El gener de 1963, la premsa anuncià els artistes que actuarien als «paradors» en les festes falleres d’aquell any. La nòmina de figures incloïa Marlene Dietrich i Édith Piaf. La premsa no advertí les circumstàncies que envoltaven aquella coincidència.
L’actriu i cantant alemanya Marlene Dietrich i la cantant francesa Édith Piaf tingueren una relació personal que ultrapassà els límits de l’amistat, com han reconegut totes les biografies i, fins i tot, ha estat el tema d’obres de teatre.
Édith tingué una infantesa molt difícil. De jove, fou amant d’Yves Montand, amb el qual assolí l’èxit als escenaris de París, cap a la fi de la II Guerra Mundial. El 1948 encetà una intensa relació amorosa amb Marcel Cerdan, un boxejador que havia nascut a Algèria de pares d’Asp (Vinalopó Mitjà) i arribà a campió dels pesos mitjans. Allò fou l’amor de la seua vida. El boxejador, però, va morir en un accident aeri poc temps després, l’octubre de 1949, quan viatjava cap a Nova York per trobar-se amb Édith i combatre contra Jake LaMotta. Ja havien lluitat a Detroit, el juny de 1949, on el títol passà al «bou del Bronx» per abandonament de Cerdan al 10é assalt, però havien signat també la revenja per a l’octubre. Dos anys abans que Édith començara la relació amb el boxejador, ella i Marlene ja tenien una bona relació d’amistat, però, en morir Cerdan en l’accident aeri, Édith trobà en Marlene, 14 anys majors, el consol per la pèrdua. Marlene, ja havia tingut moltes experiències íntimes amb dones, com ara Greta Garbo o Mercedes de Acosta (una poeta que també havia estat parella de l’actriu sueca). El caràcter fort de Marlene contrastava amb la fragilitat d’Édith, sempre descrita amb la imatge d’un pardalet.
El 1950 s’estrenà «Pànic a l’escena», una pel·lícula menor d’Alfred Hitchcock, en la qual Marlene interpretà una cantant, pressumptament assassina. Al film Marlene cantà, en francés, «La vie en rose», que havia popularitzat Édith tres anys abans. Édith no tenia la fortalesa d’ànim de Marlene, i li costava assumir públicament el rol de dona independent que mantenia relacions no habituals. Potser assessorada per la mateixa Marlene, Édith contragué matrimoni el 1952 amb el cantant Jacques Pills. En aquell enllaç, Marlene tingué una presència pública notable: fou la madrina de les noces, l’encarregada de vestir la nóvia i d’organitzar el convit. En les seues memòries, l’alemanya va escriure: «Aní a la seua cambra, per ajudar-la a vestir-se. En entrar, la trobí asseguda al llit, nua, segons el costum. Al voltant del coll duia una cadeneta amb una petita creu de maragdes que jo li havia regalat». Podríem pensar que mantenien la relació, però Édith l’amagava amb el matrimoni. Potser per això durà poc. El 1956, Édith es divorcià de Pills. Encara que mantingué relacions esporàdiques amb Georges Moustaki, i tal vegada amb Charles Aznavour, Marlon Brando, Eddie Constantine i altres, la vida sentimental d’Édith fou un fracàs. Aquest factor i una salut molt fràgil la dugueren a la dependència dels medicaments i de les drogues. Marlene va adduir aquest fet com un dels motius del refredament de la relació que mantenien les dues dones.
