssims índexs de les traduccions de l’obra de Hegel a fi que el lector ubique els comentaris de Kojève. S’hi afegeix un pròleg de Manuel Jiménez, al meu parer el millor traductor de Hegel al castellà. El llibre té un valor complementari, perquè la lectura de Kojève, biogràficament relacionat amb Jaspers, Husserl i Koyré, il·lumina el tipus d’interpretacions de Hegel que trobem en Heidegger, Marcuse o Sartre.
D’altra banda, tenim el llibre d’Axel Honneth El dret a la llibertat. Línies fonamentals d’una eticitat democràtica, que ha sigut publicat en castellà per l’editorial Katz. El llibre és un acurat intent d’actualitzar la Filosofia de Dret de Hegel a partir de la teoria del reconeixement de Honneth. No és el primer enfrontament de Honneth amb la Filosofia del dret, sense dubte un dels intents més influents de copsar la societat en concepte, una pretensió coetània i molt més elaborada que la sociologie de Comte. Honneth ja li va dedicar un seminari en la càtedra Spinoza d’Amsterdam, titulat Sofriment d’indeterminació, que ha sigut ampliat, com Psicopatologies de la llibertat individual (obra inèdita ací). L’obra de Honneth fa servir la seua teoria del reconeixement per reconstruir una anàlisi social (les institucions materialitzarien pretensions de reconeixement) que es puga relacionar amb una teoria de la justícia. Les dues primeres parts de la Filosofia del Dret de Hegel, la legalitat i la moralitat, es presenten ací com a meres possibilitats de la llibertat, unilaterals, que determinen patologies en ser absolutitzades. La realització de la llibertat només és possible amb la llibertat social, amb l’establiment d’un “nosaltres” amb capacitat per formar la voluntat, o, en termes de Hegel, d’una “eticitat” que ha de ser, segons Honneth, innegablement democràtica.
En definitiva, encerta Honneth en veure, baix de l’arquitectura jurídica de la Filosofia del dret (un text, per cert, del qual encara no disposem ací encara d’una versió completa), el problema bàsic de la materialització d’una societat lliure, igualitària i fraterna. No debades, enfrontar-se amb la Filosofia del dret, més concretament amb la seua teoria de l’Estat, fou la primera recerca teòrica de Marx quan encetà el camí que li portà a El capital, tot just després de contraure matrimoni. En el viatge de noces a les cascades de Schaffhausen li acompanyà el llibre de Hegel. També Kojève marxaria a París amb la Fenomenologia de l’Esperit baix del braç. Cal fer-se acompanyar per les obres mestres, ja siga les que tenen forma de catedral, de cova o de les dues coses. Si es tracta d’obres d’assaig, tant de bo si disposem també de bones guies de lectura.

Paripé

[Opinió. Publicat el 2/5/2014. Web ací]

