divendres, 8 de febrer del 2013

Soli Deo Gloria

[Postdata. Publicat el 8/2/2013]


Amb les sigles SDG, Bach i Händel signaven les seues composicions. L'expressió “Soli Deo Gloria”, que sintetitza les tesis protestants, serveix de títol a una magnífica obra editada per J. A. Martínez, A. Monzon i A. Colomer i publicada per la Universitat de València sobre Joan Calví (1509-1564) i el calvinisme. Més enllà de commemoracions, l'assumpte del llibre és ben actual. Parlem de l'atur i la crisi: quin capitalisme tenim al davant? Com evoluciona? Precisament la qüestió que portà Max Weber a indagar l'afinitat electiva entre un “tipus ideal”, el calvinisme, i “l'esperit” del capitalisme, o que portà Georg Simmel a trobar en la pintura de Rembrandt (i el mateix podria haver fet amb Velazquez) el rastre del procés d'individualització afí al calvinisme, procés que és el fil roig de la modernitat i de la postmodernitat (Giddens, Beck). Parlem de la crisi de legitimació de la democràcia. Com no veure les rastres de la formació calvinista en les teories de Locke o el regiment que Calví instaurà en Ginebra en el seu ciutadà més revolucionari: Rousseau, o fins i tot en l'exaltació igualitària del Nou Món (Tocqueville). I Locke i Rousseau delimiten el terreny de joc on qüestions com la sobirania nacional han de ser debatudes. O parlem de tolerància i intolerància (el mateix Calví no estigué lliure de pecat, com acredita l'execució de Servet), i tornarem als debats del XVI. Mentres redacte, els eclesiàstics d'Egipte ratifiquen 21 execucions i l'exèrcit espanyol combat grups islamistes. Si tractem de teologia, com diu el professor Monzon, la relació de Hans Urs von Baltassar i el neocalvinista Karl Barth, no s'allunya molt de la que podríem establir entre els textos d'Erasme i de Calví. O què dir de la negació del “purgatori”, abans tesi protestant i ara troballa de Ratzinger? I si parlem de filosofia, com no veure l'ombra de Calví en teories com les de Denis de Rougemont, Jacques Ellul o Paul Ricoeur sobre el diàleg, la intersubjectivitat o el reconeixement, un tema nuclear en la filosofia social actual? Rememorar Calví té un avantatge afegit: qüestiona el nostre pensament únic. En primer lloc, no hi hagué reforma, sinó reformes. En 1522, Vives escriu al papa Adrià VI. Diu que vol “estimular-lo, perquè el seu esperit moderat i sant de veritat comence a pensar en reformes fonamentals” (sic). O pensem en la “reforma catòlica” de Francesc de Borja (Bataillon) . En segon lloc, palesa que només des de la trona de l'ortodòxia, es pot parlar d'“heretgia”. Amb quant de cinisme proclamava Menéndez y Pelayo: “Desengañémonos: nada más impopular en España que la herejía, y de todas las herejías, el protestantismo.”! Impopularitat forjada amb l'Index librorum prohibitorum et expurgatorum, amb sambenets, amb tortures i fogueres. Per això, paga la pena recuperar la persecució als erasmistes o als “luterans” (amb els quals estarien relacionats Furió Ceriol, Gaspar Centelles i el Grup de Pedralba, Jeroni Conques, traductor al valencià del Llibre de Job, i molts més, acuradament estudiats en les recerques de Rausell, Pons, Almenara, etc.). Per últim, tornar sobre els debats de Luter o Calví, evidencia la pluralitat del protestantisme i la del catolicisme i erosiona la simplificació d'una Europa septentrional amb tarannà de formiga feinera i una Europa meridional mandrosa com una cigala. Tant de bo s'enteren prompte el FMI i el BM.

dimecres, 23 de gener del 2013

A qui deixaries la defensa del teu patrimoni?

