diumenge, 8 de maig del 2016

Valencians, exiliats i reconeguts a l'estranger

[Tafaneries valencianes, 8/5/2016, html ací, pdf ací]


Hi ha un cert paral·lelisme entre la vida del cantant Francisco Ibáñez Gorostidi i la del cartellista cinematogràfic Eduardo Muñoz Bachs. Els dos nasqueren a la ciutat de València, als anys 30 del segle passat; les famílies dels dos hagueren d’exiliar-se després de la Guerra Civil; els dos realitzaren una gran carrera artística, en què foren, en cert sentit, capdavanters, obtingueren fama merescuda a l’estranger i, cal dir-ho també, cap dels dos ha tingut el reconeixement degut per part de la ciutat on van nàixer.

Francisco Ibáñez Gorostidi és més conegut pel seu nom artístic, «Paco Ibáñez». És fill d’un fuster valencià, Rogelio Ibáñez, que fou militant anarcosindicalista, i d’una dona basca, que s’havien conegut casualment a París. Paco, el menor de quatre germans, nasqué a València, el 20 de novembre de 1934. Després de la Guerra, la família es refugià a França. El pare fou internat als camps de concentració de Saint- Cyrpien i de Argelès-sur-Mer (molt a prop de Colliure, on morí Antonio Machado, després de passar també per València). La mare amb els fills tornà clandestinament al País Basc. El 1948 passaren novament la frontera per reunir-se amb el pare a París. Paco Ibáñez exercí de fuster. El 1955 conegué el cantant Georges Brassens i un any després composà la seua primera cançó. Les seues obres són adaptacions de textos literaris, tant passatges del Segle d’Or castellà com versos de poesia contemporània. El seu primer disc fou editat el 1964. En aquells anys, Paco Ibáñez vivia amb la seua família a Aubervilliers, un suburbi al nord de París. La resta és més coneguda: esdevingué un artista importantíssim en la lluita contra la dictadura i la transició a la democràcia. Les seus adaptacions d’«Andaluces de Jaén» de Miguel Hernández, «A Galopar» de Rafael Albertí o «La poesía es una arma cargada de futuro» de Gabriel Celaya, són cançons senzillament històriques. Un germà de Paco Ibáñez, Rogelio, de nom artístic Roger Ibañez, nascut el novembre de 1931 (a València?) treballà al cinema i participà en més de vint pel·lícules i nombroses sèries televisives. Roger també es dedicà a l’escultura, sobretot en fusta. A finals dels anys 70 formà un estudi creatiu amb el seu germà Paco, «L’Atelier Molière», al Centre Pompidou.

L’altre artista esmentat, Eduardo Muñoz Bachs, va nàixer a València el 4 de desembre de 1937. Fou fill d’Eduardo Muñoz Nicart i María Bachs Fornés. El pare, de jove, sembla que havia començat a treballar de periodista a «El Imparcial», seguint la trajectòria del seu propi pare, també anomenat Eduardo Muñoz. Pèro va cursar els estudis de Filosofia i Lletres a la Universitat Complutense i es dedicà a la docència. Arribà a ser professor a l’Institut d’Alcázar de Sant Juan (Ciudad Real), on prengué possessió de la plaça de secretari el 1933. Eduardo Muñoz Nicart tingué una germana, «Filito», també dedicada al periodisme, que l’any 1932 contragué matrimoni amb el diputat radical socialista per Ourense Manuel García Becerra. La mare d’Eduardo Muñoz Bachs, María Bachs, també havia estudiat Filosofia i Lletres a Madrid i era també professora. La parella formada per Eduardo i María foren actius defensors de la República front al colp d’Estat feixista. Eduardo arribà al grau de capità. Fugint de l’avanç de les tropes de Franco, arribaren a València, on va nàixer Eduardo Muñoz Bachs. Potser després visqueren a Catalunya, perquè tenim notícies que la mare treballà a Manresa, i fins i tot dirigí el seu Institut de Secundària a la fi del 1938. En finalitzar la Guerra, buscaren refugi a França, on va nàixer la filla del matrimoni, Ana María, tal vegada a Marsella. Probablement fugint de l’ocupació alemanya, marxaren a les Antilles Franceses, a Santo Domingo i, finament, a Cuba, on arribaren el juny de 1941. En fracasar el seu intent d’obrir un centre educatiu a Camagüey, tornaren a L’Havana. El pare trobà treball de periodista i, amb el temps, començà a col·laborar també amb emissores de ràdio i televisió, amb guions i programes de debat. Aquest fou el seu treball fins a la seua mort el 1963. Sobre la mare, María Bachs, l’Arxiu del Bages conserva un informe de 1942 dels interrogatoris franquistes a tres professors per inculpar-la. Els docents interrogats afirmaren no conéixer-la. A Cuba, María també treballà de guionista per a la ràdio i per a la televisió. Aquesta relació del matrimoni Muñoz-Bachs amb la cultura fou influent per a la trajectòria dels fills.

