El 1603, Felip III creà el comtat de Bunyol per a Gaspar Mercader Carrós (1568-1631). Amb quinze anys només, Gaspar va contraure matrimoni amb Hipólita Centelles. Tingueren un fill, al qual li posaren el nom de Laudomio, probablement en record de la seua àvia, que s’anomenà Laudomia Carròs. Laudomio fou poeta, pilotaire i torero. Certament donà raó del lema de l’escut de la família: «No et falta de res»
Gaspar Mercader, el pare de Laudomio, tenia pretensions literàries. L’any 1600 es va imprimir a la tipografia de Pedro Patricio Mey, la mateixa on s’edità la segona part d’«El Quixot», la seua obra «El Prado de Valencia», una comèdia pastoril d’embolics amatoris, ubicada als prats que hi havia a la vora d’un bucòlic riu Túria. El fill de l’autor, Laudomio, que era «cavaller de l’hàbit de Sant Jaume», signà una de les cartes que l’autor posà al llibre abans de la seua comèdia, on el fill elogià els «trofeus, triomfs i blasons» del pare. A més de la comèdia, Gaspar Mercader inclogué al llibre una llarga sèrie de poemes, a tall de «justa poètica», on participaren altres cavallers. Laudomio en composà alguns sobre amors no corresposts, amb versos com ara «Que puedo esperar al son / de tu dura condición, / pues la consonancia es mala / que amor en ti la señala, / y suena en mi corazón». I el pare, Gaspar, contestà aquests i altres poemes amb noves composicions, on dedicà alguns versos a Laudomio en els quals, sense massa humiltat, el presentà com «el nou Faetó», que fou un personatge mitològic fill del sol. També al pare de Laudomio li fou dedicada una segona part apòcrifa i anònima del «Guzmán de Alfarache», editada a València, per Mey, el 1602.
En contrast amb aquella retòrica recargolada d’Arcàdies i amors bucòlics, el ben cert és que Laudomio va contraure matrimoni el 1609 amb Ana Rabassa de Perellós, que aportà al matrimoni 18.500 lliures. Però el mateix any del seu matrimoni es decretà l’expulsió dels moriscos, la qual cosa afectà notablement les possessions del comtat. De 811 llars que comptaven Bunyol i Set-Aigües, només 51 famílies eren «cristians vells». Les rendes anuals del comtat caigueren de les 14.000 lliures anuals a només 3.000, per la qual cosa la corona hagué de compensar el comte amb dues pensions de 100 ducats anuals. També per l’expulsió dels moriscos es decretà una Carta de Poblament a Bunyol, a fi d’atraure nous habitants que havien de prometre obediència al comte com el seu «senyor natural» i que es comprometien a aportar-li parts importants de la seua producció agrària o ramadera. Malgrat que son pare tingué algun problema amb el virrei (que, fins i tot, l’empresonà un temps el 1614), la vida de Laudomio sembla la d’un noble dedicat a jocs i festes.
El «Dietari» de Pere Joan Porcar, rector a Sant Martí, ens informa de com Laudomio jugava a trinquet a l’actual plaça de Mariano Benlliure, que durant molts anys fou anomenada de la Pilota i en temps de Laudomio dels Penya-roja, molt a prop del trinquet dels Mascó i de l’església esmentada. En una anotació del 27 de juny de 1615, Porcar narra com, entre les cinc i les sis de la vesprada, Laudomio participava en una partida de llargues. A la sala de la casa o palau de Pau Sanoguera, que donava a la plaça, algunes persones jugaven a cartes. Laudomio era la banca, val a dir, el jugador que trau la pilota des del taulell i al qual se li suposa una força major. I efectivament la va acreditar perquè una vegada colpejà la pilota amb tanta força que entrà «molt a dins» a casa de Sanoguera i li pegà al rostre a Antonio Bellví. Porcar escrigué: «Li pegà en lo ull dret i li féu eixir molta sang de aquell i ab gran perill de perdre’l i li buidà lo ull». El fet que el rector Porcar anotara aquest accident convertí Laudomio en el primer jugador de llargues, el nom del qual fou enregistrat en un document conservat.