[Opinió. Publicat el 23/1/2013. Web ací]




En el seu llibre De Communione Rerum, Lluís Vives pregunta: “¿Deixaries la defensa del teu patrimoni a un home estalviador i honrat o bé a un borratxo o un malvat sense cap judici i completament despreocupat?”
El nostre patrimoni econòmic s’ha malbaratat. Tardarem anys en recuperar-lo. Però el nostre patrimoni cultural costarà decades, o potser no el recuperarem mai. En posaré tres exemples de com les nostres autoritats malbaraten el patrimoni cultural del nostre poble. Els exemples es refereixen a la ciutat de València, però crec que són aplicables a altres llocs.
Primer. El valencià està en una situació alarmant. El percentatge de població que pot parlar la nostra llengua està estancat i, a més, l'ús en baixa. Als últims 20 anys hem perdut més del 25% de parlants a casa. L'alcaldessa ni parla el valencià, ni el defensa com cal. Ignora la primera regidora que València és l'única ciutat europea, juntament amb Venècia, que dóna nom a una llengua o a un dialecte?
Segon. Hi ha una desconsideració absoluta cap a les restes arqueològiques. Ha vist vosté per la ciutat alguna indicació dels vestigis romans o de la ubicació de la jueria? El cas de l'estat lamentable de la muralla àrab és encara més sagnant. Sap la primera autoritat municipal que València és probablement la ciutat més gran de la Unió Europea que conserva fragments d’una muralla àrab?
Tercer. Es fa servir la llista de carrers amb una ignorància i una arbitrarietat esgarrifants. Exemples: a Mossén Bernat Fenollar li dediquen dos carrers; en temps de la República, Amalio Gimeno donava nom a l'actual Av. Marquès de Sotelo. Ara, el que fou congressista i senador per València, catedràtic de la seua Universitat, una persona que ocupà cinc carteres ministerials distintes i fou acadèmic de la Llengua, d'Història i de Medicina, ha passat a nomenar un dels carrers més marginals d'un barri perifèric, ja al llindar de l'Horta. El llistat de carrers ignora alcaldes democràtics, com Faustino Valentín, Agustín Trigo o Vicente Alfaro (que foren empresonats o hagueren de marxar a l'exili pel seu compromís amb la ciutat), mentre honora feixistes com el Baró de Càrcer; li nega un carrer a Joan Fuster i Ortells, però li'n posa un a Manuel Meliá Fuster, més conegut com Don Pío. En la llista de carrers es troba fins un tot un camí dedicat al “Gos Gus” (o Guss, perquè la web municipal dóna el doble nom). Li hem dedicat un carrer a un xuxo, del qual no sabem ni el nom? (No oblidem que a Peníscola li donaren un premi cinematogràfic a la mona Xita). Qualsevol dia l'alcaldessa comença a dedicar carrers a Enzo Ferrari, a Louis Vuitton o a Santiago Calatrava, l’helvètic.
Lluís Vives, un dels valencians més universals, que continua ignorat a casa seua (ara ja no té ni el seu monument a la ciutat), ja ens ho va preguntar: A qui deixaries la defensa del teu patrimoni?


divendres, 11 de gener del 2013

Pensar (des de) l'Esquerra

[Posdata. Publicat l'11/1/2013. Jpg pag. 1a ací o ací, pag. 2 ací o ací]