L’octubre de 1962, Édith va contraure matrimoni amb el cantant Theophanis Lambouka, conegut com Theo Sharapo, un homosexual vint anys més jove que ella. La cançó d’Édith «Non, je ne regrette rien» (No, no em penedisc de res), de 1960, sembla tota una declaració vital de la francesa. En aquells anys, Marlene, amb més de cinquanta anys, pràcticament havia abandonat el cinema, però triomfava en la seua carrera musical interpretant cançons amb els arranjaments de Burt Bacharach o altres. Marlene incorporà al seu repertori no només «La vie en rose», sinó també una altra cançó habitual d’Édith, «Ne me quitte pas» (No em deixes) de Jacques Brel, tant en francés com en alemany («Bitte geh nicht fort»). Marlene també va enregistrar versions en francés d’altres obres, com ara la cèlebre cançó de Pete Seeger «Where have all the flowers gone?» (On han anat totes les flors?), que s’ha fet servir recentment per tancar la magnífica pel·lícula «Un dia perfecte» de Fernando León de Aranoa.
Com s’ha dit, el gener de 1963, la premsa anunciava els artistes que contractarien els «paradors». El Parador del Foc portaria Marlene, i també Johnny Halliday, «el rei del rock i del twist», Ennio Sangiusto (que feia adaptacions italianes del twist), Salomé, etc. El Parador del Tro (al carrer Sant Vicent, 89) anunciava Édith i el seu marit, Theo Sarapo, així com Rocío Durcal, Juliette Greco, Raphael i altres artistes. El Parador So Nelo portà l’orquestra de Xavier Cugat i la seua quarta dona Abbe Lane. El Parador El Farol (al passatge Russafa) contractà grups de rock and roll. Es comentava que en aquella setmana fallera estarien a València també Brigitte Bardot, Sofia Loren, Jane Mansfield o Frank Sinatra.
Sembla que Edith no havia actuat mai a Espanya. Tampoc no havia estat molt freqüent la presència de Marlene. Cal recordar que, durant la Guerra Civil, Marlene, aleshores una estrella de Hollywood, havia palesat la seua solidaritat amb el govern de la República, com feren també altres figures cèlebres del cinema, com ara Chaplin, Bette Davis, Errol Flynn, Clark Gable, Buster Keaton, Johnny Weismuller (Tarzan) o els germans Marx. En el cas de Marlene, el seu suport li significà el boicot de les joventuts hitlerianes de Baviera al seu film «Desig» (1936, amb Gary Cooper). A més, Marlene havia gravat el 1943 una de les millors cançons propagandístiques que acabaren soscavant la moral de l’exèrcit feixista: «Lili Marleen».
Coincidirien Marlene i Edith a València? Finalment no fou així. Marlene arribà en avió des de Madrid els primers dies de falles i actuà al Parador del Foc. El 16 de març anà a una de les corregudes falleres de bous (en aquest cas, de jònecs) i ocupà un lloc ben a prop de l’arena. La cantant alemanya va presenciar una correguda amb les faenes de Manuel Benítez «El Cordobés», Antonio Medina i José Serrano «Joselillo», amb jònecs de Pérez Angoso. Marlene ja coneixia els bous; havia anat el 1960 a una correguda a Las Ventas. En les fotografies de la premsa es veu la cantant amb un barret elegant, tant bocabadada per les actuacions, com llançant-li un ram de flors al «Cordobés». Precisament, el torero de Còrdova, que aleshores encisava el públic amb el seu estil innovador i provocador, va prendre l’alternativa nou dies després, el 25 de maig. Abans de la cremà, Marlene volà de tornada a Madrid. Tanmateix, malgrat estar contractats els dos, ni Édith, ni el seu marit vingueren a València. El jove cantant remeté un certificat mèdic que acreditava la gravetat de l’estat d’Édith. Pocs mesos després, a principis d’octubre, morí la cantant francesa. El soterrament, que es realitzà a París, fou multitudinari. Acompanyaren Édith desenes de milers de persones. També hi assistí Marlene, que es veu molt afectada a les fotografies de premsa, amb un aspecte demacrat, ben distint de la figura encisadora que pujava als escenaris. La cantant d’origen alemany pogué comprovar com la seua íntima amiga francesa fou soterrada amb la creu de maragdes que ella li havia regalat. Dissortadament, no pogueren acomiadar-se en vida, a les falles del 1963.