La paraula castellana «paripé» procedeix del caló «paruipén», que vol dir «permuta». El diccionari de la Reial Academia Espanyola (RAE) la defineix com «fingimiento, simulación o acto hipócrita». Els diccionaris normatius catalans no l´arrepleguen encara. Per al de l´Enciclopèdia, «hacer el paripé» s´ha de dir «fer el paperot» («presumir») o «fer el tifa» («fingir»). Per cert, segons el diccionari d´Alcover-Moll, la paraula tifa correspon al castellà «badulaque», que, per a la RAE, vol dir samfaina i, per extensió, persona nècia, inconsistent o no complidora, i no significa en absolut, com es pot creure, botiga o comerç petit, encara que així traduïren el nom del Kwik-E-Mart d´Apu a Els Simpson.
El desplaçament semàntic de «paripé», de «permuta» a «fingiment», ha sigut sociològicament premonitori. La representació de la societat que promogué la Revolució Francesa partia d´un intercanvi original, el contracte social, una permuta de la igualtat i la llibertat naturals per les civils. Eleccions i parlaments rememoren aquell pacte primigeni; els governs hi troben la seua legitimació. Però les exigències de l´acumulació capitalista erosionen el contracte social. La permuta esdevé fingiment i transitem a la societat del paripé.
El 1999, Armin Pongs, periodista i fotògraf de Munic, publicà En quina societat vivim realment? El llibre tingué tant d´èxit que Pongs en va escriure quatre volums més, amb respostes d´especialistes en sociologia. Viuríem en la societat del risc, de la multiopció, postmoderna, multicultural, escindida, del treball, dinàmica, líquida, flexible, transparent... Oblideu-vos! Vivim en la societat del paripé.
Observeu, si més no, el comportament de les nostres institucions econòmiques o polítiques. Què va fer el Banc d´Espanya quan l´emissió de preferents? I els tribunals i síndics de Comptes amb les caixes B? Què ha fet la diplomàcia de la Unió Europea amb Ucraïna? Què fa el ministeri de Treball amb la desocupació o amb la Mare de Déu d´El Rocío? I la Conferència Episcopal, ara que han congelat la llei de l´avortament? Què fa el ministre d´Interior fotografiant-se junt a les concertines? I el president de la Generalitat quan parla de finançament o deute històric? O què fan a les Corts, que l´any passat suprimiren la Comissió de Seguretat Nuclear (quan Cofrents fou la central que més incidents patí) i mantenen la de Activitats (sic) de RTVV? Què fan els macrosimulacres d´emergència anunciats dies abans? Moltes preguntes i una sola resposta: fan el paripé.
El Diccionari de l´Acadèmia Valenciana de la Llengua ha admés el terme paripé i ha donat com a significat la traducció literal del diccionari de la RAE. Per què aquesta discrepància amb els diccionaris catalans? És perquè consideren que el grau de fingiment o hipocresia a terres valencianes és major que en altres parts del domini lingüístic, la qual cosa potser siga certa, o és que també, en l´AVL, fan el paripé traduint directament del castellà? Finalitze l´article. L´assumpte sembla suficientment argumentat. O potser jo també he fet el paripé...

Cada dia 10

[Opinió. Publicat el 26/03/2014. Web ací. Jpg ací]

Al País Valencià hi ha 696.000 persones desocupades (EPA 4t trimestre 2013), homes i dones que volen treballar i no poden fer-ho. No s’inclouen en aquesta immensa quantitat ni les persones desanimades, que ja no busquen faena, ni aquelles altres que han decidit constituir una petita empresa. De les persones desocupades, només 292.300 reben prestació per desocupació. Això vol dir que, des de que Rajoy va accedir a la presidència del govern, ací hi ha 55.000 persones desocupades més i 16.200 perceptors de prestacions menys. Encara que ens repetesquen el contrari, el túnel és més llarg i més fosc per a més persones.
La prestació per desocupació es cobra el dia 10 de cada mes. Ni les televisions, ni les ràdios, ni els periòdics, en parlen, malgrat el volum de persones afectades. Cap ofrena de flors, processó o romeria aconsegueix reunir ni la meitat de gent que arreplega aquesta marxa periòdica dels nostres desocupats o desocupades als bancs per cobrar. I recordeu que el 58% de les persones desocupades (3 de cada 5!) no rep cap prestació. Cap club esportiu té tants socis. Són molts més que totes les persones que, en un diumenge qualsevol, assisteixen als nostres camps de futbol. I, tanmateix, silenci absolut dels mitjans de comunicació.
El nombre de persones desocupades al País Valencià és equivalent a més de la meitat dels votants del Partit Popular en les darreres eleccions autonòmiques i més que en tingué el Partit Socialista. Són més del doble que els votants de Compromís i Esquerra Unida junts. Imagineu que els mitjans de comunicació transmeteren la veu de les persones desocupades en aquesta mateixa proporció. Però no és així: silenci quasi absolut.
Millor dit, hi està instaurat un “mutisme aclaparador”, concepte que Axel Honneth (El dret de la llibertat, p. 462) relaciona encertadament amb els processos de “pèrdua de seguretat i flexibilització” de l’esfera del treball social. Aquests processos transmeten la falsa impressió que “l’únic responsable del destí laboral propi és un mateix”. Allò que ara sintetitzen cínicament amb la noció d’“empleabilitat”. No existeix l’“empleabilitat” com una característica personal. La possibilitat de ser ocupat o ocupada depén de l’entorn laboral: ho saben bé les persones desocupades o les migrants. No és el mateix el País Valencià que Baden-Württemberg. I per això, 1 de cada 4 persones desocupades desitjaria aprendre alemany, just el doble de proporció que la població en general, o anglés 10 punts per dalt de la mitjana (baròmetre del CIS de febrer 2014).
El dia 10 recordeu les persones desocupades. I tots els altres dies del mes, també.