La publicació recent del llibre Pensar desde la Izquierda (Madrid, ed. Errata Naturae, 2012), que arreplega recensions i entrevistes a més de dues dotzenes d’intel·lectuals, ofereix una excusa per cartografiar les coordenades bàsiques d'allò que podríem anomenar pensament d'esquerres, si més no perquè el nostre país, governat desastrosament per la dreta, continua considerant-se com un país majoritàriament d'esquerres, com afirmen els baròmetres del CIS.
L'objectiu fonamental de l'Esquerra ha segut sempre la igualtat social. La formulació actual d'aquest objectiu afegeix dos elements: la certesa que, més enllà de la voluntat dels individus, hi ha mecanismes socials, de caràcter estructural, que impedeixen la igualtat i la convicció que es poden remoure aquests mecanismes per mitjans democràtics.
El capital de Karl Marx ofereix el paradigma d'anàlisi de mecanismes socials estructurals: la producció capitalista genera necessàriament desigualtat perquè el seu fonament és la producció de mercaderies no per ser usades, sinó per ser venudes. I això produeix un benefici quan la capacitat humana de treballar es redueix a treball “abstracte”, un mer consum de força durant un temps, a un ritme determinat. Recentment, Moishe Postone (Marx Reloaded, Madrid: Traficantes de sueños, 2007) ha insistit en presentar aquest nucli de l'anàlisi de Marx, freqüentment oblidat per les tradicions socialistes. El capitalisme és un mecanisme impersonal i, per tant, no es pot apel·lar exclusivament a la voluntat per canviar la seua dinàmica. Altres autors com ara Daniel Bensaïd, editor de Las crisis del capitalismo (Madrid: Sequitur, 2009), també han insistit en el caràcter contradictori del capitalisme, que naix de la dualitat de la mercaderia. Per això, la crisi, un ajust violent entre l’oferta i la demanda de mercaderies (incloent-hi la força de treball), no és l'excepció sinó la regla. David Harvey, que intenta explicar-ho també en El enigma del capital (Madrid: Akal, 2012), ha insistit en completar l'anàlisi de Marx, centrat en el domini del temps social que efectua el capital mitjançant el procés de producció, amb una teoria equivalent de l'espai social. De la mateixa manera que la producció industrial determinà l’aparició del temps cronometrat, el capitalisme modifica els espais d’acord amb la seua dinàmica acumulativa. Pensem, per exemple, en la urbanització de la nostra franja litoral. Aquesta preocupació pels espais socials enllaça fàcilment amb les teories ecologistes, que o bé defensen que el ritme de depredació medioambiental ultrapassa les possibilitats planetàries, o bé, com afirma Ulrich Beck que la circulació de mercaderies del capitalisme havia segut substituïda en la societat de risc global per la dispersió de perills relacionats amb l’energia nuclear, la indústria química o la biotecnologia, la qual cosa reconfigura els conflictes socials i polític (La sociedad del riesgo mundial: en busca de la seguridad perdida, Barcelona: Paidós, 2008).
Si hi ha mecanismes estructurals, que condicionen el temps i l'espai de les persones, en quina teoria podem dipositar l'esperança de què una acció política, a més a més democràtica, puga remoure-los? No hi ha prou en apel·lacions a la indignació o demandes de compromís, com els coneguts pamflets de Stéphane Hessel o altres manifestos del mateix estil que reclamen una sublevació (Étienne Balibar). L'esquerra sempre ha desconfiat de les accions espontànies, no recolçades en un bastiment teòric sòlid. A hores d'ara hi ha no menys de tres orientacions possibles que coincideixen en afirmar que hi ha una dinàmica general que, per dir-ho així, podria contrarestar la tendència desigualitzadora del capitalisme.
D'una banda, Boaventura de Sousa Santos ha actualitzat les teories d'Antonio Gramsci per entreveure en els moviments socials una potència contrahegemònica, capaç no només d'enfrontar-se a la dinàmica del capitalisme, sinó, fins i tot, de redefinir allò que siga el saber o el poder en la nostra societat (Reiventar la democracia, reinventar el estado. España: Sequitur, 2008).
D'una altra banda, Antonio Negri, darrerament en col·laboració amb Michael Hardt, ha prestat atenció als processos constituents de grups socials enfrontats al capitalisme. En les seues últimes obres, Imperio (Barcelona: Paidós, 2002), Multitud (Barcelona: Debate, 2004) y Commonwealth (Madrid: Akal, 2010) tracta de repensar la reapropiació de les condicions vitals expropiades pel capitalisme, un acte de poder constituent, en el sentit clàssic del dret. L'apel·lació al bé comú també ha animat una economia alternativa (Christian Felber). Altres autors també han trobat esperançadores algunes revoltes. És el cas de Slavoj Zizek, (¡Bienvenidos a tiempos interesantes!, Tafalla: Txalaparta, 2012), qui adopta freqüentment el posat d’un profeta veterotestamentari. De tota manera, paga la pena donar una ullada als llibres de Tony Judt (com ara: Sobre el olvidado siglo XX o Pensar el siglo XX, Madrid: Taurus, 2008 i 2012) per endinsar-nos en la complexitat dels processos que vivim des de la Postguerra i en els lligams entre aquests processos i, per exemple, les dinàmiques de les organitzacions socials o sindicals, un assumpte, el del paper emancipatori dels agents socials realment existents, de vegades bandejat per autors com Negri o Hardt.

