A principis del segle XIX, l’arquitecte i acadèmic Vicente Marzo participà en la reforma definitiva del camarí i el retaule de la Basílica de la Mare de Déu. Per aquells anys, fou pare de Vicente Epifanio Constantino Marzo Capilla, nascut el 1817, que, amb el temps, exercí el mateix ofici que el pare. El fill va contraure matrimoni amb Aurora Villarroya. Tingueren tres fills: Julia, Rafael i Luis. La família visqué al carrer Carnissers, 2, i, després, al carrer Llíria, 18. Vicente Marzo, el fill, estigué directament relacionat amb un parell d’episodis infortunats per a València: la catàstrofe de l’escola de Russafa i la desaparició del Palau de mossén Sorell.
Tenim algunes notícies sobre els treballs de Vicente Marzo. El 1851 rebé l’encàrrec de la «Junta de las Acequias» d’estudiar els pobles de la conca del Túria, per veure si es podia incrementar el cabal d’aigua del riu. Un any després presentà el seu informe i el projecte d’aprofitament dels avencs de Santa Cruz de Moya (Conca) per augmentar l’aportació d’aigua al riu.
La reforma educativa del ministre Claudio Moyano (1857) hagué d’estimular l’Ajuntament de València a projectar unes escoles a Russafa, aleshores un poble veí on vivien unes dues mil persones. El novembre de 1861, les autoritats municipals encarregaren el projecte definitiu del centre educatiu a Vicente Marzo, per la qual cosa cobrà 1.500 reals. Les obres no pogueren començar fins que es prepararen els terrenys, desocupant un antic fossar, i fou expropiada, el maig de 1862, una finca, propietat de la vídua Carmela Montoro Tamarit. L’arquitecte director de les obres també fou Vicente Marzo, amb unes remuneracions per aquesta funció de 2.500 reals. Les obres finalitzaren a la fi de març 1863 i immediatament s’ocuparen les escoles i començaren les classes. Però des des del principi aparegueren uns clevills alarmants als murs.
El dimarts 2 de juny de 1863, cap a les nou i mitja del matí, un terrible soroll paralitzà Russafa. L’ala masculina de la nova escola s’havia enfonsat. Poc abans de l’ensorrada i en advertir el risc, el mestre Francisco Javier Aguilar Solaz havia començat a evacuar l’alumnat. Pogueren abandonar l’edifici uns 65 xiquets, 33 resultaren ferits i 10 moriren, junt amb el mestre, el cadàver del qual fou trobat a metre i mig de la porta. El xiquets morts tenien entre 4 i 10 anys, i eren fills de llauradors, jornalers, fusters, cadirers i uns taberners de Russafa, el Contrast o En Corts.
Així mateix el fill d’un guardabarrera de la via fèrria que travessava la carrera Malilla (Melilla, es deia aleshores). També morí per l’enfonsament de l’edifici el fill de vuit anys d’una de les mestres de la mateixa escola, la valenciana Buenaventura Clavero Arévalo. Es desencadenà un corrent de solidaritat amb les víctimes i amb l’heroic mestre. Per exemple, el Teatre Principal i l’Orfeó Valencià organitzaren funcions benèfiques i el personal de la Universitat de València arreplegà 2.140 reals per a la vídua del mestre mort, María Martínez Andreu, que tenia tres fills al seu càrrec. L’Ajuntament aprovà concedir-li una pensió. José Miguel Giménez Guarinos n’ha fet un estudi detallat.
Immediatament s’obrí un procés judicial. Vicent Marzo fou empresonat en un primer moment a la presó de Sant Narcís (al principi del carrer Salvador) i també ho fou el contractista de les obres, Carlos Labrandero Rocher. Es feren obres de consolidació a l’ala femenina i de reconstrucció de l’escola, que estava on ara és el col·legi que porta el nom de Jaume Balmes. El novembre de 1867 es dictà la sentència que exculpà l’arquitecte i condemnà el contractista.
Vicente Marzo continuà amb la seua carrera, habilitat com a arquitecte municipal. Així, el 1866 elaborà el projecte de la canalització d’aigua a Paterna. El 1870, al temps que era elegit vicepresident de la Societat d’Obrers valenciana, també s’encarregà de la prolongació del carrer Major de Benetússer a fi de poder-lo connectar amb el Camí ral de Madrid. El 1876, Vicente Marzo reformà un palau propietat del marqués de Monistrol per convertir-lo en l’ajuntament d’Alginet. També fou contractat per la corporació de Sueca.
El març de 1878 hi hagué un incendi al Palau de mossén Sorell, l’edifici privat que millor conservava la planta gòtica. El palau tenia un gran saló al primer pis, amb finestrals amb trencallums, un magnífic sostre enteixinat i, com podem apreciar en un dibuix de Vicente Carderera Solano, una llegenda en la part superior que reproduïa dos versos de l’estrofa cinquena del «Laberinto de Fortuna» de Juan de Mena: «Qué fabrica pueden mis manos hazer / Que no haga curso según lo passado». Allà havia tingut el taller el litògraf Antonio Pascual Abad i, poc abans de l’incendi, s’hi havia ubicat un «Ateneo Casino Obrero», que havia preparat l’escenari d’un teatret. Assajaren una obra, però l’incendi va impedir la seua estrena. Poc després de la mitjanit del dissabte dia 16, un jove que anava a arreplegar femta, va veure fum a les finestres gòtiques. Malgrat la ràpida actuació de la brigada de bombers, el foc es va fer fort al gran saló i, quan semblava controlat, va revifar a l’enteixinat de fusta.
Encara que hi hagué una proposta de reconstrucció del palau, feta pel mestre d’obres Fernando Prósper González (com ha estudiat Fernando Pingarrón), s’obrí pas el projecte del regidor José Alapont d’ampliar la plaça de mossén Sorell. El projecte d’ampliació fou encarregat a Vicente Marzo. El 1879 proposà una plaça triangular, que només agafava 339 metres quadrats al palau incendiat. Però, mentre continuaven els pleits per les expropiacions, hi hagué un segon projecte, de 1881, en el qual es feien servir 600 metres quadrats per a la plaça, la qual cosa impossibilitava la reconstrucció del palau. S’hi podia veure la influència llunyana de les reformes de París promogudes pel baró Haussmann, que pretenia substituir els carrerons per avingudes i places espaioses.
L’ornada portalada gòtica del palau fou venuda a un comissionista d’antiguitats i a hores d’ara es troba en l’edifici pseudogòtic de la Galeria Parmeggiani, un museu de la ciutat de Reggio Emilia (Itàlia) construït el 1924. La porta interior i unes mènsules de la capella foren adquirides pel Museu del Louvre, on s’hi troben. També hi ha restes al Museu de la Ceràmica de Manises. El mateix any de l’incendi del Palau de mossén Sorell, li encomanaren a Vicente Marzo la construcció, al Parterre de València, d’un pedestal per una estàtua eqüestre del rei Jaume I. El pedestal, de set metres i mig d’alçada fou finalitzat, però l’escultura del rei encara tardà uns anys. De fet, la construcció servia més bé per a jocs infantils arriscats. En aquells anys, Marzo col·laborà també amb els arquitectes Joaquín María Arnau, Luis Ferreres i Antonio Monforte, en el que fou el precedent del primer pla general de la ciutat. El 1891, finalment, fou erigida l’estàtua de Jaume I, però Vicente Marzo no ho va poder veure. Havia mort el 9 de gener de 1883. El seu funeral se celebrà a l’església del Carme, ben a prop de l’antic Palau de mossén Sorell. Està soterrat al Cementeri General.