Traduccions

[Opinió. Publicat el 1/3/2014. Web ací. Jpg ací]

Com que molts responsables polítics valencians no fan servir la nostra llengua pròpia, tal vegada per desconeixement , els he preparat algunes traduccions de frases freqüents. Quan canvien el discurs, ja en faré de noves.
No ho sé. No em consta. No ho recorde. Tot és mentida. Tot és un muntatge. Tot és mentida, llevat d´alguna cosa. Això pertany a la meua vida privada. S´ha tret la meua actuació o les meues paraules de context. És un assumpte de la meua família. No m´he emportat un sol euro. Tot el món té dret a enriquir-se. Vaig tindre relació amb eixa empresa fa temps, ara n´estic desvinculat; pensava que ho estava. No tinc res a veure amb eixe compte corrent. Tinc a veure, però no hi he fet moviments; si n´he fet, no són il·legals. Tot ha sigut convenientment auditat. Les acusacions que em fan només volen perjudicar a la nostra comunitat o a la marca Espanya o al meu partit o a la recuperació econòmica o als brots verds. La meua actuació és transparent. Sempre col·labore amb la Justícia. Sóc víctima d´una persecució política. L´oposició no és constructiva, només vol destruir allò que estic fent. Sóc el primer interessat o la primera interessada en què tot s´aclare. Açò és un suplici per a mi i la meua família. Ser imputat no vol dir ser condemnat. S´ha de respectar la pressumpció d´innocència. No puc fer declaracions perquè és un assumpte que està jutjant-se. El meu advocat o advocada contestarà totes les seues preguntes. Els pèrits i experts estan presentant proves manipulades o segueixen instruccions polítiques de l´oposició. La instrucció està contaminada. Ha sigut una sentència clarament injusta. Demanaré la baixa del partit, però no dels meus càrrecs, perquè tinc un compromís amb l´electorat que m´ha votat. Ja he donat instruccions al meu advocat o advocada a fi que presente el corresponent recurs, perquè està cometent-se una injustícia. La sentència no ha sigut tan dura com volien els advocats de l´oposició. Apel·larem a les màximes instàncies europees. He rebut molts missatges de suport. La societat és conscient d´aquesta injustícia. El poble està amb mi. Les amistats i la família m´han reiterat el seu recolzament. La societat no guanya res amb la meua condemna. Tots tenim dret a demanar l´indult. La meua família em necessita. La meua salut o la meua edat no aconsellan l´entrada en presó. La càrcer em pot donar noves experiències. Comence una nova etapa amb molta il·lusió...

Eubúlides i el PP

[Opinió. Publicat el 13/2/2014. Web ací. Jpg ací]

A hores d’ara, l’històric enfonsament electoral del PP no és el seu problema principal. Si demà foren les eleccions només tindria intenció de votar candidatures populars una de cada deu persones. En dos anys ha perdut la intenció de vot de tres de cada cinc persones que escolliren PP en les darreres eleccions. El seu problema principal, però, és un altre, que té a veure amb una qüestió lògica.

La paradoxa del munt o, en grec, de sorites fou formulada per Eubúlides de Milet fa més de dos mil anys. Un gra de blat no és un munt de blat. Si n’afegim un gra, tampoc no ho serà. Però, si continuem afegint-ne, al remat, en tenim un munt. Quin és el gra a partir del qual s’ha format el munt? Una oreneta no fa estiu. I dos? I tres? Quantes en calen? La paradoxa de sorites es presenta amb moltes formes, des de la vella llei dialèctica de conversió de la quantitat en qualitat, que deia Engels, fins a les paraules del vicepresident Císcar sobre que “la manifestació contra el tancament de RTVV no havia sigut tan nombrosa com per convocar eleccions”, passant per aquella balada de Bob Dylan: “...quantes morts seran necessàries fins que ell se n’adone que ha mort massa gent?” I per què tot això és el principal problema del PP?

