diumenge, 24 d’abril del 2016

El llibreter, el metge militar i el policia

[Tafaneries valencianes, html ací, jpg ací, pdf ací]



És cèlebre la història de Pilar Prades Santamaría, més coneguda com «l'enverinadora de València», a la qual donaren garrot el desembre de 1957. El metge que va descobrir que Pilar Prades intentava enverinar la seua dona i la va denunciar davant de la justícia fou Manuel Berenguer Terraza. El doctor Berenguer era fill de Manuel Berenguer Molera, un bibliòfil, amant també de les estampes antigues, que tenia una llibreria de vell al carrer Poeta Querol, números 10 i 12, de València. Aquest llibreter, d’ideari republicà i valencianista, fou membre de Lo Rat Penat i subvencionà algunes edicions de clàssics de la nostra literatura. Fou ell qui posà diners de la seua butxaca per fer possible l’edició d’obres de l’Acadèmia dels Nocturns o la impressió moderna de les «Tragèdies» de Sèneca en una traducció atribuïda a Antoni de Vilaragut, conseller de Pere el Cerimoniós, que ara la crítica literària considera més bé obra del seu nét homònim. També col·laborà en el repertori bibliogràfic de literatura en la nostra llengua que publicà, en quatre volums, el rector del cementeri Eduardo Genovés Olmos entre 1911 i 1914 (del qual tornarem a parlar en aquesta secció).
La llibreria de vell i les edicions bibliòfiles permeteren a Manuel Berenguer donar estudis universitaris als seus fills, Manuel i Julia. Ell estudià secundària a l’Institut Lluís Vives i cursà medicina; ella optà per les Escoles Cervantes i va fer farmàcia. Els dos acumularen expedients acadèmics brillants. De fet, Manuel Berenguer finalitzà amb 19 anys. Julia Berenguer, que fou tal vegada la primera farmacèutica valenciana, regentà una apotecaria al carrer de l’Hospital, número 8. El seu germà pensà en ampliar estudis a Madrid, però finalment ingressà el 1926 a l’Acadèmia de Sanitat Militar. En concloure la seua formació castrense, Manuel Berenguer fou destinat a Àfrica. El doctor ascendia paulatinament en l’escala militar, mentre servia a les casernes del Riff, Larache o Melilla. En aquestes destinacions arribà al grau de capità i entrà en sintonia amb les idees antirepublicanes i insurreccionals que es propagaren per l’exércit del nord d’Àfrica i que, entre altres factors, dugueren al colp d’Estat de Franco de juliol del 1936. El doctor Berenguer estigué del costat dels feixistes.
En concloure la Guerra Civil, la Dictadura s’acarnissà amb aquells que havien defensat l’ordre legítim i fou generosa amb aquells altres que havien donat suport a la insurrecció. Així passà amb el doctor Berenguer. El 1942 el trobem ja a València, participant de la màquina repressora del franquisme. Fou ell qui signà, per exemple, el certificat de mort de María Pérez Lacruz, una combatent anarquista de la Columna de Ferro, coneguda com «La Jabalina» (perquè havia nascut a Javaloyas, Terol). En aquests certificats era habitual que els metges posaren eufemismes per emmascarar la crueltat de l’afussellament. La miliciana, que vivia al Port de Sagunt, havia estat detinguda el 1939, quan estava embarassada i tenia només 21 anys. El seu delicte havia estat anar al front de Terol, a les trinxeres del Port d’Escandón, el 1936, quan tenia 19 anys i dos mesos, per ajudar-hi com infermera. Només arribar fou ferida per una bala que li trencà el fèmur. Tornà a València i, en recuperar-se, treballà als Alts Forns de Sagunt. Per aquella breu presència al front defensant la República, María fou condemnada a mort per un tribunal militar. El fill de María Pérez, nascut cap al gener de 1940, va desaparéixer. «La Jabalina» fou executada en el cementeri de Paterna, el 8 d’agost de 1942. El doctor Berenguer posà la seua signatura als certificats de la inhumanitat. L’escriptora valenciana Rosana Corral Márquez ha fet una novel·la sobre aquests fets: «Si me llegas a olvidar» (ed. Versatil, 2013).