Per últim, Jürgen Habermas ha explicat en el seu llibre més recent, La constitución de Europa (Madrid: Trotta, 2012), que la construcció de la Unió Europea és una estació en un llarg procés de “juridificació” i de control (“civilització”) del despotisme inherent al capitalisme. En la seua Teoria de l'acció comunicativa, Habermas havia defensat que podríem contrarestar les tendències “instrumentalitzadores” del capitalisme invocant un horitzó d'enteniment comú (que ja està present, en cert sentit, en la nostra capacitat comunicativa). En La constitució de Europa manté l'ideal d'enteniment, al qual s'acostarien processos de limitació jurídica del poder, que no serien més que l’afirmació progressiva i progressista de la igualtat, una tesi en la que ja confiava A. Tocqueville en el seu clàssic estudi sobre La democràcia a Amèrica. La teoria comunicativa de Habermas es relaciona amb la defensa de la recuperació de l'espai públic de Seyla Benhabib i amb l’apologia d’una justícia mundial en la línia de Nancy Fraser.
Amb tot i això, són molts els autors que han reclamat l'atenció sobre com el desenvolupament neoliberal del capitalisme ataca directament el mateix concepte del dret. Així, per posar un parell d’exemples, Umberto Romagnoli fa una autocrítica a com el dret laboral ha ignorat durant massa temps aquest atac (vegeu la seua intervenció en el I Congrés Treball, Economia i Societat de la Fundació Primer de Maig, en internet) o Christian Laval ha defensat amb vehemència que l’educació és un dret i no pas un negoci (La escuela no es una empresa, Barcelona: Paidós, 2004).
El deixeble de Habermas, Axel Honneth, que accepta de M. Foucault i P. Bourdieu la impossibilitat d'un espai públic, lliure de dominació, en el qual es puga configurar aquell horitzó d'enteniment de què parla el seu mestre, para esment en la reacció psicològica de la víctima menyspreada. La seua pugna per ser reconeguda ofereix un punt de partida a una crítica social, en la mesura en què una societat realitzada seria aquella en la qual les institucions socials permetrien que les persones trobaren reconeixement en tres esferes: amor, dret i solidaritat. Mentre això no s'aconseguesca, habitem La sociedad del desprecio (Madrid: Trotta, 2011). El vell ideal hegelià de l’“eticitat”, aquella societat que fa virtuosos els seus membres, ha estat replantejat també en l’apel·lació d’Avishai Margalit a una Sociedad decente (Barcelona: Paidós, 2010). Encara que també hi ha qui, com Luc Boltanski (El nuevo espíritu del capitalismo, Madrid: Akal, 2002) pensa que les crítiques al capitalisme, si no són definitives, acaben enfortint-lo. El millor, per tant, és que siguen definitives.
Indigneu-vos, si voleu, comprometeu-vos, si podeu, però no deixeu de llegir.

 


dissabte, 29 de desembre del 2012

White Star

[Opinió. Publicat el 29/12/2012. Web ací]