Eduardo Muñoz Bachs començà a fer il·lustracions per a la CMQ, la primera cadena de televisió cubana. L’any 1957 passà a l’agència publicitària Siboney com a dibuixant, col·laborant amb Jesús de Armas i Hernán Henríquez, que retrobaria després a l’ICAIC. L’1 de gener de 1959, les tropes de Fidel Castro derrotaren el dictador Fulgencio Batista. Menys de tres mesos després, el nou govern creà l’«Instituto Cubano del Arte e Industria Cinematográficos» (ICAIC). El jove Eduardo s’integrà com artista gràfic en el projecte de desenvolupar una cinematografia al servei de la causa revolucionària. El 1960, l’ICAIC va produir «Historias de la Revolución», el primer llargmetratge de Tomás Gutiérrez Alea, i Eduardo s’encarregà del cartell. En la seua realització, l’artista s’allunyà dels models tradicionals del cartell comercial per obrir-se a les noves tendències estètiques. Les obres de Eduardo Muñoz, que signava «Bachs», es caracteritzen pel domini del dibuix, un cridaner ús del color, molt propi del Pop-Art, i un punt d’humor reflexiu en les composicions. Eduardo Muñoz arribà a dissenyar uns mil cartells cinematogràfics, no només de produccions cubanes, sinó també per a altres pel·lícules estrangeres exhibides a l’illa, així com per a les activitats de l’ICAIC. Sobre la seua obra es pot veure el documental «El cine y yo» (1995) de Mayra Vilasís i consultar el llibre «Imágenes de cine. Eduardo Muñoz Bachs», publicat pel MUVIM i amb pròleg de Romà de la Calle (2007), on indica que, en aquest cas, l’obra gràfica és una «forma personal de entender el mundo de la comunicación visual, incluso de una manera existencial subyacente a la propia ideología política». Quan escric aquestes ratlles, al Museu del Cinema d’Itàlia, que es troba a Torí, hi ha una exposició amb les seues obres.

La germana d’Eduardo Muñoz Bachs, Ana María, es va dedicar a l’edició. L’any 2002 fou guardonada amb el Premi Nacional d’Edició de Cuba. En la nòmina de llibres publicats per Ana María Muñoz trobem figures fonamentals de les lletres cubanes, com ara l’assagista Juan Marinello, el literat Félix Pita Rodríguez o el novel·lista i musicòleg Alejo Carpentier. Aquests tres participaren al Congrés Internacional d’Escriptors per a la Defensa de la Cultura de juliol del 1937, que se celebrà a València, i on també estigueren els esmentats Miguel Hernández i Antonio Machado. València, que acollí a aquells defensors de la cultura en circumstàncies tan difícils, no ha donat encara el reconeixement merescut a Paco Ibáñez o a Eduardo Muñoz.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.