divendres, 31 de desembre del 2021

El generós alzirenc que repartí el premi de la Loteria Primitiva

[Tafaneries valencianes, 31/12/2021, html ací]


El dilluns 25 d’octubre del 1819 ja es notaven les temperatures fresques de la tardor a Madrid. Al migdia, el mercuri no passà dels 9 graus. Aquell dia estava fixada una de les extraccions de la Reial Loteria Primitiva, que havia sigut creada pel ministre d’Hisenda, Leopoldo de Gregorio (el marqués d’Esquilache) més de mig segle abans. Generalment es feia un sorteig mensual i ja se n’havien fet vora 600 des del primer que se celebrà el 10 de desembre del 1763. En la Reial Loteria Primitiva, que la gent també anomenava, «la dels números», un xiquet amb els ulls embenats treia cinc boletes d’un sac on n’hi havia noranta. Aquell dia, la mà innocent va extraure els números següents: 7, 82, 75, 79 i 61. L’endemà, dimarts, el Diario de Madrid publicà la llista dels números premiats, que no arribaria a València fins al dissabte 30 d’octubre, un dia ennuvolat i plujós, quan el «Diario de Valencia» (que en aquell any del 1819 canvià la seua capçalera per «Diario de la Ciudad de Valencia») la publicà en la seua tercera plana, copiant literalment la notícia del diari madrileny i els cinc números afortunats. Tal vegada encara passaren algunes hores més fins que a la Ribera es tingué notícia de la combinació guanyadora.

Onze dies després de la difusió a València dels números premiats, el mateix «Diario de la Ciudad de Valencia» publicà a la primera pàgina una carta signada per «M.H.», que deixaria bocabadat a més d’un lector d’aquell periòdic pioner a terres valencianes. S’hi podia llegir: «El Maestro de Escuela de la villa de Carcaxente puso en la extracción de la Real Lotería de 25 de octubre último una jugada a terno de 60@ en que se interesaron otros 214 vecinos del mismo pueblo en tan pequeñas partes como deja conocerse. El resultado ha sido que han ganado dicho terno, y con él ciento veinte mil reales de su importe con el aumento, socorriéndose tan considerable número de familias con mas de 25 duros cada una». L’epístola concloïa amb una declaració piadosa i una tirallonga d’abreviatures, ara ja en desús: «Este hecho quizá original en sus circunstancias, que nos acredita las bondades de la Divina Providencia, es digno sin duda de ocupar lugar en el periódico de V. de quien queda S.S.S.Q.S.M.B.», val a dir: «de usted, de quien queda su seguro servidor que su mano besa».

Potser a la vora del Xúquer s’havia escoltat una cançoneta de l’època: «Todo sea festejo, / todo alegría, / que esperamos nos caiga / la Lotería». De manera que l’ensenyant havia arreplegat seixanta reals de billó, a raó d’un quart de real (o dos diners) per participant i havia jugat a la loteria, apostant per tres números. En ser premiats, el guany era de dues mil vegades la quantitat arriscada. Com que 20 reals de billó eren un duro de l’època, el benefici era equivalent a 6.000 duros que, repartits equitativament entre els 240 participants, els proporcionà un guany per càpita de 25 duros.

Huit dies després de la carta de «M.H.», el «Diario de la Ciudad de Valencia» publicà una segona epístola, aquesta del mateix «mestre» guanyador. Començà aclarint que no era de Carcaixent, ni mestre, «sino de Alcira, manteniéndome tan solamente de dar algunas lecciones por las casas». A continuació explicava les raons que li portaren a promoure la seua iniciativa: «Conmovido mi corazon al ver la miseria de dicha villa, y no pudiendo por mi aliviarles, pues soy de los mas necesitados, determiné recoger de los pobres unicamente el dinero, y sobre ello formar una jugada en la lotería; en efecto fueron los interesados en ella 240 á dos dineros cada uno». A continuació explica que no és aficionat a la loteria i el sistema «paradoxal» que va fer servir per triar el «terno» al qual apostà els diners: «Lejos de mi toda preocupación y fanatismo que tanto abunda en este Real juego; determiné formar la jugada de un modo que parece paradoxa. De los tres primeros pobres que encontré puse el número de años que tenian, en efecto fueron una niña de siete, un anciano de setenta y cinco, y otro de sesenta y uno, en los que logré un terno de 60@ rs., y con la mayor complacencia de mi corazon, repartí á los interesados á 25 duros cada uno que les pertenecian por cada cuarto [de real].» L’explicació del mètode no era trivial, perquè en aquella època (i potser ara també) eren freqüents els fullets amb taules de números o llibres de «jugadas infalibles». L’ensenyant alzirenc també concloïa la seua carta amb una declaració piadosa, la tirallonga d’abreviatures i, finalment, el seu nom complet: «Esta verídica narración, es digna de anunciarse al público, á fin de que todos alaben incesantemente la bondad y misericordia del Criador, que asi protege las operaciones de los hombres cuando estas son dimanadas de la caridad y de un fin recto. Queda de usted apasionado S.S.S. [su seguro servidor] = Francisco Sospedra y Petit.»