El títol no es refereix a senyeres estelades, sinó a la White Star Line, l'empresa naviliera del RMS Titanic. Al País Valencià, el Partit Popular ha entrat en mode titanic. Els indicis són clars. En la sala de màquines parlamentària, el fidel síndic intenta buidar l'aigua tot repetint ad nauseam l'argumentari, però les vies d'aigua de les imputacions, i ara ja de les condemnes, es multipliquen. La nòmina ja inclou un vicepresident, un conseller, un diputat, i la festa no ha fet més que començar. El Gürtel, que vol dir cinturó, va estretant-se, i en Madrid ja ha començat a declarar aquell expresident que ara és exbanquer. En els escons, els imputats i reimputats s´amarren als bots salvavides i entonen el «No serem moguts».
L´ala peronista opta per buscar un remolcador. És com si l'alcaldessa del cap-i-casal i el president de la diputació central estigueren amorrats a la borda i, megàfon en mà, exigiren al Govern espanyol algun gat que traure del barret de copa alta (gat, perquè els conills ja fa temps que s'acabaren). En les cobertes inferiors es pot escoltar: «On està la boleta, dic, el tercer carril?». «Ací tinc una estampeta amb un cavallet, una estampeta de Maranello, molt bonica».
L´orquestra continua tocant a la sala noble, però al pont de comandament hi ha nerviosisme. Així cal entendre el lapsus del sempre moderat portaveu adjunt a les Corts, quan afirmava dels parlamentaris que «tots són homes i els homes també són corruptes». Senyoria, potser vosté crega en el pecat original, però com advocat de l´Estat hauria de saber allò que diu l'article 16.3 de la Constitució sobre confessions religioses i, més encara, el 24.2 a propòsit de la pressumpció d´inocència, per cert, tantes vegades invocada per la bancada popular. Aclariu-vos: o tots moros o tots cristians.
A més, l'anterior wolf laboral del ens radiotelevisiu ha fet l´espantà de Rafael el Gallo, probablement per les pressions internes del partit en repartir jaquetes salvavides (ja que front a les crítiques externes havia mostrat una imperturbabilitat pròpia de Sèneca). Com en la pel·lícula «Go West!» dels germans Marx, fan miques el tren propagandístic que els ha dut tan lluny en l´opinió pública valenciana per poder alimentar la caldera.
Per últim, el capità tampoc no ajuda a mantindre la calma. El molt honorable ha realitzat tres modificacions del govern des de juliol de 2011, és a dir, com a mitjana, una cada sis mesos. El capità Smith també es mostrà dubitatiu després de la topada amb l'iceberg. El pròxim baròmetre del CIS sobre intenció de vot els sonarà a repicar de telegrafista nerviós. El molt honorable president diu que 2013 serà un any d´inflexió (inflexió, no genuflexió). Potser vol dir que, com en el cas del Titànic, el vaixell es plantarà en vertical abans d´enfonsar-se. Igual lleven la gavina i posen una estrela blanca.

Lenin i la Santíssima Trinitat

[Opinió. Publicat el  29/12/2012. Web ací. Jpg ací i ací]


Naturalment, el Partit Comunista del País Valencià té tot el dret del món a portar en andes la mòmia de Lenin, amortallada amb diverses marques blanques electorals, i convidar a la processó, com va fer en el passat, al Partit Humanista, al Carlista o a qualsevol altre minipartit o fundació. També, si així ho vol l’afiliació, pot continuar teixint els fils que li permeten controlar Esquerra Unida. La qüestió vertaderament important és quina serà la seua posició política davant d’una, cada vegada més pròxima, pèrdua de la majoria absoluta del Partit Popular, que esdevindrà precisament quan, al si del Partit Socialista, el “felipisme” ja resulta insostenible (vegeu el meu article del 9/11/2012). Les possibilitats són limitades.

En primer lloc, podria seguir la “via extremenya” (no recolçar al Partit Socialista, la qual cosa mantindria en el poder al Partit Popular) o la “via basca” (participar en el govern d’un partit de dretes). Encara que són decisions polítiques legítimes, afavorir un partit de dretes no s’adiu amb la composició ideològica actual de l’electorat d’Esquerra Unida: 7% centre, 60% esquerra, 33% extrema esquerra (reelab. estudi CIS 2954).

En segon lloc, pot traure del bagul la teoria del “sorpasso” i suposar que, en augmentar el seu recolzament electoral i minvar el del Partit Socialista, pot convertir-se en la primera força de l’esquerra. Cal recordar que en les autonòmiques del 2011 va superar el 5% per 7 dècimes. En les generals del mateix any arribà al 6,5% dels vots al País Valencià, però 20 punts per baix del Partit Socialista.

En tercer lloc, pot invocar l’estratègia “le mouvement c’est moi” i confiar en aprofitar-se de qualsevol mobilització popular. És el que va fer en el passat amb la campanya en contra de l’entrada en l’OTAN i el que ha pretés recentment amb el 15M. L’oportunisme polític pot donar beneficis a curt termini, però no a llarg i, en tot cas, erosiona el moviment de referència. De la foguera de la deslegitimació política només sorgeixen fènixs amb camises pardes.

