dilluns, 23 de maig del 2022

El pare Climent i la criada

 Tafaneries valencianes, 23/05/2022, html ací


Podem començar amb el mateix advertiment amb el qual un anònim periodista d’«El Pueblo», editat a València, encentà la seua crònica dels fets: «No se trata, amado lector, de un vodevil místico-mundano, sino de un episodio real, acaecido en nuestra ciudad».

El 9 de març del 1869, festivitat de Sant Pacià, bisbe que fou de Barcelona, va nàixer a Carcaixent Joaquín, fill de María Pérez i Antonio Climent, que ja tenien, almenys, un altre fill, anomenat Bautista, nou anys major que el nadó. Tenim notícia d’alguna composició literària del germà del pare, Juan Bautista, el que fa pensar en una família més bé benestant.

Poc de temps després, Bautista ingressà en el noviciat al Convent de Caputxins de la Magdalena, a Massamagrell. No deixa de resultar curiós el fet que es dedicara un convent masculí a aquesta dona, elevada per l’església als altars més bé recentment. Després del noviciat, Bautista va fer els vots el 15 de gener del 1882 i adoptà el nom d’«Isidro de Carcagente». El nostre protagonista, Joaquín, seguí fidelment les passes del germà major. Ingressà també a La Magdalena i nou anys després que el seu germà, el 15 de maig del 1891 i amb poc més de 21 anys, Joaquín Climent Pérez va vestir l’hàbit caputxí. Se cenyí el cordó amb els nus característics i adoptà com a nom de la seua vida monacal el de «Miguel de Carcagente». Els pares haurien d’estar ben satisfets de la seua aportació doble a la salvació de les ànimes.

Els dos germans, Bautista i Joaquín (o Isidro i Miguel, per a l’orde caputxina) visqueren al convent d’Orito, a Monfort (Vinalopó Mitjà), on també professà Sant Pasqual Bailón. Ben probablement fou el mateix Joaquín, el nostre protagonista, qui remeté una epístola vehement al diari catòlic «El siglo futuro», que aparegué publicada 20 d’octubre del 1903. El diari havia promogut una campanya de protestes per un acte dels anticlericals de Bilbao contra la Mare de Déu de Begonya. Entre les persones que signaren la carta apareix Joaquín, el seu germà Bautista, i també Antonio Climent Tarragó i María Pérez Oliver, que suposadament serien els pares dels dos frares. Però, a més, l’últim de la llista dels signants és «F. Miguel de C.», lógicament «Fray Miguel de Carcagente», el que dona a entendre que el nostre protagonista seria el remitent i el redactor d’un text que es tancà amb exclamacions com ara: «¡Viva el reinado social de Jesucristo!» o «¡¡Muera para siempre el feroz liberalismo!!».

Tal vegada per inspiració del seu oncle poeta, també Joaquín Climent va fer alguna incursió en la prosa amb pretensions líriques i deixà en la revista catòlica «La hormiga de oro» una defensa encesa de la capacitat de Sant Antoni de Pàdua per ajudar les persones a trobar les coses perdudes, fins i tot recomanava que «los que hemos perdido la caridad, la devoción y la gracia por nuestra negligencia, los que no podemos encontrar el fervor en el servicio de Dios, acudamos confiados “al Santo de todo el mundo”». Autodiagnosi? Pot ser.

Bautista va romandre a l’orde fins a la seua mort el 1929, però alguna cosa s’hagué de tòrcer en la trajectòria monacal del seu germà, Joaquín, el que s’aclamava a Sant Antoni, perquè quatre anys després d’escriure suposadament aquella soflama contra els anticlericals bascos i el liberalisme ferotge, abandonà l’orde, penjà l’hàbit caputxí, però no el ministeri sacerdotal. Com a prevere el trobem el gener del 1915. Vivia aleshores a una fonda de València, la que regentava José Moya al carrer Governador Vell, núm. 8, 2n (equival a l’actual núm. 12, que presenta una edificació posterior), junt a la consulta particular del doctor José Candela Ortells, fill del doctor Vicente Candela Gil (que tenia la consulta a l’altra banda del carrer i que fou una eminència de la tocologia que, anys després, seria represaliat pel franquisme) i a un tir de pedra del Palau del Temple.

No sabem ben bé si el pare Climent estava adscrit a alguna parròquia de la ciutat, si exercia la seua activitat pastoral d’alguna altra manera o si, fins i tot, el seu ministeri era una impostura. El cas és que el nostre protagonista, que comptava 45 anys (i no els 42 que digué la premsa) va veure com la temptació se li presentà amb la forma d’una jove criada de la fonda, anomenada Francisca Marqués, de 18 anys, a la qual, segons va declarar la jove temps després, el sacerdot «dirigía miradas apuñaladoras y alguna que otra frasecilla de las de “para hombre solos”».