En aquella Espanya de repressió, el doctor Berenguer va contraure matrimoni amb María del Carmen Cid Dumas, tingué quatre fills i fixà la seua residència en un distingit habitatge al carrer Isabel la Catòlica, número 7. A més de les seues obligacions militars i mèdiques, Manuel Berenguer encara tingué temps per formar part de la «Peña Deportiva Valencianista», que es fundà el 1948 a l’Hogar Regional Cinematográfico del carrer Moratín. Anys després, entre el 1952 i el 1955, el metge presidí la Peña.
Precisament en l’època en què deixà la direcció de la penya valencianista, Manuel Berenguer contractà Pilar Prades com a serventa a casa seua. El matrimoni ja tenia una empleada, Aurelia Sanz, que poc temps després va caure malalta amb símptomes desconcertants. Fou hospitalitzada i millorà, però aleshores fou la dona del metge la que caigué malalta amb una patologia semblant. Un col·lega aconsellà a Manuel Berenguer que feren a la seua esposa una prova química per trobar substàncies tòxiques i el resultat fou la detecció d’enverinament per arsènic. El metge indagà el treball anterior de Pilar i descobrí que havia servit a casa d’uns xarcuters al carrer Sagunt. La dona de la casa, Adela Pascual, també havia mort amb símptomes semblants. Pilar l’havia posat verí al menjar per casar-se amb Enrique Vilanova, el seu home, però havia estat acomiadada.
Després, en entrar a casa dels Berenguer, s’havia enfadat amb la seua companya Aurelia i per això també l’havia fet prendre arsènic. Potser també tenia esperances de contraure matrimoni amb Manuel Berenguer. Finalment fou executada per garrot al maig de 1959, quan tenia poc més de 31 anys. L’execució de Pilar Prades no fou senzilla per al botxí, Antonio López Guerra (qui temps després també donaria garrot a Salvador Puig Antich). Les seues dificultats s’arreplegaren en la pel·lícula «El verdugo», del director valencià Luis García Berlanga. El resultat és una de les millors comèdies negres del nostre cinema. L’acció de la pel·lícula es traslladà a Mallorca, potser per defugir un possible plet judicial.
El mateix any que s’estrenava la pel·lícula, el 1963, Franco rebia a Manuel Berenguer, aleshores coronel i flamant director de l’Hospital Militar de València, acompanyat de Manuel Vallespín, que arribaria anys després a capità general de la III Regió Militar, la que té la seua a València. Durant la transició, Vallespín encapçalà consells de guerra a Madrid, totalment benèvols amb els colpistes d’extrema dreta.
El 1985 es projectà per televisió un episodi de la sèrie «La huella del crimen», dirigit per Pedro Olea, titulat «Las envenenadas de Valencia», que recreava el cas de Pilar Prades. El doctor Berenguer rebia en la ficció el nom de Manuel Juncosa. Però l’autèntic doctor no va poder veure l’episodi perquè havia mort l’abril de 1984. Set mesos després va faltar la seua germana farmacèutica. La dona del metge, Maria del Carmen, que s’havia salvat de l’enverinament d’arsènic, morí el 1999.
Un fill del Manuel i María del Carmen, també anomenat Manuel, fou inspector de policia. Ingressà de subinspector de policia el 1966. Poc després formà part de la polícia política del règim, la Brigada Social, que portava a terme detencions i tortures d’activistes per la democràcia i la llibertat. El policia Manuel Berenguer, segons les recerques de Sergio Rodríguez, professor de la Universitat de València, fou un dels torturadors dels universitaris valencians que havien estat detinguts en la caiguda del Comité d’Estudiants del PCE, a principis dels anys 70. Què lluny quedaven les idees republicanes i valencianistes de l’avi!