Per últim, pot esforçar-se sincerament en construir un front ampli amb el Partit Socialista i Compromís perquè el redreçament del País Valencià ho exigeix. Un front no amb tres programes distints sinó, com diuen els i les comunistes, amb un únic “programa, programa, programa”. Un misteri trinitari que no ha de ser molt complicat per als hermeneutes de Lenin.

dissabte, 15 de desembre del 2012

Demà ja és massa tard

[Opinió. Publicat el 15/12/2012. Web ací]

La coalició Compromís és una força política imprescindible per construir un front ampli que finalitze amb l´etapa de governs populars al País Valencià (de les altres forces, socialistes i comunistes, ja vaig tractar en els articles del 9 i del 29 de novembre). Compromís va obtenir en les eleccions autonòmiques i les municipals de 2011 els seus millors resultats històrics, amb un 7,4 % i un 8,1 % dels vots respectivament, però això no hauria de dur a l´autocomplacència, perquè el seu suport baixa notablement en eleccions generals o europees. Compromís és una coalició de Bloc, Iniciativa i Verds-EE, partits que, al temps, s´han format per agregació d´altres grups polítics. Aquesta heterogeneïtat s´hauria de veure, en principi, com una virtut front als dèficits democràtics de partits que troben els seus líders escrits en quaderns blaus o coses així. Però també hem de pensar que l´electorat valencià no s´identifica, ara per ara, amb etiquetes com nacionalista o ecologista. En el baròmetre postelectoral del CIS 2892, de maig de 2011, aquestes definicions ideològiques només arreplegaven, totes dues juntes, a un 5,5 % de la mostra. A més, la distribució dels votants en l´eix esquerra-dreta de l´electorat de Compromís hi era pràcticament idèntica a la dels votants d´Esquerra Unida.
És cert que Mònica Oltra ha demostrat un gran carisma polític, que ha tingut un gran reflex en els nous mitjans. El vídeo en Youtube de la seua intervenció en el debat de política general de les Corts del 26 de setembre acumula quasi mig milió de visites (és a dir, ordinadors distints) en deu setmanes. El seu compte en Twitter té més seguidors que els d´Alberto Fabra i González Pons junts. Però no es pot dir el mateix de l´impacte de Joan Baldoví al Congrés de Diputats. Enric Morera, encara que porta quasi 10 anys de secretari general del Bloc i que ha estat europarlamentari i diputat en les Corts durant una legislatura, era desconegut per al 57 % de la mostra del baròmetre esmentat (i cal afegir-ne un 17 % de ns/nc).
No hi ha prou amb l'èxit als nous mitjans o webs dinàmiques. Compromís hauria de fer públic un programa socioeconòmic general i promoure un front polític ampli de manera decidida i urgent davant la possibilitat que el president de la Generalitat convocara eleccions anticipades, bé per la insostenible situació social, bé per la crisi política que travessa el partit en el govern de la Generalitat (amb un president no escollit a les urnes i una porció del grup parlamentari que li dóna suport en situació d´imputació o, eventualment, condemna). Com canta Senior: «Demà ja és massa tard»

divendres, 14 de desembre del 2012

Traslación

[Posdata. Publicat el 14/12/2012]

Entrevista con Luz Gómez, premio nacional de traducción

 
El 6 de noviembre pasado, el Ministerio de Educación, Cultura y Deporte concedió a Luz Gómez el premio nacional a la mejor traducción por su versión de En presencia de la ausencia de Mahmud Darwix, libro publicado por la editorial valenciana Pre-textos. La galardonada es entrevistada para Postdata en el Campus de Cantoblanco de la Universidad Autónoma de Madrid, alfombrado de hojas de álamo. Ella habla del premio a la traducción, relatando su sorpresa: el Ministerio ha reconocido la versión de una obra del literato palestino más relevante y uno de los mayores poetas árabes, pero en un libro en que empleó la prosa; además, se premia la traslación de un texto en el que Darwix culmina su paulatino alejamiento del verso militante para acoger, de manera plena, una literatura abierta a la experiencia humana universal, por lo que tampoco puede aducirse ninguna querencia “orientalista” del jurado; y, por último, la premiada no es traductora profesional, sino una profesora universitaria que imparte clases en la Autónoma y antes lo hizo en la Universitat d'Alacant. Por tanto, ninguna circunstancia parece avalar el galardón, más que el valor mismo de la tarea realizada.