Per fer-nos una idea del valor del premi podem fer servir un anunci del mateix diari del 17 d’octubre del 1818, on s’ofereix «una barraca grande con cuatro habitaciones situada en la misma partida [del Cabanyal] y frente a la ermita [del Rosari], valorada en seismil quinientos y cincuenta y dos reales veinte y seis maravedís vellon». Això vol dir que els 120.000 reals aconseguits permetrien comprar 18 barraques grans. En el «Censo de la Población de España» de 1857, Alzira enregistrà 14.022 habitants, 6.494 dels quals tenien 20 anys o menys. 38 anys abans, quan el sorteig de la Loteria Primitiva, la població seria menor i probablement no hi hauria més de 2.000 famílies, la qual cosa vol dir que la iniciativa del mestre Sospedra beneficià, si fa no fa, a un 15% de la població de l’epoca. Aquest alzirenc de comportament generós, encara que també ell era «de los mas necesitados», bé mereixeria una recerca més acurada.

dilluns, 6 de desembre del 2021

El primer busseig a València fou en 1791

 [Tafaneries valencianes, 06/12/2021, html ací]


El 2 de febrer de 1786, el vaixell San Pedro de Alcántara de l’Armada espanyola, que havia sigut botat al Ferrol el 1773, naufragà a Peniche, al nord de Lisboa. Hi moriren 150 persones. Portava més de huit milions de pesos en or i coure. Hi acudiren desenes de bussos europeus per intentar recuperar les valuoses mercaderies (hem conservat un gravat amb l’expressiu títol «La desgracia imprevista y la felicidad inesperada»). Aquest esdeveniment es va debatre a la cort madrilenya, on es plantejà la necessitat de disposar de bussos propis de l’Estat que pogueren recuperar les restes dels vaixells (com acredita la sèrie d’articles que hi dedidà el «Diario Curioso, Erudito, Económico y Comercial», a partir del 4 de juliol de 1786). Arran d’aquest interés en la recuperació de restes de naufragis, el 1787 es promulgaren dues reials ordres de Carles III que establiren la fundació d’escoles de bussos als departaments marítims d’El Ferrol, Cadis i Cartagena, i també que els justícies de les localitats pròximes a un naufragi podien reclamar tropes per evitar robatoris i desordres. Encara que la població de Peniche s’havia comportat de manera solidària i exemplar amb les víctimes del San Pedro de Alcántara, en altres casos havien hagut disturbis i expolis. Aquestes foren una de les últimes normes del monarca, que morí el 1788.

Des de l’antigüitat hi havien exemples de busseig en apnea i, fins i tot, campanes, com la que va inventar Guglielmo de Lorena (1535), i que ja s’havien provat a Toledo (1538), Cadaqués (1654) o Santander (1686). Aquestes campanes, però, eren artilugis pesats, que no permetien l’autonomia del bus. Amb el temps, els dispositius foren perfeccionats entre altres per l’anglés Halley i el suec Triewald. El primer esdevindria famós com a astrònom i donaria nom al cometa que ens visita cada 76 anys. Per l’interés europeu i les reials ordres a casa nostra, cap a la fi del segle XVIII i començaments del XIX assistim a una sèrie d’invents per perfeccionar els dispositius de busseig. Fou així com probablement es va fer la primera immersió d’un bus a València.

Els francesos Pierre Amable Burlet Zeres i François Regis Ferret (Ferre o Ferres) s’adreçaren al rei d’Espanya per oferir el seu invent de busseig. Abans de finançar-lo, el nou rei Carles IV decidí que anaren a Cartagena i en feren una demostració, amb les despeses a càrrec dels inventors. Així li ho va fer saber el ministre de Marina, Valdés, al marqués de Casa-Tilly, que era l’autoritat al port murcià. En el camí cap a Cartagena, passaren per València, on organitzaren una demostració per arreplegar diners.