diumenge, 17 d’abril del 2016

Del ring a la pantalla

[Tafaneries valencianes, html ací, pdf ací]


Hi ha una llarga nòmina de boxejadors que participaren en pel·lícules: Pedro Carrasco fou el protagonista d’«El marino de los puños de oro», dirigida per Rafael Gil; José Manuel Ibar protagonitzà «Urtain, el rey de la selva... o así», dirigida per Manuel Summers; aquest director també realitzà diverses pel·lícules on actuà «Dum-dum» Pacheco, que, fins i tot, encarnà el personatge de «Kid Botija», l’adversari d’Andrés Pajares en «Yo hice a Roque III». José Legrá participà en «Cuadrilátero» d’Eloy de la Iglesia; Poli Díaz tingué una aparició en «Torrente, el brazo tonto de la ley» de Santiago Segura i en algunes pel·lícules pornogràfiques... però també alguns boxejadors valencians estigueren influïts pel cinema, actuaren en pel·lícules i, fins i tot, les dirigiren.

El cinema jugà un paper important en la carrera del púgil torrentí Baltasar Belenguer Hervás, conegut com «Sangchili». Segons el seu testimoni, un noticiari que va veure al cinema sobre el combat «del segle» entre Jack Dempsey i Georges Carpentier, quan tenia 9 anys, li decidí a fer-se boxejador. «Sangchili», nascut el 1911, aconseguí el campionat mundial del pes gall en un combat celebrat al Jai-Alai de València en juny de 1935, convertint-se en el primer púgil espanyol en obtindre un títol mundial. També Serafín Martínez Fort, nascut a Torís el 1907, va declarar que la seua carrera pugilística estigué determinada pel cinema. Serafín Martínez participà en més de 300 combats, sense que mai fora noquejat. Fou campió d’Espanya i fou contractat a Nova York i La Havana. Segons va declarar, la seua trajectòria internacional havia estat estimulada pel visionat de la pel·lícula «Els misteris de Nova York» («The Exploits of Elaine», 1914-15), una sèrie cinematogràfica de 14 episodis, protagonitzada per una dona, la «Perla Blanca», que vivia aventures arreu del món lluitant contra el mal.

El boxejador alacantí Juan Pastor Catalán actuà en dues pel·lícules. Va nàixer el 1906, al si d’una família que regentava l’Hotel Pastor, ubicat al carrer Sant Ferran d’Alacant. El púgil participà en els primers campionats d’Espanya de boxa amateur, que se celebraren a Barcelona el 1924, on obtingué el campionat del pes gall, títol que revalidà en els quatre campionats següents. En aquell any la federació espanyola s’integrà al comité olímpic, per la qual cosa Pastor participà en els Jocs Olímpics de París de 1924. Tenia 18 anys i fou el primer esportista alacantí en participar en aquests esdeveniments. Hi guanyà el seu primer combat, celebrat el 15 de juliol, però va perdre el segon, que es va fer el dia següent, contra el francés Lemouton (el qual fou derrotat per l’americà Smith, medalla d’or). Pastor debutà al cinema gràcies al seu amic Emilio Bautista, director que li donà papers secundaris en «El héroe de Cascorro» (film rodat el 1929) i «Mal estudiante» (1930), dues pel·lícules mudes produïdes per Ruperave Films. La primera narra la coneguda actuació d’Eloy Gonzalo a la guerra de Cuba; la segona tracta d’un estudiant de Salamanca dolent, redimit pel seu amor. Als crèdits d’aquesta pel·lícula, el boxejador apareix com «Juanito» Pastor. La protagonista femenina de la cinta fou Amelia Muñoz, la qual va morir el mateix any de 1930 d’una pulmonia. La seua germana, Mimí Muñoz, també estigué lligada al cinema: tingué una filla amb Vittorio de Sica i tres més amb el doctor Goyanes, totes quatre actrius.

Després de la seua activitat com a boxejador i eventual actor, Juanito Pastor fou apoderat de boxa, encara que fou suspés el 1942 per criticar les autoritats federatives després de la mort del púgil valencià Benjamín Rodríguez en un combat realitzat a la plaça de bous de València. En la temporada 1953-54 presidí l’Hèrcules Club de Futbol. El 1957, Pastor fou nomenat president de la Sociedad Deportiva Alicantina, que gestionava el complex «Francisco Franco», al nord del castell de Sant Ferran.