A més del trinquet, Laudomio Mercader també era aficionat a matar bous a cavall. Així ho acrediten altres anotacions del Dietari de Porcar. El rector de Sant Martí ens contà que els dimecres 22 d’octubre de 1614 hi hagueren bous a la plaça dels Predicadors (ara, de Tetuán, on es troba el convent de Sant Doménec de l’orde dels predicadors). Porcar escrigué de Laudomio: «lo toro li nafrà lo cavall i se n’ixqué i tornà ab altre a torejar i féu-ho valerosament». El toreig era una pràctica dels nobles (que, com hem vist, podien permetre’s sacrificar-hi cavalls). El mateix dia torejaren Pedro Lluís Galcerà de Borja, fill del Mestre de Montesa, i don Joan Cabanelles. Gràcies a la correguda s’obtingueren uns beneficis de dues-centes vuitanta lliures, que s’aportaren a l’obra de l’església de Sant Esteve. Encara que «eren ben batedors los bous, no feren mal, gràcies a Déu», escriu Porcar. Els fusters que muntaven els cadafals perquè el públic poguera veure l’espectacle també guanyaren: «folgaren-se los miradors i buidaren les bolses i la umpliren los fusters».
Porcar anotà una altra correguda amb la participació del valent Laudomio, celebrada l’11 de setembre de 1623, que es realitzà en el prat on es feia el mercat (l’actual plaça del Mercat): «Bous generals en lo Mercat ab assistència del president i jurats i demés oficials, i la virreina no hi anà. Torejaren quatre o cinc cavallers valerosament i a don Llaudòmio Mercader, comte de Bunyol, lo toro lo llançà a ell i al cavall en terra i no el feu res».
En el «Dietari de Vich», escrit en castellà per Álvaro i Diego de Vich Mascó entre 1619 i 1632, que es conserva en la Biblioteca Municipal Serrano Morales de València, hi ha més anotacions de faenes taurines del comte de Bunyol. El 5 i el 6 d’octubre de 1626 torejaren a Russafa Laudomio Mercader i Carlos Juan: «ellos anduvieron bien y los toros fueron buenos». El 3 i el 4 de juliol de 1628, hi hagueren novament bous; participaren, a més de Laudomio, altres cavallers: Gerónimo Corella, Felipe de Castelví i Luis Sorel, que es feren acompanyar de lacais i criats. Si el bou no moria per les piques del cavaller, era rematat pels seus criats. Aquest fou l’origen del toreig a peu. En aquelles corregudes de juliol del 1628 morí també un cavall. Els bous foren de mala qualitat. Els Vich anoten en el seu dietari: «los peores que se han visto en Valencia». Aquest fet tingué conseqüències. Llegim: «fue preso el que los trajo, que se llamava Roman Duarte, hombre que tratava en esto».
El 9 de setembre de 1617 portaren a la forca a Amet, un esclau moro de Guillem Borràs, acusat d’haver assassinat, junt amb Miguel Martínez, dues dones, Úrsula Liquillonda i Esperanza Pérez, a la baixada del Pont del Real. Quan el condemnat era traslladat a la forca pel carrer de Cavallers, en arribar a Sant Nicolau, li feren una exhortació i allà mateix, precisament junt al palau dels Comtes de Bunyol (ara, Cavallers, núm. 26), demanà baptisme. Fou apadrinat per Laudomio i la seua dona Ana, abans de ser immediatament executat. Laudomio Mercader tingué set fills: Clotaldo, Gaspar, Isidro, Laudomio, Félix, Hipólita i Ángela. Morí el 1648 i fou soterrat a la cripta de la capella del Castell de Bunyol. El títol l’heretà el seu cosí germà, Gastón Mercader, III Comte de Bunyol i cavaller de l’Orde de Montesa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.