Públicar traducciones no es el tipo de méritos que consideren las agencias de evaluación del profesorado universitario, sino todo lo contrario; tampoco la remuneración económica compensa las horas de esfuerzo. Entonces, ¿por qué traducir literatura árabe? Luz Gómez explica con palabras muy precisas, con un argumento milimétricamente engarzado, lo peculiar de esta tarea. “El nexo de los pueblos árabes es su lengua, que ha sobrevivido prodigiosamente durante más de quince siglos. No es más difícil que cualquier otro idioma, pero el peso de la tradición hace del árabe un código grávido, afectado por la pluralidad de sus manifestaciones orales y sobrecargado en sus significados. Lo vernáculo se convierte en una especie de peso cargado de historia, que se siente en cualquier expresión lingüística.” Por ello, traducir no es más –ni menos– que enfrentarse con esa tradición secular, aprender de ella y traerla al tiempo presente; es decir, un ejercicio de formación permanente que le permite concluir a la profesora que recibe más de la lengua de lo que ella pueda aportar a la comunidad lingüística en español. En el sentido de la confrontación con la pesadez del código lingüístico, su tarea de traducción mira a la renovación literaria emprendida por los grandes escritores árabes contemporáneos como, entre otros, Badr Shakir al-Sayyab, Saadi Youssef o Mahmud Darwix. También ellos han conseguido proyectar su literatura en el panorama mundial, confrontándose precisamente con su tradición lírica y su “pesada” lengua. Traductora y traducidos pugnan con los mismos grávidos molinos.

Luz Gómez se aproximó a la obra de Darwix (1941-2008) por la empatía que generan sus primeros poemarios, aquellos en los que da expresión lírica plena a la causa, o mejor, a la herida palestina. Darwix llegó a formar parte del Consejo Ejecutivo de la Organización de Liberación de Palestina (OLP). Cuando la aviación israelí comenzó los bombardeos sobre la capital libanesa, se negó a ser evacuado. Después, llegó la infame ocupación militar de las denominadas Fuerzas de Defensa Israelí y las matanzas, permitidas por el ejército invasor, de la población palestina refugiada en los campamentos de Sabra y Chatila (1982). La tragedia de su pueblo y el drama de Beirut se amalgaman en los versos urgentes de Darwix que pueden leerse en Només un altre any (Edicions 62, 1993), con traducción de la malograda Dolors Cinca. Antes de la antología de la arabista catalana, un modelo de compromiso social, había aparecido Desde Palestina (traducción editada por Libertarias-Prodhufi, 1989). Años después Manuel Feria traduciría Memoria para el olvido donde el poeta revive la masacre de Sabra y Chatila.

Pero junto al relato de su dramática vivencia, los esfuerzos de Darwix por abrir caminos poéticos innovadores quedan acreditados ya en Menos rosas (1986). En 1993, después de unas negociaciones auspiciadas por Estados Unidos y acogidas por el gobierno de Noruega, Isaac Rabin en nombre de Israel y Yasser Arafat, líder de la OLP, estampan su firma en los Acuerdos de Oslo. El poeta no secunda los Acuerdos y renuncia a sus responsabilidades en la OLP. Pero mientras sus poesías emblemáticas se convierten en estandartes del terrible camino de los Territorios Palestinos hacia la conformación de su Estado y sus recitales poéticos llenan estadios, Darwix se embarca en una singladura solitaria para construir una epopeya lírica en árabe. Su creación se orienta cada vez más a elementos de impronta universal, lo que no impide que quede jalonada de giros imprevistos. Así, alcanza una cúspide creativa en Once astros (1992, traducción castellana publicada por la AECI en 2000), con la construcción de un universo simbólico en el que él, el paradigma del transterrado, puede encontrar refugio. Tres años después aparece ¿Por qué has dejado el caballo solo?, una autobiografía poética que pudiera parecer una aportación definitiva. Pero, como narra Luz Gómez apasionadamente, “el poeta se reinventa una y otra vez”. Da a la imprenta una obra cálida en torno al amor: El lecho de una extraña (1999, traducida en Hiperión en 2005). Un año después y tras un infarto, aparece Mural, que incluye el tratamiento poético de las sobrecogedoras visiones que le acaecieron en la crisis cardiaca.