El 1966, l’esmentat Manuel Summer realitzà la pel·lícula «Juguetes rotos», on entrevistava personatges cèlebres en altra època, com ara toreros com Nicanor Villalta, futbolistes com Guillermo Gorostiza (que jugà amb el València CF) i boxejadors, com els valencians Ricardo Alis Ortiz i Hilario Martínez.

Ricardo Alis va nàixer el 1906 a Bunyol, encara que la seua família es traslladà a Barcelona. Els seus germans, Francisco i Vicente, també eren boxejadors. Amb 15 anys, «Ricardet» començà la seua carrera pugilística. Amb 17 anys i 2 mesos, guanyà el campionat d’Espanya del pes wèlter davant de 20.000 persones que havien assistit al combat al Camp de les Corts de Barcelona. És fins ara el púgil més jove que ha aconseguit un títol nacional, per cert, per davant d’altres dos valencians: Hilario Martínez, que guanyà el títol dels pesos lleugers amb 18 anys i 3 mesos, i José Martínez Valero, d’Alfara del Patriarca, que aconseguí el campionat de semipesants amb 18 anys i 4 mesos. Per la seua fama i per l’amistat que tenia amb el gran futbolista Ricardo Zamora, Ricardo Alis participà el 3 de març del 1924 com a porter en el partit amistós entre el València i el C. D. Bancario. Alis pugnà pel campionat d’Europa, que potser mereixia. Pujà a la categoria dels pesos mitjans, en la qual també aconseguí el campionat espanyol en setembre de 1925. Deixà la seua activitat pugilística el 1934. La seua situació econòmica era precària, encara que des del 1945 al 1950 entrenà Antonio Folgado, el «Tigre de Manises». Encara es recorda com Folgado, per entrenar-se, corria agafat al tramvia de Manises, el «22». A partir de 1950, Alis treballà com a funcionari municipal als Jardins dels Vivers de València. El polític falangista Maximiliano Lloret (pare del regidor socialista Antonio Lloret) i l’arquitecte Borso di Carminati li oferiren el treball de jardineria, en el qual es mantingué fins a la seua mort l’any 1969.

Hilario Martínez va nàixer a Aielo de Malferit. També fou un precoç campió d’Espanya del pes lleuger, com s’ha dit, i del pes wèlter. Va combatre des del 1922 fins al 1938. El 1928 fins i tot va interpretar-se a ell mateix en l’obra de teatre «Una aventura de Hilario Martínez», que es representà al teatre Novedades de Barcelona. Després de deixar els combats es va fer entrenador de boxa en gimnasos catalans. Participà, com s’ha dit, en la pel·lícula «Juguetes rotos» de Summers. Morí el 1983.

Tomás Cola Alberic va nàixer a Xèrica, l’any 1906, germà d’un gran antropòleg africanista, Julio Cola. També Tomàs fou un home amb formació, molt elegant i refinat, que va competir en diverses categories (mosca, gall i ploma) abans de destacar en el pes lleuger. Després d’un viatge a Cuba, fou l’importador del «Charlestón». Potser fou el primer boxejador valencià que es posà davant de la càmera cinematogràfica. Interpretà un paper en la pel·lícula de cinema mut «La tía Ramona» (1928). Després d’aquesta experiència orientà la seua trajectòria cap al Sèptim Art. Participà en les pel·lícules «Doña mentiras» i «El secreto del doctor». S’integrà en un equip de producció cinematogràfic que dirigien els actors Rex Ingram i Alice Terry, en el qual arribà fins i tot a ajudant de direcció en el film «Baroud». El 8 de juliol de 1936 començà el rodatje de la pel·lícula «Asilo naval» a bord del vaixell Juan Sebastián Elcano que estava ancorat a San Fernando (Cadis). El film el dirigia Miguel Pereyra i Tomás Cola era l’ajudant de direcció. Deu dies després es produí el colp d’Estat. El rodatge fou suspés i Cola s’allistà a l’exércit de Franco. Morí d’un tret durant la guerra.

