diumenge, 28 de maig del 2023

València subtil

[Opinió, 28/5/2023, html ací]


«Subtil» tant és diu d’allò que és delicat o lleuger, com del que revela enginy o agudesa. Els dos sentits s’adiuen amb el llibre publicat per Albert Ferrer Orts sobre la València del Renaixement. Les «subtileses renaixentistes», que esmenta el títol, són aquelles delicadeses artístiques que l’autor explica amb mestratge, però també l’agudesa de la tesi que subjau a l’obra: València i el País no tenen millor espill on contemplar-se que el llarg segle daurat entre la coronació de d’Alfons el Magnànim i la mort de la virreina Mencía de Mendoza. Ni la defensa de l’arxiduc d’Àustria que finalitzà als camps d’Almansa, ni l’efímera capital republicana, ni –molt menys! – la ciutat Potemkin dels grans esdeveniments i les bosses Vuitton (i encara hi ha qui se n’enorgulleix!) proporcionen millor guiatge per al nostre futur que aquella urbs agosarada, florentina o italianitzant, no més gran que l’actual Gandia, que il·luminà la Mediterrània occidental. Els llirs del senyor de Beniarjó, sí, però també –o millor– els relleus d’alabastre de Giuliano di Nofri, ara a la capella del Sant Calze, passaren la pàgina de la història.


Perquè el Cap i casal i el seu Regne, com bé explica el professor Ferrer, fou renaixentista abans que humanista, i gràcies a aquella avantguarda artística (com va ocórrer tantes vegades, des de Berlín a Nova York), esdevingué el prodigi, freqüentment a contrapel de d’una noblesa venuda i d’una burgesia vençuda. Aquestes subtileses cal descobrir-les, com també diu el títol, «a colp d’ull», val a dir, no mitjançant una ullada involuntària, sinó amb la contemplació d’aquelles obres, potser conegudes, que amb les explicacions de l’autor palesen la seua contundència per rememorar un passat esplendorós. I encara que en general no és recomanable, ací s’agraeix que l’editorial Ulleye haja optat pel satinat que resalta la policromia de les moltíssimes obres reproduïdes i també pel format de butxaca.

Lloc destacat en l’obra, però no en l’interés actual, tenen els nostres personatges de dimensió continental: l’esmentada marquesa del Cenete, Joan Lluís Vives o Josep Vicent Macip, més conegut com Joan de Joanes, tres exemples d’excel·lència insuficientment reconeguda –com diu l’autor del llibre–, que han estudiat bé el professor Ferrer i la seua filla Estefania, també historiadora de l’art. Les reflexions museístiques que clouen el llibre són ben escaients en aquest temps de museus també d’excel·lència insuficient reconeguda, com el de Belles Arts. Subtileses imprescindibles.