Els esdeveniments es precipitaren el 10 de gener, primer diumenge d’Epifania. Sembla que la vespra, la jove criada havia fet algun gest amable envers el rector i aquest potser rememorà intempestivament la història de la Magdalena. Aquell diumenge, festivitat del Xiquet Perdut, bufava el terral i la temperatura de l’hivern havia pujat. Fou un d’aquells dies d’hivern en els quals el ponent ja sembla avançar la primavera que, com tot el món sap, altera els fluïds corporals. El pare Climent cridà Francisca a la seua cambra. Quan la xica arribà, el sacerdot li digué que es trobava malament, es queixà del ventre i li demanà que li fera unes fregues. Ella accedí amablement, però se n’anà astorada quan –seguim amb la crònica– «las miradas y frases [del capellà] adquirían forma tangible». Sí, literalment: forma tangible.

A la una de la nit, la jove dormia a la seua cambra de criada de la fonda. De sobte es despertà, perquè advertí una presència. Algú s’abalançà contra ella. La xica pugnà, cridà i finalment pogué encendre la llum. Quan arribaren alarmats els propietaris de la fonda, l’assetjador havia marxat, però la jove exhibia com a trofeus arrebassats a l’eclesiàstic assetjador una bufanda i uns botons de la samarreta interior de Joaquín, el rector.

Què passà després? El sacerdot es refugià a la seua cambra i va transmetre-li a alguna altra persona, possiblement un hoste de la fonda, que el tenien segrestat. Això va dir. Motivat pels seus deures cívics, aquesta persona va marxar a buscar agents de la autoritat.

Finalment, cap a les quatre de la vesprada, localitzà una parella que feia la ronda pel carrer de la Pau (aleshores, anomenat Peris y Valero). Alarmats pel relat de la retenció de l’eclesiàstic, localitzaren immediatament l’inspector del districte del Mar i, tot junts, marxaren a la fonda. Sorprenentment per als servidors públics, trobaren el prevere a la seua habitació, que ni tan sols estava tancada amb clau.

«Que em traguen d’ací, per Déu!» sembla que cridava l’antic caputxí. L’inspector i els agents portaren Joaquín, Francisca, José i tutti quanti al jutjat de guàrdia, on les coses quedaren... aclarides.

El vent del temps, con un terral càlid, ha esborrat els rastres posteriors del pare Climent i de la jove Francisca Marqués, que compartí nom i edat amb la cupletista Raquel Meller.

dimecres, 4 de maig del 2022

La primera projecció de cinema sonor es realitzà a València

[Tafaneries valencianes, 2/05/2022, html ací


La primera projecció de cinema sonor a la Península Ibèrica es realitzà a València, el diumenge 2 de maig del 1926. Fou una iniciativa de José Estivalis, conegut pel pseudònim d’Armand Guerra, un cineasta, actor i anarquista nascut a Llíria el 1886. La vespra, l’enginyer danés Axel Carl Georg Petersen començà amb la instal·lació dels aparells del sistema que havia desenvolupat amb el seu company d’universitat Arnold Poulsen, al Cinema Lírico. El local era propietat del senyor Porres i havia rebut aquest nom després de la reforma del mestre Serrano de la sala i l’escenari de l’anterior Trianón Palace, una obra modernista de Javier Goerlich que es trobava en el Passeig de Russafa (en l’època: carrer Pi y Margall).

El diumenge, a les 12 i mitja del migdia, se celebrà una projecció privada, amb assistència de personalitats de la ciutat: catedràtics, industrials, comerciants, cònsuls… «lo más distinguido de la sociedad valenciana». Els amfitrions de la sessió foren Juan Galvañ, advocat que tenia la concessió de l’invent tècnic per als països de parla castellana i portuguesa, Vicente Estivalis, el germà del nostre protagonista, i els cinematografistes locals José Llop i Bernardo Vanaclocha

La sessió en el Lírico de València començà amb unes paraules d’Armand Guerra, demanant a la gent que no aplaudiren fins a la fi de l’acte (el que no van fer, admirats pel so i la sincronització amb la imatge). A continuació es projectà un film amb diversos episodis. El primer episodi era l’al·locució d’Estivalis gravada a Berlín pel mateix Guerra uns dies abans. En tenim la seua transcripció:

«Señoras, caballeros, respetable público. No esperen ustedes oír aquí un extenso discurso para glorificar el valor del nuevo invento que tenemos el gusto de presentarles hoy. El film parlante realizado por los ingenieros Petersen y Poulsen, según un sistema perfectísimo, fruto de largos años de experimentos, se presenta por sí solo, sin necesidad de introductores ni de padrinos. El sincronismo de la imagen y de la voz es perfecto, como ustedes lo están viendo y oyendo. La película, pues, ha cesado de ser muda: ya tiene voz. Y esta voz, transmitida aquí por medio de mi modesta actuación, espero hallará un eco favorable en el distinguido público que me escucha y me vé.»