diumenge, 10 d’abril del 2016

Cinc dies per la República

[Tafaneries valencianes, 10/4/2016, jpg ací, html ací, pdf ací]

Al març de 1917, els líders dels dos grans sindicats obrers, UGT i CNT, s’havien posat d’acord en promoure «canvis fonamentals del sistema» polític. El 19 de juliol, un nombrós grup de parlamentaris es reuní a Barcelona. Es preparava la fi de la monarquia i la convocatòria de Corts constituents. Per tota Espanya s’estengué un ampli moviment que coincidí amb la Revolució Soviética i tingué el seu inici a València. Podem reconstruir sols parcialment els esdeveniments, perquè la premsa fou censurada.
La nit del dia 18 de juliol, piquets de tipògrafs havien parat la impressió o la distribució de diaris locals. A la mitjanit, els ferroviaris de la secció valenciana de la «Compañía del Norte» es declararen en vaga. Malgrat els rumors de sabotatge, encara circularen alguns combois a primeres hores. Però no isqueren els trens mixtos de Madrid i de Castelló. Pel matí del dia 19, grups a favor de la vaga general, en la major part formats per dones, feren crides per fàbriques i tallers. Els piquets també obligaren els tramvies a tornar a cotxeres. D’aquesta manera, els tramviaires avançaren la vaga que tenien convocada per a l’endemà, el dia 20. Al migdia, quan la vaga als centres productius era general, el governador civil dictà un ban prohibint la formació de grups. Dos hores després n’emeté un altre, anunciant que les forces disoldrien grups sense anunci previ. A primeres hores de la vesprada, també el comerç havia tancat les seues portes.
Cap a les quatre i mitja començaren a congregar-se grups de persones junt als solars de la plaça de Sant Francesc i el Parc de Castelar (l’actual plaça de l’Ajuntament), on encara estava l’antiga estació de ferrocarril. Les forces d’ordre havien pres posicions. També s’havien desplegat per la ciutat postes sanitàries de la Creu Roja. Circulava una convocatòria per a les sis hores, a fi de proclamar la República des de l’Ajuntament. Fins hi tot s’hi havia introduït una gran bandera republicana per posar-la al balcó. Els revolucionaris esperaven que, després de la proclamació, unitats de l’exèrcit i de la Guàrdia Civil els seguiren. Però esdevingué tot el contrari: desplegaren una aferrissada repressió.
Hi hagueren càrregues i es clausuraren els centres obrers dels carrers Àngels i Padilla, així com la Societat Constructora. Per la nit, València era una ciutat fantasmal, amb teatres i cafés tancats.
Al matí del divendres 20, els piquets de vaga ocuparen la ciutat. Els comerços no obriren. Els escorxadors no sacrificaren bestiar, ni arribaren llauradors per vendre als mercats, que estaven buits. Tampoc no passaren els fematers. Les cafeteries i els bars continuaren tancats. No hi havia premsa i es tallà la línia telefònica amb Russafa.
L’alcalde, Martínez Aloy, convocà sessió plenària a les 11 del matí en un Ajuntament rodejat pels guàrdies. Al ple, impedí el debat sobre el sistema polític i proposà que l’Ajuntament finançara el sacrifici de bestiar per mantenir l’abastiment de carn. Mentrestant creixien les manifestacions al carrer. Es produïren càrregues a Pi y Margall (ara, Russafa) i la Guàrdia Civil emprà armes de foc. El governador ordenà la claussura del Centre de la Unió Ferroviària. Els agents procediren a escorcollar habitatges per trobar els sindicalistes. En detingueren 62, mentre disparaven els fussells màuser contra els vaguistes. Hi hagueren enfrontaments als carrers Cadis, Sevilla, Corset (ara Dénia) i Germanies, una zona on s’havien posat a viure molts ferroviaris per la presència dels tallers i la construcció de la nova Estació del Nord (que fou inaugurada l’agost d’aquell any). També es desplegaren soldats d’infanteria entre la vella estació i la nova.
Cap al mig dia caigué mortalment ferida Francisca Boronat Boix, de 30 anys, una dona soltera que tenia dos germans ferroviaris. Vivia al carrer Gibraltar. Morí a les 8 de la nit. També fou ferit de bala Bernardo Sáez Garcia, que vivia al carrer Cuba.

