Naturalment, el Partit
Comunista del País Valencià té tot el dret del món a portar en andes la mòmia
de Lenin, amortallada amb diverses marques blanques electorals, i convidar a la
processó, com va fer en el passat, al Partit Humanista, al Carlista o a
qualsevol altre minipartit o fundació. També, si així ho vol l’afiliació, pot
continuar teixint els fils que li permeten controlar Esquerra Unida. La qüestió
vertaderament important és quina serà la seua posició política davant d’una,
cada vegada més pròxima, pèrdua de la majoria absoluta del Partit Popular, que
esdevindrà precisament quan, al si del Partit Socialista, el “felipisme” ja resulta
insostenible (vegeu el meu article del 9/11/2012). Les possibilitats són
limitades.
En primer lloc, podria
seguir la “via extremenya” (no recolçar al Partit Socialista, la qual cosa
mantindria en el poder al Partit Popular) o la “via basca” (participar en el
govern d’un partit de dretes). Encara que són decisions polítiques legítimes, afavorir
un partit de dretes no s’adiu amb la composició ideològica actual de
l’electorat d’Esquerra Unida: 7% centre, 60% esquerra, 33% extrema esquerra
(reelab. estudi CIS 2954).
En segon lloc, pot traure
del bagul la teoria del “sorpasso” i suposar
que, en augmentar el seu recolzament electoral i minvar el del Partit
Socialista, pot convertir-se en la primera força de l’esquerra. Cal recordar
que en les autonòmiques del 2011 va superar el 5% per 7 dècimes. En les
generals del mateix any arribà al 6,5% dels vots al País Valencià, però 20
punts per baix del Partit Socialista.
En tercer lloc, pot
invocar l’estratègia “le mouvement c’est
moi” i confiar en aprofitar-se de qualsevol mobilització popular. És el que
va fer en el passat amb la campanya en contra de l’entrada en l’OTAN i el que
ha pretés recentment amb el 15M. L’oportunisme polític pot donar beneficis a
curt termini, però no a llarg i, en tot cas, erosiona el moviment de referència.
De la foguera de la deslegitimació política només sorgeixen fènixs amb camises
pardes.
Per últim, pot
esforçar-se sincerament en construir un front ampli amb el Partit Socialista i
Compromís perquè el redreçament del País Valencià ho exigeix. Un front no amb
tres programes distints sinó, com diuen els i les comunistes, amb un únic
“programa, programa, programa”. Un misteri trinitari que no ha de ser molt
complicat per als hermeneutes de Lenin.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.