Aleshores Guerra feia un estornut, girant el cap. S’escoltava una veu llunyana d’algú que ordenava, en alemany, tancar una finestra. I Guerra s’emplenava un got d’aigua. Deia per a ell mateix «¡Qué a gusto se bebe cuando se tiene sed!» i continuava amb el seu parlament, tot referint-se al vol transoceànic que Ramón Franco, Julio Ruiz de Alda, Juan Manuel Durán i Pablo Rada, havien fet des de Palos de la Frontera fins a Buenos Aires, on havien arribat el 10 de febrer:

«España se levanta. El fiero león sacude sus melenas y lanza a la conquista de uno de los primeros puestos de la civilización. Ayer, Franco y sus compañeros provocaron con su vuelo a América la admiración del mundo entero. Hoy, los capitanes Estévez, Gallarza y Loriga vuelan con rumbo a Filipinas, adonde deben haber llegado tal vez en el momento en que esta cinta se proyecta» [Partiren el 5 d’abril. El raid estava previst en 17 jornades, però finalment es realitzà en 33 dies].

«Mucho he trabajado en Berlín, donde resido y donde he impresionado lo que ustedes están viendo y oyendo para convencer a los inventores a hacer esta presentación. El hecho de presentar este invento en Valencia es debido a que, como todo español, siento cierta predilección por mi patria chica, por la hermosa Valencia, perla del Mediterráneo. Con lo dicho queda la presentación justificada. Ahora verán y oirán ustedes el film parlante y musical; esta maravilla que me honro de haber introducido en España con la colaboración de mi hermano. Ahora les ruego encarecidamente, al final de la representación, no hagan ustedes así [trau un xiulet de la butxaca i xiula], sino… así [aplaudeix]. ¡Y muchas gracias!»

A continuació es projectà una altra peça. El trompetista de la Capella Reial de Copenhagen Lauritz Sørensen (1874-1937) interpretà «Hedvig polka» del compositor danés Wilhelm Ramsøe.

En la tercera peça es podia veure una campaneta ferroviària d’un pas a nivell, que donava dues tandes de cinc tocs i, immediatament després, en un pla més general, el pas del tren exprés de Copenhagen.

En la quarta part es projectaren unes escenes mudes d’«El naixement d’una nació», la històrica pel·lícula de D. W. Griffith (1915), concretament les seqüències amb el coronel Cameron a l’hospital, amb música de fons afegida per Petersen i Poulsen.

La peça cinquena era un discurs en anglés de l’ambaixador nord-americà a Dinamarca Dr. John Dyneley Prince (1868-1945). Aquest diplomàtic fou realment professor a Columbia de llengües semítiques, podia fer servir més de vint idiomes i, com a curiositat, va fer la primera adaptació musical del poema de R. Kipling, «The road to Mandalay», que després es popularitzà amb la versió de Oley Speaks, que cantaren Frank Sinatra o Robbie Williams.

En la sisena part es podia veure la xiqueta Ruth Dietzmann (1914-1974), aleshores amb nou anys, interpretant la Gavotte, op. 23, núm. 2. del compositor txec David Popper, amb un violoncel, acompanyada al piano per la seua mare, Clara Cubin (1870-1942). Apareixia fugaçment un home, que podria ser el pare, Paul Dietzmann (1870-1923), d’origen alemany. Ruth realitzà la seua carrera musical en l’orquestra d’Aalborg (Dinamarca).

La setena peça era una desfilada de la cavalleria de la Guàrdia Reial per un carrer de Copenhagen.

En la vuitena i última peça es podia veure el lliurament de les armes de la guàrdia davant del Palau Reial de Copenhagen.

Segons Armand Guerra: «Fueron proyectadas diversas películas cortas […] cada una de la cual provocó estruendosas ovaciones y exclamaciones de júbilo del público.»

Després, el mateix Petersen donà les gràcies per l’acollida i el senyor Chulvi, en nom de Jaime Faus, de «Selecciones Llop» (una distribuïdora), obsequià Petersen amb un ram de flors.

La premsa local no prestà molta atenció a l’esdeveniment, llevat d’un article que presentà la «cinematografía acústica o parlante» com un «acontecimiento científico»  (Diario de Valencia, 5 de mayo de 1926). El periodista vaticinà: 

«Según tenemos entendido, existe una corriente muy favorable entre los capitalistas españoles, y sobre todo valencianos, para constituir una importante empresa explotadora de este invento, con lo que sin duda alguna, Valencia ocupará un lugar preminente en la industria cinematográfica europea»

Dissortadament, no fou així. Una setmana després, el Cinema Lírico estrenava «Els quatre genets de l’apocalipsi», la versió cinematogràfica de la novel·la de Blasco Ibañez, protagonitzada per Rodolfo Valentino i Alice Terry, i el públic havia de conformar-se amb el cinema mut.

(Aquest text és un fragment del llibre: «José Estivalis (Armand Guerra) o la tenacitat llibertària», publicat recentment per la Diputació de València en la col·lecció Bocins-Personatges)