Per la vesprada continuaren els enfrontaments, sobretot al barri del Carme. Ángel Alemany Parents, de 26 anys, que vivia al carrer Santa Teresa, fou ferit de bala al turmell, i Manuel Plana Martínez, de 29 anys, que vivia al carrer Horts, al colze. Juan Riera García, de 26 anys, que estava assegut a la porta de sa casa, al carrer Alt, va rebre un tret de la guàrdia civil al ventre i morí poc després. També Juan Alegre Garín, de 28 anys fou greument ferit a la cuixa.
El dissabte 21 començà el dia també amb els mercats tancats. Hi hagueren nous enfrontaments. L’Ajuntament pagà el sacrifici de 60 corders per abastir carnisseries. Als enfrontaments a la plaça de Sant Francesc fou ferit de mort Ángel Morell Tarín, un jove de 19 anys que vivia a Patraix. També fou ferit Vicente Zanón Lleó, de 29. Al carrer Pintor Sorolla.
A la Casa de Socors de Museu foren ateses més persones a causa del tiroteig a Soguers: el jove Emilio Armengol Navarro, que vivia al carrer Sant Miquel, per un tret a l’avantbraç esquerre; Carmelo Broseta Canet, de 49 anys, que vivia al carrer Alt, patí un tret a la part posterior de la cama esquerra. Dolores Alegre García, de 18 anys, amb domicili al carrer del Pou, resultà ferida per un fragment de bala en l’engonal dreta.
El president de l’Audiència i el governador civil es traslladen a Capitania General per declarar la llei marcial. Una secció d’infanteria proclama el ban pels carrers. El general Tovar assumí tot el poder. Es nomenà un jutge especial, Miguel García, que ho era al del districte del Mercat.
Les classes superiors feren costat a les autoritats militars. Una comissió d’aristòcrates i empresaris marxà a Capitania per reunir-se amb Tovar. El Reial Automòbil Club cedí vehicles a l’exèrcit, amb els quals algunes unitats militars marxaren a vigilar la presa de Manises i guàrdies civils es desplaçaren a Catarroja.
El diumenge 22, pel matí, arribà un tren militar amb el regiment d’infanteria Savoia, número 6. Una part del regiment rellevà el regiment Mallorca en la protecció de la via fèrria. L’alcalde ordenà sacrificar 142 animals a l’escorxador per compte de l’Ajuntament. També rebé una comissió de comerciants i industrials, encapçalada pel president de l’Ateneu, Serrano Chassaing. L’alcalde els demanà la reobertura d’establiments. Els comissionats es comprometeren també a visitar els bancs, a fi d’aconseguir l’ajornament en els crèdits dels petits comerciants afectats per la vaga. Per donar sensació de normalitat, l’alcalde, l’arquebisbe i el governador acudiren al Passeig de Caro, vora la mar, i es programà un concert de la Banda Municipal a la Glorieta. Per la vesprada, en un altre tren militar, arribà des de Madrid el regiment de Cavalleria de Llancers de la Reina número 2. El general ordenà que les bandes musicals de tots els regiments marxaren per tota la ciutat.
El general Tovar alliberà els dos germans ferroviaris de la dona morta, que estaven detesos i dóna llicència a un altre, que feia el servei militar. El dia 23 i després de fer les autòpsies, Francisca i Juan foren soterrats a la fossa comuna. El jove de Patraix hi fou soterrat el 25. Morí gent pobra que no podia permetre’s un nínxol.
A València no es pogué proclamar la República, però sí que ho feren a alguns pobles del Camp de Túria i la Foia de Bunyol. El moviment de vagues s’estengué per tota Espanya, encara que la II República hagué d’esperar 14 anys.