El «Diario de Valencia» del 8 de març de 1791 obria la subscripció per a una experiència amb la «Màquina Hidràulica»de Burlet i Ferres. Si arreplegaven 300 subscriptors farien l’exhibició, en la qual el senyor Burlet se submergiria baix de l’aigua «una ò dos horas, y mas si fuese necesario para satisfacer a los espectadores». Aleshores parlaria amb la gent de l’exterior, portaria amb ell un llum i un rellotge, per dir l’hora a qui li ho preguntara, i faria tot allò que se li manara, fins i tot, tocaria la flauta.


A fi de garantir l’assistència de les persones, la prova no es podia fer a la mar, sinó que es va preveure a la ciutat, en un punt on s’havia d’instal·lar una graderia i, el que era més important, excavar un clot de 15 o 16 peus [4,1 a 4,4 metres], que es plenaria d’aigua. Els promotors tenien una certa pressa perquè havien d’arribar a Cartagena en una data fixada, per la qual cosa determinaren un termini de deu dies. Si no hi havia públic, no farien la demostració. Finalment, el dia de Sant Josep de 1791 anunciaren que efectivament es faria l’ «Experiencia Hidráulica» el dilluns, 21 de març, festivitat de Sant Benet, a les 4 hores de la vesprada.

Per fer la demostració es buscà un jardí extramurs, concretament el de la casa número 3, on havia estat l’antic «Cuartel de Inválidos», al costat del Convent de la Trinitat, o millor, entre aquest i les cases que donaven al pont de Serrans. De no trobar una referència anterior, el lloc on es va practicar busseig per primera vegada a València no estava lluny d’allò que després seria el legendari camp del Vallejo del Llevant UE o l’Estació del Pont de Fusta. Afortunadament per als promotors de l’esdeveniment, el dia 21 no va ploure, encara que el cel estigué nuvolós i la temperatura es mantingué entre 14 i 15 graus. Cada persona assistent hagué de pagar vint «reales de vellón» per assisir a l’experiment.

Després de la seua demostració, Burlet i Ferret seguiren viatge cap a Cartagena, on en principi havien d’estar el dia 22 de març, encara que potser endarreriren lleugerament l’arribada. Hi van fer la seua demostració davant del marqués de Casa-Tilly, Francisco Javier Everardo Tilly y García de Paredes, que havia sigut nomenat l’any anterior capità general de Cartagena. El marqués no hagué de quedar satisfet perquè el 17 de maig informà el ministre Valdés que l’invent, encara que havia sigut perfeccionat, no es podia considerar útil per al reial servei. El 5 d’agost d’aquell any, com han esbrinat J. A. González i C. Torres, Burlet sol·licità una nova autorització al monarca per realitzar altra prova. Fou denegada, encara que es considerà que s’havia avançat en introduir una vàlvula que permetia aïllar completament l’aire pur i el viciat.

L’Associació Espanyola d’Història de Busseig (HDSES) dona notícia d’una curiosa conseqüència d’aquesta visita. Un Pedro (o Vicent) Ferrer, valencià, va construir una màquina que anomenà «El Conquistador de los Mares» (1792). Estava formada per una esfera de coure, amb un vitrall a l’altura dels ulls i un faldó de cuiro, que permetia encaixar els braços i el cos. Ferrer o un bus al seu servei es dedicaren a recuperar mercaderies dels vaixells del fons del mar que, com afirmava, hi havia posat el dimoni; allò que recuperava considerava que era gràcies a l’ajuda de la Mare de Déu dels Desemparats. Segons la HDSES, aquestes afirmacions tingueren com a conseqüència que Ferrer fora imputat per la Inquisició, extrem que no hem pogut verificar.

Temps després, Burlet encara millorà la seua «màquina hidràulica», que, segons ell, «serveix per viure i treballar dins de l’aigua», de la qual es va fer un gravat datat el 1796 (Arxiu General de la Marina, signatura PB-0138). En realitat, els dispositius de busseig anaren millorant-se paulatinament fins a les innovaciones de Jacques Yves Cousteau, 150 anys després de la immersió de Burlet al costat del Convent de la Trinitat.