De València a La Meca
Ibn Jubayr, valencià del segle XII, realitzà un viatge fantàstic que
narrà en un llibre clàssic de la literatura àrab
Abu al-Hussayn
Muhàmmad ibn Àhmad ibn Jubayr al-Kinani al-Andalusí al-Balansí (que ací
abreviarem Ibn Jubayr) va nàixer a València (això vol dir al-Balansí en
el nom) l’any 1145, en l’època de l’imperi almohade. Era del llinatge dels
Kinana, d’ascendència noble, i de família de Xàtiva, on ell es formà i el seu
pare era funcionari (katib). Es traslladà a Granada, on exercí de secretari del
ric Abu Sa’id Uthman, fill del califa almohade i governador de la
ciutat. Els anys 1183-1185 va fer un prodigiós i arriscat viatge, un itinerari
d’uns 15.000 kilòmetres, que va descriure en un llibre extraordinari, la «Rihlat
Ibn Jubayr» («Viatge d'Ibn Jubayr»), autèntic model dels relats de viatges posteriors,
un clàssic de la literatura àrab, tant ignorat ací, a casa nostra, com el la
figura del seu autor valencià.
Abans de
resseguir les etapes del viatge i comentar-ne dos més que va fer a La Meca, cal
explicar les raons per les quals Ibn Jubayr mamprengué la seua aventura. Se’n
diu que un dia el príncep de Granada el forçà a veure set copes de vi. Quan el governant
se n’adonà del mal que havia fet a aquell home pietós, Ibn Jubayr fou
recompensat amb set copes plenes de monedes. Ell decidí destinar-les a visitar
La Meca.
Alexandria i
El Caire
Ibn Jubayr partí
els primers dies de febrer del 1183 de Granada i va fer el camí a Tarifa i
Ceuta, on embarcà en una nau genovesa cap a la Mediterrània oriental. L’acompanyà
el seu amic Ahmad ibn Hassan al-Qadaí, nascut a Onda (La Plana Baixa,
aleshores una ciutat important del territori àrab) i que exercí la medicina. La
primera anotació del llibre, de la «Rihla», és del 25 de març de 1183, el dia
que el valencià arribà a Alexandria. Aleshores recordà haver contemplat des del
vaixell que el portava a Orient la Serra Nevada, el Montgó, Mallorca i Menorca,
així com patir tempestes marines i passar a prop de Sicília (l’impressionà
l’Etna) i Creta. D’Alexandria elogià el far, els carrers amplis, les aigües
subterrànies del Nil, la quantitat de mesquites i el bon govern de Salah-ad-Din
(Saladí) sobre el funcionariat. Després, remuntà el Nil fins a El Caire.
Al seu llibre va
descriure la impressió que li causà aquesta ciutat (com després farien altres
lletraferits valencians, des de Teodoro Llorente o Vicente Blasco
Ibáñez fins a Manuel Vicent). Ibn Jubayr elogià el cenotafi d’Al-Hussein
ibn Ali, net del profeta Muhàmmad: «No crec que en tot lo món hi
haja una obra més magnífica» (ara hi és la mesquita d'Al Emam El Hussein).
Després, visità nombroses tombes de sants, mesquites, la ciutadella i
l’hospital, amb «cel·les per als bojos» (més de dos segles abans de la creació
del pare Jofré!). Ibn Jubayr visità també les grans piràmides i l'Esfinx
de Giza. Aquelles, escrigué, són «construccions meravelloses [...] de forma
quadrada [...] l’amplària d’una d’elles, des d’un cantó a l’altre, és de 366
passes.» I conclogué: «Ningú sap el que són, llevat de Déu, poderós i gran».
Més enllà de la gran piràmide, en trobà una menor i cinc més, i «a un tir de
fletxa» va descriure «una estranya figura de pedra que s'alça com un minaret,
amb característiques humanes d'aspecte aterridor», l’Esfinx.
L’Alt Nil, el
desert i la Mar Roja
El 26 d’abril del 1183 partí cap al sud i entrà a
l’Alt Egipte. Remuntà el Nil, fins a Kus (20 km al nord de Luxor) i, el 25 de
maig, trencà cap a llevant i creuà el perillós desert fins a la Mar Roja. En la
Rihla, Ibn Jubayr descrigué ciutats murallades, caravanes de beduïns que s’agrupaven en llocs de
trobada, funcionaris que cobraven impostos elevats als peregrins i, sobretot,
la «baferada ardent de la calor». Un trajecte molt dur i arriscat. Hi fou testimoni de la presència de presoners
de les tropes de Reinald de Châtillon, que després de la II Croada, rapinyaren
les rutes del comerç. L’únic entreteniment que esmentà foren els escacs i la lectura.
El 25 de juny, després d’un mes terrible pel
desert, arribà al port d’Aidhab (lloc que fou destruït el 1426), a prop de
l’actual ciutat sudanesa d’Halaib. A la seua Rihla anotà que el 26 de juny de
1183 acabà d’aprendre de memòria l’Alcorà. Esdevingué així un «hafiz», quan
tenia 38 anys. S’embarcà en una «jalba» per creuar la Mar Roja. A l’aire
sufocant, «tot de flama», s’afegiren les tempestes, amb «la negror absoluta de
les tenebres». Desembarcà a la costa oriental de la Mar Roja, a Jiddah,
el 26 de juliol, i aquell dia va prometre que no tornaria pel mateix camí. Això
va causar que el seu periple de regrés fora immens, com explicarem. Al llibre
contà que, per la terrible calor, els ciutadans de Jiddah pujaven a dormir als
terrats de les cases d’adob, on havien construït unes golfes de canya. Ibn
Jubayr, malgrat la procedència almohade, elogià Saladí, el soldà d’Egipte (on
instaurà el sunnisme), per dictar l’exempció d’impostos als peregrins i
protegir-los.
Arribada a La
Meca
El 2 d’agost del
1183, Ibn Jubayr partí de Jiddah. Després de dues jornades nocturnes pel
desert, arribà a La Meca, la ciutat venerada, amb el santuari més sagrat de
l’Islam: «Trobàrem la Kaba, la Casa Sagrada, com una desposada que apareix per
primera vegada sense vel, conduïda al jardí de la felicitat, envoltada pels
ambaixadors [els peregrins] del Clement [Al·là]». A més de fer-ne una
acurada descripció, el valencià Ibn Jubayr narrà la seua emoció religiosa: «En
contemplar la noble casa se sent un temor que fa tremolar les ànimes i torbar
els cors i les intel·ligències. Tu no veus sinó humils mirades, dolls de
llàgrimes, ulls plorosos i llengües invocant humils Déu, poderós i gran». Va
recórrer els llocs sants i arribà a besar la Pedra en el seu desig d’aconseguir
la «baraka» (benedicció divina o gràcia espiritual). S’hi trobava, escrigué, al
«més noble dels llocs d’aquest món».
Ibn Jubayr va
romandre a La Meca més de set mesos, dedicat a l’estudi i la pietat, fins al
març del 1184, que va correspondre al dhu-l-hijja de l’any 579 del calendari
islàmic. Aleshores es posà de nou en camí, com veurem. [Continuarà]