diumenge, 3 d’abril del 2016

La gran pedra blava

[Tafaneries valencianes, 03/04/2016, html ací, jpg ací]

El 15 de juliol de 1438 començaren les obres per construir la «llibreria nova en lo fossaret vell» de la Seu de València. El capítol catedralici havia decidit edificar una capella per custodiar el cos de Sant Lluís, bisbe de Tolosa, relíquia que Alfons V d’Aragó, conegut com el Magnànim, havia donat en dipòsit a la seu valenciana el 1424. Les autoritats eclesiàstiques havien decidit construir la nova capella al lloc que ocupava la biblioteca catedralícia, per la qual cosa, abans d’enderrocar-la, en feren una de nova. Projectaren la nova llibreria on hi havia un antic campanar, que desmuntaren per construir la nova dependència. El campanar ja no era necessari perquè el 1425 s’havia finalitzat, llevat del remat, l’imponent Micalet. Aprofitaren també «la raconada del dit campanar vell» per fer les obres de la llibreria nova, un lloc pròxim a l’actual carrer de la Barcella. Aquesta via, coneguda per l’arc sòlid que comunica la Catedral amb el Palau Arquebisbal, pren el seu nom d’una llosa romana, ara encastada al mur, tot just sota l’arc sòlid, on es va esculpir la dimensió que havia de tenir la caixa d’una barcella, que és una antiga mesura de gra, construïda en fusta i de forma rectangular. Les marques a la llosa, que encara es poden veure, servien com a patró per evitar fraus en el comerç del cereal. A Llíria hi ha una altra llosa amb el patró de la barcella, en la qual es poden veure les inscripcions originals, que són pràcticament il·legibles a la llosa de València.
El «Llibre d’obra» de la Catedral arreplega la crònica detallada de les noves edificacions a la Seu. S’hi pot apreciar, per exemple, la pretensió de les autoritats catedralícies d’ornar la llibreria nova de manera escaient. Així, per exemple, compraren quaranta-nou «rejoletes pintades de Manises per al pahiment a la entrada de la escala». El «Llibre d’obra» (I, VIII) també arreplega un fet curiós. El divendres 5 de febrer de 1440, any i mig després de començades les obres de la llibreria nova, Jaume Tomàs, que suposem que seria un manobre a sou de la Seu, començà a obrir un clot per plantar un taronger davant de la porta de la nova biblioteca catedralícia. La seua aixada aviat ensopegà amb una roca. Jaume anà retirant la terra fins adonar-se’n que havia de remoure una pedra gran, d’un inhabitual color blau, i que ell a soles no podria. Li ho digué al mestre d’obres. Aquest, després de fer una estimació de la grandària de la roca, va decidir buscar ajuda per traure-la. Afortunadament trobà una colla de joves, disposats a posar-se a la faena si el mestre d’obres els convidava a bon vi. Finalment tragueren la roca, i Jaume Tomàs pogué plantar el taronger. L’endemà, el dissabte 6 de febrer, el mestre consignà la despesa del vi en el «Llibre d’obra» de la Seu, perquè la partida fora convenientment controlada per les autoritats eclesiàstiques.
Com havia arribat allà la gran pedra blava? Podia tractar-se una làpida romana, procedent d’algun monument o habitatge a la vora d’una de les vies principals de la ciutat. De fet el «cardo», l’eix nord-sud de la urbs romana, passava per l’actual carrer Salvador, per baix de l’Almoina (on es poden veure les restes) i, més o menys, pel carrer Barcella. A l’anomenada Presó de Sant Vicent, a la plaça de l’Almoina, hi hagueren tres fragments d’una llosa blava també, amb unes representaciones de les «Fatae» i una inscripció llatina. Tal vegada la pedra del clot que obria Jaume Tomàs tenia la mateixa procedència. La pedra descoberta per l’obrer podia ser també una llosa portada en el període àrab, per ornar algun habitatge o per cloure alguna sepultura (recordeu que la llibreria s’havia fet en un cementeri, l’anomenat «fossaret vell»). Al territori d’Al-Andalus hi havien pedreres de marbre blau. Els àrabs explotaren les de Macael i Estepa, entre altres, i transportaren marbre blau per ornar l’Alhambra de Granada i la Mesquita de Còrdova.