Luz Gómez no sólo ha seguido este periplo poético y ha documentado el esfuerzo del poeta para confrontarse con la tradición del árabe, mezclando géneros, renunciando a la métrica, pero dotando al verso libre de ritmos clásicos, sino que pudo comprobar ella misma, al servirle de traductora en sus visitas a Madrid y Andalucía, su incomodidad cuando se le restringía a su primera poesía militante. Por ello, Luz Gómez se marcó como objetivo que Darwix apareciera no sólo en colecciones comprometidas, más o menos remotas, sino que se editara, como el gran autor que era, en las series de poesía de mayor difusión. Le chispean los ojos a la profesora cuando recuerda que la editorial Cátedra publicó sus traducciones de El fénix mortal (2000) –obra que apareció el mismo año en el que el ministro de Educació de Israel se vió obligado a incluir en los curricula poemas de Darwix– y Estado de sitio (2002). Ese objetivo personal se ha cumplido con creces con las cuidadas ediciones realizadas por la editorial Pre-textos de una gran antología, Poesía escogida (1966-2005), publicada en 2008, de los poemas de Como la flor del almendro o allende, que vieron la luz un año después, y de la galardonada ahora En presencia de la ausencia. Esta última obra es un relato de la experiencia de continuo exilio de Darwix, de acarrear maletas, acomodarse en otras casas, colgar nuevamente cuadros... El poeta, como su pueblo, transterrado. La patria convertida en maleta, que diría Darwix, en una valija caligráfica. El único refugio se encuentra en las circunvoluciones de una inmensa letra, el dād. El pueblo árabe se autodefine por su capacidad de pronunciar una d enfática, cuyo sonido dental y sonoro es su santo y seña. La caligrafía de la letra emblemática se asemeja a un velero, metáfora perfecta de la itinerancia y del desapego.

La traslación como existencia y la traducción como confrontación con la tradición acaban identificadas en una lógica del desapego. Después de su experiencia de más de una docena de años en la Universitat d'Alacant, Luz Gómez, ejercitada en la gimnasia del matiz, en la observación precisa de la aspereza del verbo o de las inflexiones del ritmo, identifica también ese desapego como característica valenciana. Sorprende la precisión quirúrgica de su diagnóstico. Tal vez el culto al fuego, el arte efímero de la música, la pasión por la fragancia del azahar o el gusto por el espacio abierto no sean más que manifestaciones de un desapego antropológico que el pueblo valenciano atesora, de manera ignota, como el gran legado de los siglos de hegemonía árabe. Detrás de vestigios toponímicos y desatendidos restos arqueológicos, palpita una condición vital semejante. Desde la distancia de un cosmopolita campus madrileño se suscitan cuestiones cruciales: ¿A qué negar que otras ciudades en el norte de África o en el Oriente Medio proyectan en el Mediterráneo el mismo reflejo que las valencianas? ¿que el puerto de Beirut revivió lo acaecido en el de Alacant? ¿o que nuestra auténtica “tierra mítica” se encuentra en el paralelo simbólico que une Granada y Samarcanda (precisamente el gran eje ausente del fracasado parque temático de Benidorm)? Sólo los siglos de intolerancia inquisitorial hacen de este pueblo de “moros i cristians” algo parecido al mutilado sin piernas de los poemas de Abbas Beydoun, también vertidos al castellano por Luz Gómez (Vaso Roto, 2012). Tal vez nosotros, como la profesora traductora, también tengamos mucho que ganar de la “memoria para el olvido” de Darwix, de su maleta caligráfica, de su lírica invitación al reconocimiento del desapego existencial. Tradición, traducción y traslación.