Molt senzill. L’autoritat judicial procedirà a dissoldre o suspendre un partit polític quan “incurra en supuestos tipificados como asociación ilícita en el Código Penal” (Llei 6/2002, art. 10.2.a). “Associació il·lícita” és aquella que, encara que constituïda amb una altra finalitat, promou faltes “de forma organizada, coordinada y reiterada” (CP art. 515.1). Per això, cal parar esment en quatre paraules de l’auto del jutge Ruz del 22 de novembre. Hi parlava de la pressumpta existència “de una cierta corriente financiera de cobros y pagos continua en el tiempo, al margen de la contabilidad remitida por el Partido Popular al Tribunal de Cuentas”. Adoneu-vos: “contínua en el temps”. I si es demostra que hi estaven implicats els alts responsables del partit, no seria també una falta organitzada i coordinada? Però, quants als càrrecs en calen?

En tenim ja dos condemnats de Gürtel, Campos i Betoret, i uns vuitanta imputats més del PP. Si hi ha més condemnats, en formaran un “munt”. I aleshores potser algun jutge competent estime que es donen els supòsits per encetar un procés de dissolució.

Els cirerers de Yoshino i nosaltres

[Opinió. Publicat el 6/2/2014. Web ací. Jpg ací i ací]

“Ell i només ell! / Per a flors, / la muntanya Yoshino!”, escrivia el poeta japonés Téishitsu en el segle XVII. Ara, els cirerers de la falda del Yoshino o del Fuji estan a punt de florir novament. Però de Japó arriben també notícies dolentes per a nosaltres.

Les autoritats nuclears, després de Fukushima, donaren instruccions tècniques complementàries per previndre la fusió dels nuclis dels reactors o el descontrol dels residus. S’hi tracta d’assegurar millor l’alimentació elèctrica de la planta, l’extracció del calor del nucli, la refrigeració dels residus o una comunicació adequada. Però, al temps que el Consell de Seguretat Nuclear comença a inspeccionar la posada en marxa d’aquestes instruccions, TEPCO, la companyia propietària de Fukushima, informa de més i més problemes que no se solucionarien amb aquelles mesures i que, en alguns casos, palesen problemes estructurals dels reactors d’aigua en ebullició, el tipus dels accidentats a Fukushima i del que Iberdrola té a terres valencianes, el de Cofrents.

Malhauradament, el 19 de gener un robot teledirigit enviava imatges d’una fuita de líquid radioactiu al primer nivell de l’edifici del reactor número 3, en la zona de connexió de la línia de vapor principal (la canalització que comunica el nucli del reactor amb el turbogenerador). El fet que la línia de vapor travesse la contenció del reactor és un taló d’Aquil·les del disseny i ara es demostra que resultaria fatalment afectada per un terratrèmol o una explosió. En novembre, un minisubmarí teledirigit aportava imatges (estan en Youtube) de trencaments en la cambra de supressió del reactor 1. I el 30 de gener, TEPCO comunicava un altre forat en la cambra del reactor 2 (com que allí no hi hagué explosió, ha de ser conseqüència del terratrèmol). Els robots, en llocs inacessibles per la radioactivitat, acrediten problemes estructurals, no contemplats per les instruccions tècniques que inspecciona el CSN. A més, el 15 de desembre, TEPCO publicà un informe amb 52 coses que, segons l’empresa, no tenen encara explicació. Lasciate ogni speranza.

En uns dies veurem les tradicionals imatges dels cireres de Yoshino. Malhauradament, aquests prodigis estètics no s’acompanyen de bones notícies per a nosaltres, que vivim prop de la central nuclear que més incidències comunicà en 2013 i que és l’única que hi ha activa al nostre país amb el fatìdic disseny de Fukushima, la de Cofrents.