Disposem d’un altre testimoni, uns seixanta anys posterior, que també parla d’una gran pedra blava, que es trobava no molt lluny. És la descripció que va fer Joan Lluís Vives en una de les seues primeres obres d’una gran taula de pedra blava que hi havia a l’entrada de l’Estudi General, fundat el 1499. Hi hagué relació entre una pedra i l’altra? Fou la pedra de Jaume Tomàs tallada o polida per fer-ne una taula?
L’Estudi General, la primitiva Universitat de València, es va construir a l’antic barri jueu, el «call» o jueria, amb la porta principal de l’edifici orientada a l’actual plaça del Patriarca. Durant segles, la placeta fou molt més menuda que l’actual, i en ella convergien el carrer de la Nau i un altre, anomenat en el mapa de Tosca, del Forn de les Rates. La primera porta de l’Estudi no era un accés distingit. En mig de la xarxa de carrerons estrets de l’antiga jueria i orientada al ponent, l’entrada de la institució era més bé un lloc ombrívol, brut i polsós pel tràfec d’estudiants, que esdevenia molt fangós quan plovia. Allà, sota les escales que permetien l’accés a les aules del pis superior, hi havia la taula amb una gran pedra blava («lapis ingens est subscalas ceruleus»), que lluiria com una raresa. Així ho recordava Vives en el seu escrit «Ovació a la Mare de Déu», publicat el 1514 («Opera Omnia», vol. VII, pp. 127-128). El 1514 es reformaren les escales i el 1527 es feren obres a les aules. Un any després, l’impressor Joan Joffré, que tenia el seu taller en el molí de la sèquia de Rovella, dipositaria orgullós damunt d’aquella gran pedra blava la seua voluminosa edició dels escrits de Joan Llorenç de Salaia, catedràtic i rector perpetu de l’Estudi General, que els estudiants, atrafegats en un pujar i baixar d’escales, contemplarien reverentment. Salaia fou un home poderós. Fou contractat per un sou més elevat que allò que cobraven altres catedràtics, la qual cosa va fer que es reduïra el professorat de la institució. Ideològicament, Salaia tenia escassa simpatia per l’humanisme. En morir, el 1558, es va escampar el rumor, probablement atiat pel professor i hel·lenista Pere Joan Nunyes, que Salaia havia fet sepultar les làpides amb inscripcions romanes als ciments del pont de Serrans, i això quan fou reconstruït després de la riuà del 26 de setembre de 1517. D’aquesta llegenda negra es feu ressó Gaspar Escolano («Década primera?», 1610, col. 773). Però no només no hi ha constància que Salaia ordenara l’ocultació, sinó que, fins i tot, en aquella època era professor a la Sorbona. Al Museu de Belles Arts es pot veure la tapa del sepulcre de Salaia, amb un relleu en marbre que mostra jacent el rector perpetu.
El 1573, l’editor Pedro de Huete, la tipografia del qual estava a la Plaça de l’Herba, junt al carrer del Trenc (ara Plaça de Lope de Vega), també deixaria a la singular taula amb una gran pedra blava a la porta de la universitat la seua impressió del tractat de Jeroni Munyós, catedràtic de llengua hebrea i matemàtiques de l’Estudi General, sobre els cometes. Aquest llibre responia a un encàrrec del mateix rei Felip II, a fi d’aclarir l’inaudit fenòmen celestial que havia estat contemplat l’any anterior. En realitat, allò que va passar el 1572 és el que ara coneguem com l’explosió d’una supernova, però en aquella època es parlava de cometes celestials. Potser algun atrafegat estudiant del doctor Munyós es preguntaria si la singular pedra blava encastada en la taula on es mostraven els llibres, al peu de l’escala que pujava a les aules, no seria també part d’algun cometa caigut del cel.